Simfonia núm. 6 (Prokófiev)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La simfonia núm. 6 en mi bemoll menor, op. 111, de Serguei Prokófiev, fou iniciada l'estiu de 1944 i acabada a finals de l'estiu de 1947. Va ser interpretada per primera vegada l'11 d'octubre de 1947 per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad (avui Sant Petersburg) i dirigida per Yevgeny Mravinsky.

Tornada a la pàtria[modifica | modifica el codi]

Les dues últimes dècades de la vida de Prokofiev estigueren plenes de conflictes i contradiccions. El compositor havia tornat per pròpia voluntat a la seva terra nadiua, després de 16 anys de viure en l'exterior, en part, perquè creia en el poble soviètic. Desitjava crear música de i per aquest poble. Per altra banda, detestava que els funcionaris del govern li dictessin a ell, així com a altres compositors, com i què devien escriure.

Si bé fonamentalment estava d'acord amb l'esperit de la doctrina del realisme socialista –crear un art que tingues un ampla atractiu, que reflectís el fort esperit dels soviètics i que ajudes a crear i preservar la unitat nacional- Prokófiev s'enfadava contínuament amb els oficials que creien saber més que els artistes respecte a la manera d'assolir aquests objectius. De manera què, si bé mai abandonà llurs ideals en el sentit de produir una música popular, tanmateix es veié freqüentment sotmès a atacs per escriure el tipus de música que no corresponia.

El 1945, poc temps després de l'estrena de Cinquena Simfonia, el compositor sofrí una commoció cerebral i un atac cardíac, agreujats per la hipertensió. Mai arribaria a recuperar-se d'aquestes afeccions. Passà la resta de la seva vida quasi com un invàlid. La seva delicada salut podria haver-lo fet particularment vulnerable a les pressions oficials en el sentit de compondre música en la línia del partit, però en realitat tingué l'efecte contrari. Que podia prendre-li el Comitè Central que la seva mala salut ja no hagués destruït?.

Sisena Simfonia[modifica | modifica el codi]

Li resultava difícil compondre, però estava decidit a fer-ho. Se li permetia treballar unes poques hores per setmana i robava temps addicional per a la composició quan els metges i les infermeres no miraven. Així és que pogué reprendre el treball en la Sisena Simfonia l'hivern de 1946-1947. Acabà la peça l'estiu següent, tres anys després d'haver-la començat (havia compost la Cinquena Simfonia, mentre encara gaudia de bona salut, en a penes un mes). Va concebre la simfonia com un himne a la victòria, la victòria de Rússia sobre Alemanya en la guerra recent acabada. Malgrat això, no és una peça d'alegria, degut a l'enorme cost de la victòria. Prokófiev explicà l'ombriu estat d'ànim de la següent manera: "Si, ara ens alegrem per nostra magnífica victòria, però milers dels nostres han restat amb ferides que no poden guarir-se: la salut arruïnada de per vida, éssers estimats perduts per sempre. No hem d'oblidar això."

  • Allegro moderato

També escriví: "El primer moviment és mogut per moments líric, per moments auster; el segon moviment és més brillant i més melodiós; el final ràpid i en tonalitat major és proper, en el seu caràcter, a la meva Cinquena Simfonia, salvat per les reminiscències dels passatges austers del primer moviment...No volia que el final fos considerat merament un apèndix alegra dels moviments precedents." El to ombriu de la simfonia restava establert pels acords baixos i separats del principi. La línia melòdica principal, en els violins, inicialment és fragmentada, a fi de mantenir l'estat d'ànim amenaçador. Un segon tema, en els oboès, fuig per complet les notes cromàtiques i es manté fermament en si menor. Després de les reminiscències del tema principal, la música es converteix en una marxa caracteritzada per contínues corxeres en l'acompanyament. La melodia resta marcada lúgubre, potser per a suggerir una marxa fúnebre. La música se'n va inexorablement a un clímax de considerable poder. La intensitat resta magnificada per la persistència d'una sola nota repetida, que finalment es converteix en la primera nota d'una recapitulació del segon tema diatònic, en el solo del corn.

  • Largo

El segon moviment també té una potència considerable. Els vents de fusta alts en l'obertura suggereixen una intensitat pròxima al caos. Finalment emergeix una melodia en la trompeta i en els violins, que continua desenvolupant-se fins que toca l'orquestra, des dels seus registres més baixos fins als més alts. Rera noves melodies líriques, retorna la tensió quan una estranya figura irromp en els instruments baixos, dominats per els timbals. L'alternança entre serenitat i intensitat continua fins que, en el punt de màxima tensió, retorna l'obertura del moviment. Aquest moviment, com el primer, acaba tranquil·lament, malgrat haver-hi poca sensació de calma després de semblant inquieta intensitat. Hom pot imaginar, en escoltar aquesta música, la pena que l'inspira la guerra a Prokófiev i pot igualment entendre bé per què els funcionaris soviètics no pogueren trobar en ella l'optimisme requerit.

  • Vivace

El final comença com si estigues en un altra món. Aquí resten l'actitud positiva, l'alegria, que els moviments anteriors cortejaren però no assoliren. No obstant això, aquest estat d'ànim despreocupat no manca de matisos de fons carregats de tensió: la melodia és repetidament contestada per una figura quasi incongruent de notes repetides, assolint finalment una cinquena, en els instruments baixos. La discontinuïtat que implica aquesta interrupció amollà llur influència sobre la totalitat del moviment, de manera que inclòs el segon tema líric, el desenvolupament directe i la combinació eventual de les dues melodies sembla tan feliç i lliure com podrien haver-ho estat en un altre context. Després del desenvolupament esperem una recapitulació, en canvi, la música baixa a un solo de fagot i de clarinet baix, després dels quals reapareix un tema del primer moviment. Ara es fa clar el pla de Prokófiev. Ens pren el per l'amb materials no complicats i procediments normals, amb el fi de preparar-nos per l'enorme impacte de l'acabament. Mai més escoltarem la feliç tonada del final. Per contra, retorna la intensitat del primer moviment, seguida per la figura de nota repetida del final, que suggereix que la melodia principal s'apropa. Però no fa mai. En canvi, la simfonia acaba abruptament. Si aquesta és vertaderament una simfonia de victòria, llavors el que triomfa és la tragèdia. Si aquesta és vertaderament una simfonia de guerra, llavors la tragèdia de la mort supera per molt l'alegria de la victòria.

La Sisena Simfonia s'estrenà a Leningrad, l'octubre. Prokófiev desafià a llurs metges assistint a l'estrena. Més tard fou tocada a Moscou. En ambdós casos l'entusiasme del públic fou gran. Però les forces del mal més enllà de Prokófiev i de la seva música restaven en acció.

La Purga musical[modifica | modifica el codi]

Rússia havia assolit una ràpida recuperació de la guerra i Stalin pogué dedicar la seva atenció a altres aspectes, com ara les arts. Decidí prendre una línia dura. Prokófiev creia en una música nacionalista soviètica, però també estava a favor que els compositors russos viatgessin a altres països per mostrar al món la grandesa de la música. Aquesta idea era oposada a les polítiques d'aïllament i enfrontament de Stalin. A Andrei Jdànov, un estúpid però poderós lacai del règim de Stalin, se li encomanà de fer el treball brut: una altra purga.

Jdànov i Prokófiev foren formidables opositors, malgrat la debilitada salut del compositor. Jdànov era un heroi de guerra i Prokófiev era un compositor tremendament popular i influent. Jdànov reuní als crítics dels diaris que havien lloat la Sisena Simfonia i els ordenà publicar una sèrie de ‘segones opinions'. D'aquesta manera, la música fou condemnada com a massa crua, massa dissonant, massa violenta, massa morbosa per a celebrar una victòria. La simfonia fou refusada com a incomprensible, malgrat el fet que el seu públic sempre havia semblat comprendre-la profunda i immediatament.

A continuació Jdànov reuní a tots els compositors culpables en una ‘'conferència de tres dies, durant la qual se'ls allliçonà sobre la forma adequada de compondre.

S'ordenà públicament l'assistència de sis compositors. En la llista, llurs noms foren inclosos per ordre de ‘'culpabilitat: Prokófiev, Xostakóvitx, Khatxaturian, Miaskovsky, Popov i Shebalin. Prokófiev, malgrat la seva delicada salut, assistí a les reunions, però desafiadorament romangué al llarg de totes elles assegut en silenci, donant l'esquena a Jdànov.

Jdànov va emetre un decret expressant que els sis compositors havien ‘seguit persistentment les pràctiques formalistes i antisoviètiques en la seva música, el qual restà demostrat per les perversions formalistes i moltes tendències antidemocràtiques, incloent l'atonalitat, la dissonància, el refús per la melodia i l'ús de desacords caòtics i neuropates, tot el qual és aliè als gustos artístics del poble soviètic...[La música] representa una versió russa de la cultura burgesa modernista actual...deu ésser liquidada'.

S'exigí a cada compositor que presentes llurs disculpes. Miaskovsky i Xostakóvitx foren acomiadats dels seus càrrecs com a professors; Shebalin fou acomiadat de llur càrrec com director del Conservatori de Moscou; Khatxaturian perdé llur càrrec com a secretari general del Sindicat de Compositors Soviètics. Aquest últim fou reemplaçat per una persona designada pel partit que serví com a funcionari sense escrúpols per portar endavant més condemnes contra la música, entre les que s'incloïen algunes de les composicions de Prokófiev més populars i innocents.

Prokófiev no tenia cap càrrec oficial que perdre però Jdànov amenaçà la vida de la senyora Prokófiev. El compositor fou obligat a disculpar-se. La permanent corrent de condemnes de la seva música més popular fou tant ridícula que revitalitzà llurs impuls creatiu. Decidí fer una gran broma pesada. Va prometre escriure solament música pel bé del poble soviètic, el que, tanmateix, era el que sempre havia fet. Era la seva paraula contra la de Jdànov. Qui podria provar que en una nova obra era o no antisovietica?. Prokófiev, encara tremendament popular, havia promès compondre només música prosovietica. Podria Jdànov proclamar que estava fent el contrari?. Prokófiev havia trobat la forma de sortir victoriós de la purga de Jdànov. Va ésser poc el que transigí en la seva música posterior, però la seva actitud pública de penitència el feu immune a noves condemnes. S'encoratjà al públic a acceptar llur música, el qual, per altra banda, sempre havia fet. Prokófiev va saber que havia estat més llest que Jdànov i la seva satisfacció li donà noves energies per a compondre durant un altra any, fins que, el 1949, un atac el deixà convertit pràcticament en un invàlid irremeiable.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonhatan Kramer pag. 571 a 575.