Simone Weil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simone Weil, 1921

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909Ashford (Anglaterra), 24 d'agost del 1943) fou una filòsofa i mística francesa. Era germana del matemàtic André Weil.

Formació i primeres activitats polítiques[modifica | modifica el codi]

D'origen jueu, el 1917 entra en un lycée per primera vegada, i alterna els estudis amb classes particulars i l'aprenentatge del grec antic.

Des de 1927 manifesta posicions pacifistes participant en el grup Volonté de paix, fundat per Madeleine Vernet. Fins a 1930-1931 es preocupa de fer efectives les seves inquietuds en educació popular participant en el Groupe d'éducation sociale. Escrits d'aquesta època són Introduction à un Cours pour des ouvriers (1927) i Sur una tentative d'éducation du prolétariat (1930).

La seva tesi de llicenciatura és Science et perception dans Descartes, escrita el 1929-1930.

Després de llicenciar-se en filosofia el 1931, treballa com a professora d'aquesta matèria i de grec a l'institut de Le Puy. En aquest temps intensifica la seva activitat política, com una treballadora més. Entra en contacte amb grups de sindicalistes revolucionaris, com La Révolution Prolétarienne i Cri du peuple. El valor que Weil dóna a la cultura i a l'educació es reflecteix en la seva col·laboració en els cursos per a obrers que es duen a terme a Saint-Étienne. La lluita dels aturats de Le Puy, que comença el 17 de desembre de 1931, fa que s'hi impliqui d'una manera molt directa.

El 1932 visita Alemanya per conèixer-ne de prop la situació. Expressa la seva desil·lusió per la divisió de l'esquerra, la subordinació del Partit Comunista d'Alemanya a l'URSS i l'estratègia, al seu parer errònia, de la socialdemocràcia. La seva oposició al que representa la III Internacional és cada cop més radical. Weil sostindrà que hi ha un paral·lelisme entre estalinisme i feixisme, iniciant així una reflexió lúcida i innovadora sobre la qüestió del poder.[1]

El 1932 fa classes a l'institut d'Auxerre, on manté l'activitat sindical dins la Fédération Général de l'Enseignement, adscrita a la CGTU, i el 1933 en el de Roanne.

El 1934 escriu Réflexions sur les causes de la liberté et de l'oppression sociale, que no publica, i entra com a treballadora manual en una fàbrica d'Alsthom, després un mes en una fàbrica de Boulogne-Billancourt, i finalment com a fresadora a la Renault. Aquest any de treball en fàbriques li aporta un bagatge d'experiències important per a la seva vida i pensament. La fàbrica li apareix com una caserna, on té lloc l'esclavatge industrial, i creu que cal tornar a la dignitat en el treball mitjançant una nova tecnologia.

Pacifisme i experiència a la Guerra d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la guerra a Espanya, decideix travessar la frontera. Com a periodista és a la columna Durruti,[2] on un accident la força a tornar a França.

Més propera als anarquistes, rebutja la postura dels estalinistes, però defensa la no-intervenció francesa i l'oposició a tot tipus de guerres. Davant l'ocupació nazi d'Àustria, defensa al principi una solució negociada i el desarmament.

Escriu l'article Lettre à Bernanos, en reposta al llibre de Georges Bernanos Les grands cimetières sous la lune.

Visita els Estats Units i Itàlia.

S'intensifiquen les seves vivències religioses.

Exili i religiositat[modifica | modifica el codi]

Quan les tropes alemanyes entren a França, la seva família, amb ella, fuig a Marsella. Allà hi coneix el poeta Jean Tortel, Jean Lambert i Lanza del Vasto. Escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers, entre elles l'article Le Génie d'Oc. S'interessa pels temes religiosos, i escriu sobre l'atenció com a mitjà destinat a fer disminuir el mal, sobre la contemplació i la intuïció amb les coses sensibles, la poesia, la religió, la diferència entre el treball enriquidor i el deshumanitzat, etc.

Ja a Amèrica, el 1942, pensa a tornar a Europa per contribuir a limitar els patiments de la guerra.

El novembre de 1942 s'embarca cap a Londres i es posa a disposició del Servei Civil. Escriu multitud d'articles i el text L'enracinement, on tracta el tema de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per la seva dedicació absoluta a la feina, mor el 24 d'agost de 1943.

Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, on es barreja el misticisme amb unes grans clarividència i originalitat.

Bibliografia en català[modifica | modifica el codi]

  • Simone Weil: En espera de Déu: Barcelona: Edicions 62, 1965.
  • Simone Weil: Escrits sobre la guerra: Alzira: Bromera, 1997.
  • Simone Weil: Autobiografia Espiritual i altres escrits de Marsella: Paiporta: Denes (Col·lecció Rent), 2008
  • Chavarria, Adrià: Simone Weil: Un pensament original: A L'Espill nùm. 14 (2003, tardor) p. 138-146
  • Chavarria, Adrià: Simone Weil: Uns cants tan purs com el silenci?: A Serra d'Or nùm. 511-512 (2002, juliol-agost) p. 16-19
  • Larrauri, Maite: La guerra segons Simone Weil: València: Tàndem, 2002.
  • Oton, Josep: Totalitarisme, arrelament i nació en l'obra de Simone Weil: Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007
  • Oton, Josep: Simone Weil: el silenci de Déu: Barcelona: Fragmenta Editorial, 2008.
  • Oton, Josep: Història i pedagogia en l’obra de Simone Weil: Barcelona: Mediterrània, 2009

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Anna Berenguer, Biografía de Simone Weil a Simone Weil: descifrar el silencio del mundo Editorial Trotta. Madrid, 1995 (castellà)
  2. Composició del Grup internacional de la Columna Durruti

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]