Sistema Ibèric

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sistema Ibèric
Spain-2008-29-11.png
Situació del Sistema Ibèric
Cota màxima: 1447[1] msnm
Longitud: 376 km
Coordenades: 41° 35′ N, 1° 51′ O / 41.583°N,1.850°O / 41.583; -1.850Coord.: 41° 35′ N, 1° 51′ O / 41.583°N,1.850°O / 41.583; -1.850
Situació: La Rioja, Castilla - León, Aragó, Baix Maestrat i Montsià
Serres: Serra de la Demanda, Serra d'Urbión, serra del Moncayo, Serra d'Albarrasí, Monts Universals, serra de Gúdar, serra de Javalambre, serra Espina, Maestrat, Ports de Beseit (entre altres)
Cims destacats: Moncayo, San Lorenzo, Cebollera, Callahornos, la Mesa, Pico del Rayo, Cerro de San Felipe, Sierra Alta (Albarrasí), Javalambre, Peñarroya, Mont Caro,
Composició dels materials geològics: Orogènesi alpina
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

El Sistema Ibèric és una agrupació heterogènia de sistemes muntanyosos d'altitud mitjana a la península Ibèrica, que separa la Meseta Central de la depressió de l'Ebre. Entre els seus cims més importants cal destacar el Moncayo (2.313 m), Javalambre (2.020 m) i el Peñarroya (2.024 m). Hi naixen rius com el Duero, el Tajo, el Túria, el Xúquer o el Cabriol.

El Moncayo vist des d'Alcalá de Moncayo.
El Cerro del Padrastro a la vora d'Atienza, a la zona límit entre el Sistema Ibèric i el Sistema Central.

El Sistema Ibèric s'estén en direcció NO-S d'una forma de vegades no contínua entre la depressió de l'Ebre i la Meseta, al llarg de més de 500 km, concretament des del corredor de La Bureba, a Burgos, a escassa distància de la serralada Cantàbrica, fins al Mediterrani, al S d'Alacant, en l'extrem septentrional del Sistema Subbétic.

Per la seua situació geogràfica el Sistema Ibèric actua de divisòria d'aigües entre les conques dels rius del vessant mediterrani (Ebre, Túria i Xúquer) i els de l'atlàntic (Tajo i Duero).

En el seu conjunt està constituït per una sèrie de serres, massissos i depressions de composició litològica i estructura diverses, sovint aïllades, de manera que interrompen la continuïtat del sistema, i que s'enllacen unes amb unes altres per mitjà d'altiplans.

Zona nord[modifica | modifica el codi]

La serra d'Urbión vista des del sud-est

En l'extrem NO s'alcen abruptament les serres de la Demanda, que culminen en la serra de San Lorenzo (2.262 m), continuant vers l'est amb la serra d'Urbión i el Pic de Urbión (2.228 m), alts cims en les quals va actuar la glaciació quaternària per a modelar crestes, circs i llacs, com la llacuna Negra. Les serres d'Urbión, amb les de Neila, Cebollera (2.159 m), Urguilla, Resomo i Alba, formen la capçalera del Duero. Continuen després, ara en direcció SE, les menudes serres d'Almuerzo i el Madero, al NE de Sòria, i Montes Claros, el Rodadero, la bellanera, Préjano i Alcarrama més al nord, que enllacen amb la serra del Moncayo, on es troba el màxim cim de tot el Sistema Ibèric, amb 2.316 m.

Zona central[modifica | modifica el codi]

El poble de Villar del Cobo a la vora dels Montes Universales.

En la zona central s'obre la denominada depressió Ibèrica, el sector de la qual més definit correspon a la fossa Calataiud-Terol, regada longitudinalment pels rius Túria i Jiloca, i transversalment pel Jalón.

Des del Jalón, el Sistema es divideix en dues alineacions muntanyenques, una paral·lela a la Meseta i l'altra paral·lela a l'Ebre. L'alineació interior, és a dir la paral·lela a la Meseta, s'inicia amb la serra de Solorio, segueix amb la de Ministra, que enllaça amb el Sistema Central, i continua cap al S mitjançant les Parameras de Molina, les serres de Caldereros, Alto de las Neveras, Montes de Picaza, la Serrezuela, Menera i d'Albarrasí, la sierra de Molina i els Monts Universals. Aquesta alineació conclou en la serra de Javalambre (2.020 m), a Terol, i la serres valencianes de Martés i Aledua. Dels Monts Universals arranca la Serranía de Cuenca.

Zona oriental[modifica | modifica el codi]

Penyagolosa

Per la seua banda, l'alineació exterior, la de la depressió de l'Ebre, comença amb les serres de les serres de la Virgen, Vicort i Algairén, a la província de Saragossa, i continua per les de Sant Just, Cucalón i Gúdar (2.024 m, al pic Peñarroya), a Terol; a Castelló s'alça el Maestrat.

Les últimes estribacions són Penyagolosa (1.813 m), Javalambre, Espina, Serra del Toro, Espadà i Sabinar. Finalment, els Ports de Beseit constitueixen l'extrem més oriental del Sistema Ibèric i la transició a la serralada Prelitoral Catalana.[2]

Geologia[modifica | modifica el codi]

Geològicament el Sistema Ibèric està constituït per una cobertura de material mesozoic, que va del Triàsic al Cretaci, dipositats sobre el sòcol paleozoic i estructurat pel plegament alpí.

En el seu tram meridional existeixen petits afloraments de roques volcàniques que estan relacionats amb les falles que enfonsen progressivament la serralada en el mar Mediterrani. Un d'aquests afloraments és el pitó basàltic de la ciutat valenciana de Cofrents, conegut com a turó del Castell; uns altres corresponen a les illes Columbretes, situades a l'oest de Castelló de la Plana.

En aquest Sistema són freqüents els fenòmens kàrstics, tals com les Torcas de Conca, la Celada de Cella, a la província de Terol, i la Ciutat Encantada de Conca. El glacialisme quaternari tan sols va afectar als màxims cims (Demanda, Moncayo, Pics d'Europa).

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  2. Els Ports de Tortosa-Beseit

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sistema Ibèric