Simfonia núm. 9 (Schubert)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 9
Composició de Franz Schubert
Sobrenom: La Gran
Forma: Simfonia
Tonalitat: Do major
Composta: 1828
Publicada: 1839
Catalogació: D. 944
Estrena: 21 de març de 1839, Leipzig
Durada: 54 min 49 s

La Simfonia núm. 9 en do major, D. 944 de Franz Schubert fou estrenada a Leipzig el 21 de març de 1839.

La Simfonia ací examinada supera en qualitat a totes les altres de Schubert. Brollà el març del 1828 i vuit mesos després baixava a la tomba el seu creador. La descobrí Schumann amb alegria; alguns anys més tard Mendelssohn la donà conèixer amb molta complaença des de la primera audició. Schumann qualificà de celestial la gran longitud de diversos números que la integren.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Consta de quatre moviments:

  1. Andante, Allegro
  2. Andante con moto
  3. Scherzo
  4. Final, Allegro Vivace

I Andante, Allegro[modifica | modifica el codi]

Inicia l'obra un extens andante de 76 compassos. Les trompes anuncien solemnement una bella frase, germen i nus del desenvolupament temàtic, en estil lapidari, com una inscripció col·locada en el frontis d'un monument. Priva en aquests compassos un esperit romàntic aliat a un sentimentalisme de bona llei. De seguida irromp l'Allegro ma non troppo el qual primer tema sosté amb màxima energia i ferm ritme, un temps de marxa molt característic, compartit entre la corda i els instruments de vent. El segon tema oposa a la fermesa rítmica de l'anterior una melodia de caràcter popular. És sabut que Schubert sentia una manifesta predilecció pel folklore hongarès; utilitzada per ell aquí una vegada més, la confià en la seva primera presentació a oboès i fagots, el qual contribueix a reforçar el seu aspecte saltador i graciós. El desenvolupament prodiga jocs inesperats amb rica varietat, que sembla brollar espontàniament d'una forma clara i sucosa. A voltes la música redueix la seva força sonora, com si fos a difuminar-se i perdre's en la llunyania; i després una oportuna preparació, la brillantor orquestral vibra amb més vigor i s'imposa rotunda.

II Andante con moto[modifica | modifica el codi]

Aquesta inspiració folklòrica de net hongarisme que sembla haver volat sobre la creació d'aquesta Simfonia, adquireix en el present moviment el seu màxim realç, com a evocació descriptiva de la vida dels bohemis o tzigans en la seva nòmada existència, que els allunya de la pàtria tan estimada per a ells i què, una vegada allunyats de la terra natal, senten enyorança i melangies. S'inicia el número amb una deliciosa melodia en la menor, cantada per l'oboè. De sobte aquells homes errants fan una parada en la marxa per entonar una oració. Aquesta pregària, en fa menor, té un aire més misteriós i més dolç, com si la nodrís l'esperança. S'entaula un deliciós diàleg entre l'oboè i el violoncel, mentre els pizzicatti dels altres instruments de corda envolten suaument aquella expressió sonora. Darrere això, la caravana errant continua el seu camí; llavors el tema en la major reapareix més no repetit literalment, sinó presentat amb la major amplitud i riquesa expressiva.

III Scherzo[modifica | modifica el codi]

Per molt que estimes Schubert la música hongaresa, era vienès davant de tot. Així ho testimonia aquest moviment, on es revela l'ànima del compositor, inclinat habitualment al gaudi de les reunions jovials i a l'alegria de la música de dansa que tingué en ell un cultivador tan inspirat com tenaç. Mentre Beethoven, compositor vienès d'adopció, ens presentava en els scherzi un món espiritual, per dir-ho així, encara que, constitueix a tal respecte una excepció notòria el de la Simfonia Pastoral. Schubert ens ofereix aquí un scherzo realista de moviment viu i ritme animat, que cedeix el pas, després, a una ondulació voluptuosa, sobre la qual llangueix una melodia evocadora d'aquell ambient vienès. Els artificis tècnics rebel·len el mestre consumat, destacant-se entre ells un bell període on els violins i violoncels canten perseguint-se uns als altres, en forma de cànon. Aquest moviment intercala un trio entre la part primera i la repetició de la mateixa.

IV Final, Allegro vivace[modifica | modifica el codi]

La grandiositat d’aquesta Simfonia schubertiana adquireix més amples proporcions. Amb enèrgica resolució canta el metall un himne alegre. Es diria que la vida exuberant impulsà a un embriac sense límits i inspirà un generós entusiasme d'aquest magnífic moviment, el qual, no obstant la seva desmesurada longitud, brollà d'una forma natural i espontània, sense el menor esforç. Presenta dos temes fonamentals: un cantat en terceres pels oboès i fagots, acompanyats dels violins a l'uníson i desenvolupat al punt per tota la fusta; l'altra, iniciat amb una insistent nota re que es repeteix quatre vegades i va seguida d'ornaments diversos que rematen aquest monument simfònic, obra capital en l'abundantíssima floració del segle XIX.(¹)

Enregistraments importants[modifica | modifica el codi]

  • (DG 447 439-2), Wilhelm Furtwängler amb l'Orquestra Filharmònica de Berlín Furtwängler, s'endinsa profundament en l'obra
  • (EMI 7243 5 56527 2 0), Sergiu Celibidache amb l'Orquestra Filarmonica de Munic Algú hi trobarà el seu estil lent i pesat; d'altres apreciaran la seva oïda pel cromatisme, les relacions sonores i l'expressivitat.
  • (Tudor 7144), Jonathan Nott amb l'Orquestra Simfònica de Bamberg Fluid en el concepte, àgil i lúcid en l’execució orquestral, Nott observa cada repetició.
  • (Naxos 8.550502), Alexander Rahbari amb l'Orquestra Filarmonica de Brussel·les senzilla però seriosa interpretació.
  • (BBC Legends BBCL 4072-2), Sir Adrian Boult amb la BBC Symphony Orchestra i la Royal Philharmonic Orchestra. ens transporta a un món en el que no recordem haver-hi estat mai.(²)

Referències[modifica | modifica el codi]