Simfonia núm. 97 (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 97
Composició de Joseph Haydn
Forma: Simfonia
Tonalitat: Do M
Composta: 1791
Publicada: 1791
Estrena: Febrer de 1791, Londres
Durada: 23'

La Simfonia núm. 97 en do major de Joseph Haydn va ser estrenada a Londres sota la direcció del mateix Haydn. Es compon de quatre moviments:

  • Adagio Vivace
  • Adagio ma non troppo
  • Menuetto: Allegretto. Trío. Menuetto
  • Presto assai

Aquesta Simfonia també comença amb una lenta introducció, el tema principal de la qual(escoltat en els violins en el segon compàs) està destinat a transformar-se en el vivace que segueix. La secció ràpida comença vigorosament amb tota l'orquestra tocant una tríada descendent a l'uníson. Després d'una transició d'una considerable complexitat, s'escolta un segon tema de simplicitat còmica. És una melodia de tipus vals en els violins, acompanyada per un um-pa-pa de les cordes baixes i dels fagots en pizzicato. La secció de desenvolupament està involucrada principalment amb el vigorós primer tema, però hi ha una part mitja màgicament íntima que presenta solos d'instruments de vent de fusta en intricat contrapunt.

L'adagio és un conjunt de variacions que s'allunya progressivament del tema original. Després d'una variació en menor, la música retorna a major per a un passatge que Haydn originàriament designà per a ser interpretat sul ponticello --passant l'arc prop del pont per a crear un so metal·lic nasal--. Sabia que l'orquestra de Johann Peter Salomon podria produir aquest efecte especia i sabia que el públic anglès gaudia de l'orquestració poc habitual. Però suprimí la designació quan la simfonia fou interpretada a Àustria. De fet, no se'n va saber res de la seva intenció original fins que el manuscrit aparegué el 1951. El 1965 es publicà una versió que incloïa la indicació de ponticell, però tanmateix inclús en l'actualitat són molts els directors que no la interpreten com Haydn desitjava.

Totes les repeticions tradicionals del minuet resten escrites per complet, de forma que Haydn pot variar la instrumentació en cada aparició de cada melodia. Segurament l'orquestració més deliciosa és la sobtada interrupció per una sèrie de tocs de timbales repetits. La secció de trío és una dansa camperola rústica. Particularment subtil és l'orquestració de la presentació final d'aquesta melodia, amb trompetes i tambors tocant suaument i els primers violins en una octava més alta que l'habitual. Haydn Marcà aquesta part Solo de Salomon, però suau, referint-se al fet que Salomon tocava el violí en l'orquestra.

En el seu llibre L'Estil Clàssic, Charles Rosen diu d'aquest passatge: L'um-pa-pa de la banda de dansa alemanya està substituït amb el màxim refinament i de forma sorprenent per el pianissimo dels timbals i de les trompetes i el rústic glissando (una classe de petjada glotal en els primers temps) rep la seva melindrosa elegància de les notes d'adorn dels corns així com la duplicació de la melodia una octava més alta amb el solo del violí. Aquests detalls no estan destinats a harmonitzar-se, sinó a ser posats com relleus: són individualment exquisits.

El final és un moviment divertit que contrasta àrees de tonalitat però no idees temàtiques. Hi ha moltes sorpresa meravelloses, tals com un passatge que alterna entre el pizzicato i el moviment d'arc regular i un passatge en el que els violins no toquen res excepte la repetició d'un solo no acompanyat. Aquesta música mostra a Haydn en el seu màxim enginy i felicitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer pàgs. 351-352. Editorial Vergara