Simfonia núm. 8 (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 8
Compositor: Joseph Haydn
Tonalitat: Sol M
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Hoboken I.8
Any: 1761
Estrena: Primavera de 1762, Castell dels Esterhazy
Dedicatòria: Paul Anton Esterhazy
Durada: 23 min 19 sec
Moviments:
  1. Allegro molto
  2. Andante
  3. Minuetto
  4. La Tempesta - Presto

La Simfonia núm. 8 en sol major, anomenada La tarda de Joseph Haydn Catàleg de les obres de Haydn (Hoboken) I.8 va ser composta el 1761 i estrenada al Palau del príncep Paul Anton Esternazy a Viena el 1862.

Malgrat que aquesta simfonia té caràcters independents propis, està consubstancialment lligada a les dues que l'antecediren i forma amb elles un cicle. Les anteriors són les simfonies titulades Le Matin i Le Midi. Convé, doncs, llegir els texts corresponents a aquestes dues obres, per a informar-se degudament sobre Le Soir (La Nit). Aquí afegirem, tanmateix, que aquestes obres pertanyen a la primera joventut de Haydn i que totes elles daten de 1761, anys molt transcendental per la vida i formació artística del compositor, doncs fou quan ingressà com a director segon en l'orquestra del filharmònic mecenes Paul Anton Esterhazy.

La influència de Haydn vers els músics, literats i pensadors fou gran en la seva època. Especialment Stendhal se sentí profundament subjugat per l'art novíssim de Haydn i el que escrivís comentant la música instrumental d'aquest i relacionant-lo amb la literatura, es llegeix avui encara amb deliri. El caràcter d'aquesta música radicà en una imaginació romàntica, i per això vanament se cercaria en Haydn la melodia a l'estil Racine; en canvi, estava molt més a prop d'un Ariosto o d'un Shakespeare. La màgia de tal estil radicava en el fet que en ell predominessin la llibertat i l'alegria. Per a Stendhal, aquesta alegria haydiana venia a ser com quelcom així com una exaltació ingènua i natural, pura, indomable i continua amb la que sedueixen els seus allegri, sense que tampoc la refusin alguns dels temps lents.

Quan l'autor es proposa inspirar tristesa mitjançant un ritme, una modalitat i un gènere conduents a tal finalitat, l'alegria continua sent obstinada més, en no poder mostrar-se al descobert, llavors es transforma en força; perquè el dolor, en la música de Haydn, no és mai tenebrosa gravetat, sinó una alegria que es veu precisada a amagar-se. I en va tan rica producció mostrarà tristeses, afliccions de l'ànima o melangies, salvat en un versicle del seu Stabat mater i en dos adagis de les Set paraules de Crist a la Creu, obra escrita per a una confraria gaditana. Per altra part, Haydn posseí en alt grau l'aptitud de fer ressaltar la idea principal mitjançant la incorporació d'altres accessòries. El torrent d'idees que contribuïa a embellir les seves obres caracteritza llur estil barroc.

Tot el que diu Stendhal d'una forma genèrica, tingué aplicació ja des de les seves obres de jovenesa, com aquesta simfonia Le Soir, la qual també s'anomena La Tempesta, i amb tal nom sembla un avançament, a poc menys de mig segle de distància, de la Simfonia pastoral de Beethoven, on així mateix i apareix una tempestat. Però no es poden cercar concomitàncies de caràcter estilístic entre ambdues produccions. La de Haydn, com la seva immediata antecessora, la simfonia Le Midi, està construïda sota la petjada del clàssic concerto grosso, en el que dos violins i un violoncel en qualitat de solistes constituïen el grup concertino, confiant-se als altres instruments la missió ripieno. Els seus temps són quatre solament, i no cinc, diferència dels que oferis la seva antecessora immediata.

  1. Allegro molto: Està en compàs de 3 per 8 i tonalitat de sol major. Una flauta, dos oboès, un fagot, dues trompetes i la corda constitueixen la plantilla instrumental. Canten el tema principal en terceres, els violins sols, als quals s'incorpora ben aviat, d'una manera parcel·lada, el reforç harmònic o purament ornamental. El tutti recull un passatge de transició i canta un segon tema. La part del desenvolupament fragmenta els elements temàtics o els varis [Aclariment necessari] amb gràcia, per tornar a la reexposició, el primer tema de la qual canten ara els oboès i les trompes.
  2. Andante: Als violins primer i segon i al violoncel solistes, s'uneix el tutti. Aquells canten una melodia reforçada en alguns passatges pel fagot sol. El virtuosisme instrumental és molt moderat.
  3. Minuet: Motiu breu, però impulsat per una agitació sana, que després de la seva presentació en vuit compassos, desplega progressions modulants del millor gust. Trio, on violins primers i segons canten a l'uníson un nou tema que pretén ser cerimoniós, i jocs dels altres instruments.
  4. La Tempesta. Presto: La pau serena és interrompuda per una tempesta a l'ús musical d'aquell temps. Compàs de 6 per 8. Ràpids dissenys que imiten la resplendor de les centelles. Trèmolos freqüents que descriuen el fragor dels trons. La inquietud es trenca, però la tempesta és tan amable, no obstant el seu aspecte amenaçador, que s'escolta joiosament i gaudiríem tornant a percebre els seus efectes sonors tan ingènuament haydinians.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Las Mejores Simfonias, pags. 69-70. Ediciones Daimon- Manuel Tamayo