Simfonia núm. 93 (Haydn)
La simfonia núm. 93 és una obra musical creada per Haydn.
| Simfonia núm. 93 | |
| Composició de Joseph Haydn | |
| Sobrenom: | De Londres |
|---|---|
| Forma: | Simfonia |
| Tonalitat: | Re M |
| Composta: | 1791 |
| Estrena: | 17 de febrer de 1792, Londres |
| Durada: | 23' |
La Simfonia núm. 93 en re major es compon de quatre moviments:
- Adagio. Allegro assai
- Largo cantabile
- Menuetto; Allegretto. Trío. Menuetto
- Presto ma non troppo
Taula de continguts |
1r moviment [modifica]
El poderós uníson que dona inici a la Simfonia Número 93 segurament degué d'haver electritzat al públic de Salomon. L´allegroes posa en camí amb un tema principal que potser soni familiar, ja que posteriorment ha estat utilitzat com a melodia d'un himne protestant per diferents esglésies nord-americanes. Segueix un interludi deliciós, en el qual els violins interpreta'n tres vegades un arpegi ascendent, cada vegada acompanyat per un instrument de vent diferent. La secció de desenvolupament utilitza un motiu de cinc notes, que es una derivació d'ambdós temes principals. El final és inusualment dramàtic per a Haydn.
2n moviment [modifica]
Sempre experimentador, Haydn moldeja el segon moviment amb una combinació de rondó i formes de variacions. Els temes secundaris són derivació del tema principal i algunes de les exposicions de la idea principal es presenten com a variacions. Cap el final hi ha un deliciós efecte còmic. La música va morint fins una sèrie d'acords aïllats, tranquils i delicats. Després, quan esperem un sol acord suau més, escoltem en lloc d'això una nota de fagot sense acompanyament molt baixa i molt forta—un soroll grotescament incongruent.
3r moviment [modifica]
El tema del minuet està relacionat amb el segon tema del primer moviment, un procediment inusual per a Haydn. La secció del trío està anunciada pels vents, els bronzes i els timbals, que executen una sèrie de notes repetides de tipus fanfàrria, les quals tornant a aparèixer contiguament a tot el llarg de la secció. Cada vegada, la fanfàrria rep la resposta de les cordes, algunes vegades en tonalitats llunyanes sorprenents.
4t moviment [modifica]
S'ha dit que Haydn revisà el final després de l'estrena, sentint que era dèbil en comparació amb els altres moviments. Aquí el compositor fa jocs enginyosos amb les nostres expectatives. Presenta un tema principal i després una transició tant llarga a una nova tonalitat, dominant, on escolte'm novament el tema original. Fins aquí la forma no és inusual; les peces de Haydn sovint tenen un sol tema, expressat en dues tonalitats oposades. Però, llavors, quan ja hem acceptat el moviment com a mono-temàtic, ens presenta un tema totalment nou , en l'oboè i en el fagot. El retorn a la recapitulació és també deliciós: els violoncels sols executen dues vegades una octava ascendent, moguda, a la que tota l'orquestra fa eco despres en un pas més alt. Després la tònica i el tema principal tornen artificiosament.
Referències [modifica]
- Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pag. 348. Editorial Vergara
