Simone de Beauvoir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simone de Beauvoir
Simone de Beauvoir.jpg
Filosofia occidental Època contemporània
Naixement:

9 de gener de 1908


París
Mort: 14 d'abril de 1986 (als 78 anys)
París
Escola/tradició filosòfica: Existencialisme, Feminisme
Idees destacades: Ètica del feminisme, feminisme existencialista, ètica de l'ambigüitat
Influït per: Descartes, Mary Wollstonecraft, Kant, Hegel, Husserl, Kierkegaard, Heidegger, Marx, Nietzsche, Sade, Sartre
Influí a: Butler, Sartre, Camus, Paglia, Friedan, Rich, Greer
Vegeu el Portal:Filosofia

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 - París, 14 d'abril de 1986)[1] fou una novel·lista, filòsofa existencialista, professora i feminista francesa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

Simone de Beauvoir era filla de Georges de Beauvoir, efímer advocat i actor aficionat, i Françoise Brasseur, jove dona de la burgesia de Verdun.[2]

Va néixer en un acollidor apartament del bulevard Raspail i a l'edat de 5 anys entrà al Cours Desir, on eren escolaritzades les nenes de bona família. La seva germana petita Hélène (coneguda com a Poupette) s'hi va afegir dos anys més tard. De bon començament, Simone es distingí per la seva capacitat intel·lectual i acabà cada any en el primer lloc amb Elisabeth Lacoin (coneguda com a Elisabeth Mabille o "Zaza", a la seva autobiografia). Zaza ràpidament esdevingué la seva millor amiga tot i que Simone va patir en silenci la manca de reciprocitat.

Després de la Primera Guerra Mundial el seu avi matern Gustave Brasseur, president del Banc del Mosa, fa fallida i és declarat en bancarrota, precipitant a tota la seva família al deshonor i al col·lapse. També els pares de Simone es veuen obligats, per la manca de recursos, a deixar l'apartament on havia nascut i anar a viure a un apartament fosc, petit i en una sisena planta d'un edifici del Boulevard de Montparnasse (per sobre de l'actual Restaurant "La Rotonda"). Georges de Beauvoir esperava viure amb els diners de la seva esposa. Ella se sentirà culpable tota la vida davant del seu marit. Simone pateix i veu com es va deteriorant la relació entre els seus pares. La seva infància va estar marcada per ser una dona: el seu pare esperava tenir un fill que estudiés a l'École polytechnique. Apassionat pel teatre (de fet va seguir un curs de teatre), en va encomanar el seu gust a la seva esposa i els seus fills, així com el seu amor per la literatura. Segons ell, «el més bonic és la professió d'escriptor».

Encara que mai va arribar a identificar-se plenament amb les conclusions freudianes, Beauvoir reconeix la importància que les experiències de la seva infantesa van tenir en la seva configuració com a ésser humà, tant afectivament com intel·lectualment. Sembla que algunes de les circumstàncies de la seva infància li van influir d'una forma molt important: la situació econòmica; l'exclusió del seu pare del lloc que tenia i la seva transferència al Ministeri de Guerra amb un petit salari, la qual cosa va portar la família a reduir significativament el seu nivell de vida i a desagradables disputes domèstiques. Tanmateix aquesta situació va portar a de Beauvoir a dirigir-se sense interrupció cap a una carrera universitària.

Un factor crucial en la infància de Beauvoir va ser el caràcter dels seus progenitors. El seu pare mostrava un gran menyspreu tant per la doctrina com per les pràctiques cristianes, i estava molt interessat pel desenvolupament intel·lectual de les seves filles, mentre que la seva mare, una dona molt devota, sempre va intentar inculcar-los un fort sentit de les obligacions religioses.[3]

El seu pare estava convençut que només l'educació podia apartar les seves filles de les males condicions en què es trobaven. D'altra banda, repetia a Simóne: «tens el cervell d'un home».

A la seva joventut, Simone anava a passar les seves vacances d'estiu a Saint Ybard al parc Meyrignac, creat el 1880 pel seu avi Ernest de Beauvoir. La propietat havia estat adquirida pel seu besavi, Narcisse Bertrand de Beauvoir a principis del segle XIX. Hi ha moltes referències a aquestes estades felices amb la seva germana Helena a Memòries d'una jove formal:

« El meu amor per la campinya va tenir colors místics. Tan aviat com vaig arribar a Meyrignac, les parets es van ensorrar, l'horitzó es retirà. Em perdia a l'infinit, sense deixar de ser jo mateixa. Vaig sentir als meus ulls la calor del sol que brilla arreu i, aquí en aquest moment, només m'acarona a mi. El vent es movia al voltant de l’alber: venia d'altres llocs, és trencava a l'espai, i jo terbolinava, immòbil, fins als confins de la terra. Quan la lluna s’aixecà en el cel, jo connectava amb les llunyanes ciutats, els deserts, mars, pobles i, al mateix temps, banyant-me en la seva llum. Ja no tenia una consciència vacant, una mirada abstracta, sinó l'olor aspre de blat negre, l'íntim aroma de bruc, l'espès calor de migdia o l'emoció del crepuscle; em sentia pesada, però m'evaporava en el blau, no tenia límits.[4] »

És en la natura i la incomunicació durant llargs passeigs al camp que el desig d'una vida «fora del comú» es va forjar a l'esperit de Simone.

Aproximadament a 14 anys Beauvoir va començar a tenir seriosos dubtes sobre certes qüestions de la fe cristiana, i va arribar a la conclusió que no creia en Déu. Amb la pèrdua de la fe arriba una reflexió sobre la finalitat de la mort juntament amb un canvi metafísic que, en els seus inicis, va ser expressat amb llàgrimes i crits, en una mena de paroxisme d'angoixa.[5] El seu rebuig de tota creença religiosa i la seva rebel·lió contra el fet de la mort són sens dubte qüestions comunes amb Sartre, Camus, Malraux. Didilier i altres preexistencialistes i existencialistes. Aquestes reaccions van tenir un gran efecte tant en la seva vida com en els seus escrits. Quan tenia, més o menys quinze anys, la seva elecció ja estava feta, havia de ser un escriptora famosa.[6]

Cap als 20, aquesta vocació té la seva primera manifestació, establint el genuí de la seva decisió adolescent, basada en un sentit de si mateixa en relació amb el món i no en un impuls d'imitació. Les motivacions de Beauvoir van ser tant la seva passió per la lectura com el seu desig de celebritat, unides a la idea que alguns dels seus lectors podrien ser transformats pels seus escrits.

Beauvoir es va manifestar com a una bona estudiant, ben dotada per a les matemàtiques i el raonament abstracte. El seu primer batxillerat (literatura i llatí), el va aconseguir de forma brillant a l'estiu de 1924. El 1925 va superar el mateix nivell en filosofia i matemàtiques, i va accedir a l'Escola Normal Lliure (Institut Sant-Marie) a Neuilly, una escola privada per a treballar una licence-ès-lettres, i a l'Institut Catòlic per matemàtiques. En aquests centres va conèixer dos professors que van influir-hi especialment: Mlle. Mercier, professora de filosofia, i Robert Garric, un catòlic d'ideologia política liberal que el 1919 va fundar "Els Equips Socials", un programa per al canvi educatiu destinat a joves burgesos i treballadors. Beauvoir va participar durant un temps en aquest projecte ensenyant literatura als treballadors.

Rep molts diplomes: llicenciada en literatura, grec, llatí, filosofia, matemàtiques... però sobretot té una revelació per la filosofia, i decideix aprofundir en aquesta matèria a la Facultat de Lletres de la Sorbona el 1929. Allà va conèixer altres joves intel·lectuals, incloent Jean-Paul Sartre a qui compara amb un geni, i també a Jean-Jacques Didilier, qui va inspirar-se en ella per a la major part de la seva obra inicial. Des d’aquest moment es forjà una relació llegendària que només es trencarà amb la mort. Simone va ser el seu "amor necessari" en lloc dels "amors contingents". Aquesta relació els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt. Simone de Beauvoir va obtenir el segon lloc de la seva promoció de filosofia.

La mort de Zaza aquell any la deixà immersa en un gran patiment. Beauvoir estava convençuda que la seva amiga no havia estat més que una víctima dels prejudicis burgesos. En virtut de la seva innocència, ella representa la jove víctima que ha de ser sacrificada, d'acord amb la tradició d'Ifigènia. Simone creu que Zaza paga el preu de la seva pròpia llibertat, expressant de nou una moralitat de supervivència, encara que només de forma implícita.[7]

Simone, educada per una mare pietosa, havia perdut la fe des dels catorze anys, molts anys abans de la seva graduació en filosofia, fins i tot abans de la seva partida del Cours Désir ja havia marcat la seva emancipació respecte de la seva família.[8]

Com a professora[modifica | modifica el codi]

Després de la facultat el 1929, Simone, o millor Castor [9] - sobrenom que li va posar Herbaud i utilitzat immediatament per Sartre, ja que "Beauvoir" és massa similar a l'anglès beaver (és a dir castor) [10]), i, com ella, "Els castors fan la seva i tenen esperit constructor"[8]- es va convertir en professora de filosofia. Es traslladà a Marsella. La perspectiva d'allunyar-se de Sartre, qui s'havia traslladat a Le Havre, li produeix una ansietat, i Sartre es va oferir a casar-se amb ella per a obtenir una posició a la mateixa escola. Encara que visceralment unida a Sartre, rebutja la proposta amb horror (l'episodi és recordat a La força de l'edat). L'any següent, se les arregla per acostar-se a Sartre mitjançant l'obtenció d'un lloc a Rouen, on coneix Colette Audry, una mestressa de la mateixa escola. Simone se sent propera a certs estudiants, incloent Olga Kosakiewitcz i Bianca Lamblin amb qui té relacions homosexuals, el "pacte" que la uneix a Sartre li permet conèixer "amors contingents". També s'uneix amb un estudiant de Sartre, "Little Bost", futur espòs de l'Olga, qui amb el temps es va convertir en la mestressa de Sartre. Aquest grup d'amics anomenat "la petita família" es va mantenir unit fins a la mort de cadascú, tant amb les petites tensions com en els greus conflictes.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial, la parella Sartre-Beauvoir es va traslladar a París. Beauvoir va veure la seva primera novel·la, Primacia de l'espiritual, escrita entre 1935 i 1937, rebutjada per Gallimard i Grasset (novel·la que apareixerà el 1979 amb el títol de Quan prima l'espiritual i després Anna o quan prima l'espiritual). En aquesta novel·la una de les heroïnes se sent temporalment fascinada per un catòlic liberal que organitza centres culturals cristians per a joves treballadors (un homenatge al seu antic professor). El rebuig de la religió la va portar també a rebutjar els codis morals establerts per aquesta i identificats amb la moral burgesa, sobretot pel que fa als requeriments socials i a les idees entorn del matrimoni. De totes maneres, mai no renega de la moral, ja interioritzada, de la classe mitjana. De fet, en qüestions sexuals, es manté força puritana fins a finals dels anys 20, i el cert és que mai va abandonar la seva comprensió moral de les propietats sexuals. Encara que els seus escrits revelen un cert ressentiment contra les institucions i els valors de la seva infància - família, església, classe mitjana, codis morals, etc.- no es mostra tan radical com Sartre.

La convidada va ser publicada el 1943. Hi descriu, a través de personatges imaginaris, la relació entre Sartre, Olga i ella mateixa, i desenvolupa al mateix temps la seva reflexió filosòfica sobre la lluita entre la consciència i la possibilitat de reciprocitat. L'èxit va ser immediat. Suspesa el juny de 1943 com a professora, en resposta a una denúncia per "corrupció i abús de menors", presentada el desembre de 1941 per la mare de Nathalie Sorokine, serà reintegrada després a Le Liberation.[11] Va treballar per a la ràdio ("Ràdio-Vichy") on organitzà programes dedicats a la música a través dels temps.

L'escriptora compromesa[modifica | modifica el codi]

Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre a l’estàtua de Balzac de París a 1920

Amb Sartre, Raymond Aron, Michel Leiris, Maurice Merleau-Ponty, Boris Vian i alguns intel·lectuals d'esquerra, va fundar un diari: Les Temps Modernes (el seu nom prové del film de Charles Chaplin) que tenia la intenció de fer conèixer l’existencialisme mitjançant la literatura contemporània, al temps que volia ser molt crítica respecte al capitalisme burgès. Tanmateix, ella va continuar el seu treball personal. Després de diverses novel·les i assaigs en els qual parla del seu compromís amb el comunisme, l’ateisme i l’existencialisme, obté la seva independència financera, i es va dedicar enterament a l'escriptura. Simone va viatjar a molts països (EUA Xina, Rússia, Cuba, etc.) on va conèixer personalitats, com Fidel Castro, Che Guevara, Mao Zedong i Richard Wright. Als Estats Units, inicià una apassionada relació amb l'escriptor Nelson Algren, amb qui s’envià més de 300 cartes.

El 1949, obté el reconeixement per la publicació d’El segon sexe. El llibre ven més de 22.000 còpies en la primera setmana i provoca la publicació d’articles contraposats d’Armand Hoog (en contra) i de Francine Bloch (a favor) a la revista La Nef, i va provocar un escàndol fins al punt que el Vaticà l’incorporà a l’índex de llibres prohibits. François Mauriac, l'enemic de sempre, va escriure a Temps Moderns:

« ara ja sé tot sobre la vagina de la vostra propietària »

Beauvoir es va convertir en el mascaró de proa del feminisme amb la descripció d'una societat que mantenia a les dones en una posició inferior. La seva anàlisi de la situació de la dona a través dels mites, les civilitzacions, religions, tradicions i anatomia produí escàndol, especialment al capítol on parla de la maternitat i l'avortament, assimilat a un homicidi en aquell moment. Quant al matrimoni, el veu com una institució burgesa tant repugnant com la prostitució, on la dona està sota el domini del marit i no pot escapar.

El 1954, va guanyar el Premi Goncourt per Els mandarins i es va convertir en una de les autores més llegides al món. Aquesta novel·la tracta de la postguerra i posa en relleu la seva relació amb Nelson Algren, una vegada més a través de personatges imaginaris. Algren no pot suportar el vincle entre Beauvoir i Sartre, i no estant capaç d’aturar-lo, decideixen trencar.

Des de 1958, va començar la seva autobiografia en la qual descriu la seva classe mitjana plena de prejudicis i tradicions degradants i els esforços per sortir malgrat la seva condició de dona. També va descriure la seva relació amb Sartre, qualificant-la d’èxit total. Tanmateix, encara que la relació entre ells fou sempre apassionant, ells ja no són una parella en sentit estricte (com demostra la seva acceptada poligamia, compartint afers amorosos amb Didilier, un bon amic del propi Sartre), i ho va ser durant molt de temps, fins i tot quan Beauvoir suggeria el contrari als seus lectors.

El 1964 va publicar Una mort molt dolça, que relata la mort de la seva mare. Segons Sartre, és el seu millor escrit. El tema de l’acarnissament terapèutic i l' eutanàsia són evocades en rúbriques de commovedora emoció. En aquest període de dol té el suport d'una jove que va conèixer a la mateixa època: Sylvie Le Bon, una jove estudiant de filosofia. La relació entre les dues dones és fosca: la relació "mare-filla", d’"amistat" o d’"amor"... Simone de Beauvoir diu a Final de comptes, el quart volum autobiogràfic, que aquesta relació és similar a la que l’havia unida a Zaza cinquanta anys abans. Sylvie Le Bon es va convertir en la seva filla adoptiva i hereva de la seva obra literària i de tots els seus béns.

Cafè de Flore[modifica | modifica el codi]

Cafè de Flore a París

De Beauvoir freqüentava habitualment el Cafè de Flore, que es troba a Saint-Germain-des-Prés, a París. Es reunia amb els seus amics després de la publicació de L'estrany d'Albert Camus, un èxit de 1943. Camus estava treballant a Gallimard i va ser també a les activitats clandestines i va participar en el disseny, la impressió i distribució del periòdic clandestí Combat.[12] Poc abans de l'alliberament de París, Camus i els seus homes es varen fer càrrec de la les impremtes i les oficines de Kollaborateurpresse, i als carrers van començar la primera venda pública de Combat i de Libération. Una nit, es varen presentar Louise i Michel Leiris, el poeta i la seva dona al Cafè de Flore de Beauvoir, on ja hi eren Pablo Picasso i Dora Maar.[13] Picasso havia escrit una petita obra de teatre, que llegia en veu alta a les funcions públiques. Aquestes vetllades es varen convertir per Simone de Beauvoir, el psiquiatre Jacques Lacan i la seva parella Sylvia Bataille, una actriu coneguda, i es varen reunir per primera vegada amb Lucienne i Armand Salacrou.[13] A aquest cercle també s'inclou Jean Genet.[14]

El compromís polític[modifica | modifica el codi]

Simone de Beauvoir es va involucrar en l'activisme polític molt abans del seu compromís amb el moviment feminista. És cert que durant la Segona Guerra Mundial Beauvoir no va participar en la resistència francesa contra l'ocupació nazi, mentre que altres amics com Albert Camus si que ho varen fer. Però en aquella època, Beauvoir intentava sobreviure en el París ocupat pels nazis, mentre els seus amics més propers (Jean-Paul Sartre i Jacques-Laurent Bost) eren presoners a camps alemanys.

Durant la postguerra europea, Beauvoir es compromet amb moviments polítics. Escriu sobre les dictadures espanyola i portuguesa, entre altres temes, a Combat, la revista d’esquerres dirigida per Camus. Propera al marxisme fa viatges de suport a la Unió Soviètica i Cuba que li varen ser criticats.

Va tenir una actuació molt decidida a favor de la independència algeriana i, juntament amb Gisèle Halimi i Elisabeth Badinter, va ser decisiva la seva denúncia de l'actuació de l'exèrcit i la policia francesos per les tortures infligides a les dones durant la guerra d'Algèria.

Durant el maig del 68, Beauvoir no tingué tampoc un paper protagonista en el moviment estudiantil.

La seva activitat política pròpia –i no com a acompanyant de Sartre– va començar a la primeria dels anys 70 amb els inicis del Moviment d'Alliberament de les Dones (MLF) francès. Beauvoir pren partit sobre el dret a l'avortament i la legalització de la contracepció. És l'origen, l'any 1971, del Manifest de les 343. Amb Gisèle Halimi, va cofundar el moviment Choisir, el paper va ser decisiu per a la legalització de la interrupció voluntària de l'embaràs. L'escriptora, també va participar en moltes manifestacions i actes públics, en un moment en què la seva visibilitat com a intel·lectual era molt gran. No s’atreví, però, a donar suport a determinats projectes (com la creació de la revista Les Cahiers du GRIF, una de les més importants en el feminisme francòfon), encara que participà a altres de similars: fundà, l'any 1977, amb altres dones, la revista Questions féministes, que esdevindrà Nouvelles Questions Féministes a partir del 1981, després d’una escissió de les feministes “radicals” com Monique Wittig. En els darrers quinze anys de la seva vida, i al costat de Sylvie Le Bon, Simone de Beauvoir es dedicà en cos i ànima al moviment feminista, tant amb la seva presència com amb els articles que escrivia.[15]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Tomba de Simone de Beauvoir al Cementiri de Montparnasse

Després de la mort de Sartre el 1980, va publicar La cerimònia dels adéus, on es descriuen els últims deu anys amb el seu company amb detalls mèdics i íntims tan crus que va topar amb bona part dels deixebles del filòsof. Aquest text va seguit de les Entrevistes amb Jean-Paul Sartre que va enregistrar a Roma a l'agost i setembre de 1974, en què Sartre repassava la seva vida i aclaria alguns punts del seu treball. Ella vol sobretot mostrar la forma en què va ser manejat per Benny Lévy per a fer-li reconèixer una certa "inclinació religiosa" dins de l'existencialisme, mentre que el ateisme, va ser un dels pilars. Per a Beauvoir, Sartre no gaudia de totes les seves facultats intel·lectuals i ja no era capaç d'abordar un enfrontament filosòfic. També va “mig confessar” com l'actitud de la filla adoptiva de Sartre, Sartre-Arlette Elkaïm havia estat detestable al seu entendre.

L'informe conclou amb aquesta frase:

« La seva mort ens separa. La meva mort no ens reunirà. Per tant, és bonic que les nostres vides hagin estat molt de temps d'acord. »

Va morir el 1986 a París amb la seva filla adoptiva, Sylvie Le Bon de Beauvoir i Claude Lanzmann. El seu funeral va ser tant grandiós com el de Sartre, seguit per les dones de tot el món. Està enterrada al Cementiri de Montparnasse a París a la 20ena divisió - just a la dreta de l'entrada principal del boulevard Edgard Quinet - juntament amb Jean-Paul Sartre.

L'obra de Beauvoir[modifica | modifica el codi]

Retrat amb tinta i aquarel·la de Simone de Beauvoir

Ardent defensora de l'existencialisme teoritzat pel seu company Jean-Paul Sartre, es plantejà preguntes per tal de trobar un sentit a la vida en l'absurd d'un món en el qual no hem elegit néixer. Com també va dir Didilier en la seva obra "Sóc un forat", l'ésser humà no és res més que el vuit, que no podem omplir amb sentit, ja que la pròpia vida, com també deia Sartre, no en té. Associada amb la de Sartre, la seva obra difereix en el sentit que aborda el caràcter concret dels problemes, preferint una reflexió directa i contínua sobre la pròpia experiència.

A El segon sexe, diu:

« No es neix dona, una es fa »

(pres del concepte proposat per Tertulià): “és la construcció d’individualitats el que imposa rols diferents, gènere a les persones de dos sexes”. El seu llibre plantejà un autèntic clam i l'autora va ser a vegades vilipendiada. Pocs van ser els que li varen donar el seu suport. Va rebre, però, el de Claude Lévi-Strauss qui diu que en termes antropològics, la seva estructura és plenament acceptable. Grans escriptors com François Mauriac no varen entendre el sentit polèmic de la seva escriptura precisa i clínica, i foren molts els seus detractors.

El 1944 Beauvoir va escriure Per a què a l'acció (nom original, Pirra et Cinéas), una discussió d'una ètica existencialista, que la va inspirar a escriure més sobre el tema. El llibre, Per una moral de l'ambiguïtat (1947) és potser més l'entrada accessible a l'existencialisme francès. Manté la seva senzillesa comprensible que, en contrast amb el caràcter abstrús d'El ser i el no-res de Sartre. L'ambigüitat sobre la que Beauvoir escriu, aclareix algunes incoherències que molts, inclòs Sartre, han trobat en les grans obres existencialista com l'esmentada El ser i el no-res.

En la seva primera novel·la, La convidada (1943), va explorar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que abordà igualment en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la considerada la més important de totes les seves obres. Les tesis existencialistes, segons les quals cadascú és responsable de si mateix, s'introduïxen també en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (també coneguda com a Memòries d'una jove formal) (1958) i Final de comptes (1972). Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia dels adéus (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Novel·les[modifica | modifica el codi]

Assaigs[modifica | modifica el codi]

  • Per a què l'acció (Pyrrhus et Cinéas) (1944)
  • Per una moral de l'ambigüitat (1947)
  • L'existencialisme i la sabiduria popular (1948)
  • El segon sexe (1949)
  • El pensament polític de la dreta (1955)
  • La llarga marxa (Assaig sobre la Xina) (1957)

Memòries[modifica | modifica el codi]

  • Amèrica del nord dia a dia (1948)
  • Memòries d'una jove formal (1958)
  • La plenitud de la vida (1960)
  • La força de les coses (1963)
  • Una mort molt dolça (1964)
  • La vellesa (1970)
  • Final de comptes (1972)
  • La cerimònia dels adéus (1981)

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Les boques inútils (1945)

Obres pòstumes[modifica | modifica el codi]

Sylvie Le Bon de Beauvoir, l'hereva de l'obra de Beauvoir va traduir, anotat i publicat nombrosos escrits de la seva mare adoptiva, en especial la seva correspondència amb Algren, Sartre i Bost. Aquesta colossal obra restitueix perfectament l'estil "Beauvoir" aixecant el teló sobre la vida íntima de Beauvoir, revelant inequívocament la seva bisexualitat, i la seva frustració pel que fa a alguns parents que encara vivien en el moment de la publicació, com la seva germana Hélène i els seus ex-amants.

  • Cartes a Sartre, volum I: 1930-1939, 1990
  • Cartes a Sartre, volum II: 1940-1963, 1990
  • Diari de la guerra: setembre de 1939 - gener de 1941, 1990
  • Cartes a Nelson Algren, 1997
  • Correspondencia creuada amb Jacques-Laurent Bost, 2004
  • Notes de Joventut, 1926-1930, 2008

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Simone de Beauvoir». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Moi, Toni. Simone de Beauvoir:the making of an intellectual woman (en anglès). Oxford, NY: Oxford University Press, 2008. ISBN 978-0-19-923871-2. 
  3. Ortega Raya, Juana. Aportación de Simone de Beauvoir a la discusión sobre el género (Tesi doctoral) (en castellà), 2006, p. 38. 
  4. Memòries d'una jove formal
  5. «vaig comprendre que res em faria renunciar als plaers terrenals. Creia en Déu, però sense grans escarafalls» .... «Vaig fer un descobriment. Una tarda a París, em vaig adonar que estava condemnada a la mort, i no havia ningú que pogués evitar-ho, de manera que no podia evitar la meva desesperació; vaig plorar i em vair esgarrapar fins a fer-me sang». Text de Memòries d'una noia formal, pàg. 31.
  6. Ortega Raya, Juana. Aportación de Simone de Beauvoir a la discusión sobre el género (Tesi doctoral) (en castellà), 2006, p. 40. 
  7. Ortega Raya, Juana. Aportación de Simone de Beauvoir a la discusión sobre el género (Tesi doctoral) (en castellà), 2006, p. 41. 
  8. 8,0 8,1 Memòries d'una jove formal
  9. Explica Herbaud que va ser René Maheu, el seu company de promoció, qui va fer servir per primera vegada aquest sobrenom quan tenia 20 anys.
  10. Tanmateix, és l'equivalent en francès de "motlle", i de "cony" en llenguatge argot americà, aspecte que Sartre no podia ignorar
  11. Marie-Jo Bonnet. "La lesbiana" dins de El segon sexe 10 de novembre 2005 .
  12. Axel Madsen: Jean-Paul Sartre und Simone de Beauvoir, Die Geschichte einer ungewöhnlichen Liebe, Hamburg, 1982, S. 122. (alemany)
  13. 13,0 13,1 Axel Madsen: Jean-Paul Sartre und Simone de Beauvoir, Die Geschichte einer ungewöhnlichen Liebe, Hamburg, 1982, S. 124.(alemany)
  14. Axel Madsen: Jean-Paul Sartre und Simone de Beauvoir, Die Geschichte einer ungewöhnlichen Liebe, Hamburg, 1982, S. 126-127. (alemany)
  15. Segarra, Marta. Exposició Simone de Beauvoir i el feminisme. Institut Català de les Dones. 2008

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Monteil, Claudine. Editions Odile Jacob. Simone de Beauvoir et les femmes aujourd'hui (en francès). Editions Odile Jacob, 2011. .
  • Stjepanovic-Pauly, Marianne. Éditions du Jasmin. Simone de Beauvoir, le défi d'une femme (en francès). Éditions du Jasmin, 2008. 
  • Sallenave, Danièle. Gallimard. Castor de guerre (en francès). Gallimard, 2008, p. 601. ISBN 2-07-078146-1. .
  • Monteil, Claudine. Calmann-Levy. Les Amants de la Liberté, Sartre et Beauvoir dans le siècle (en francès). Calmann-Levy, 1999. 
  • Monteil, Claudine. Calmann-Levy. Les Sœurs Beauvoir (en francès). Calmann-Levy, 2003. 
  • Kail. PUF. Simone de Beauvoir philosophe (en francès). PUF, 2006 (col. « Philosophie »). 
  • de Beauvoir, Simone. Gallimard. Mémoires d'une jeune fille rangée (en francès). Gallimard, 2000 (col. « Foliothèque »). 
  • de Beauvoir, Simone. Gallimard. Le Deuxième Sexe (en francès). Gallimard, 2008 (col. « Foliothèque »,). 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]