Simfonia núm. 5 (Mendelssohn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 5
Compositor: Felix Mendelssohn
Tonalitat: Re major
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 107
Any: 1830
Estrena: 1830 a Berlín
Durada: 33'
Instrumentació: 2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
2 trompes
2 trompetes
3 trombons
percussió i corda
Moviments:
  1. Andante - Allegro con fuoco
  2. Allegro vivace
  3. Andante
  4. Andante con moto - Allegro maestoso

La Simfonia núm 5 en re major, op. 107, anomenada la Simfonia de la Reforma, va ser composta per Felix Mendelssohn el 1830 i estrenada el 1832, a Berlín, en honor del 300 aniversari de la presentació de la Confessió d'Augsburg. Aquesta confessió va ser un document clau del luteranisme i la seva presentació a l'emperador Carles V, el juny de 1530, va ser un esdeveniment transcendental de la Reforma protestant. La simfonia va ser la primera de Mendelssohn escrita per a una orquestra completa. No es va publicar fins al 1868, anys després de la mort del compositor. Tot i que la simfonia no és gaire sovint realitzada, és més coneguda avui en dia del que era durant la vida de Mendelssohn.

És irònic que el nét de Moisès Mendelssohn, considerat per molts el més gran intel·lectual jueu del seu segle, compongués una simfonia en honor del tricentenari de la Reforma Protestant. Felix Mendelssohn estava profundament interessat en la música de Bach i la Simfonia de la Reforma pot ser considerada com un homenatge a l'esperit religiós de l'antic mestre i al seu mestratge contrapuntístic.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Consta de quatre moviments:

  1. Andante - Allegro con fuoco
  2. Allegro vivace
  3. Andante
  4. Andante con moto - Allegro maestoso

La introducció de tipus coral, que obre gairebé com una fuga, deu molt a Bach. El Dresden Amen s'escolta dues vegades en les cordes just abans que el andante condueixi a l'allegro. El contrapunt a l'estil de Bach s'escolta en gran part del primer moviment.

El segon moviment és l'única part de la simfonia que reflecteix l'estil lleuger i delicat de Mendelssohn. El moviment és un scherzo, derivat (per inversió) del motiu Dresden Amen. El breu moviment lent condueix directament al final.

En l'obertura de l'últim moviment, un solo de flauta entona la melodia de l'himne de Luter, que està desenvolupada en un contrapunt imitatiu. Més tard en el moviment torna l'himne en els bronzes, com un cantus firmus. L'obra acaba amb una manifestació plena de l'himne, simplement harmonitzat a la manera coral.