Simfonia núm. 2 (Mahler)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 2, Resurrecció
Compositor: Gustav Mahler
Tonalitat: Do m
Forma musical: Simfonia
Any: 1888-1894
Estrena: 13 de desembre de 1895 a Berlín
Durada: 70-90'
Instrumentació: 4 flautes (una d'elles piccolo)
4 oboès (dos d'ells corn anglès
5 clarinets (un d'ells requinto i un altre clarinet baix)
4 fagots (un d'ells contrafagot)
10 trompes (quatre d'elles fora de l'escena)
8 trompetes (quatre d'elles fora de l'escena)
4 trombons (un d'ells trombó baix)
1 tuba
2 arpes
orgue
percussió (7 timbales (una d'elles fora de l'escena), dos gongs, caixa, tabal, platerets, plat fix, triangle, fuet, glockenspiel i campanes)
corda convencional, amb dos contrabaixos amb corda greu en do
soprano, contralt i cor[1]
Moviments:
  1. Totenfeier (Ritus fúnebres)
  2. Andante moderato
  3. In ruhig fliessender Bewegung (Amb un moviment tranquil·lament fluent)
  4. Urlicht (Llum prístina)
  5. In Tempo des Scherzos (En temps de scherzo)

La Simfonia No. 2 en do menor és una simfonia del compositor austríac Gustav Mahler, coneguda com a Auferstehung (Resurrecció en alemany), per la musicalització de l'oda del mateix nom de Klopstock. Va ser composta entre 1888 i 1894 i té un final coral. És la primera simfonia de Mahler que introdueix la veu humana i també la primera que fa referència explícita als lieder de Des Knaben Wunderborn («El corn meravellós de la joventut»). Comparteix aquestes característiques amb les dues següents i constitueix, doncs, el primer finestró d'un tríptic.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Composició[modifica | modifica el codi]

La simfonia va nàixer com Totenfeier (Ritus fúnebre), un poema simfònic en un moviment basat en el drama poètic Dziady del poeta polonès Adam Mickiewicz, que Mahler va acabar a Kassel l'any 1888. Quan ja començava a adquirir prestigi i estima com a director d'orquestra, va presentar la seua obra al llavors eminent director Hans von Bülow, que va tenir una reacció summament desfavorable i la va considerar antimusical. Profundament desanimat, això no obstant, no va abandonar la seua obra i el 1891, a Hamburg va tornar al moviment, afegint-ne tres més a finals de 1893 - eren els quatre primers de la simfonia que coneixem. Va deixar l'obra per un temps, sentint que necessitava un final.

L'any 1894, Hans Von Bülow va morir, i en el funeral Mahler va sentir una musicalització de l'oda Aufersteh'n (Resurrecció) del poeta alemany Friedrich Gottlieb Klopstock. Allò va ser una revelació, i va decidir acabar la seua obra amb la seua pròpia musicalització de tal poema, al qual va efectuar algunes modificacions.

Mahler dissenyà un programa narratiu per a l'obra que va revelar a diverses de les seues amistats. No obstant això, no va aprovar la seua difusió pública, tot i que avui dia sempre es divulga en els programes de concert. En aquest argument, el primer moviment representa un funeral i respon a preguntes com ara: "Hi ha vida després de la mort?"; el segon moviment és un record de temps feliços de la vida que es va apagar; el tercer moviment representa una completa pèrdua de fe, i la consideració del fet de viure com quelcom sense sentit; el quart moviment, un lied, és el renaixement de la fe ("Jo sóc de Déu, i retornaré a Déu"), i el cinquè moviment, després de la tornada dels dubtes del tercer i les preguntes del primer, acaba amb una realització de l'amor de Déu, i el reconeixement de la vida després del final (la resurrecció).

Estrenes[modifica | modifica el codi]

Text[modifica | modifica el codi]

Els textos per a les parts cantades de la simfonia són de diversa procedència. El del tercer moviment Urlicht (Llum prístina) prové de la famosa antologia de poesia folklòrica alemanya Des Knaben Wunderhorn (El corn meravellós de la joventut), del que Mahler va emprar diversos textos per a altres de les seues obres) publicat i revisat per Achim von Arnim i Clemens Brentano. El de l'últim prové de l'esmentada Auferstehung de Klopstock.

Instrumentació[modifica | modifica el codi]

La simfonia està escrita per a una orquestra i un conjunt fora d'escena d'instruments de metall i percussió. La constitució de l'orquestra és com segueix:

4(2)4(2)5(2,1)4(1) - 6441 - Perc. - diverses arpes i orgue - Corda

La secció de percussió exigeix set músics, i consisteix en 7 timbals (tocats per 3 músics), 1 bombo, plat, tabal, glockenspiel, 3 campanes.

El conjunt fora d'escena consisteix en 4 corns, 4 a 6 trompetes, 1 bombo i platets.

El contingent més gran possible de cordes" és una orquestra de cordes usual (amb alguns contrabaixos amb la corda de do greu).

El quart moviment requereix una contralt solista, i l'últim a més una soprano i un gran cor mixt.

Moviments[modifica | modifica el codi]

La forma final de l'obra té 5 moviments:

  • Totenfeier.Ritus Fúnebres
  • Andante moderato
  • In ruhig fliessender Bewegung (Amb un moviment tranquil·lament fluent)
  • Urlicht (Llum Prístina)
  • In Tempo des Scherzos (En temps de scherzo)

Allegro maestoso[modifica | modifica el codi]

Musicalment, el primer moviment, si bé té una diversitat de moments, al·ludeix a una marxa fúnebre, i és violent i colèric. És una forma sonata molt extensa.

Tema central del 1r. Moviment

Finalitzant aquest moviment, Mahler demana una pausa de cinc minuts abans del segon. Aquesta pausa és rarament respectada avui dia.

Andante moderato[modifica | modifica el codi]

Aquest moviment és un delicat ländler amb dues seccions contrastades de música un poc més fosca.

Tema de la primera part del 2on. Moviment

In ruhig fliessender Bewegung[modifica | modifica el codi]

El tercer moviment és un scherzo basat en el seu lied Des Antonius von Padua Fischpredigt («Sant Antoni de Pàdua predicant als peixos», també amb text del Des Knaben Wunderhorn). Comença amb dos colps de timbal forts i secs. Després segueixen dos colps més suaus, i després altres encara més suaus que donen el tempo d'aquest moviment.

Fragment del 3er. Moviment

Urlicht (llum prístina)[modifica | modifica el codi]

El quart moviment, Urlicht, és un altre lied del Wunderhorn, que actualment sol ser destinat a una contralt, a qui Mahler li demana que cante com un "petit infant celestial".

Solo de violí i clarinet, fragment
Solo de contralt, fragment

In Tempo des Scherzos[modifica | modifica el codi]

L'últim moviment és el més llarg, que dura (típic en les simfonies de Mahler), més de mitja hora. És molt episòdic, contenint una diversitat d'instants, tempo i tonalitats, amb molt de material que havia estat escoltat en els moviments precedents. L'ús del cor en aquest últim moviment fa que se la compare amb la Simfonia núm. 9 de Ludwig van Beethoven.

Una execució normal de la simfonia dura al voltant de 85 minuts.

L'obra va ser publicada per primera vegada l'any 1897 per Universal Edition. El 1899 va ser publicat un arranjament de Bruno Walter per a piano a quatre mans.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • La simfonia va ser la preferida del papa Joan Pau II.
  • El tercer moviment de la simfonia va ser usat pel compositor italià Luciano Berio com a base del també tercer moviment de la seua Simfonia de 1968. Sobre ella va construir un collage enlluernador, amb diverses cites d'altres obres clàssiques alienes.
  • Música de la simfonia va ser usada en la pel·lícula Dracula: Pages from a Virgin's Diary de 2002 de Guy Maddin. És una singular versió en ballet de la famosa novel·la gòtica de Bram Stoker Dràcula.
  • L'editor milionari nord-americà Gilbert Kaplan va quedar fortament impressionat després d'escoltar aquesta simfonia en viu. Uns anys més tard, va començar a prendre classes de direcció d'orquestra per a complir amb el seu somni de dirigir-la. En l'actualitat, l'ha interpretada al front de més de 50 orquestres, i l'ha portada al disc dues vegades, amb l'Orquestra Simfònica de Londres i l'Orquestra Filharmònica de Viena. Segurament es tracta de l'única obra simfònica que comprèn pràcticament tota la carrera d'un director, ja que el repertori de Kaplan només inclou, a més, l' Adagietto de la cinquena de Mahler i, segons sembla, les Variacions Enigma d'Edward Elgar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Tranchefort, François-René. Guide de la musique symphonique. París: Fayard, 1986. ISBN 978-2213016382. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]