Simfonia núm. 4 (Mahler)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 4
Compositor: Gustav Mahler
Tonalitat: Sol M
Forma musical: Simfonia
Any: De juliol de 1899 a agost de 1900
Estrena: 25 de novembre de 1901 a Munic
Durada: ~55'
Instrumentació: Per a soprano i orquestra: 4 flautes, 3 oboès, 3 clarinets, 3 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, timbales, percussió, glockenspiel, arpes, instruments de corda. La veu de la soprano només s'escolta al darrer moviment. Es l'única simfonia de l'autor que no empra cap trombó.
Moviments:
  1. Bedächtig. Nicht eilen
  2. In gemächlicher Bewegung. Ohne Hast
  3. Ruhevoll
  4. Sehr behaglich

La simfonia núm. 4 en sol major de Gustav Mahler fou escrita entre 1899 i 1901. És una obra orquestral de quatre moviments, l'últim dels quals presenta una cançó per a veu de soprano, Himmlische Das Leben, que presenta una visió del cel per un nen.

Tornada de París[modifica | modifica el codi]

El 1898 Mahler fou nomenat director de la que era possiblement l'orquestra més important del món, la Filharmònica de Viena. Es va mantenir en el càrrec al llarg de tres turbulentes temporades, durant les quals va tenir poc temps per a compondre. El seu treball creatiu es desenvolupava durant les vacances d'estiu.

Al final de la seva segona temporada, Mahler portà la Filharmònica de gira a París, on l'orquestra va participar en l'Exposició Mundial de 1900. Malgrat que fou un triomf musical, en altres aspectes la gira fou un desastre. La publicitat prèvia fou pràcticament inexistent: cap diari ni crític rebé la notificació de la presentació. La famosa orquestra quasi restà perduda entre la multitud d'esdeveniments. Els diners que els patrocinadors vienesos havien aportat generosament demostrà ésser massa poc i els membres de l'orquestra pràcticament restaren desemparats a París. La família Rothschild de París anà al rescat amb diners pels passatges de tornada. Com per agregar al mal l'insult proverbial, el nom de Mahler fou mal escrit en un cartell. Fou anotat com Malheur, mot que en francès vol dir desgràcia.

L'exasperat compositor se sentí feliç d'oblidar el desastre de París quan arribà al seu refugi d'estiu uns pocs dies més tard. Havia començat la quarta simfonia l'estiu anterior i es trobava ansiós per consagrar tots els seus esforços a aquesta obra.

Prolegòmens de la quarta[modifica | modifica el codi]

Els orígens de la simfonia es remunten a un temps considerablement anterior. La cançó que forma el quart moviment, La Vida Celestial, fou acabada com a composició independent l'any 1892 i tocada unes poques vegades. Aquesta encantadora peça va haver de ser molt important per a Mahler. Es convertí en l'origen de la seva tercera Simfonia, que alguna vegada fou planejada incloent set moviments, l'últim dels quals era aquesta cançó. En el cinquè moviment de la Tercera hi ha referències temàtiques a La Vida Celestial. Malgrat tot, quan la Tercera va ser conclosa, la cançó ja no en formava part, malgrat restar-hi algun indici d'ella. La simfonia havia assolit grans proporcions: sis moviments que duren al voltant de 100 minuts. Agregar aquesta innocent peça de 10 minuts com epíleg hagués sigut un anticlímax. Per contra, La Vida Celestial es convertí en el final de la quarta simfonia.

Ara Mahler s'enfrontava a un desafiament interessant de composició. Si volia evitar el problema de l'anticlímax, tenia de compondre la Quarta de tal forma que la cançó fos una conclusió apropiada. L'abast de la nova simfonia havia de ser modest, el qual no resultava un menor desafiament per al compositor d'extravagàncies tals com les seves segona i tercera simfonies. A més Mahler havia de compondre els primers tres moviments de forma tal que conduïssin convincentment vers un final ja existent. El resultat fou no només la simfonia més modesta i, almenys en la superfície, la més simple de Mahler, sinó també una obra amb una estratègia de composició única. En lloc de construir un lloc d'enormes dimensions, com Mahler havia fet per exemple en la segona Simfonia, la Quarta es torna cada vegada més simple i més modesta.

Opinen els musicòlegs[modifica | modifica el codi]

Com el musicòleg Donald Mitchell explica:

« Ascendim, però dir-ho així, vers les viscudes imatges de la vida celestial, que ens són entregades en el final, per mitjà d'una complexitat gradualment decreixent de formes i de textures, que Malher efectuà de la forma més hàbil al llarg dels primers tres moviments, de manera què quan arribem a la cadència llargament dilatada amb la qual acaba el moviment lent (en forma de doble variació), estem preparats musical i espiritualment per a la innocència –musical i espiritual- de la cançó que segueix a continuació. Així que el programa poètic interior de l'obra, –un viatge des de la sofisticació formidable a un estat de simplicitat, se'ns explica clarament per l'evolució dels primers tres moviments, mitjançant artificis purament musicals-. L'ús de paraules en el final arriba com última confirmació, més que com aclariment de tot el que ha precedit a la cançó. »

Mitchell també creu que «la reducció gradual de la complexitat al llarg de l'obra és la preparació de la simplicitat del final, la vertadera innocència de la visió del paradís que té un nen. Per tant era lògic que el pensament musical més concentrat i intricat estigués assignat al primer moviment. Indubtablement fou aquest aspecte de la Quarta el que deixà al públic perplex, confós, i li féu experimentar hostilitat».

Moviments[modifica | modifica el codi]

La Quarta s'estructura en quatre moviments:

  • 1. Bedächtig, nich eilen

La simfonia s'obre amb un suggeriment de simplicitat totalment apropiat per l'última cançó, que està destinada a usar aquest mateix material: una breu introducció amb flautes, clarinets i campanes que condueixen al tema principal dels violins. Mahler va dir d'aquest tema: «En la seva primera aparició hi jeu tan discretament com la gota de la rosada en la flor abans que el sol brilli sobre ella. Però tan aviat com un raig de llum cau sobre el prat, trenca en mil reflexos i colors en cadascuna de les perles de rosada, fins que tot un mar de llum brilla davant nostre». Malgrat la seva innocència superficial, aquest tractament de la melodia al llarg de tot el moviment sonata-allegro revela llur sofisticació subjacent. D'aquesta forma Mahler estableix la estètica singular de l'obra: l'estudiada simplicitat de l'obertura del primer moviment implica la innocència del final, però, abans, aquestes mateixes idees ens porten a un primer moviment de considerable subtilesa. La resta de la simfonia permet que la simplicitat penetri per sota de la superfície, de forma que al final la innocència simple impregna la música.

  • 2. In gemächlicher Bewegung, ohne Hast

Les etapes al llarg d'aquesta progressió són interessants. El segon moviment és un scherzo grotesc, molt allunyat de l'encant de l'antic món del primer. El moviment conté un solo de violí en el qual el primer violí toca en un instrument afinat quasi un mig to més alt del normal. El resultat és un so especial, que Mahler associà amb un violí del carrer. Explicà que la música del violí «és l'horrorosa dansa de la mort, conduïda per una figura de la demonologia popular, Freud Hein. És el violí desafinat la figura esquelètica de la mort el que se sent a l'obertura del moviment... És un sentiment esgarrifós i sobtat que ens encongeix el cor, tal com hom és sovint assaltat pel pànic en ple dia, en un bosc il·luminat pel sol. L'scherzo és tan misteriós, confús i sobrenatural que se li arrissarà el cabell quan l'escolti. Però en l'adagio següent, en el que tot això desapareix, veurà immediatament que la intenció no era tan greu».

  • 3. Ruhevoll

El tercer moviment, pacífic i al mateix temps punxant, és un conjunt de variacions sobre dos temes. Després del do menor/major del scherzo, la tonalitat retorna al sol major del primer moviment. Prop del final, però, hi ha un sobtat desplaçament expansiu a un mi major brillant, quan tota l'orquestra avença sorollosament el material que es desenvoluparà en el final. Aquesta explosió actua com una catarsi. Després la música resta en mi major, una tonalitat que sembla suggerir, en la seva etèria bellesa, una eternitat més enllà de la visió de la mort del scherzo.

  • 4. Sehr behaglich

El final repeteix aquesta progressió de tonalitats i per tant de músiques. Si bé comença fermament en la tonalitat mare del sol major de la simfonia, la cançó finalment assoleix el mi major quan la soprano canta la música del cel. I allí acaba, suaument, en les profunditats de l'orquestra. Només l'arpa i les cordes baixes poden tocar el Mi baix amb el qual aquesta música d'innocència mor pacíficament.

Das himmlische Leben (de "Des Knaben Wunderhorn")

Wir genießen die himmlischen Freuden,
D'rum tun wir das Irdische meiden.
Kein weltlich' Getümmel
Hört man nicht im Himmel!
Lebt alles in sanftester Ruh'.
Wir führen ein englisches Leben,
Sind dennoch ganz lustig daneben;
Wir tanzen und springen,
Wir hüpfen und singen,
Sanct Peter im Himmel sieht zu.

Johannes das Lämmlein auslasset,
Der Metzger Herodes d'rauf passet.
Wir führen ein geduldig's,
Unschuldig's, geduldig's,
Ein liebliches Lämmlein zu Tod.
Sanct Lucas den Ochsen tät schlachten
Ohn' einig's Bedenken und Achten.
Der Wein kost' kein Heller
Im himmlischen Keller;
Die Englein, die backen das Brot.

Gut' Kräuter von allerhand Arten,
Die wachsen im himmlischen Garten,
Gut' Spargel, Fisolen
Und was wir nur wollen.
Ganze Schüsseln voll sind uns bereit!
Gut' Äpfel, gut' Birn' und gut' Trauben;
Die Gärtner, die alles erlauben.
Willst Rehbock, willst Hasen,
Auf offener Straßen
Sie laufen herbei!

Sollt' ein Fasttag etwa kommen,
Alle Fische gleich mit Freuden angeschwommen!
Dort läuft schon Sanct Peter
Mit Netz und mit Köder
Zum himmlischen Weiher hinein.
Sanct Martha die Köchin muß sein.

Kein' Musik ist ja nicht auf Erden,
Die unsrer verglichen kann werden.
Elftausend Jungfrauen
Zu tanzen sich trauen.
Sanct Ursula selbst dazu lacht.
Kein' Musik ist ja nicht auf Erden,
Die unsrer verglichen kann werden.
Cäcilia mit ihren Verwandten
Sind treffliche Hofmusikanten!
Die englischen Stimmen
Ermuntern die Sinnen,
Daß alles für Freuden erwacht.

L'estrena[modifica | modifica el codi]

El final de la quarta simfonia fou compost el 1892. Els restants moviments foren començats l'estiu de 1899 i acabats el 5 de gener de 1901. Mahler dirigí l'estrena a Munic, el 25 de novembre de 1901. Revisà la simfonia diverses vegades entre 1901 i 1910.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música, pàgs. 416 a 419 de Jonathan Kramer. Editorial Vergara