Simfonia núm. 3 (Prokófiev)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 3
Compositor: Serguei Prokófiev
Tonalitat: Do m
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 44
Any: 1928
Estrena: 17 de maig de 1929, a París
Durada: ~35'
Instrumentació: flautí, 2 flautes, 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots, contrafagot, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, bombo, caixa, plats, pandereta, gong, castanyoles, campanes, 2 arpa, instruments de corda
Moviments:
  1. Moderato
  2. Andante
  3. Allegro agitato - Allegretto
  4. Andante mosso - Allegro moderato

La Simfonia núm. 3 en do menor, op. 44, de Serguei Prokófiev va ser estrenada el 17 de maig de 1929 a París, per l'Orquestra Simfònica de París, sota la direcció de Pierre Monteux.

Història[modifica | modifica el codi]

La música deriva de l'òpera de l'òpera de Prokófiev L'àngel de foc, que havia estat acceptada per a estrenar-se en la temporada 1927-28 de l'Òpera de l'Estat de Berlín per Bruno Walter, però l'estrena no arribà a materialitzar-se; de fet, l'òpera mai no va ser posada en escena en vida del compositor. Prokófiev, que havia treballat en l'òpera durant anys, no es resignava a deixar que la música llanguira sense interpretar-se, i després d'escoltar una interpretació del segon acte en versió de concert per Serge Koussevitzky al juny de 1928, va adaptar parts de l'òpera per construir la seua tercera simfonia (poc després, de manera similar, bucejaria en la música del seu ballet El fill pròdig per a la seua quarta simfonia).

La simfonia ocupa un esglaó intermedi entre les set de Prokófiev pel que fa a la seua popularitat, no tan coneguda com la Simfonia Clàssica però tampoc tan oblidada com la Simfonia núm. 2 o la primera versió de la Simfonia núm. 4. Entre els més aferrissats defensors d'aquesta simfonia cal esmentar Riccardo Muti, Riccardo Chailly i Michael Tilson Thomas, els quals han contribuït significativament a augmentar la popularitat de la simfonia a les acaballes del segle XX.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Tot i que la música procedeix d'una òpera, el material està desenvolupat de manera simfònica i per tant no es tracta de música programàtica.

El primer moviment, en la tradicional forma sonata, obre amb uns forts acords de l'orquestra al complet, junt amb tocs de campanes, escampant una atmosfera d'amenaça i inquietud. Tot seguit les cordes ataquen un apassionat tema, mentre que un malencònic segon tema en els fagots i les cordes greus serveix de contrast. Segueix una secció de desenvolupament, deixant espai a un tercer tema que acaba per fusionar-se amb els dos inicials. Després d'un greu clímax amb un acord gegantí de l'orquestra i un darrer episodi amb temps de marxa entra l'etèria recapitulació, en la qual el primer i segon tema apareixen integrats, tot i que molt reduïts i interpretats de manera més suau, com si en restara només l'ombra del que van ser.

El segon moviment, un andante meditatiu amb estructura tripartita, mostra el talent de Prokófiev com a creador de textures fràgils i delicades. La secció central és més densa, amb el tema principal construït amb semitons.

El tercer moviment serveix com a scherzo i trio. El scherzo és molt conegut per les nervioses textures de les cordes (les cordes estan dividides en 13 parts), mentre que el trio ofereix un tranquil repòs a la precedent excitació. El retorn del scherzo es complementa amb amenaçadores intervencions del bombo i els metalls.

El fosc finale comença lentament, i només s'anima a poc a poc. Una secció central més tranquil·la reprèn material del primer i tercer moviments, però la severitat inicial retorna, amb l'afegit de les intenses intervencions dels metalls.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Orquestra Director Companyia Discogràfica Any d'enregistrament Format
Orquestra Nacional Escocesa Neeme Järvi Chandos Records 1986 CD
Orquestra Simfònica de Londres Valery Gergiev Philips 2004 CD
Orquestra Simfònica de Londres Walter Weller Decca ? CD
Orquestra de Filadèlfia Riccardo Muti Philips 1991 CD
Orquestra Reial del Concertgebouw Riccardo Chailly Decca Records 1993 CD
Orquestra Nacional de França Mstislav Rostropóvitx Erato 1988 CD
Orquestra Simfònica Nacional d'Ucraïna Theodore Kuchar Naxos Records 1994 CD
Orquestra Simfònica de Londres Claudio Abbado Decca 1969 CD/LP
Orquestra Nacional de l'O.R.T.F. Jean Martinon Vox Records CD
Orquestra Filharmònica Txeca Zdenek Kosler Supraphon 1982 CD
Orquestra Filharmònica de Berlín Seiji Ozawa Deutsche Grammophon 1990 CD
Orquestra del Ministeri de Cultura de l'Estat de l'URSS Gennadi Rozhdestvensky CD/LP
Orquestra Simfònica de Boston Erich Leinsdorf RCA Records 1967 LP