Simfonia núm. 7 (Dvořák)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 7
Composició de Antonín Dvořák
Sobrenom: Temps de tempesta
Forma: Simfonia
Tonalitat: Re menor
Composta: 1884-1885
Catalogació: Op. 70
Dedicatòria: Societat Filharmònica de Londres
Estrena: 22 d'abril de 1885, Londres
Durada: 35'00

La Simfonia núm. 7 d'Antonín Dvořák, consta de quatre moviments i va ser estrenada a Londres el 22 d'abril de 1885.

Motivació per la música[modifica | modifica el codi]

Antonín Dvořák, nascut a Nelahozeves el 1841, i donà ben aviat mostres de la seva inclinació per l'art dels sons. Als 12 anys era mestre de cor d'una petita vila, Zlowithz, i als 21 ja era viola de l'Òpera de Praga. Va tenir de recórrer a moltes trampes per anar vivint de la música, tocant en llocs molt diferents, com per exemple en una orquestra de ball popular on entrà en contacte amb els moviments autonomistes txecs.

La seva consagració a la música li vingué de mans de Johannes Brahms al qual professava una fonda amistat. El 1884 fou nomenat membre d'honor de la Societat Filharmònica de Londres (London Philharmonic Society). El 1890 se li atorgà el doctorat Honoris Causa per la Universitat de Cambridge. Arribà a ésser considerat un dels musics més representatius de finals del segle XIX.

La seva obra íntimament vinculada a la seva vida. Profund coneixedor del folklore txec, aquesta pareix amb molta freqüència en les seves composicions, utilitzant-lo per tancar uns edificis harmònics que han passat a formar part del patrimoni cultural del món, com és el cas de la Simfonia del Nou Món.

En vida de Dvořák (mort el 1904) només es publicaren cinc simfonies el que produí desajusts en el moment de numerar les seves composicions simfòniques. Amb la nova catalogació les simfonies han variat de numeració, de manera que la que abans es coneixia per Simfonia núm. 5 del Nou Món, és per ordre cronològic la 9.ª.

La 7.ª simfonia en Re op. 70 (abans simfonia núm. 3), està escrita entre desembre de 1884 i març de 1885. Porta la inscripció del temps de tempesta i la següent dedicatòria: composta per a la Societat Filharmònica de Londres, de la que n'era membre recent i que l'estrenà poc temps després, el 22 d'abril de 1885 amb una excel·lent acollida per part del públic. Això l'animà a estrenar-la a Nova York, el gener de 1886. Per ella assolí cobrar el doble de l'estipulat normalment per les seves obres, és a dir, 6.000 marcs.

Anton Dvořák l'any 1868

La Simfonia[modifica | modifica el codi]

És una composició de sabor eslau, amb un fons de passió begut en llurs fonts particulars però manifestat a través de formes que recorden als grans mestres de la simfonia -Beethoven i Brahms sobretot- inclús en la pròpia inscripció que ostenta, La 7.ª, simfonia està plena de vitalitat, alegria i dolor, emocions contrastades que ens donen prova de la minuciositat compositiva i l'espontaneïtat de l'expressió. Malgrat la seva llarga durada de l'obra, 35 minuts, no es fa en cap moment reiterativa. Els temes apareixen amb una gràcia melòdica i orquestral molt particulars i es van repetint amb freqüència, inclús d'un moviment a l'altra.

Moviments[modifica | modifica el codi]

  • Allegro maestoso
  • Poco adagio
  • Scherzo
  • Finale-allegro

El primer moviment està escrit en compàs de 6/8 i desenvolupat en forma de sonata d'una forma molt liberal; les violes i els violoncels presenten el primer tema que és desenvolupat pels clarinets i després per l'orquestra fins a arribar al clímax. En el desenvolupament apareixen amb freqüència petits grups melòdics interromputs en diàleg: aquest i el contrast entre els fragments suaus i els marcats ens acosten al joc beethovià.

El segon moviment, és de gran riquesa melòdica i orquestral: la melodia és presentada pel metall mentre el pizzicato dels violins li'n donen un aire de misteri. En la repetició del tema l'orquestració és variada constantment.

El tercer moviment, està introduït per una melodia juganera i en ell torna a aparèixer el desenvolupament enèrgic d'algunes parts; entre la primera i la segona existeix una separació clarament marcada per mitjà d'un silenci i canvi d'estructura orquestral.

El quart moviment, reforça alguns dels temes i sobre tot el dramatisme típic; en ell apareix un sentit del dinamisme propi de les millors obres clàssiques. El primer tema és presentat pel clarinet i la trompa; el segon, amb ritme de marxa, per les cordes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Las mejores Simfonias, pàgs. 57-58 de F.X. Mata Bertran. Edicions Daimon (ISBN 84-231-2661-7)