Simfonia núm. 3 (Saint-Saëns)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 3
Compositor: Camille Saint-Saëns
Tonalitat: do menor
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 78
Any: 1886
Estrena: 19 de maig de 1886 a Londres
Dedicatòria: Franz Liszt
Durada: 35'
Instrumentació: 3 flautes (1 flautí)
2 oboès, corn anglès
2 clarinets, clarinet baix
2 fagots, contrafagot
4 trompes
3 trompetes
3 trombons, tuba
orgue
percussió i corda
Moviments:
  1. Adagio. Allegro moderato. Poco adagio
  2. Allegro moderato. Presto (Scherzo). Allegro moderato. Maestoso

La Simfonia núm. 3, amb orgue, op. 78 de Camille Saint-Saëns és una simfonia en do menor composta a la memòria de Franz Liszt i estrenada el 1886, sota la batuta del seu autor, en els concerts de la Societat Filharmònica de Londres.

D'ella va dir el musicògraf Jules Combarieu:

« per l'amplitud del desenvolupament, la solidesa de la factura i la bellesa de la tècnica, reviu quelcom del gran art beethovenià. Per emprar en massa els recursos sonors (orgue i piano afegits a l'orquestra) i per la brillant utilització del metall, no sembla aliena a la influència de Berlioz. »

Moviments[modifica | modifica el codi]

I.Adagio. Allegro moderato. Poco adagio[modifica | modifica el codi]

L'exposició del tema inicial va a càrrec dels instruments de corda, després que s'ha produït una breu introducció. El tema en què comença l'obra té un marcat caràcter dramàtic, molt mogut i de tints foscos. El moviment es transforma gradualment fins a donar pas a un altre, d'expressió més tranquil·la, més graciós i diàfan.

El seu desenvolupament és breu. Després es produeix una altra transformació del tema inicial i l'orquestra torna a enfosquir-se dramàticament, però no tarda a reaparèixer la pau del segon tema, que condueix a l'adagio, de gran serenitat, plàcid, i en determinats moments, inclús, de certa eloqüència, subratllat tot per la corda i l'orgue, que deixa sentir llur greu accent en frases de commovedora beatitud. Tan bell motiu és reproduït poc després per altres instruments de la gran massa orquestral; especialment, deixen escoltar la seva veu el clarinet, la trompa i el trombó, acompanyats pels instruments d'arc. Els violins, acabat aquest període, executen una variació i seguidament es passa al tema inicial de l'Allegro per donar cabuda al tema, sempre radiant de l'adagio, acompanyat majestuosament per l'orgue. Finalitza aquest primer temps de la tercera simfonia amb una coda, que per llurs amplis frases, serenes i elevades, crea un ambient místic, pruíssim, quasi de religiós èxtasi.

II.Allegro moderato. Presto (Scherzo). Allegro moderato. Maestoso[modifica | modifica el codi]

Comença aquest llarg i extens període musical amb un dibuix, amb una imatge enèrgica a la que segueix una tercera transformació del tema que dóna principi a l'obra, o sia, l'exposat pels instruments de corda, més intens potser i agitat, que aplana el camí al Scherzo. En el piano se succeeixen els arpegis i les escales, acompanyats per l'orquestra, que dibuixa unes figures rítmiques de caràcter sincopat. Aquest ambient joiós, quasi frívol, és interromput per una frase de major intensitat expressiva, més lírica. I immediatament, torna de bell nou l'antic allegro moderato amb el que s'ha iniciat aquest temps. L'allegro s'encadena amb el Presto. Però aviat apareixen en els trombons un nou moviment, replet de d'austeritat, el qual, després d'una curta lluita, fa desaparèixer l'element fantàstic, inquiet i diabòlic del Scherzo. La nova frase va elevant-se a poc a poc i sembla que sura en el blau del cel.

Una llunyana evocació del tema inicial de l'obra, transformat per complet, ve ara exposada per l'orquestra de corda i el piano i després reproduïda per l'orgue amb totes les forces orquestrals. Segueix un desenvolupament fugat, i a continuació un episodi de caràcter tranquil i pastoral. Una altra brillant coda posa fi a aquesta interessant simfonia, una de les obres més inspirades de l'autor de Samson et Dalila. La força, l'elegància i la inspiració d'aquesta simfonia, que té passatges molt dignes, interessants i colorits, revelen l'habilitat i el mestratge en l'«ofici» que posseïa Saint-Saëns.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Las mejores Sinfonias de l'Editorial Daimon