Simfonia núm. 7 (Sibelius)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 7
Compositor: Jean Sibelius
Tonalitat: Do M
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 105
Any: Des d'al voltant de 1914 fins al 2 de març 1924
Estrena: 24 de març de 1924, a Estocolm
Durada: ~22'
Moviments:

Un moviment únic amb les següents seccions:

  1. Adagio (compassos 1-92)
  2. Un pochett. meno adagio — poco affrett. — Poco a poco affrettando il Tempo al ... Vivacissimo — rallentando al ... (compassos 93 - 221)
  3. Adagio — Poco a poco meno lento al ... (compassos 222 - 257)
  4. Allegro molto moderato — Un pochett. affretando (compassos 258 - 285)
  5. Allegro moderato — Poco a poco meno moderato (compassos 286 - 408)
  6. Vivace (compassos 409 - 448)
  7. Presto — Poco a poco rallentando al ... (compassos 449 - 475)
  8. Adagio (compassos 476 - 495)
  9. Largamente molto — Affettuoso (compassos 496 - 521)
  10. Tempo I (compassos 522 - 525)

La Simfonia núm. 7 en do major, op. 105, de Jean Sibelius, estrenada el 1924, és l'última de les simfonies compostes per l'autor al llarg de la seva extensa carrera musical, i en ella va trencar els motlles clàssics d'aquesta forma musical.

La setena simfonia fou planificada el 1918. Sibelius si posà a treballar seriosament en ella durant un viatge a Itàlia, el març de 1923; la peça restà acabada el 2 de març de 1924. El compositor dirigí l'estrena a Estocolm, el 24 de març de 1924.

No obstant això, si encara resulta freqüent augmentar el nombre tradicional dels quatre moviments per a tal gènere de música, des de les simfonies de Berlioz i Txaikovski, passant per l'Oceànica (op. 42) d'Anton Rubinstein, amb set moviments, fins a la Turangalîla d'Olivier Messiaen, amb deu, més difícil resulta trobar obres en les quals se sacrifiqui, per reducció, l'esquema clàssic quatripartit.

En la seua setena simfonia, Sibelius ens ofereix la novetat d'un sol moviment. El fet de constar d'un moviment únic no permet atribuir a aquesta Simfonia el caràcter de poema simfònic, ja que en lloc de tractar-se d'una construcció monotemàtica, s'engendra partint de diverses cèl·lules temàtiques. Ens trobem, per tant, davant d'una composició simfònica evident, més per la seva especial textura simfònica que per una típica disposició de moviments. Sibelius no cau en l'error de reproduir insistents cicles melòdics, que no condueixen més que a una extensa retòrica, invariablement.

Després de sis simfonies d'estructura severa, aquest únic moviment gegant realitza una espècie de síntesi genial de quatre seccions ben definides: una introducció lenta, seguida d'un extens passatge moderato, al qual succeeix un scherzo de clares línies per rematar l'obra amb un grandiós final.

Malgrat tot, l'aparent disposició quatripartita es dilueix en una altra estructura superior de simetria tripartita, segons l'ortodòxia de la sonata. En la introducció, lenta, el material temàtic fa la seva aparició, i en el següent acaba d'elaborar-se en tota la seva amplitud. En l'episodi scherzo, aquest material és novament presentat en tot el seva frescor, encara que continua el desenvolupament fins a arribar a l'últim episodi, que no constitueix més que una monumental recapitulació.

La Simfonia s'inicia amb una suau figura rítmica de la percussió, seguida d'una escala ascendent de tota l'orquestra. L'acord dissonant que es genera es resol curiosament en un acord senzill de fa major, en tant que les flautes inicien la nova frase, que reapareix tractada pels clarinets i novament per les flautes, després de ser rítmicament alterada. Ara són els violins els que introdueixen idees fragmentàries en aquesta espècie de ràpida exposició i aviat s'inicia, en contrast, un clima d'estabilitat i severitat formal. Creix la tensió de l'orquestra fins que un trombó sol deixa sentir, potent, un tema ple de força i vigor. Després de reproduir-se transformat per diversos sectors del conjunt, s'inicia la secció que exerceix el paper de desenvolupament en aquesta monumental simfonia.

El desenvolupament s'inicia amb el tema inicial de l'escala, que en aquesta fase es mostra impressionant, primer en sèries paral·leles d'acords i després en un complicat desenvolupament temàtic. Quan el conjunt assoleix la màxima qualitat dramàtica d'expressió, irromp alegre el vivacissimo, que exerceix funcions de scherzo. Nous temes s'introdueixen en aquest interessant moviment, què és confiat als diversos instruments solistes.

La particularitat més vistosa d'aquest episodi és el fet que s'hi troben els diferents fragments temàtics variats, desenvolupats i juxtaposats, i formen un tot homogeni, alhora anàrquic i, no obstant això, ordenat.

Una marcada transició condueix al vivace final. Des del principi de la secció es comprèn clarament el propòsit de Sibelius d'oferir una combinació creixent de sonoritats. Reprodueix, sense subjecció a cap fórmula, els elements característics de tota la simfonia, des del tema del trombó fins als staccati de la corda.

La màxima tensió s'assoleix en el passatge triple forte, largamente, que sostenen les cordes. Malgrat tot, l'obra arriba a un final tranquil, amb una referència curiosa i no menys enigmàtica, a una progressió típica del cèlebre Vals Trist, que forma part del drama Kuolema, del mateix Sibelius.

Sibelius , el conservador[modifica | modifica el codi]

En general Sibelius no era considerat un innovador, Mai es va permetre els colors orquestrals tan extravagantment originals de Richard Strauss; mai experimentà amb noves harmonies en la mesura que li feu Claude Debussy; mai va estar interessat en les dissonàncies carregades d'emotivitat d'Arnold Schönberg ni en els collages massius de Charles Ives (als que va sobreviure); mai se sentí atret pels nous ritmes excitants d'Ígor Stravinski. Malgrat tot, en el seu propi estil tranquil, Sibelius era un compositor original.

Les seves innovacions eren més subtils que les dels seus contemporanis. Sibelius experimentà amb la forma: utilitzant els sons tradicionals, trobà noves formes d0integrar composicions a gran escala. El seu interes en aquest nou mitjà de continuïtat i desenvolupament es manifesta ja en la Segona Simfonia; assoleix la cima en la Setena Simfonia d'un sol moviment.

Sibelius no fou l'únic compositor que reemmotllà una forma que tradicionalment incloïa moviments múltiples, com una sola peça continua. Alguns compositors anteriors havien escrit simfonies en les quals els moviments individuals no estan separats per pauses --(en la Quarta Simfonia de Robert Schumann, per exemple, el principi d'un moviment continua immediatament el final de l'anterior)--. Eliminar una pausa és un assumpte senzill; substituir-la amb una transició --(Com ho feu Ludwig van Beethoven amb la seva Cinquena Simfonia)-- constitueix un procediment més sofisticat.

Alguns compositors foren més enllà de les transicions entre moviments i fongueren dos moviments en un --(en la Simfonia en re menor de César Franck, el moviment lento inclou un scherzo com a interludi)--. D'altres compositors intentaren amotllar una forma de tres o quatre moviments de manera contínua: en la Fantasia El Viatger, de Franz Schubert, sentim el moviment d'apertura, un adagi, un scherzo i un final en fuga comprimits en una sola peça; es troba un procediment similar en el Segon Concert per a piano de Franz Liszt i en el Primer Quartet per a Cordes i la Primera Simfonia de Cambra d'Arnold Schönberg.

Aquestes peces primerenques, malgrat que interessants i originals, no són tan agosarades com la Setena de Sibelius, que és una composició completament simfònica en un sol moviment continu que no se sub-divideix fàcilment en seccions independents. És una obra majestuosa, concentrada, molt integrada. Hi ha elements de la forma sonata i de la forma rondó, però tractar que la Setena encaixi en aquests models tradicionals constitueix un exercici mental inútil. Alguns analistes ho han intentat i resulta significatiu que tots acabaren amb formes diferents de sub-dividir la simfonia.

Recança per anomenar-la, Simfonia[modifica | modifica el codi]

En un principi el compositor era rebec a donar a la seva obra el nom de simfonia, ja que la seva estructura resta molt allunyada de la d'una simfonia clàssica típica. En la seva estrena fou anunciada com Fantasia Simfònica. Després s'adonà que, pel seu abast, se la podia incloure dintre del seu cànon simfònic. No ens hem de sentir perplexos per l'absència de característiques comunes entre una simfonia clàssica i la Setena de Sibelius. El que conta és la música, molt més que el nom que hagi elegit donar-li el seu autor. La paraula simfonia originariament es referia a una forma, però el 1924 indicava més aviat un gènere. Suggeria un grau de seriositat, una estructura, una grandiositat, però ja un motllo estructural.

Alguna vegada Sibelius parlà sobre la naturalesa d'una simfonia, amb un altre compositor que redefiní la forma simfònica -Gustav Mahler--. Temps més tard Sibelius recordava que

« <<El contacte entre nosaltres restà establert durant algunes caminades en les quals analitzàvem de manera exhaustiva, des de tots els angles. totes les grans qüestions de la música. Quan férem referència a la naturalesa de la simfonia, jo vaig dir que admirava el seu estil i la severitat de llur forma i la profunda lògica que creava una connexió interna entre tots els motius. Aquesta havia estat la meva experiència en el curs de la meva feina creativa. La opinió de Mahler era exactament oposada: '¡No! la simfonia deu de ser com el món. Ha d'abraçar-ho tot'. »

La severitat, les restriccions, la lògica estructural fortament controlada de la Setena Simfonia de Sibelius -(qualitats que són necessàries en una forma d'un sol moviment)- són l'oposat estètic del panorama estès i visionari de la Tercera Simfonia de Mahler, per exemple. I aquestes dues simfonies estan igualment allunyades de les formes clàssiques de Mozart i Haydn.

Raons d'una lògica[modifica | modifica el codi]

Sibelius tenia raó al parlar d'una lògica interior de connexió motivica. La Setena Simfonia conté diversos motius independents, com l'escala ascendent que obre l'obra, que impregna la música. Aquests motius estan sotmesos variació i desenvolupament, però rara vegada s'estenen fins a arribar a ser melodies completes. L'única melodia directa és el poderós solo de trombó que s'escolta en tres llocs diferents. Cada vegada resta tractat d'una manera magnificament contrapuntística que condueix a una meravellosa intensificació climàtica.

S'ha d'observar que en la seva primera aparició, pocs minuts després d'iniciada la simfonia, el so del trombó travessa tota l'orquestra. I s'observa la música meravellosament expansiva que està tocant l'orquestra: després d'algunes vacil·lacions tonals, per a fi la música ha arribat a la seva tonalitat mare de do major amb una meravellosa sensació d'estabilitat. La creixent complexitat del contrapunt en les aparicions subsegüents del tema del trombó ens recorda la música del compositor del segle XVII, Giovanni Pierluigi da Palestrina, al qui Sibelius admirava enormement i havia estudiat amb atenció.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música, pàgs, 743 a 745. Editorial Vergara (ISBN 950-15-1237-1)
  • Las mejores Simfonias d'Editorial Daimon, pag. 159-160.