Simfonia núm. 1 (Brahms)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 1
Compositor: Johannes Brahms
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 68
Any: 1862-1876
Estrena: 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe
Durada: 45 - 50'
Instrumentació: 2 flautes, 2 oboès,
2 clarinets, 2 fagots,
1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes,
3 trombons, timbals i corda.
Moviments:
  1. Un poco sostenuto – Allegro – meno Allegro
  2. Andante sostenuto
  3. Un poco Allegretto e grazioso
  4. Adagio – Più AndanteAllegro ma con brio – Più Allegro

La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, de Johannes Brahms va ser estrenada el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, sota la direcció de Felix Otto Dessoff, amic del compositor. Brahms va tardar al voltant de catorze anys en completar-la, datant els primers esbossos de 1862.

La llarga gestació de la simfonia va poder ser deguda a dos factors: per una banda l'acusat sentit autocrític de Brahms, que el va portar a destruir la major part de les seues primeres obres, i per altra banda la pressió generada per l'expectativa dels amics del compositor i del públic en general que Brahms continuara l'"herència de Beethoven", produint una simfonia de d'extrema dignitat i profunditat intel·lectual—una expectativa que Brahms sentia que no era capaç de satisfer tenint en compte la monumental reputació de Beethoven.

El director Hans von Bülow, l'any 1877 va denominar-la la desena de Beethoven, ateses les similituds entre l'obra i diverses obres de Beethoven; sovint s'ha assenyalat l'aire de família entre el tema principal del quart moviment i el principal tema del finale de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, la darrera que va compondre, i el fet que Brahms empra el ritme del motiu del destí de l'inici de la Simfonia núm. 5 de Beethoven. Això va amoïnar-lo: entenia que se l'acusava de plagi, mentre que ell considerava l'ús de l'estil de Beethoven com un acte d'homenatge conscient. Respecte a les similiutuds amb Beethoven va declarar, "qualsevol ase pot adonar-se'n." No obstant això, avui dia hom continua designant la simfonia com la "desena de Beethoven". Tot i això, Brahms va confessar en una carta a Clara Schumann l'any 1868, que havia sentit el tema a la trompa amb el ritme del destí tocat per unes trompes alpines ([1]).


Tema de la trompa del segon moviment  Play (?·pàg.)
Tema de la trompa del segon moviment


Fritz Simrock, amic i editor de Brahms, no va rebre la partitura fins que l'obra va ser estrenada a tres ciutats diferents (amb Brahms desitjant encara assajar l'obra en altres tres llocs addicionals.)

El manuscrit del primer moviment no s'ha conservat, però els restants —corresponents a l'Andante, l'Allegretto i el Finale—han estat editats en facsímil per Dover Publications.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]