Sistan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Sistan (Persa: سیستان) fou una regió de Pèrsia. Una part de la regió històrica forma avui dia part de la província iraniana de Sistan i Balutxistan, una altra part està inclosa a l'Afganistan (formant la província de Nimruz) i encara una tercera part pertany a la província iraniana de Khorasan del Sud. Anteriorment es deia Avestan, una de les regions del Haetumand (País del Hilmand); a les fonts gregues antigues apareix com Erymandos i a les perses aquemènides com Zaranka o Zranka (inscripció de Behistun, de Darios el Gran, i inscripció de Persèpolis, de Xerxes I) que Heròdot converteix en Sarangai i va derivar en Drangiana en temps d'Alexandre el Gran i Zarangiana segons Isidor de Carax al segle I aC. La capital del país fou coneguda per Zarang, derivada de Zarangiana. El nom Sakastan (o Sagastan) no apareix fins a la inscripció de Naksh-i Rustam (de Sapor I vers 239/241 a 270/273), nom que fou temporal i simultani a Zarangiana, i vol dir país dels sakes (saces, saques) o escites) que s'hi van establir a la part final del primer mil·lenni abans de Crist i fins al segle I dC. Després de l'època musulmana Sakastan va evolucionar a Sidjistan o Sistan, però se l'anomena a vegades Nimruz (migdia o sud) perquè estava al migdia del Khorasan. Els gaznèvides l'anomenaven País de l'Est (al-Sharkia) al segle XI. Posteriorment el nom de Sistan s'imposà encara que Nimruz es va mantenir i modernament fou readoptat per a una província de l'Afganistan.

Història[modifica | modifica el codi]

A la prehistòria la civilització de Jiroft va cobrir part de la regió del Sistan i el Kirman vers el III mil·lenni. Després d'això el territori fou ocupat per tribus àries o indoàries anomenades iranians. Es creu que es va formar un regne anomenat Aracòsia, que almenys en part fou dominat per l'Imperi Mede vers el 600 aC. El 550 aC els medes foren suplantats per la dinastia persa aquemènida i tota l'Aracòsia fou incorporada. Al final del segle IV aC el rei Alexandre el Gran va conquerir l'Imperi Persa. Va fundar Alexandria d'Aracòsia, moderna Kandahar, a l'est de la regió històrica de Sistan; a la mort d'Alexandre, i després del període de lluites entre els diàdocs, va quedar en mans dels selèucides, però vers el 180 aC estava en mans del regne grec de Bactriana. A la segona meitat del segle II aC les tribus indo-escites o sakes van assolar el regne de Bactriana; foren derrotats pels parts però a la regió es va formar un regne Indo-part dirigit pels Suren, vassalls dels parts, fins vers el 20 dC quan els kushan o kushana van dominar la regió i van governar fins que al segle III foren derrotats pels sassànides. Sapor I (240-270) va formar la província (shahr) de Sakastan o Sakastana, Turestan (o Turan) i Hind que abraçava el Sistan, nord del Balutxistan i sud del Balutxistan (fins a la mar). La província fou sovint un feu dels fills del rei. Un quart districte (kust) de la província a la part oriental el formaven la Zranka o Drangiana i la Haraxwat o Aracòsia amb capital a Zarang (Zaranj). A la meitat del segle V fou assolat pels huns heftalites; els sassànides van recuperar la regió vers 565 però abans d'un segle després la van perdre davant els àrabs.

Els musulmans van arribar des de Kirman el 644 i, dirigits per Asim ibn Amr i Abdullah ibn Umar, van ocupar Zarang; els habitants van fer un tractat amb el califat pel qual van pagar el kharadj, però el domini no va tenir continuïtat. El comandant de l'exèrcit musulmà (acampat al Kirman) Abd Allah ibn Amir (governador del Khorasan) va enviar (652) al-Rabi ibn Ziyad al-Hinthi al Sistan; al-Rabi va creuar el desert entre Kirman i Sistan i va arribar a Zaliq, una fortalesa propera a la frontera de la província; el dihaqan (dikan) local es va rendir; al-Rabi va sotmetre altres dues poblacions i el temple de Karkuya ple del foc i un mobadh mobadhan i un herbadh (els rangs més alts del clergat en el zoroastrisme); al-Rabi va projectar la conquesta de Zaranj que, encara que anteriorment sotmesa, tornava a ser rebel. Entre Zaliq i Zaranj foren ocupades diverses poblacions com Zught, Nasrudh i Sherwadh, sense gairebé lluita. El marzban de Zaranj, Aparwez, va fer front als enemics però finalment fou derrotat i es va haver de rendir; es diu que quan Aparwez es va presentar a al-Rabi per negociar els termes de la rendició, el general àrab estava assegut al cos d'un soldat mort. Se sap que també hi havia nestorians i un bisbe de la regió és esmentat al Sínode de Dadisho del 1033. Se sap que hi havia comunitats a Bust i Aracòsia i sens dubte a llocs del Sistan. El darrer bisbe cristià del Sistan és esmentat el 1366.

Des de Sistan els àrabs van fer incursions a l'est: Abd al-Rahman ibn Samura va atacar Rukhkhadj (Aracòsia) i Zamindawar on regnaven els zunbils; i Kabulistan o Zabulistan on regnaven els shahis. Les incursions van seguir durant anys però les dues dinasties foren persistents i van resistir fins a l'època saffàrida (861-1003). La resistència de les poblacions locals iranianes als impostos recaptats pels àrabs va contribuir al suport de que van gaudir a la regió els kharigites que s'hi havien refugiat procedents del Kirman i abans de més a l'oest; els kharigites azarika van gaudir també del suport dels àrabs Bakr ibn Wail; per tot això el Sistan (junt al Khorasan) fou el centre de la llarga revolta kharigita d'Hamza ibn Adharak o Abd Allah originari de Run u Djul al sud del modern Afganistan. Durant trenta anys Hamza va lluitar amb l'exèrcit del califa abbàsida i fou per lluitar contra ell que Harun al-Rashid va marxar al Khorasan i va morir a Tus el 809. Després el Khorasan fou per al-Mamun que va enviar contra Hamza al seu general Tahir, i altres, que no van aconseguir res decisiu. Hamza va morir el 828 i el kharigisme va seguir actiu i en desenvolupament a la regió fins al temps dels saffàrides.

Els voluntaris sunnites al Sistan i Bust, els ayyars i mutatawwis, sense rebre ajut dels governadors tahírides del Khorasan, es van organitzar. Entre ells van sorgir caps com Salih ibn al-Nadr (o al-Nasr) i el seu fill Dirham ibn al-Nasr. Però el comandant més destacat fou Yakut ibn al-Layth, que va acabar prenent el poder a Zaranj el 861 amb el títol d'emir de Sistan. Junt amb el seu germà Amr ibn al-Layth van construir un estat considerable que va subsistir tot el segle X i fins al començament del XI. A partir d'aquesta època els geògrafs àrabs comencen a donar descripcions més detallades del país.

Període saffàrida[modifica | modifica el codi]

Article principal: Saffàrida

El 1033 fou conquerit pels gaznàvides (Mahmud de Gazni); hi foren nomenats diversos governadors entre els quals Tahir II ibn Khalaf (1009-1029) i Tadj al-Din I Abu l-Fadl Nasr (1029-1073) que va fundar una dinastia (Nàsrida) de maliks que depenia dels gaznèvides fins que el 1048 va passar a ser vassalla dels seljúcides. El llarg regnat de Tadj al-Din II Abu l-Fadl Nasr (1106-1164), que es va casar amb una germana del sultà seljúcida Sandjar, anomenada Safiyya Khatun, els va permetre consolidar el seu poder i prosperar; sovint van col·laborar amb els seljúcides amb tropes destacant per l'expedició a Gazni del 1116/1117 quan va ser instal·lat Bahram Shah, i a la batalla de Katwan (o batalla de l'estepa de Katwan) contra els kara-khitai al Turquestan, el 1141; al interior van defensar el país principalment contra atacs o ràtzies periòdiques dels ismaïlites del Kuhistan. Els maliks van prendre part a la lluita entre gúrides i els khwarizmshahs i des de 1194 foren vassalls d'aquestos. La situació va durar fins al 1221 quan van arribar els mongols; Zaranj fou aquejada (1222). La dinastia se'n va declarar vassalls i va poder subsistir però el 1225 fou enderrocada per Djalal al-Din Manguberti i el amir corasmi Tadj al-Din Inal Tegin (Inaltigin) va ocupar el poder segons sembla durant uns deu anys (altres fonts diuen uns sis anys).

Llavors la província fou atacada per segona vegada pels mongols i va pujar al tron una nova dinastia: els mihrabànides. Aquestos van competir amb la dinastia Kart d'Herat. Els ismaïlites havien estat eliminats però el seu lloc el van ocupar en les ràtzies unes bandes turco-mongoles entre les quals destacaven els karaunes (karawnas) i un dels seus grups els negüders o nikudaris. El 1383 el país fou devastat per Tamerlà, el malik fou deposat i Zaranj i Bust saquejades (aquesta segona va quedar tant destruïda que fou abandonada) i el embassament de Band-i Rustam que retenia l'aigua del Helmand i servia per regar tota la zona per mig de canals fou també destruïda. Els maliks es van refugiar uns anys al Sarhadd, un territori muntanyós entre Sistan i Makran. El 1507 l'uzbek Muhammad Shaybani Khan es va apoderar d'Herat (on governaven els timúrides) i tot seguit va dirigir una expedició contra Sistan, però el 1510 el safàvida Ismail I va derrotar decisivament els uzbeks a Merv. Els maliks mihrabànides es van declarar vassalls dels safàvides però aquestos van ocupar el país i no van tardar a eliminar la dinastia sota el xa Tahmasp I (vers 1537), a la mort del darrer malik. Els wakils safàvides van agafar el poder.

Període mihrabànida[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mihrabànida

Sistan fou agregat al govern del Khorasan i administrat per germans del xa entre els quals Sam Mirza. Vers el 1577 una nova dinastia local, els kayànides, estretament dependent dels safàvides, va governar Sistan. Els noms dels maliks són coneguts. A punt de caure la dinastia safàvida, els maliks van quedar gairebé independents i Malik Mahmud ibn Fath Ali Khan (1722-1727) de fet no va tenir relacions amb la dinastia i va governar a Sistan i Kuhistan, en disposar d’una notable força militar. Es va apoderar de part del Khorasan i es va fer coronar el 1723 i dominar Nishapur i Mashhad, però el 1727 fou assassinat per orde de Nadir Khan (després Nadir Shah). A la mort d’aquest el 1747 el Sistan va quedar sota el control d'Ahmad Shah Abdali (Durrani) que es va casar amb la filla de Malik Sulayman ibn Husayn Khan (1760-1782). Amb el darrer dels maliks Djalal ad-Din II ibn Bahram Khan (1825-1838), el país va caure en l'anarquia i fou deposat el 1838 pels caps sarbandi i shahraki originaris del país. Pèrsia i Afganistan van intentar atreure el territori a la seva orbita fins que el cap sarbandi Ali Khan es va posar del costat de Pèrsia i es va casar amb una princesa qadjar. Finalment va ser assassinat el 1858. Llavors els notables es van decantar cap a l’Afganistan però les lluites internes entre la família reial Barakzai (o Barakzay) van impedir a l’emir Shir Ali d’ajudar els elements favorables i el 1865 un exèrcit persa va envair el territori i s’hi va establir un governador que portava el títol de Hashmat al-Mulk, que depenia del governador de Kain al Kuhistan.

El litigi fronterer entre Pèrsia i l'Afganistan amenaçava derivar cap a una guerra. Per evitar-la es va crear la Missió de les Fronteres del Sistan (Sistan Boundary Mission) el 1872, presidida pel general Sir Frederick Goldsmid, que va acordar la major part del Sistan a Pèrsia però va imposar als perses la retirada de la riba dreta del Helmand. Els dos països van quedar poc satisfets.

Hashmat al-Mulk encara governava la província el 1894 quan la va visitar el tinent coronel C. E. Yate que descriu el país com el lloc amb més misèria que mai havia vist i que pagesos i ramaders estaven plens de deutes als terratinents i grans propietaris, que els hi avançaven el farratge, els grans, les llavors i altres necessitats que quasi be no podien retornar; la terra era tota de l'estat i la propietat privada no existia i tampoc hi havia comerç excepte una caravana a l’any que prenia pells i llana per vendre a Quetta o a Bandar Abbas i que tornava amb articles com te o sucre.

La frontera fou delimitada de manera més precisa amb la segona Comissió de Fronteres del Sistan (1903-1905) presidida pel coronel Arthur Mac Mahon (després Sir). Va tenir una complicada tasca per manca de fronteres naturals. La part assignada a Pèrsia fou inclosa a la província del Balutxistan, que va agafar el nom de Balutxistan i Sistan, i el 1986 de Sistan i Balutxistan, amb Zahidan o Zahedan com a capital. A l’Afganistan el Sistan va formar part de la província de Farah-Chakansur de la que es va segregar en la reorganització administrativa del 1964 per formar la província de Nimruz amb capital a Zaranj o Zarang. Els principals llocs arqueològics són Shahr-e Sukhteh i Kuh-e Khwajeh, un turó al mig d'un llac.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopèdia Irànica, article Drangiana
  • Enciclopèdia Britània, 1911
  • Enciclopèdia de l'Islam, IX, 710 a 713

Coord.: 31° 0′ N, 62° 0′ E / 31.000,62.000