Simfonia núm. 5 (Beethoven)

La simfonia núm. 5, en do menor, op. 67 és una simfonia de Beethoven composta entre 1804 i 1808.

A penes acabada la composició de l'Heroica, Beethoven va emprendre la composició d'una altra simfonia de gran volada. Aquest nou projecte va quedar interromput l'any 1806, per crear la Quarta simfonia. Encara transcorreran uns dos anys fins que ultimi aquesta obra monumental que esdevindria la seua Cinquena simfonia. En ella, Beethoven pretén plasmar els amargs moments que provocaren el dramàtic "testament de Heiligenstadt", la commoció espiritual que el mogué a lluitar contra el fat advers i la sobirana decisió de sobreposar-se a les desventures i assolir l'ansiat alliberament i triomf en el camí de l'Art.

Finalment, la Cinquena simfonia va ser donada a conèixer al Teatre an der Wien el 22 de desembre de 1808, junt amb la Sisena simfonia, el Concert per a piano núm. 4 i altres composicions.

Moviments

Allegro con brio

Com l'Heroica, no ofereix introducció en la forma tradicional: una trucada de quatre cops amenaçadors («el destí truca a la porta») amaga una idea fonamental què, incontenible, dominarà durant tot el primer temps. Els trucs es repeteixen, suscitant una tremolosa participació de la corda què, anguniosament, sembla interrogar. Ressonen de bell nou els terribles cops sense despertar altra vegada els acords interrogants, sinó ritmes que aspiren a obrir-se camí, en marxa vacil·lant i silencis esperançadors. El motiu inicial torna entonat pels instruments de vent, amb accent terrible i totes les energies se sumen en fortíssim, esclafant tot intent de resistència. En mig d'aquest tempestuós passatge, les trompes inicien el segon tema, que passa a ésser exposat pels violins, clarinets i flautes, mentre els greus de la corda mantenen obstinadament el primer tema. L'artista s'encara amb el destí i es decideix a lluitar i per un moment sembla haver assolit l'anhelat triomf. La sinistra trucada es repeteix i redobla les imperioses energies del destí, alternant-la amb el tema de la resistència; l'oboè intervé amb una melodia anguniosa en adagi. Els intents de l'esforçat lluitador van declinant davant del ressorgir cada volta més poderós del primer tema i en va espera clemència del fat abassegador. La trucada del destí ofega els laments i la lluita acaba.

Andante con moto

Del racó més pregon de l'ànima, com anunci de pau espiritual després de la lluita anterior, neix un càntic profund entonat pels violoncels i violes a l'uníson, harmonitzats amb els pizzicati dels contrabaixos, tema excels que és repetit per la corda i després per la fusta. No trigarà en fer vibrar l'orquestra sencera amb raigs de gloriós triomf. La melodia és mantinguda per oboès, trompes i trompetes, violins i violes, recolzats pels severs sons dels violoncels, contrabaixos i timbales. Per tres vegades ressonen vigorosament per a caure a pianíssimo. La visió d'esperança i redempció apareix llampegant, per a esfumar-se poc a poc; però l'home sent en la seva intimitat una segura fe en el triomf, i aquesta seguretat resta confirmada pel retorn del primer tema de l'andante amb la seva dolça vitalitat.

Scherzo i Finale

Aquest dos últims temps apareixen fosos amb amplia llibertat. Esperança que encara no és realitat; l'esguard es fixa en la llunyania, temorosa i vacil·lant, com esperant que nous espectres s'aixequin amenaçat la nostra felicitat. Fantasmes evocats pels violoncels i contrabaixos, que susciten interrogants en els violins. El tema principal apareix en fortíssim, atacat per les trompes, amb un somer acompanyament, format per acords del violins. Els quatre trucs de la crida sorgeixen de bell nou, malgrat només sigui per a denotar manifestació de força viril i no amb l'anterior sentit d'amenaça. Els dos primers temes són repetits abans que apareix un tercer motiu melòdic —que imità posteriorment Franz Schubert en una de les seves simfonies— mantingut pels violoncels i contrabaixos en principi, i que més tard abordarà tota l'orquestra per, en definitiva, adoptar una forma senzilla en els instruments de fusta i derivar vers el tema inicial del scherzo; paper essencial juguen en aquest moment els pizzicati dels violoncels; a continuació els clarinets, en pianíssimo, entonen el segon tema, seguit alternativament per les violes i violins. Reapareix el primer tema i un crescendo desemboca en un joiós cant triomfal que irromp amb poderosa empenta, envoltant l'heroi vencedor en un brillant resplendor. Per a donar major realç a aquesta apoteosi, l'orquestra s'ha ampliat considerablement en el seu grup de vent. Encara un nou tema reforçarà la impressió de triomf i conquesta de l'alliberament sospirada, que més tard es traduirà en jovial manifestació dels violins. En el desenvolupament s'hi recorden les passades idees tristes, la lluita, però acaben retornant els ritmes festius i se sobreposa abassegadora la idea triomfal i l'entusiasme, com a corolari d'aquest procés marcat per la lluita, l'esperança, el dubte i el triomf.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 5 (Beethoven)

• Las mejores simfonias. Edicions Daimon, Manuel Tamayo, pàgs. 18-19.