Simfonia núm. 25 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 25
Compositor: Wolfgang Amadeus Mozart
Tonalitat: Sol menor
Forma musical: Simfonia
Catalogació: K. 183
Any: 1773
Estrena: 27 de març de 1792, Londres
Durada: 24'03
Instrumentació: 2 oboès, 2 fagots, 4 trompes i corda
Moviments:
  • Allegro con brio
  • Andante
  • Menuetto
  • Allegro

La Simfonia núm. 25 en sol menor, K. 183, és una simfonia de Wolfgang Amadeus Mozart composta el 1773. Juntament amb la Simfonia núm. 29, són les més conegudes de les primeres simfonies. Aquesta obra fou composta, i presumiblement presentada, a finals de 1773 a Salzburg.

Sovint, Leopold Mozart exhibí el talent del seu fill en diferents ciutats. Quan Wolfgang era adolescent, Leopold estava decidit a fer-lo més famós esperant així obtenir per a ell un nomenament en la cort d'algun noble. Amb aquest fi pare i fill feren tres viatges a Itàlia entre 1770 i 1773 i una Viena el mateix any. En aquests viatges, el jove compositor es va veure exposat a diverses influències diferents.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Aquesta simfonia es compon de quatre moviments:

  • Allegro con brio
  • Andante
  • Menuetto
  • Allegro

La Petita simfonia en sol menor, nomenada així per a distingir-la de la «gran» Simfonia en sol menor, K. 550, de la maduresa de Mozart, llença immediatament a l'oient a un món intensament emocional.


\relative c''' {
  \tempo "Allegro con brio"
  \key g \minor
  g8 g4 g g g8 |
  d8 d4 d d d8 |
  es8 es4 es es es8 |
  fis,8 fis4 fis fis fis8 |
}

Les síncopes de l’obertura, seguides per apassionats arpegis ascendents i ràpides figures de gir, fixen l’estat d’ànim. Igualment poderosos són els tremolo de les cordes i la sobtada intrusió en fortissimo de la secció pont. L’andante també és agitat, malgrat que d’una forma més subtil, les seves harmonies sovint estan ornades amb dissonàncies i els seus ritmes amb freqüència són temps sense accentuació que enyoren els temps accentuats. El biògraf Alfred Einstein descriu el minuet com obscurament fatalista, en contrast amb un trio ple de dolcesa que és típica del sol major. A l'igual què en el primer moviment, el final comença amb una melodia severament discordant. També com el moviment d’obertura, té ritmes nerviosament sincopats. Els dos grups de temes d’aquesta forma sonata utilitzen la mateixa melodia, de manera què la música sembla obsessionada per ella. Einstein menciona, a més, una relació temàtica amb el primer moviment, que no és tant per a ser observada en la superfície sinó per ser vagament sentida. Però la forma de la simfonia guanya una nova unitat a treves de ella.

Primer viatge a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Leopold tingué èxit només en el primer dels seus empenyoraments: el de fer famós en Wolfgang. En el primer viatge a Itàlia, Mozart fou exhibit com nen prodigi. Interpretà i compongué a Milà, Verona, i Màntua. Conegué al principal compositor italià, Giovanni Battista Sammartini, i imità el seu estil en un quartet per a cordes, escrit en una fonda mentre els Mozart viatjaven vers Parma. A Bolonya, Mozart conegué al compositor i pedagog pare Martini, pel que compongué dues fuges. A Milà el jove compositor rebé un encàrrec per a una òpera. A Roma escoltà una interpretació del Miserere de Gregori Allegri, que després va escriure perfectament de memòria, malgrat que només l'havia escoltat una sola vegada. Aquesta sorprenent gesta tingué un gran ressò per les relacions públiques i Leopold, sempre agent de publicitat emprenedor, li va treure tot el suc possible.

Sens dubte fou responsable de què el seu fill rebés del papa Climent XIV la classe més alta d'ordre de l'Esquela d'Or, un honor concedit prèviament només a un altra compositor: el gran mestre del segle XVI, Orlando de Lassus. El fet que un noi de 14 anys rebés semblant reconeixement fou, en efecte, un cop. A més, Leopold s'ocupà de que Wolfgang, fos elegit membre de l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, malgrat d'una norma que exigia que els membres tinguessin almenys 20 anys. A fi de que fos considerat apte per la seva admissió, va ser exigit tancar en Mozart en una habitació perquè compongues una obra coral a l'estil del segle XVI.

Segon Viatge[modifica | modifica el codi]

El segon viatge dels Mozart a Itàlia, un anys més tard, no tenia com a objectiu exhibir un nen prodigi sinó complir els encàrrecs rebuts durant el primer viatge. Wolfgang era llavors un jove professional i havia de produir una òpera encarregada. Mitridate, re di Ponto va tenir tant d'èxit que s'efectuaren 20 representacions i donà com a resultat l'encàrrec d'una segona òpera. Mozart havia assimilat amb èxit l'estil popular italià. Leopold decidí que devia romandre a Milà, esperant assolir un càrrec per Wolfgang, de l'arxiduc. Però no sorgí cap nomenament i pare i fill retornaren a Salzburg. El vell arquebisbe de Salzburg havia mort i s'havia designat a un altre en el seu lloc. El nou home fou, almenys al principi, indulgent amb Leopold, atorgant-li permisos per absentar-se en els seus permanents intents de promoure la carrera de Wolfgang. Així que els Mozart tingueren oportunitat de provar sort a Itàlia per tercera volta.

Tercer viatge[modifica | modifica el codi]

Novament Wolfgang va tenir èxit com a compositor d'òpera. Lucio Silla es presentà a escena 25 vegades. També va compondre diversos quartets per a cordes i simfonies, moltes de les quals mostren influència italiana. El tercer viatge a Itàlia fou molt semblant als altres: molts èxits, cap nomenament.

Durant el període dels seus viatges a Itàlia, Mozart va escriure 27 simfonies. Moltes d'elles són obres relativament modestes d'aprenent, que va compondre en un intent de dominar la forma que admirava en mans de Johann Christian Bach, Sammartini i Joseph Haydn. Quatre de les set simfonies de 1773 són essencialment obertures italianes de tres parts que potser hagin estat compostes anticipant-se a més encàrrecs d'òperes que provinguessin d'Itàlia. Les restants tres simfonies, malgrat això, són obres molt importants. Mostre una profunditat de la expressivitat i una sorprenent maduresa. En aquestes obres Mozart estava cercant no només la mestressa de la tècnica sinó també la seva veu pròpia com a simfonista.

Viatge a Viena[modifica | modifica el codi]

Una raó de la recent sofisticació musical de Mozart fou el viatge que ell i Leopold feren a Viena després de retornar de la seva tercera estança a Itàlia. Altra vegada era trobar un treball per a Wofgang i altra vegada el resultat fou un fracàs. El jove compositor escoltà molta música contemporània, en especial la de Haydn, en la ciutat que era la capital musical del món. Aprengué molt del seu contacte amb les tendències més actualitzades. No gaire temps després, la influència d'aquest estudi aparegué en la seva primera música. Els seus finals comencen a rivalitzar amb el pes dels primers moviments, les seccions de desenvolupament es tornaren més complexes i les codes més llargues.

Per aquella època Haydn estava escrivint música obertament emocional. Se sentia satisfet de la seva vàcua música, apropiada per les ocasions socials. Estava influït per el moviment literari conegut com a Sturm und Drang -Tempesta i Tensió- i experimentà amb simfonies apassionades en clau menor (tals com Trauersinfonie, La Passione i L'Adéu). Altres compositors vienesos estaven escrivint música similar i el Mozart que els visitava restà impressionat. Després del seu retorn a Salzburg, va compondre la seva primera peça de Sturm und Drang, fins aquella data la seva única simfonia en tonalitat menor.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pag. 512 d’Editorial Vergara

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]