Simfonia núm. 7 (Bruckner)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Simfonia núm. 7 de Bruckner)
Infotaula de composicióSimfonia núm. 7
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatmi major Modifica el valor a Wikidata
CompositorAnton Bruckner Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1885 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióWAB 107 Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aLluís II de Baviera Modifica el valor a Wikidata
Part deSimfonies d'Anton Bruckner Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena30 desembre 1884 Modifica el valor a Wikidata
EscenariLeipzig Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: d4648a45-58e9-46f9-a695-991f0b58601c IMSLP: Symphony No.7 in E major, WAB 107 (Bruckner, Anton) Allmusic: mc0002368842 Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 7 en mi major d'Anton Bruckner és una de les més conegudes del compositor. Va ser composta entre 1881 i 1883, i va ser revisada l'any 1885. Està dedicada a Lluís II de Baviera. L'estrena, sota la direcció d'Arthur Nikisch, va tenir lloc a l'Òpera de Leipzig l'any 1884 i va suposar per a Bruckner el major èxit de la seua carrera. De vegades se l'ha anomenada amb el sobrenom de "Lírica", tot i que aquest sobrenom no li va ser adjudicat per l'autor.

Moviments[modifica]

La simfonia té quatre moviments:

  1. Allegro moderato
  2. Adagio: Sehr feierlich und sehr langsam
  3. Scherzo: Sehr schnell
  4. Finale: Bewegt, doch nicht schnell

Primer moviment[modifica]

El primer moviment comença amb cordes en trèmolo i els violoncels que presenten "una divina i completa melodia:"[1]


{ \new PianoStaff << % This score generates several LilyPond warnings.
  \new Staff <<
    \new Voice { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Allegro moderato" 2 = 60
  \clef "treble" \key e \major \set Staff.midiInstrument = #"piano" \relative e \time 2/2 | % 1
  s1*8 | % 9
  \stemDown e'2 :32 dis'2 :32 s1*2 } % Warning: conflict with event: `tremolo-event'
  \new voice { \relative e % Warning: cannot create context: voice
  \clef treble | % 1
  \stemUp <e' gis'>1 \pp :32 | % 2
  <e' gis'>1 :32 | % 3
  <e' gis'>1 :32 | % 4
  <e' gis'>1 :32 | % 5
  <e' gis'>1 :32 | % 6
  <e' gis'>1 :32 | % 7
  <e' g'>1 :32 | % 8
  <e' g'>1 :32 | % 9
  fis'1^ :32 | \barNumberCheck #10 % Warning: maybe input should specify polyphonic voices; Warning: adding note head to incompatible stem; Warning: discarding event: `tremolo-event'
  <e' fis'>1^ :32 | % 11
  <dis' fis'>1 :32 } >>
\new Staff \relative e { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key e \major \clef bass \time 2/2
  R1*2 | % 3
  e2. \mf ^"lang gezogen" -- b4 -- | % 4
  e4 -- b'4 -- e4 -- gis4 -- | % 5
  b1 ~ -- | % 6
  b2 ais,4 \< (b4 ) | % 7
  c2. (e8 d8 ) | % 8
  c2 \! \> (b4 ais4 ) | % 9
  b2. \! (fis4 ) | \barNumberCheck #10
  fis4 (cis'4 b4 ais4 ) | % 11
  b2 r2 }
>> }

Bruckner va declarar que l'havia sentit en un somni, tocava una viola i la va escriure en despertar-se, però la melodia incorpora una cita del Credo de la seva Missa en re menor (1864) que estava revisant en aquell moment.[2] El tema principal es replanteja abans que aparegui el segon grup temàtic, amb els oboès i els clarinets portant el primer tema:


{ \new PianoStaff <<
  \new Staff <<
    \new Voice \relative b' { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Ruhig" 2 = 54
  \clef "treble" \key b \minor \stemUp \set Staff.midiInstrument = #"piano" \time 2/2 | % 1
  b2. \p ^( cis4 | % 2
  d4. e32 \< d32 cis32 d32 e4 fis4 | % 3
  g2. a4 \! | % 4
  bes4 ) r8. a16 \mf ^( bes4.. c16 | % 5
  f,2 ) r2 }
  \new voice \relative d'' {
  \clef treble | % 1
  s1 |
  s1 | % 3
  d1 ~ | % 4
  d4 f2 _( d4 | % 5
  c1 ) } >>
\new Staff \relative b { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key b \minor \clef treble \time 2/2
  <b dis fis>2~ \pp :8 <b dis
  fis>2~ :8 | % 2
  <b d fis>2~ :8 <b d fis>2~ :8 | % 3
  <b d b'>2~ \< :8 <b d b'>2 :8 | % 4
  <d f bes>2~ \! :8 <d f bes>2~ :8 | % 5
  <f bes c>2 :8 r2 }
>> }

El tercer grup temàtic es basa en octaves, com és típic en Bruckner:


{ \new PianoStaff <<
\new Staff \relative b' { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Ruhig" 2 = 48 \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key b \minor \clef treble \time 2/2
  <b b'>4 \p (<fis fis'>8 <e e'>8 <d d'>8 <cis cis'>16 <b b'>16 <cis
  cis'>8 <fis, fis'>8 ) \noBreak | % 2
  <b' b'>4 (<fis fis'>8 <e e'>8 <d d'>8 <cis cis'>16 <b b'>16 <cis
  cis'>8 <fis, fis'>8 ) \noBreak | % 3
  <b' b'>4 (<fis fis'>8 <e e'>8 <d d'>8 <cis cis'>16 <b b'>16 <cis
  cis'>8 <fis, fis'>8 ) \noBreak | % 4
  <b' b'>4. (<fis fis'>16 <b b'>16 <fis fis'>4 <d d'>8 <b b'>8 ) }
\new Staff \relative b, { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key b \minor \clef bass \time 2/2
  <b b'>8 \pp -! \downbow <fis'
  fis'>16 (<b b'>16 <fis fis'>8 -. <e e'>8 ) -. <d d'>8 -. <fis
  fis'>8 -. <cis cis'>8 -. <fis fis'>8 -. | % 2
  <b, b'>8 -! \downbow <fis' fis'>16 (<b b'>16 <fis fis'>8 -. <e e'>8
  ) -. <d d'>8 -. <fis fis'>8 -. <cis cis'>8 -. <fis fis'>8 -. | % 3
  <b, b'>8 -! \downbow <fis' fis'>16 (<b b'>16 <fis fis'>8 -. <e e'>8
  ) -. <d d'>8 -. <fis fis'>8 -. <cis cis'>8 -. <fis fis'>8 -. | % 4
  <b, b'>8 -! <b' b'>16 (<d d'>16 <b b'>8 ) -! <fis fis'>16 (<b b'>16
  <fis fis'>8 ) -! <e e'>16 (<fis fis'>16 <d d'>8 -! <b b'>8 ) -! }
>> }

El desenvolupament inclou molts dels temes en inversió. Prop del final del moviment, hi ha un llarg punt de pedal en mi, sostingut pels contrabaixos i els timbals.

Segon moviment[modifica]

Aquest moviment va ser compost entre gener i abril de 1883. Bruckner va començar a escriure-la en previsió de la mort de Richard Wagner, que estava en mala salut. El moviment inclou quatre tubes de Wagner, que seria la seva primera aparició en una simfonia:


{ \new PianoStaff <<
  \new Staff <<
    \new Voice \relative cis'' { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Sehr feierlich und sehr langsam" 4 = 38
  \clef "treble" \key cis \minor \stemUp \set Staff.midiInstrument = #"piano" \time 4/4 | % 1
  cis4. \p _\markup{ \italic {cresc. sempre} } ^( gis8
  fisis8. bis16 cis8. dis16 | % 2
  gis,2. ) \once \override TupletBracket #'stencil = ##f
  \times 2/3 {
    gis8 ^( fis8 e8
  }
  | % 3
  cis'4 _\markup{ \italic {dim.} } e,8 cis'8 cis8 bis8 cis8 dis8 | % 4
  dis2 ) r2 }
  \new voice \relative e' {
  \clef "treble" \key cis \minor \stemDown \time 4/4 | % 1
  e2 _( fisis2 | % 2
  dis2 ) e2 _( | % 3
  e2 a2 | % 4
  gis2 ) s2 } >>
  \new Staff <<
    \new Voice \relative e' {
  \clef "bass" \key cis \minor \stemUp \time 4/4 e1\p ^( ^~ | % 2
  e2 d2 ) ^( | % 3
  cis2 cis8 bis8 cis8 cis8 | % 4
  bis2 ) r2 }
  \new voice \relative gis {
  \clef "bass" \key cis \minor \stemDown\time 4/4 gis2 _( a2 | % 2
  gis2 ) b2 _( | % 3
  a2 fis2 | % 4
  gis2 ) s2 } >>
>> }

També hi ha una tuba contrabaix.[2] La segona part del moviment, començant en fa ♯ major, té una melodia que l'especialista de Bruckner Georg Tintner va descriure com a tal: "Si pogués descriure el que em produeix Bruckner, és aquesta melodia. És una cosa que transcendeix els tipus de sentiments ordinaris. Ni tan sols pots dir "És alegre?" 'És trist?' 'És això?' 'És això?'. Tampoc es pot dir que és una melodia tardana de Beethoven. Està per sobre d'aquestes coses:"


{ \new PianoStaff <<
\new Staff \relative cis' { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key fis \major \clef treble \time 3/4 \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Moderato" 4 = 54
  r8 \p <cis cis'>4 (<fis fis'>8 ) <cis
  cis'>16 (<bis bis'>16 <cis cis'>16 <dis dis'>16 ) | % 2
  <dis dis'>8 (<b' b'>8 ) r8 <b b'>16 _\markup{ \italic {cresc.} } (
  <cis cis'>16 ) <cis cis'>16 (<dis dis'>16 ) <dis dis'>16 (<eis
  eis'>16 ) | % 3
  <fis fis'>8. (<eis eis'>32 <dis dis'>32 <cis cis'>8 <eis, eis'>8 )
  <eis eis'>16 _\markup{ \italic {dim.} } (<fis fis'>16 <gis gis'>16
  <ais ais'>16 ) | % 4
  <cis, cis'>8 (<b' b'>8 ) <b b'>8 (<ais ais'>8 <gis gis'>8 ) r8
  }
\new Staff \relative fis, { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key fis \major \clef bass \time 3/4
  <fis ais'>8 \p (cis'8 gis'8 cis,8
  <ais fis'>8 cis8 ) | % 2
  <gis b'>8 (cis8 ais'8 cis,8 <b gis'>8 cis8 ) | % 3
  <ais cis'>8 (cis8 <gis' b>8 cis,8 <fis ais>8 cis8 ) | % 4
  <eis b'>8 (cis8 <dis fis>8 cis8 <eis gis>8 cis8 ) }
>> }

Diu la llegenda que Bruckner va escriure el xoc de plats en el clímax d'aquest moviment en saber la notícia que Wagner havia mort.[3] Per contra, Williman Mann afirma que "en el clímax del moviment lent, Nikisch va persuadir Bruckner d'afegir un xoc de plats recolzat per un triangle; més tard aquesta addició al manuscrit es va marcar com a "no vàlida", però no a la mà del compositor, així que qui era el purista?"[2]

Aquest moviment es va reproduir a la ràdio alemanya nazi el 31 de gener de 1943 després de la derrota alemanya a la batalla de Stalingrad[4] i, després de la música de Richard Wagner, abans de l'anunci l'1 de maig de 1945 de la mort de Hitler el dia abans.[5][6]

Tercer moviment[modifica]

L'scherzo és en la menor i s'obre amb una figura de corda rítmica i una melodia amb un salt d'octava tocada per una trompeta solista:


{ \new PianoStaff <<
\new Staff \relative e' { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key a \minor \clef treble \time 3/4 \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Sehr schnell" 4 = 240
  e2. \p ^\markup{
    \italic
    {hervortretend}
  } -> | % 6
  e'2. -> | % 7
  a,4.. -> a16 a4 -! | % 8
  e2. | % 9
  c'2 \mf ~ c8 d,8 | \barNumberCheck #10
  b'2 ~ b8 c,8 | % 11
  a'2 ~ a8 b,8 | % 12
  e2.
  }
\new Staff \relative a, { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key a \minor \clef bass \time 3/4
  a8 \pp (b8 c4 ) -! b4 -! | % 6
  a8 (e'8 a4 ) -! g4 -! | % 7
  f4 -! e4 -! d4 -! | % 8
  e4 -! d4 -! e4 -! | % 9
  a,8\mf (c8 f4 ) -! a,4 -! | \barNumberCheck #10
  g4 -! e'4 -! g,4 -! | % 11
  f8 (a8 d4 ) -! f,4 -! | % 12
  e4 r2 }
>> }

El Trio és en fa major i té un tempo més lent:


{ \new PianoStaff <<
  \new Staff <<
    \new Voice \relative a' { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Etwas langsamer" 4 = 180
  \clef "treble" \key f \major \stemUp \time 3/4 | % 1
  a2. ^\markup{
    \italic
    {gesangvoll}
  } \p \< ^( | % 2
  g4 f4 g4 ) | % 3
  a2. \! \> ^( | % 4
  f2. ) | % 5
  d2. \! _\markup{ \italic {cresc. sempre} } ^( | % 6
  bes'2 ~ bes8 a8 ) | % 7
  \times 3/2 {
    a4 ^( g4
  }
  | % 8
  d'2. ) | % 9
  \times 3/2 {
    d4 ^( c4
  }
  | \barNumberCheck #10
  a4 g4 f4 ) | % 11
  g2. _\markup{ \italic {dim.} } ^( | % 12
  c,2. ) }
  \new voice \relative c' {
  \clef "treble" \key f \major \stemDown \time 3/4 | % 1
  c2. _( | % 2
  des2 c4 ) | % 3
  c2. _( | % 4
  a2. ) | % 5
  a2. _( | % 6
  f'2. ) | % 7
  d2. _( | % 8
  c4 d4 e4 ) | % 9
  f2. _~ | \barNumberCheck #10
  f2. | % 11
  des2. _( | % 12
  bes2. ) } >>
\new Staff \relative c { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key f \major \clef bass \time 3/4
  c4\p (d4 c4 | % 2
  bes4 g4 e'4 ) | % 3
  f4 (b,4 c4 | % 4
  cis4 d4 e4 ) | % 5
  f4 (g4 a4 | % 6
  d,4 e4 f4 ) | % 7
  g4 (a4 bes4 | % 8
  e,4 f4 g4 ) | % 9
  a4 (bes4 a4 |
  c4 bes4 a4 ) | % 11
  g,4 (a4 bes4 | % 12
  c4 d4 e4 ) }
>> }

Quart moviment[modifica]

A diferència de les simfonies Cinquena i Vuitena, on el Finale resumeix tota la simfonia, aquest no és tan expansiu com els altres moviments. Georg Tintner va comparar aquest final amb el final d'una simfonia de Haydn.[7] Com el primer moviment, el quart moviment s'obre amb cordes en trèmolo:


{ \new PianoStaff <<
\new Staff \relative e'' { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key e \major \clef treble \time 2/2 \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo "Bewegt, doch nicht zu schnell" 2 = 60
  <e gis>2 \pp :32 <e gis>2 :32 \noBreak | % 2
  <e gis>2 :32 <e gis>2 :32 \noBreak | % 3
  <e gis>2 :32 <e gis>2 :32 \noBreak | % 4
  <e fis a>2 :32 <e fis a>2 :32 \noBreak | % 5
  <dis fis a cis>2 :32 <dis fis a cis>2 :32 | % 6
  <d fis a d>2 :32 <d fis d'>2 :32 | % 7
  <es g bes es>2 :32 <es g bes es>2 :32 | % 8
  <es as c es>4 :32 <es as c es>8.. :32 <f as des f>32 <es as bes
  es>4 :32 <es g bes es>4 :32 | % 9
  <es as c es>2 :32 r2 }
\new Staff \relative e' { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key e \major \clef treble \time 2/2
  r4 \p e4 ^"Spitze" \upbow b8..
  e32 gis8.. b32 | % 2
  cis4. (dis8 e4 ) r4 | % 3
  r4 gis,4 ^"Spitze" \upbow cis,8.. gis'32 cis8.. e32 | % 4
  fis4. (gis8 fis8 ) r16. fis,32 ^"Spitze" gis8.. a32 | % 5
  b4 ^\markup{ \italic {poco a poco cresc.} } -! b,4 -! r8.. gis'32 a8..
  b32 | % 6
  c4 -! d,4 -! r8.. c'32 b8.. c32 | % 7
  des2. ^^ c8.. (-- bes32 ) -- | % 8
  as4 f8.. (-- des32 ) -. es4 -! es4 -! | % 9
  as,4 r4 r2 }
>> }

El segon grup temàtic està en la tonalitat llunyana de la♭ major:


{ \new PianoStaff <<
  \new Staff <<
    \new Voice \relative as' { \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo 2 = 50
  \clef "treble" \key aes \major \stemUp \set Staff.midiInstrument = #"piano" \time 2/2 | % 1
  as2 \p _\markup{ \italic {poco a poco cresc.} } ^( bes2 ) | % 2
  c2 ^( ces2 ) | % 3
  bes2 ^( a2 ) | % 4
  bes2 r2 }
  \new voice \relative es' {
  \clef "treble" \key as \major \stemDown \time 2/2 | % 1
  es1 _~ | % 2
  es2 es2 | % 3
  d2 _( c2 ) | % 4
  d2 s2 } >>
  \new Staff <<
    \new Voice \relative c' {
  \clef "bass" \key as \major \stemUp \time 2/2 c2 \p ^( bes4 g4 ) | % 2
  as2 ^( ges'2 ) | % 3
  f1 ^~ | % 4
  f2 r2 }
  \new voice \relative as {
  \clef "bass" \key as \major \stemDown \time 2/2 r4 as4 g4 es4 | % 2
  as4 as,4 es'4 d8 es8 | % 3
  f4 es4 f4 f,4 | % 4
  bes4 f'4 d'4 c4 } >>
>> }

El tercer grup temàtic és un "tema d'octava" característic a càrrec de tota l'orquestra en la menor:


{ \new PianoStaff <<
\new Staff \relative a { \set Staff.midiInstrument = #"piano" \key a \minor \clef treble \time 2/2 \set Score.tempoHideNote = ##t \tempo 2 = 50
  r4 \ff _\markup{ \italic {immer markig gestrichen} } <a a'>4 <e e'>8.. <a a'>32 <c c'>8.. <e e'>32 | % 2
  <a, a'>8.. <c c'>32 <e e'>8.. <gis gis'>32 <a a'>8.. <b b'>32 <c c'>4 ^\markup{ \italic {schwer} }
  ~ ^^ ~ | % 3
  <c c'>8.. <d d'>32 <es es'>2 ^^ <fis,, fis'>8. (\trill <e e'>32
  <fis fis'>32 ) | % 4
  <g g'>4 -! <g g'>4 -! r2 }
\new Staff \relative a, { \key a \minor \clef bass \time 2/2
  r4 \ff _\markup{ \italic {marc. sempre} } <a a'>4 <e e'>4 <c c'>8..
  <e e'>32 | % 2
  <a, a'>4 ~ ~ <a a'>8.. <gis gis'>32 <a a'>8.. <b b'>32 <c c'>4 ^\markup{ \italic {schwer} } ~ _^
  ~ | % 3
  <c c'>8.. <d d'>32 <es es'>2 _^ <fis, fis'>8. \trill (<e e'>32 <fis fis'>32
  ) | % 4
  <g g'>4 -! <g g'>4 -! r2 }
>> }

A la recapitulació, els grups de temes s'inverteixen en ordre: una forma anomenada "forma de sonata tràgica"[8] o "forma d'arc".[9]

Instrumentació[modifica]

La simfonia requereix la següent orquestra:

1Només s'utilitza en el 2n i 4t moviments.

2Llevat del tercer moviment, on els timbals tenen un paper destacat, l'ús de la percussió a la simfonia és extremadament limitat. Els timbals entren a la coda del primer moviment. En algunes edicions d'actuació, el timbal torna a entrar juntament amb els plats i el triangle junts en el clímax del segon moviment (l'únic moviment que utilitza plats i triangle). No obstant això, molts directors interpreten el segon moviment sense percussió (com en l'edició de Haas); la decisió es resol en general per les preferències dels intèrprets. En l'últim moviment, els timbals entren en breus clímax abans del crescendo amb el tutti orquestral als compassos finals.

Versions[modifica]

Versió de 1883[modifica]

Va ser la versió emprada en l'estrena. Malauradament només se'n conserva un autògraf que inclou canvis ulteriors del mateix Bruckner i d'altres, de manera que resulta impossible conèixer la seua configuració inicial. Mai no va ser publicada.

Versió de 1885[modifica]

Edició de Gutmann (publicada l'any 1885)[modifica]

Inclou canvis fets després de l'estrena de 1884. Hi ha un ampli consens respecte al fet que Nikisch, Franz Schalk i Ferdinand Löwe van influir-hi significativament, tot i que també hi ha un cert debat sobre l'abast de l'autorització de Bruckner respecte als canvis. Aquests canvis afecten sobretot a l'orquestració i el tempo.

Edició de Haas (publicada l'any 1944)[modifica]

Robert Haas intentà eliminar la influència de Nikisch, Schalk i Löwe amb l'objectiu de restaurar la concepció original de Bruckner. Va emprar part del material de l'autògraf de 1883, però atés que aquest manuscrit també conté canvis ulteriors, part del treball de Haas va ser producte de conjectures. El canvi més important en la versió de Haas és l'absència de plats, triangle i timbales en el moviment lent: Haas afirmà que Bruckner va decidir prescindir de la percussió, una reivindicació que l'estudiós Benjamin Korstvedt considera "implausible".[10]

Edició de Nowak (publicada l'any 1954)[modifica]

Leopold Nowak va mantenir la major part de l'edició de Gutmann de 1885, incloent-hi la percussió. Va incloure les modificacions de tempo de Gutmann però les va posar entre parèntesis. En algunes interpretacions d'aquesta versió s'omet el colp de plats al clímax del moviment lent, tot i que aquest s'inclou a la partitura impresa.

L'any 1921, un grup de deixebles i companys d'Arnold Schönberg van preparar-ne un arranjament per a conjunt de cambra (consistent en 2 violins, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa, piano a 4 mans i harmònium) per a la societat Verein für musikalische Privataufführungen de Viena: Hanns Eisler (1r i 3r moviments), Erwin Stein (2n mvt.) i Karl Rankl (3r mvt). La societat va desaparèixer abans que l'arranjament estiguera enllestit, i aquest no va ser estrenat fins a 60 anys després.

Orquestració[modifica]

Llevat del tercer moviment, l'ús de la percussió és extremadament limitat. Les timbales fan la seua aparició a la coda del primer moviment. En algunes edicions, les timbales no apareixen fins al clímax del segon moviment, en companyia dels plats i el triangle. Fins i tot molts directors han interpretat el segon moviment sense percussió —en realitat aquesta possibilitat depèn de la decisió de l'intèrpret. Al darrer moviment les timbales apareixen en breus clímaxs abans d'un crescendo amb el tutti orquestral als darrers compassos.

Ús per Hitler[modifica]

Segons l'obra de Frederic Spotts titulada Hitler i el poder de l'estètica, Adolf Hitler comparava favorablement aquesta simfonia davant de la Novena de Beethoven. Quan va consagrar un bust de Bruckner al Temple de Walhalla de Regensburg l'any 1937, va sonar l'adagio de la setena mentre Hitler romania en una tranquil·la admiració, una imatge propagandística àmpliament difosa en fotografia. Irònicament, un enregistrament de l'Adagio va servir de fons musical per a l'anunci, a càrrec de l'almirall Karl Dönitz, de la mort de Hitler a través de Ràdio Berlín l'1 de maig de 1945.

Discografia[modifica]

El primer enregistrament comercial de la setena simfonia va ser degut al director Oskar Fried amb l'Orquestra de l'Òpera de l'Estat de Berlín l'any 1924 per a Polydor. Juntament amb la quarta, la setena és la més popular del compositor, tant en disc com a les sales de concert.

No manquen bons enregistraments de la setena. El darrer enregistrament de Herbert von Karajan amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, el 23 d'abril de 1989, tres mesos abans de la seua mort, per a Deutsche Grammophon i amb l'edició de Haas de 1885 ha estat qualificat per Norman Lebrecht amb el número 80 de la seua llista dels millors 100 enregistraments.[11] En la seua crítica de l'enregistrament de 1999 de Kurt Sanderling, el crític David Hurwitz esmenta com a enregistraments de referència de la setena de Bruckner els d'Eugen Jochum de 1952, Bernard Haitink de 1978, Karajan de 1989 i Günter Wand de 1999.[12]

Referències[modifica]

  1. Johnson, Julian. Mahler's Voices: Expression and Irony in the Songs and Symphonies. Oxford: Oxford University Press, 2009, p. 48. ISBN 9780195372397.  The author contrasts the amorphous opening of Mahler's First Symphony.
  2. 2,0 2,1 2,2 Sir Georg Solti and Chicago Symphony OrchestraBruckner: Symphony No. 7 – transcription from CD booklet (bar code 0-28941-76312-9), written by William Mann, London Records, 1988
  3. Watson, Derek. Bruckner. Schirmer, 1997, p. 111. ISBN 9780028646268. 
  4. Reinhold Busch. «Foreword». A: Survivors of Stalingrad: Eyewitness Accounts from the 6th Army, 1942–43. Frontline Books, 2014, p. x. ISBN 9781473842298. 
  5. Richard Hargreaves. Hitler's Final Fortress: Breslau 1945. Stackpole Books, 2015, p. 197. ISBN 9780811715515. 
  6. Friedrich Karl Engel. «Who played Bruckner's Adagio?». Originally published in Funkgeschichte, vol. 41, October–November 2018.
  7. «Bruckner, A.: Symphony No. 7, WAB 107 (Royal Scottish National Orchestra, Tintner)». www.naxos.com.
  8. Jackson, Timothy (1997). "The Finale of Bruckner's Seventh Symphony and tragic reversed sonata form". Cambridge. Bruckner Studies edited by Timothy L. Jackson and Paul Hawkshaw. Cambridge University Press
  9. Carragan, William. «Bruckner's Golden Arches».
  10. Benjamin M. Korstvedt. Bruckner editions: the revolution revisited. Editat per John Williamson, Cambridge Companion to Bruckner, Cambridge University Press, 2004. ISBN 0521008786. [1]
  11. Norman Lebrecht, "Masterpieces: 100 Milestones of the Recorded Century" The Life and Death of Classical Music. New York: Anchor Books (2007): 252 - 253
  12. Bruckner: Simfonia núm. 7 a classicstoday

Enllaços externs[modifica]