Simfonia núm. 35 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 35
«Haffner»
Compositor: Wolfgang Amadeus Mozart
Tonalitat: Re menor
Forma musical: Simfonia
Catalogació: K. 385
Any: 1782
Estrena: 23 de març de 1783, Viena
Dedicatòria: Siegmund Haffner
Durada: 19'41"
Instrumentació: 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets en la, 2 fagots, 2 trompes en re i en sol, 2 trompetes, timbales, i corda
Moviments:
  • Allegro con spirito
  • Andante
  • Menuetto. Trio. Menuetto
  • Presto

La Simfonia núm. 35 en re major, K. 385, coneguda també com a Simfonia Haffner, va ser composta per Wolfgang Amadeus Mozart el 1782. Va ser un encàrrec dels Haffner, una família prominent de Salzburg, per a l'ocasió de l'ennobliment de Sigmund Haffner. No s'ha de confondre amb la Serenata Haffner, una altra peça que Mozart va escriure per encàrrec de la mateixa família el 1776.

Va ser composta entre finals de juliol i principis d'agost de 1782. Mozart realitzà la que fou probablement l'estrena el 23 de març de 1783, a Viena.

Instrumentació i estructura[modifica | modifica el codi]

La instrumentació de la simfonia és la següent: dos flautes, dos oboès, dos clarinets en la, dos fagots, dues trompes en re i en sol, dues trompetes, timbales, i corda.

Com la majoria de simfonies clàssiques està estructurada en 4 moviments:

  • Allegro con spirito
  • Andante
  • Menuetto. Trio. Menuetto
  • Presto

Motivació de la Simfonia[modifica | modifica el codi]

Mozart visqué a Viena durant els últims anys de la seva vida. Per a quan es mudà des de la seva Salzburg nadiua, ja havia escrit més de 40 simfonies; totes les seves obres d'aquest gènere, excepte l'última mitja dotzena. No va compondre cap simfonia específicament per a Viena, excepte possiblement les últimes tres (ningú sap per a quina ocasió o per quina raó les va escriure). Les altres simfonies del seu període a Viena són les K. 385 (escrita per a Salzburg), K. 425 (per a Linz) i la K. 504 (per a Praga). La principal producció instrumental de Mozart durant la dècada que passà a Viena comprengué concerts per a piano.

No solament la Simfonia Núm 35 no fou composta per a Viena, sinó que ni tan sols va ser concebuda com a simfonia. El juliol de 1782, mentre Mozart es trobava involucrat en un projecte operístic que li menjava molt de temps i en la preparació de la seva boda amb Constanza Weber, rebé una carta del seu pare. Leopold li demanava que escrivís una nova serenata. L'amic de la infància de Mozart, Siegmund Haffner, anava a ésser promogut a la noblesa. Seria apropiada una nova composició per a la celebració i interpretada en el seu honor. Anteriorment, Mozart ja havia escrit una serenata per a la família Haffner, la serenata de noces coneguda ara com a Haffner, K.250.

Mozart estava massa ocupat per escriure la nova peça, però tanmateix sentí que devia emprendre el projecte. Va escriure a Leopold el 20 de juliol:

« Estic de feina fins a les orelles. En una setmana més, a partir del diumenge, haig d'arranjar la meva òpera per als instruments de vent. Del contrari algú altre emprendrà la davantera i obtindrà els beneficis en el meu lloc. ¡I ara em demanes que escrigui també una simfonia!. Com diable puc fer-ho?. No tens ni idea del difícil que és arranjar una obra d'aquesta classe per a instruments de vent, de forma que resulti adequada per a ells i què, al mateix temps, no perdi cap dels seus efectes. Bé, hauré de passar tota la nit en vetlla, perquè aquesta és l'única manera. Per tu, estimat pare, faré el sacrifici. Pots contar amb rebre quelcom meu en cada despatx de correu. Treballaré tant de pressa com en sia possible. »

El 27 de juliol Mozart envià a Leopold l' allegro de l'obertura.

« Ha estat impossible fer més per a tu, perquè he tingut d'escriure a més una altra serenata per a instruments de vent sols (contràriament podria haver usat la peça per al teu projecte també). El dimecres 31 enviaré els dos minuets, l andante i el final. Si puc me les apanyaré per fer-ho, també enviaré una marxa. Si no, usa la de la meva anterior música per a Haffner, que és totalment desconeguda. »

No és sorprenent que Mozart s'hagi endarrerit amb la planificació. El 31 de juliol li envià a Leopold només una carta, però res de música.

« ¡Hom no pot fer l'impossible!. No esgarraparé materials de qualitat inferior. Així que no puc enviar-te tota la simfonia fins al pròxim dia de correu. »

El 4 d'agost el compositor i Constanza es casaren. D¡alguna forma, quasi al mateix temps ell despatxà la major part de la serenata, excepte la marxa introductora, un allegro, dos minuets, un andante i un final. No se sap quina fou la data de la celebració de Haffner, així que és impossible determinar si la serenata estigué llista a temps per les festivitats. Sembla improbable que Mozart complís el seu termini.

Finalment volgué que li tornés la serenata per a presentar-la en un dels seus concerts. Potser no va escriure simfonies per interpretar a Viena, però sovint tocava allí les existents. Va escriure a Leopold, demanant-li la música, el 4 de desembre; després, una altra volta el 21 de desembre, el 4 de gener, el 22 de gener i el 5 de febrer. Leopold potser s'endarreria en tornar la partitura, potser per a castigar Wolfgang per no haver acabat la serenata a temps, o possiblement per haver-se casat amb una muller a la que ell no aprovava. Mozart s'impacientava cada vegada més:

« El meu proper concert tindrà lloc en el tercer diumenge de Quaresma, és dir, el 23 de març, i he de fer diverses còpies. Crec, per tant, que si encara no està copiat, per exemple, el material orquestral seria millor reenviar-me la partitura original. »

Pel 15 de febrer, Mozart havia rebut la música que havia escrit amb presses, i peça a peça, sis mesos enredera.

« La meva nova Simfonia Haffner verdaderament m'ha sorprès, perquè havia oblidat del tot cadascuna de les seves notes. Segurament deu de produir un bon efecte. »

Amb l'objecte de transformar la serenata en una verdadera simfonia, Mozart eliminà la marxa i un dels minuets i afegí parells de flautes i de clarinets als moviments exteriors. La dirigí en el seu concert de Quaresma.

El programa del concert senyala la relativa insignificança que les simfonies tenien a Viena. La Simfonia Haffner enquadrava la vetllada, servint com a preludi i postludi. El programa començà amb els tres primers moviments. Després vindria la música que el públic verdaderament volia escoltar: una ària de l'òpera Idomeneo, un concert per a piano, un recitat i una ària, els dos moviments concertants de la serenata Corneta de Posta (Posthorn), una ària de Lucio Silla, una fuga (interpretada perquè estava present l'emperador), variacions per a piano sobre un tema de Gluck i un recitat i un rondó. Després aquestes peces per a exhibició vocal i instrumental, el concert tancà amb l'últim moviment de la Simfonia Haffner.

Com s'observa, la diferència entre una serenata i una simfonia, entre música d'entreteniment i música de concert, entre música popular i clàssica, era petita. És veritat que les serenates tendien a incloure música lleugera, però Mozart no havia escrit cap peça orquestral profundament desafiant. La Simfonia Haffner, amb tota la seva sofisticació, segurament era una música de fons apropiada per a una celebració. No es podria dir el mateix de les últimes quatre simfonies de Mozart. Així que la Simfonia núm. 35 arriba a ser el final d'una llarga sèrie de peces de música orquestral lleugera, elegant, brillant i de molts moviments, composta per a ocasions específiques. Les úniques serenates que encara hauria d'escriure són la paròdia anomenada Broma Musical i la incomparable Eine kleine Nachtmusik. Entre la resta de les obres denominades simfonies, només la immediatament posterior, la Simfonia K. 425, Linz, manté el clima de les serenates anteriors.

L'origen de la Simfonia Haffner com a serenata no impossibilita per cert la subtilesa composicional. Considerem per exemple l'obertura del primer moviment, que el compositor volia que s'interpretés amb molt de foc. El tema és una col·laboració de la més simple de les idees: un descens gradual de l'escala a partir de la tònica. El descens sembla restar encallat en el quart grau durant diversos compassos, després del qual es disfressa la seva continuació. Mozart trobà aquesta idea el suficient rica com per cercar en ella tot el moviment. Inverteix el tema i el toca en imitació.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Jonathan Kramer, Invitación a la Música, pàgs. 517 a 519. Editorial Vergara

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



\relative c' {
  \tempo "Allegro con spirito"
  \key d \major
  \time 2/2
  <<
    { d1\f | } \\
    { d1 | }
  >>
  \appoggiatura { d32[ d'] } d'2~ d4.. d,,16 |
  cis4-. cis''-. r r8. cis,,16 |
  b4 b8. b16 b4.\trill( a16 b) |
  a4-. a''-. r2 |
  g,4\p
}