Simfonia núm. 5 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 5
Teatre an der Wien, a Viena, on Beethoven va estrenar la seua Cinquena simfonia
Teatre an der Wien, a Viena, on Beethoven va estrenar la seua Cinquena simfonia
Compositor: Ludwig van Beethoven
Tonalitat: Do m
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 67
Any: 1804-1808
Estrena: 22 de desembre de 1808, Teatre an der Wien (Viena)
Instrumentació: flautí (només quart moviment)
2 flautes
2 oboès
2 clarinets en Si bemoll i Do
2 fagots
contrafagot (només quart moviment)
2 trompes en Mi bemoll i Do
2 trompetes
3 trombons (contralt, tenor i baix, només quart moviment)
timbales (enSol-Do)
Corda
Moviments:
  1. Allegro con brio
  2. Andante con moto — Più moto
  3. Scherzo: Allegro
  4. Finale: Alegro — Presto

La simfonia núm. 5, en do menor, op. 67 és una simfonia de Beethoven composta entre 1804 i 1808.

A penes acabada la composició de l'Heroica, Beethoven va emprendre la composició d'una altra simfonia de gran volada. Aquest nou projecte l'interrompé l'any 1806 per crear la Quarta simfonia. Encara transcorreran uns dos anys fins que ultimi aquesta obra monumental que esdevindria la seua Cinquena simfonia. Beethoven hi pretén plasmar els amargs moments que provocaren el dramàtic "testament de Heiligenstadt", la commoció espiritual que el mogué a lluitar contra el fat advers i la sobirana decisió de sobreposar-se a les desventures i assolir l'ansiat alliberament i triomf en el camí de l'art.

Finalment, la Cinquena simfonia va ser donada a conèixer al Teatre an der Wien el 22 de desembre de 1808, junt amb la Sisena simfonia, el Concert per a piano núm. 4 i altres composicions.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Allegro con brio[modifica | modifica el codi]

Com l'Heroica, no ofereix introducció en la forma tradicional: una trucada de quatre cops amenaçadors («el destí truca a la porta») amaga una idea fonamental que, incontenible, dominarà durant tot el primer temps. Els trucs es repeteixen, suscitant una tremolosa participació de la corda que, anguniosament, sembla interrogar. Ressonen de bell nou els terribles cops sense despertar altra vegada els acords interrogants, sinó ritmes que aspiren a obrir-se camí, en marxa vacil·lant i silencis esperançadors. El motiu inicial torna entonat pels instruments de vent, amb accent terrible i totes les energies se sumen en fortissimo, esclafant tot intent de resistència. En mig d'aquest tempestuós passatge, les trompes inicien el segon tema, que passa a ésser exposat pels violins, clarinets i flautes, mentre els greus de la corda mantenen obstinadament el primer tema. L'artista s'encara amb el destí i es decideix a lluitar i per un moment sembla haver assolit l'anhelat triomf. La sinistra trucada es repeteix i redobla les imperioses energies del destí, que alternen amb el tema de la resistència; l'oboè intervé amb una melodia anguniosa en adagio. Els intents de l'esforçat lluitador van declinant davant del ressorgir cada volta més poderós del primer tema i en va espera clemència del fat abassegador. La trucada del destí ofega els laments i la lluita acaba.

Andante con moto[modifica | modifica el codi]

Del racó més pregon de l'ànima, com anunci de pau espiritual després de la lluita anterior, neix un càntic profund entonat pels violoncels i violes a l'uníson, harmonitzats amb els pizzicati dels contrabaixos, tema excels que és repetit per la corda i després per la fusta. No trigarà a fer vibrar l'orquestra entera amb raigs de gloriós triomf. La melodia és mantinguda per oboès, trompes i trompetes, violins i violes, ajudats pels severs sons dels violoncels, contrabaixos i timbales. Per tres vegades ressonen vigorosament fins a caure en un pianissimo. La visió d'esperança i redempció apareix llampegant, fins a esfumar-se a poc a poc; però l'home sent en la seva intimitat una segura fe en el triomf; i aquesta seguretat resta confirmada pel retorn del primer tema de l'andante amb dolça vitalitat.

Scherzo i Finale[modifica | modifica el codi]

Aquests dos darrers temps apareixen fosos amb àmplia llibertat. Esperança que encara no és realitat; l'esguard es fixa en la llunyania, temorosa i vacil·lant, com esperant que nous espectres s'aixequin amenaçant la nostra felicitat. Fantasmes evocats pels violoncels i contrabaixos, que susciten interrogants en els violins. El tema principal apareix en fortissimo, atacat per les trompes, amb un somer acompanyament, format per acords del violins. Els quatre trucs de la crida sorgeixen de bell nou, malgrat que només sigui per denotar manifestació de força viril i no amb l'anterior sentit d'amenaça. Els dos primers temes són repetits abans que aparega un tercer motiu melòdic —que imità posteriorment Franz Schubert en una de les seves simfonies— mantingut pels violoncels i contrabaixos en principi, i que més tard abordarà tota l'orquestra per, en definitiva, adoptar una forma senzilla en els instruments de fusta i derivar vers el tema inicial del scherzo; paper essencial juguen en aquest moment els pizzicati dels violoncels; a continuació els clarinets, en pianíssimo, entonen el segon tema, seguit alternativament per les violes i violins. Es reapareix el primer tema i un crescendo que desemboca en un joiós cant triomfal que irromp amb poderosa empenta, envoltant l'heroi vencedor en un brillant resplendor. Per donar major realç a aquesta apoteosi, l'orquestra s'ha ampliat considerablement en la secció de vent. Encara un nou tema reforçarà la impressió de triomf i conquesta de l'alliberament sospirat, que més tard es traduirà en jovial manifestació dels violins. En el desenvolupament s'hi recorden les passades idees tristes, la lluita, però acaben retornant els ritmes festius i se sobreposa abassegadora la idea triomfal i l'entusiasme, com a corol·lari d'aquest procés marcat per la lluita, l'esperança, el dubte i el triomf.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 5 (Beethoven)
  • Las mejores simfonias. Edicions Daimon, Manuel Tamayo, pàgs. 18-19.