Simfonia núm. 2 (Ives)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segona Simfonia
Composició de Charles Ives
Forma: Simfonia
Tonalitat: Sol M
Composta: 1897-1902
Publicada: 1915
Estrena: 22 de febrer de 1951, Nova York
Durada: 40 minuts

La simfonia núm. 2 de Charles Ives fou escrita entre 1897 i 1902. Té cinc moviments i dura aproximadament 40 minuts.

  • Andante moderato
  • Allegro
  • Adagio cantabile
  • Lento maestoso
  • Allegro molto vivace

L'obra està orquestrada per a piccolo, 2 flautes, 2 clarinets, 2 oboès, 2 fagots, contrafagots, 4 corns, 2 trompetes, 3 trombóns, tuba i cordes.

(La Segona simfonia fou iniciada el 1897, usant esborranys que es remunten a 1889. L'obra fou acabada el 1902, però Ives continuà revisant-la. El primer moviment fou interpretat a redós de 1914 per Edgard Stowell i l'orquestra de cordes de l'Establiment de l'Escola de Música de Nova York. Leonard Bernstein dirigí la primera interpretació completa amb la Filharmònica de Nova York, el 22 de febrer de 1957.

Història complicada[modifica | modifica el codi]

Com la majoria de la música d'Ives, la Segona Simfonia té una història complicada. Gran part d'ella fou escrita el 1897, mentre Ives era estudiant universitari de Yale. Un passatge de l'últim moviment, malgrat tot, es remunta a 1889, quan tenia 15 anys. Parts dels cinc moviments s'originaren com música que el compositor executà en la seva qualitat d'organista d'església a New Haven o provingueren d'obertures que va escriure per a una orquestra popular i una banda de bronzes durant els seus dies a la universitat. La simfonia fou acabada el 1902, però el compositor continuà treballant en ella, retocant-la fins al 1909. Uns pocs anys després Ives l'envià a Walter Damrosh, que una vegada havia dirigit—amb molt poc entusiasme—tres moviments de la Primera Simfonia d'Ives, en un assaig de la Simfonia de Nova York. Damrosh mai va reconèixer haver rebut la partitura ni la retornà.

El tercer moviment originàriament era part de la primera Simfonia, que Ives compongué com a projecte major a Yale. El seu professor de composició, Horatio W. Parker, objectà el moviment, perquè estava en fa major però començava en la nota Sol bemoll, i perquè citava melodies d'himnes populars. Segons Ives, Parker creia que la melodia d'himne era la forma més baixa de la vida musical. Insistí fet que Ives escrivís un moviment lent més convencional. El moviment refusat trobà el seu camí a la Segona Simfonia, però no abans d'haver estat revisat en part, segons les crítiques de'n Parker. El moviment ara comença amb la nota adequada, però Ives arribà a lamentar haver fet aquest moviment més convencional. Sentí que en Parker l'havia obligat a convertir l'obra en imitativa més que original. Encara que, el moviment mai tornà a la seva versió original, escriví en el manuscrit:

« Fou "millorat" i arrossinat (per consell de HWP)...P. digué --que un moviment en la tonalitat de Fa ha d'iniciar-se en la tonalitat de Fa. ¡¡¡¡¡De manera que canvi-i'l i debiliti'l!!!!!. »

La següent interpretació orquestral d'importància fou l'estrena el 1951—mig segle després de la seva determinació- de la Segona simfonia, a càrrec de Leonard Bernstein i la Filarmonica de Nova York. Fou necessari emprendre una tasca considerable, realitzada en gran mesura pels compositors Henry Cowell i Lou Harrison amb un equip de copistes, per a desxifrar el desordenat manuscrit d'Ives.

Per fi, l'estrena[modifica | modifica el codi]

El compositor, que com jove amb freqüència havia escoltat la Filarmonica de Nova York, sovint havia insinuat quan li agradaria escoltar una obra seva al Carnegie Hall. Però a mesura que s'acostava l'estrena, es posava cada vegada més nerviós. Tenia 76 anys i la salut fràgil i havia viscut completament apartat de la música durant molts anys. No va poder reunir les forces suficients per assistir a l'estrena. Bernstein s'oferí a dirigir un assaig especial en el que Ives pogués assentar-se sol sense ser observat, en la sala a fosques, però Ives refusà aquesta possibilitat. La senyora Ives i altres parents assistiren a l'estrena.

Segons els biògrafs d'Ives, Henry i Sidney Cowell:

« Al final de l'estrena, Bernstein aplaudí als intèrprets i després es dirigí vers la llotja dels Ives per unir-se al desenfrenat i prolongat aplaudiment que s'elevà de la sala. Comprenent que la senyora Ives no captava l'abast de l'aplaudiment, un invitat li tocà el braç i li suggerí tornar l'esguard del escenari per apreciar al públic que victorejava i aplaudia sota d'ella i què a distància s'elevava a les galeries més llunyanes. La calidesa i l'entusiasme de sobte l'assoliren i digué en to de pura sorpresa que trencava el cor:!Bé, els agradà. No és cert¡?. »

Una setmana després la simfonia fou transmesa per ràdio i Ives l'escoltà en una petita ràdio en la seva cuina. La resposta del públic i de la crítica davant la simfonia fou abassegadora.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Un dels aspectes més sorprenents dels processos d'Ives per a citar, era la seva capacitat de compondre material original segons l'esperit dels seus models. Podia variar, parafrasejar i transformar i per tant crear una composició unificada en la que podem—i no hem—de dir sempre si una melodia és una cita directa, una cita distorsionada o un tema original compost a la manera d'alguna altra peça. La melodia del corn a la manera de Stephen Foster en l'últim moviment constitueix un exemple obvi.

Quan escoltem la simfonia, a vegades no estem segurs de si cert fragment melòdic és o no una cita. La melodia que s'inicia poc després del principi del tercer moviment és un exemple típic. Comencen les cordes amb el que és material aparentment original (com algunes de les melodies d'himnes que eren famoses en els temps d'Ives avui són desconegudes, és difícil demostrar que una melodia tipus himne sigui realment d'Ives). Després de tres compassos la melodia cita Beulah Land, seguida per un breu fragment d'America the Beautiful i després, en la flauta, una clara referència al moviment lent de la Primera Simfonia de Johannes Brahms. En lloc de produir un collage, aquests fragments es combinen entre si amb total musicalitat. Ives tenia un misteriós do, per veu-re la manera de poder combinar materials no relacionats entre si, i aquesta barreja melòdica de música original, melodies d'himnes i una simfonia de Brahms donen fe del seu poder d'integració.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]