Sistema Ibèric
De Viquipèdia
El sistema ibèric és un sistema muntanyós d'altitud mitja a la Península Ibèrica, que separa la Meseta Central de la depressió de l'Ebre. Els seus cims més importants és el Moncayo (2.313 m), Javalambre (2.020 m) i el Peñarroja (2.024 m). Hi naixen rius com el Duero, el Tajo, el Túria, el Xúquer o el Cabriol.
[edita] Descripció
S'estén en direcció NO-S entre la depressió de l'Ebre i la Meseta, al llarg de més de 500 km, concretament des del corredor de La Bureba, a Burgos, a escassa distància de la serralada Cantàbrica, fins al Mediterrani, al S d'Alacant, en l'extrem septentrional de les Subbétiques. Per la seua situació geogràfica actua de divisòria d'aigües entre les conques dels rius del vessant mediterrani (Ebre, Túria i Xúquer) i els de l'atlàntic (Tajo i Duero).
En el seu conjunt està constituït per una sèrie de serres, massissos i depressions de composició litológica i estructura diverses, sovint aïllades, de manera que interrompen la continuïtat del sistema, i que s'enllacen unes amb unes altres per mitjà d'altiplans.
En l'extrem NO s'alcen bruscament les serres de la Demanda, que culmina en la serra de San Lorenzo (2.262 m), i el Pic de Urbión (2.228 m), alts cims en les quals va actuar la glaciació quaternària per a modelar crestes, circs i llacs, com la llacuna Negra. Les serres d'Urbión, amb les de Neila, Cebollera (2.159 m) i Alba, formen la capçalera del Duero. Continuen després, ara en direcció SE, les menudes serres d'Almuerzo i Madero, a Sòria, que enllacen amb la serra del Moncayo, on es troba el màxim cim de tot el Sistema Ibèric, amb 2.316 m.
En la zona central s'obre la denominada depressió Ibèrica, el sector de la qual més definit correspon a la fossa Calataiud-Terol. Està regada longitudinalment pels rius Túria i Jiloca, i transversalment pel Jalón.
Des del Jalón, el Sistema es divideix en dues alineacions muntanyenques, una paral·lela a la Meseta i l'altra paral·lela a l'Ebre.
L'alineació interior, és a dir la paral·lela a la Meseta, s'inicia amb la serra de Solorio, segueix amb la de Ministra, que enllaça amb el Sistema Central, i continua cap al S mitjançant les Parameras de Molina, les serres de Menera i d'Albarrasí, i Monts Universals. Finalment aquesta alineació conclou en la serra de Javalambre (2.020 m), a Terol, i la serres valencianes de Martés i Aledua. Dels Monts Universals arranca la Regió muntanyenca de Conca.
Per la seua banda, l'alineació exterior, la de la depressió de l'Ebre, comença amb les serres de Vicort i Algairén, a Saragossa, i continua per les de Sant Just, Cucalón i Gúdar (2.024 m, al pic Peñarroya), a Terol; a Castelló s'alça el Maestrat. Les últimes estribacions són Penyagolosa (1.813 m), que enllaça amb la serralada Prelitoral Catalana, Javalambre, Espina, Serra del Toro, Espadà i Sabinar.
Geològicament el Sistema Ibèric està constituït per una cobertura de material mesozoic, que va del Triàsic al Cretaci, dipositats sobre el sòcol paleozoic i estructurat pel plegament alpí. En el seu tram meridional existeixen petits afloraments de roques volcàniques que estan relacionats amb les falles que enfonsen progressivament la serralada en el mar Mediterrani. Un d'aquests afloraments és el pitó basàltic de la ciutat valenciana de Cofrents, conegut com turó del Castell; uns altres corresponen a les illes Columbretes, situades a l'oest de Castelló de la Plana.
En aquest Sistema són freqüents els fenòmens kàrstics, tals com les Torcas de Conca, la Celada de Cella, a Terol, i la Ciutat Encantada de Conca. El glaciarisme quaternari tan sols va afectar als màxims cims (Demanda, Moncayo, Pics d'Europa).
