Sistema d'agrupament sanguini ABO

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antígens dels grups sanguinis presents en els glòbuls rojos de la sang i anticossos IgM presents en el sèrum

El sistema d’agrupament sanguini ABO és el més important sistema de diferenciació de tipus de sang (o grup sanguini) en les transfusions de sang en humans. Els anticossos anti-A i anti-B associats als antígens A i B són normalment del tipus IgM, que es produeixen en major mesura en els primers anys de vida per sensibilització a substàncies del medi com el menjar, els bacteris i els virus. Els tipus de sang ABO són també presents en alguns animals, per exemple primats com els ximpanzés, els bonobos i els goril·les.[1]

Història dels descobriments[modifica | modifica el codi]

El sistema d’agrupament sanguini ABO està àmpliament acreditat i fou descobert pel científic austríac Karl Landsteiner, que l’any 1900 [2] va descriure tres grups sanguinis diferents. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1930 pel seu treball en aquest àmbit. Per culpa d’una manca de comunicació en aquella època, es va descobrir posteriorment que el seròleg txec Jan Janský havia postulat de forma independent una classificació de la sang humana en quatre grups,[3] però ha estat la teoria de Landsteiner la que ha estat acceptada de forma global pel col·lectiu científic. Tot i això, la classificació sanguínia de Janský s’utilitza encara a Rússia i als antics membres de l'URSS (vegeu a baix). A Amèrica, Moss publicà la seva pròpia tesi (molt similar) l’any 1910.[4]

Landsteiner va descriure els grups A, B i O; Alfred von Decastello i Adriano Sturli van descobrir un quart grup, l’AB, el 1902.[5] Ludwik Hirszfeld i E. von Dungern van postular l’heretabilitat dels grups sanguinis ABO el 1910–11, i amb Felix Bernstein es va demostrar el correcte patró d’herència del grup sanguini de múltiples al·lels en un locus el 1924.[6] Watkins i Morgan, a Anglaterra, van descobrir que els epítops dels grups ABO eren determinats per sucres, específicament N-acetilgalactosamina pel tipus A i galactosa pel tipus B.[7][8][9] Després de moltes publicacions que defensaven que les substàncies ABH estaven unides a glicoesfingolípids, el grup de Laine (1988) va trobar que la banda 3 de les proteïnes expressades tenien una llarga cadena de polilactosamina [10] que contenia la major part de les substàncies ABH.[11] Més tard, el grup de Yamamoto va mostrar quina glicosil transferasa en concret dóna els epítops A, B i O.[12]

Antígens ABO[modifica | modifica el codi]

Diagrama que mostra les diferents cadenes de carbohidrats que determinen el grup ABO

L’antigen H és essencialment el precursor dels antígens dels grups sanguinis ABO. El locus H està situat al cromosoma 19. Conté 3 exons que abracen més de 5 kb de DNA genòmic, i que codifica una fucosiltransferasa que produeix l’antigen H en els glòbuls vermells. L’antigen H és una seqüència de carbohidrats units normalment a una proteïna (amb una menor part lligada a una fracció de ceramida). Consisteix en una cadena de β-D-galactosa, β-D-N-acetilglucosamina, β-D-galactosa, i dues cadenes lligades d’α-L-fucosa, cadenes que poden estar lligades a una proteïna o a ceramida.

El locus ABO està situat al cromosoma 9. Conté 7 exons que abracen més de 18 kb de DNA genòmic. El setè exó és el més llarg i conté la major part de la seqüència codificant. El locus ABO té tres formes al·lèliques: A, B i O. L’al·lel A codifica que la glicosiltransferasa que uneix l’α-N-acetilgalactosamina a la D-galactosa acabi en l’antigen H, produint l’antigen A. L’al·lel B codifica que la glicosiltransferasa que lliga l’α-D-galactosa unida a la D-galactosa acabi en l’antigen H, creant l’antigen B.

En el cas de l’al·lel O, el sisè exó conté una supressió que resulta en una pèrdua d’activitat enzimàtica. L’al·lel O difereix de l’A per la supressió d’un sol nucleòtid– guanina a la posició 261. Aquesta eliminació causa un canvi de marc, fet que causa una pèrdua d’activitat enzimàtica. Això provoca que l’antigen H quedi sense lligar en el cas dels individus del grup O.

La majoria d’antígens ABO són expressats al final de llargues cadenes de polilactosamina lligades normalment a proteïnes de banda 3. L’anió canvia la proteïna de la membrana dels glòbuls vermells, i una minoria d'epítops són expressats en glicoesfingolípids neutrals.

Serologia[modifica | modifica el codi]

Els anticossos anti-A i anti-B, que no són presents en els nounats, apareixen en el primer any de vida. Són isoanticossos, és a dir, que són produïts per un individu per lluitar contra els membres de la mateixa espècie (isoantígens). Els anticossos anti-A i anti-B són normalment del tipus IgM, que no són capaços de travessar la placenta fins a la circulació sanguínia fetal. Els individus del tipus O poden produir anticossos ABO del tipus IgG.

Teories originals[modifica | modifica el codi]

És possible que els antígens del menjar i del medi (d'origen bacteriològic, viral o vegetal) tinguin epítops suficientment similars als antígens glicoproteics A i B. Els anticossos creats per lluitar contra aquests antígens del medi en el primer any de vida poden crear una reacció d'incompatibilitat sanguínia ABO en els glòbuls rojos de la sang, amb els quals poden entrar en contacte amb una transfusió de sang posterior. Hi ha hipòtesis que defensen que els anticossos anti-A són originats per una resposta immunitària contra el virus de la grip, que té uns epítops prou similars a l'α-D-N galactosamina a les glicoproteïnes A per ser capaç de provocar la reacció. També hi ha hipòtesis que diuen que els antígens anti-B són originats per una resposta immune contra els bacteris Gramnegatius, com l'E. coli, reaccionant amb l'α-D galactosa en la glicoproteïna B.[13]

La “teoria de la llum en la foscor” ("Light in the Dark theory", DelNagro, 1998) suggereix que quan els virus de gemmació adquireixen la membrana d'una cèl·lula hoste d'un pacient humà (en particular del pulmó i de l'epiteli de la mucosa on s'expressa en major mesura) també s'emporten antígens sanguinis ABO de les membranes, i poden també portar recipients secundaris on aquests antígens poden provocar una resposta immunitària de l'hoste contra els antígens sanguinis aliens que el virus carrega. Aquests antígens sanguinis humans que el virus porta poden ser responsables de la primera producció d'anticossos contra els antígens ABO en els nounats. Aquesta teoria té molt suport sobretot després dels recents experiments amb el VIH, que pot ser neutralitzat “in vitro” utilitzant anticossos contra antígens sanguinis expressats específicament en les cèl·lules on es produeix.[14][15]

La “teoria de la llum en la foscor” suggereix una nova hipòtesi evolutiva: que hi ha una veritable immunitat comuna, que ha estat desenvolupada per disminuir la inter-transmissibilitat de virus dins les poblacions. En diferents poblacions, existeix una diversitat de fraccions antigèniques úniques que fan que la població en global sigui més resistent a determinades infeccions. Un sistema ideal treballaria amb al·lels recessius variables.

Tanmateix, és més probable que la diversitat al·lèlica impulsada per la força de l'evolució sigui simplement una freqüència negativa depenent de la selecció; les cèl·lules amb variacions fora del normal en els antígens de membrana són més fàcils de distingir pel sistema immunitari de patògens que carreguen antígens dels hostes. Per tant, els individus que posseeixin tipus d'antígens estranys, estan millor equipats a l'hora de detectar patògens. L'alta diversitat que existeix entre els individus d'una població humana seria la conseqüència natural de la selecció dels propis individus.[16]

Biologia del no-antigen[modifica | modifica el codi]

Les molècules de carbohidrats a la superfície de la membrana dels glòbuls vermells juguen papers d’integritat en la membrana cel·lular, en l’adhesió cel·lular, en el transport de molècules a través de la membrana i actuen com a receptors de lligands extracel·lulars i enzims. S’ha demostrat que els antígens ABO tenen un rol similar a les cèl·lules epitelials així com en els glòbuls vermells de la sang.[17][18]

Reaccions en transfusions[modifica | modifica el codi]

A causa de la presència d’isoanticossos contra els antígens sanguinis aliens, els individus de grup sanguini tipus A crearan immediatament anticossos anti-B contra els antígens B dels individus de grup sanguini B si hi ha hagut una transfusió de sang d’un individu B cap a un individu A. Els anticossos anti-B s’uniran als antígens B dels glòbuls vermells i es produirà una lisi mediada d’aquestes cèl·lules. El mateix succeeix pels grups B i O (que crearan tant anticossos anti-A com anti-B). Tanmateix, l’únic grup que no presentarà isoanticossos anti-A ni anti-B serà l’AB, ja que els individus d’aquest grup tenen com a propis els antígens A i B en els seus glòbuls vermells. D'aquesta manera, no rebutgen cap tipus de sang, i per això són coneguts com a receptors universals.

Tractant-se de compatibilitat a les transfusions, malauradament també s’ha de tenir en compte un altre factor, més enllà que no hi hagi rebuig contra els antígens A i B. Aquest factor s’anomena factor de rhesus, també anomenat Rh. Un individu pot ser Rh+ o Rh-. Així doncs, classificarem els individus pel seu grup ABO i per si és Rh positiu o negatiu. Si tenim un individu del grup A i que és Rh+, l’anomenarem A+.

Compatibilitat de tipus de sang ABO i Rh entre donants i receptors dels grups presents
Receptors Donants
   O+  A+  B+ AB+  O- **  A-  B- AB-
O+ · ·
A+ · · · ·
B+ · · · ·
AB+ * · · · · · · · ·
O- ·
A- · ·
B- · ·
AB- · · · ·
* Tipus AB+ es coneix com a receptor universal.
** Com que els individus dels grups A-, A+, B-, B+, AB-, AB+, O- i O+ poden rebre sang dels donants tipus O- , es coneix a aquests individus com a donants universals. De forma similar al cas anterior, O+ no és un tipus de sang de donador universal.

Una advertència sobre l’axioma de ‘donant universal’ és que s’aplica als glòbuls vermells, i no a la totalitat de la càrrega sanguínia. Fent servir la taula anterior, els individus tipus O tenen anticossos anti-A i anti-B en el sèrum. Per fer una transfusió de sang d’un donant de tipus A, B o AB a un receptor O, la totalitat dels productes sanguinis produirien una reacció hemolítica donat que existeixen anticossos als sèrum.

No hi ha anticossos contra l’antigen H, exepte els individus que presenten l’anomenat fenotip de Bombay.

En els secretors ABH, els antígens ABH són secretats per cèl·lules productores de mucositats que separen l’interior del cos amb el medi, incloent pulmons, pell, fetge, pàncrees, estómac, intestí, ovaris i pròstata.[19]

Malaltia hemolítica ABO del nounat[modifica | modifica el codi]

La incompatibilitat entre grups sanguinis ABO d’una mare i el seu fill normalment no causa la malaltia hemolítica del nounat (MHN) ja que els anticossos dels grups sanguinis són del tipus IgM i aquests no poden travessar la placenta. Tanmateix, en una mare de tipus O- els seus anticossos són de tipus IgG, fent que el nadó pugui contraure la malaltia.

Herència[modifica | modifica el codi]

A i B són codominants, donant el fenotip AB.

El grup sanguini s’hereta dels pares. El tipus de grup sanguini ABO és controlat per un sol gen (el gen ABO) que consta de tres al·lels: i, IA, ‘i’ IB. El gen codifica una glicosiltransferasa, que és un enzim que modifica el contingut de les cadenes de carbohidrats en els antígens als glòbuls vermells de la sang. El gen està situat en el braç llarg del novè cromosoma (9q34).

L’al·lel IA dóna el tipus A, IB dóna el tipus B, 'i' i dóna el tipus O. IA i IB són dominants sobre i, només els individus homozigots ii són del grup sanguini O. Els individus IAIA o IAi són del tipus A, i els IBIB o IBi del tipus B. Els que tenen un genotip IAIB mostren ambdós fenotips, ja que A i B s’expressen amb una dominància especial: la codominància, que significa que els pares de tipus A i B poden tenir un fill AB. Una parella de tipus A i B poden tenir un fill O si ambdós són heterozigots (IBi,IAi). El fenotip cis-AB té un sol enzim que crea els dos antígens A i B. Els glòbuls vermells que presenten aquest fenotip no solen tenir el mateix grau d’expressió dels dos antígens A o B, cosa que sí succeiria en les cèl·lules A1 o B,que poden ajudar a solucionar el problema d’una aparent impossibilitat genètica de grup sanguini.[20]

Distribució i evolució històrica[modifica | modifica el codi]

La distribució dels grups sanguinis A, B, O i AB no és la mateixa en les poblacions del món. També existeixen variacions de tipus de sang entre elles.

Al Regne Unit, la distribució de les freqüències en els grups sanguinis de la població mostra una correlació amb la distribució de topònims i les seves successives invasions i migracions, incloent Víkings, Danesos, Saxons, Celtes i Normands que van contribuir en els morfemes dels topònims i els gens de la població.[21]

Hi ha sis al·lels comuns en els individus blancs del gen ABO que produeix el tipus de sang que un té:[22][23]

A
  • A101 (A1)
  • A201 (A2)
B
  • B101 (B1)
O
  • O01 (O1)
  • O02 (O1v)
  • O03 (O2)

Algunes variacions poc comunes d'aquests al·lels s'han trobat en diferents poblacions de tot el món.

Alguns biòlegs evolutius teoritzen que l'al·lel IA va evolucionar primer, seguit per l'O (a través de l'eliminació d'un sol nucleòtid) i després l'al·lel IB. Aquesta cronologia explica el percentatge internacional de persones amb cada tipus de grup sanguini. Una altra teoria afirma que hi ha quatre llinatges del gen ABO i que les mutacions que creen el tipus O han ocorregut almenys tres vegades a la humanitat.[24] Aquests llinatges abasten els següents al·lels: A101/A201/O09, B101, O02 i O01. La contínua presència dels al·lels O és hipotèticament el resultat de l'equilibri de la selecció.[24] Les dues teories contradiuen l'altra teoria que defensa que el tipus sanguini O va evolucionar abans, recolzada pel fet que els éssers humans (excepte el tipus hh) poden rebre-ho. El Servei Britànic Nacional de Transfusió de Sang afirma que originalment tots els éssers humans van ser del tipus O.

Distribució d'ABO i Rh en cada país[modifica | modifica el codi]

Distribució en cada país d'ABO i Rh (mitjana de població)
País Població[25]  O+  A+  B+ AB+  O-  A-  B- AB-
Alemanya 82,329,758 35% 37% 9% 4% 6% 6% 2% 1%
Aràbia Saudita[26] 28,686,633 48% 24% 17% 4% 4% 2% 1% 0.23%
Austràlia[27] 21,262,641 40% 31% 8% 2% 9% 7% 2% 1%
Àustria[28] 8,210,281 30% 33% 12% 6% 7% 8% 3% 1%
Bèlgica[29] 10,414,336 38% 34% 8.5% 4.1% 7% 6% 1.5% 0.8%
Brasil[30] 198,739,269 36% 34% 8% 2.5% 9% 8% 2% 0.5%
Canadà[31] 33,487,208 39% 36% 7.6% 2.5% 7% 6% 1.4% 0.5%
Dinamarca[32] 5,500,510 35% 37% 8% 4% 6% 7% 2% 1%
Espanya[33] 40,525,002 36% 34% 8% 2.5% 9% 8% 2% 0.5%
Estats Units[34] 307,212,123 37.4% 35.7% 8.5% 3.4% 6.6% 6.3% 1.5% 0.6%
Estònia[35] 1,299,371 30% 31% 20% 6% 4.5% 4.5% 3% 1%
Finlàndia[36] 5,250,275 27% 38% 15% 7% 4% 6% 2% 1%
França[37] 62,150,775 36% 37% 9% 3% 6% 7% 1% 1%
Hong Kong[38] 7,055,071 40% 26% 27% 7% 0.31% 0.19% 0.14% 0.05%
Índia[39] 1,166,079,217 36.5% 22.1% 30.9% 6.4% 2.0% 0.8% 1.1% 0.2%
Irlanda[40] 4,203,200 47% 26% 9% 2% 8% 5% 2% 1%
Islàndia[41] 306,694 47.6% 26.4% 9.3% 1.6% 8.4% 4.6% 1.7% 0.4%
Israel[42] 7,233,701 32% 34% 17% 7% 3% 4% 2% 1%
Noruega[43] 4,660,539 34% 42.5% 6.8% 3.4% 6% 7.5% 1.2% 0.6%
Nova Zelanda[44] 4,213,418 38% 32% 9% 3% 9% 6% 2% 1%
Països Baixos[45] 16,715,999 39.5% 35% 6.7% 2.5% 7.5% 7% 1.3% 0.5%
Polònia[46] 38,482,919 31% 32% 15% 7% 6% 6% 2% 1%
Portugal[47] 10,707,924 36.2% 39.8% 6.6% 2.9% 6.0% 6.6% 1.1% 0.5%
Regne Unit[48] 61,113,205 37% 35% 8% 3% 7% 7% 2% 1%
Sud-Àfrica[49] 49,320,000 39% 32% 12% 3% 7% 5% 2% 1%
Suècia[50] 9,059,651 32% 37% 10% 5% 6% 7% 2% 1%
Turquia[51] 76,805,524 29.8% 37.8% 14.2% 7.2% 3.9% 4.7% 1.6% 0.8%
Mitjana ponderada de la població 2,261,025,244 (total) 36.44% 28.27% 20.59% 5.06% 4.33% 3.52% 1.39% 0.45%

El grup sanguini B és més freqüent al nord de l'Índia i als països veïns del centre d'Àsia, i la seva incidència disminueix tant a l'oest com a l'est, amb una caiguda important dels percentatges a l'estat Espanyol.[52][53] Es creu que va estar totalment absent a les poblacions natives americanes i australianes abans que hi arribessin els Europeus.[53][54]

El grup A és molt freqüent a Europa, especialment a Escandinàvia i a Europa Central, encara que les freqüències més altes es troben a Austràlia i a Montana.[55][56]

Relació amb el factor von Willebrand[modifica | modifica el codi]

L'antigen ABO també pot ser esmentat en la glicoproteïna factor von Willebrand (vWF),[57] que participa en l'hemostàsia (control d'hemorràgies). De fet, tenir el tipus O de sang determina una predisposició a sagnar,[58] ja que el 30% del total de la variació genètica observada en el plasma vWF està explicada amb l'efecte del grup sanguini ABO [59] i les persones amb el grup sanguini O tenen un nivell de vWF al plasma més baix que els dels altres grups.[60][61] A més, el vWF es degrada més ràpidament a causa de l'alta prevalença del grup sanguini O amb la variant Cys1584 de vWF (un aminoàcid polimòrfic del vWF):[62] el gen d'ADAMTS13 es troba al novè cromosoma (9q34), al mateix lloc que el grup sanguini ABO. Els nivells més alts de vWF són més comuns entre les persones que han tingut un accident vascular cerebral isquèmic (de la coagulació sanguínia) per primera vegada.[63] El resultat d'aquest estudi va descobrir que aquest esdeveniment no estava afectat pel ADAMTS13 polimòrfic, i l'únic factor genètic important era el grup sanguini de la persona.

Relació del grup sanguini amb patologies[modifica | modifica el codi]

El grup O té algunes avantatges comparat amb els grups A, AB i B, ja que aquestes persones tenen un risc reduït (14%) de patir un carcinoma de cèl·lules escamoses i un 4% menys de risc de tenir un carcinoma basocel·lular.[64] També està relacionat amb el risc de desenvolupar un càncer pancreàtic.[65][66] L'antigen B està relacionat amb un risc més elevat de tenir un càncer d'ovaris [67] i el càncer gàstric ha resultat més comú en el grup sanguini A i menys en el O.[68]

Subgrups[modifica | modifica el codi]

A1 i A2[modifica | modifica el codi]

El grup sanguini A conté vint subgrups, dels quals A1 i A2 són els més comuns (sobre el 99%). L'A1 crea un 80% de tot el grup A, i l'A2 el 20%.[69] Aquests dos subgrups són intercanviables mentre que la transfusió sigui urgent, tot i que hi poden haver complicacions en casos estranys.[69]

Fenotip de Bombai[modifica | modifica el codi]

Estructura molecular dels antígens del sistema ABO, entre ells l'antigen hh, del fenotip de Bombai

Les persones amb el rar fenotip de Bombai (hh) no manifesten l'antigen H en els seus glòbuls vermells. Com que l'antigen H serveix com a precursor per produir antígens de tipus A i B, l'absència de l'antigen H significa que les persones no tenen antígens ni de tipus A ni B (similar al grup sanguini O). No obstant això, a diferència del grup O, l'antigen H està absent, així que produeixen isoanticossos a l'antigen H a més de produir anti-A i anti-B. En el cas que rebin sang del grup O, els anticossos anti-H es lligaran a l'antigen H en RBC del donant de sang i destruiran els RBCs a través de lisis. Per tant, el fenotip de Bombai només pot rebre sang d'altres donants hh (encara que ells poden donar-ne com si fossin del tipus O).

La nomenclatura a Europa i l'antiga URSS[modifica | modifica el codi]

En parts d'Europa, l'“O” en el grup sanguini ABO està substituït per “0” (zero), significant la falta de l'antigen A o B. En l'antiga URSS, els grups sanguinis es mostren amb nombres Romans en lloc de lletres. Aquesta és la classificació original de Janský dels grups sanguinis. Designa els grups sanguinis dels humans com a I, II, III i IV, que són designats en altres llocs, respectivament, com O, A, B i AB.[70] La denominació A i B referent als grups sanguinis va ser proposada per Ludwik Hirszfeld.

Sang universal i sang artificial[modifica | modifica el codi]

A l'abril del 2007, un grup internacional d'investigadors van anunciar a la revista Nature Biotechnology una manera barata i eficient de convertir els grups sanguinis A, B i AB en el grup O. Això s'aconsegueix mitjançant l'ús de glicosidases d'un bacteri específic, que desmunta els antígens del grup sanguini dels glòbuls vermells. El problema que no se soluciona amb aquest mètode és l'antigen Rh, de manera que la sang Rh- dels donants s'ha de continuar utilitzant.

Un altre enfocament del problema de l'antigen de la sang és la creació de sang artificial, la qual podria actuar com un substitut en cas d'emergència.[71]

Llegendes urbanes[modifica | modifica el codi]

Hi ha molts mites populars al voltant dels grups sanguinis ABO. Aquestes conviccions han existit des que els grups sanguinis ABO van ser descoberts i poden ser trobats en diferents cultures a tot el món. Per exemple, durant els anys 30, la relació entre els grups sanguinis i els tipus de personalitat es va tornar populars al Japó i en altres països asiàtics.[72]

La popularitat del llibre de Peter J. D'Adamo titulat Eat Right For Your Blood Type ens suggereix que aquestes conjectures persisteixen. En aquest llibre es diu que els grups sanguinis ABO ens determinen una bona dieta.[73]

Altres mites defensen la idea que el grup A causa bastantes ressaques, que el grup O està associat amb la dentadura perfecta, i que aquells que tenen el grup A2 tenen el QI més alt. No hi ha cap prova científica que recolzi aquestes teories.[74]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs, New Jersey, USA: Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. 
  2. Landsteiner K. «Zur Kenntnis der antifermentativen, lytischen und agglutinierenden Wirkungen des Blutserums und der Lymphe». Zentralblatt Bakteriologie, vol. 27, 1900, pàg. 357–62.
  3. Janský J. «(Haematologick studie u. psychotiku» (en Czech). Sborn. Klinick, vol. 8, 1907, pàg. 85–139.
  4. Moss WL. «Studies on isoagglutinins and isohemolysins». Bulletin Johns Hopkins Hospital, vol. 21, 1910, pàg. 63–70.
  5. von Decastello A, Sturli A. «Ueber die Isoagglutinine im Serum gesunder und kranker Menschen». Mfinch med Wschr, vol. 49, 1902, pàg. 1090–5.
  6. Crow J. «Felix Bernstein and the first human marker locus». Genetics, vol. 133, 1, 1993, pàg. 4–7. PMC: 1205297. PMID: 8417988.
  7. Morgan, W. T. J. & Watkins, W. M. Br. Med. Bull. 25, 30–34 (1969)
  8. Watkins, W. M. Advances in Human Genetics Vol. 10 (eds Harris, H. & Hirschhorn, K.) 1–136 (Plenum, New York, 1980)
  9. Watkins, W. M. & Morgan, W. T. J. Vox Sang. 4, 97−119 (1959).
  10. Jarnefelt, Rush, Li, Laine, J. Biol. Chem. 253: 8006–8009(1978)
  11. Laine and Rush in Molecular Immunology of Complex Carbohydrates (A. Wu, E. Kabat, Eds.) Plenum Publishing Corporation, N.Y. NY (1988)
  12. Yamamoto, et al., Molecular genetic basis of the histo-blood group ABO system, Nature 345: 229–233 (1990)
  13. «Letter to the Editor: “Natural” Versus Regular Antibodies». The Protein Journal. Springer Netherlands, Volume 23, Number 6 / August, 2004, Friday, January 07, 2005, p. 357. DOI: 10.1023/B:JOPC.0000039625.56296.6e. ISSN: (Print) 1573-4943 (Online) 1572-3887 (Print) 1573-4943 (Online).
  14. Arendrup, M. «Antibody to histo-blood group A antigen neutralizes HIV produced by lymphocytes from blood group A donors but not from blood group B or O donors». AIDS, vol. 5, 4, April 1991, pàg. 441–4. DOI: 10.1097/00002030-199104000-00014. PMID: 1711864.
  15. Neil, SJ. «HIV-1 incorporates ABO histo-blood group antigens that sensitize virions to complement-mediated inactivation». Blood, vol. 105, 12, 2005-06-15, pàg. 4693–9. DOI: 10.1182/blood-2004-11-4267. PMID: 15728127.
  16. Seymour RM, Allan MJ, Pomiankowski A, and Gustafsson K (2004) Evolution of the Human ABO Polymorphism by Two Complementary Selective Pressures. Proceedings: Biological Sciences 271:1065-1072.
  17. Reid, ME; Mohandas, N. «Red blood cell blood group antigens: structure and function.». Seminars in hematology, vol. 41, 2, 2004, pàg. 93–117. DOI: 10.1053/j.seminhematol.2004.01.001. PMID: 15071789.
  18. Mohandas, N; Narla, A. «Blood group antigens in health and disease.». Current opinion in hematology, vol. 12, 2, 2005, pàg. 135–40. DOI: 10.1097/01.moh.0000153000.09585.79. PMID: 15725904.
  19. Laine, R.A. and Rush, J.S. (1988) "Chemistry of Human Erythrocyte Polylactosamine Glycopeptides (Erythroglycans) as Related to ABH Blood Group antigenic Determinants: Evidence that Band 3 Carbohydrate on Human Erythrocytes Carries the Majority of ABH Blood Group Substance" in Molecular Immunology of Complex Carbohydrates (A. Wu, E. Kabat, Eds.) Plenum Publishing Corporation, N.Y. NY.
  20. Yazer M, Olsson M, Palcic M. «The cis-AB blood group phenotype: fundamental lessons in glycobiology». Transfus Med Rev, vol. 20, 3, 2006, pàg. 207–17. DOI: 10.1016/j.tmrv.2006.03.002. PMID: 16787828.
  21. Potts, WTW. «History and Blood Groups in the British Isles». A: Sawyer PH. English Medieval Settlement. St. Martin's Press, 1979. ISBN 0-7131-6257-0. 
  22. Seltsam A, Hallensleben M, Kollmann A, Blasczyk R. «The nature of diversity and diversification at the ABO locus». Blood, vol. 102, 8, 2003, pàg. 3035–42. DOI: 10.1182/blood-2003-03-0955. PMID: 12829588.
  23. Ogasawara K, Bannai M, Saitou N, et al.. «Extensive polymorphism of ABO blood group gene: three major lineages of the alleles for the common ABO phenotypes». Human Genetics, vol. 97, 6, 1996, pàg. 777–83. DOI: 10.1007/BF02346189. PMID: 8641696.
  24. 24,0 24,1 Calafell, Francesc. «Evolutionary dynamics of the human ABO gene». Human Genetics, vol. 124, 2, September 2008, pàg. 123–135. DOI: 10.1007/s00439-008-0530-8. PMID: 18629539 [Consulta: 24 setembre 2008].
  25. CIA World Factbook
  26. «Fequency of ABO blood groups in the eastern region of Saudi Arabia». Cat.inist.fr. [Consulta: 2010-11-19].
  27. Blood Types - What Are They?, Australian Red Cross
  28. «Austrian Red Cross - Blood Donor Information». Old.roteskreuz.at, 2006-03-21. [Consulta: 2010-11-19].
  29. «Rode Kruis Wielsbeke - Blood Donor information material». Rodekruiswielsbeke.be. [Consulta: 2010-11-19].
  30. Tipos Sanguíneos
  31. Canadian Blood Services - Société canadienne du sang. «Types & Rh System, Canadian Blood Services». [Consulta: 2010-11-19].
  32. Frequency of major blood groups in the Danish population.
  33. «Federación Nacional de Donantes de Sangre/La sangre/Grupos». Donantesdesangre.net. [Consulta: 2010-11-19].
  34. «Blood Types in the U.S». Bloodcenter.stanford.edu, 2008-06-20. [Consulta: 2010-11-19].
  35. «Veregruppide esinemissagedus Eestis» (en Estonian). [Consulta: 2010-11-19].
  36. «Suomalaisten veriryhmäjakauma» (en Finnish), 2009-08-21. [Consulta: 2010-11-19].
  37. «Les groupes sanguins (système ABO)» (en French). Centre Hospitalier Princesse GRACE - Monaco. C.H.P.G. MONACO, 2005. [Consulta: 2008-07-15].
  38. Blood Donation, Hong Kong Red Cross
  39. «Indian Journal for the Practising Doctor». Indmedica.com. [Consulta: 2010-11-19].
  40. «Irish Blood Transfusion Service - Irish Blood Group Type Frequency Distribution». Irish Blood Transfusion Service. [Consulta: 2009-11-07].
  41. «Blóðflokkar» (en Icelandic). .landspitali.is. [Consulta: 2010-11-19].
  42. «The national rescue service in Israel» (en Hebrew). Mdais.org. [Consulta: 2010-11-19].
  43. Norwegian Blood Donor Organization
  44. «What are Blood Groups?». NZ Blood. [Consulta: 2010-11-19].
  45. «Voorraad Erytrocytenconcentraten Bij Sanquin» (en Dutch). [Consulta: 2009-03-27].
  46. «Regionalne Centrum Krwiodawstwa i Krwiolecznictwa we Wroclawiu» (en Polish). Rckik.wroclaw.pl, 2010-09-02. [Consulta: 2010-11-19].
  47. «Portuguese Blood Institute» (en Portuguese). (assuming Rh and AB antigens are independent)
  48. «Frequency of major blood groups in the UK». Blood.co.uk. [Consulta: 2010-11-19].
  49. «South African National Blood Service - What's Your Type?». Sanbs.org.za. [Consulta: 2010-11-19].
  50. «Frequency of major blood groups in the Swedish population». Geblod.nu, 2007-10-02. [Consulta: 2010-11-19].
  51. «Turkey Blood Group Site». Kangrubu.com. [Consulta: 2010-11-19].
  52. Blood Transfusion Division, United States Army Medical Research Laboratory. Selected contributions to the literature of blood groups and immunology. 1971 v. 4. United States Army Medical Research Laboratory, Fort Knox, Kentucky, 1971. «... In northern India, in Southern and Central China and in the neighboring Central Asiatic areas, we find the highest known frequencies of B. If we leave this center, the frequency of the B gene decreases almost everywhere ...» 
  53. 53,0 53,1 Encyclopaedia Britannica. The New Encyclopaedia Britannica. Encyclopaedia Britannica, Inc., 2002. ISBN 0852297874. «... The maximum frequency of the B gene occurs in Central Asia and northern India. The B gene was probably absent from American Indians and Australian Aborigines before racial admixture occurred with the coming of the white man ...» 
  54. Carol R. Ember, Melvin Ember. Anthropology. Appleton-Century-Crofts, 1973. «... Blood type B is completely absent in most North and South American Indians ...» 
  55. Laura Dean, MD. Blood Groups an Red Cell Antigens. National Center for Biotechnology Information, United States Government, 2005. ISBN 1932811052. «... Type A is common in Central and Eastern Europe. In countries such as Austria, Denmark, Norway, and Switzerland, about 45-50% of the population have this blood type, whereas about 40% of Poles and Ukrainians do so. The highest frequencies are found in small, unrelated populations. For example, about 80% of the Blackfoot Indians of Montana have blood type A ...» 
  56. Technical Monograph No. 2: The ABO Blood Group System and ABO Subgroups (PDF). Biotec, March 2005. «... The frequency of blood group A is quite high (25-55%) in Europe, especially in Scandinavia and parts of central Europe. High group A frequency is also found in the Aborigines of South Australia (up to 45%) and in certain American Indian tribes where the frequency reaches 35% ...» 
  57. Sarode, R. «Role of A and B blood group antigens in the expression of adhesive activity of von Willebrand factor». Br J Haematol., vol. 109, 4, June 2000, pàg. 857–64. DOI: 10.1046/j.1365-2141.2000.02113.x. PMID: 10929042.
  58. O'Donnell, J. «The relationship between ABO histo-blood group, factor VIII and von Willebrand factor». Transfus Med., vol. 11, 4, August 2001, pàg. 343–51. DOI: 10.1046/j.1365-3148.2001.00315.x. PMID: 11532189.
  59. O'Donnell, J. «Amount of H antigen expressed on circulating von Willebrand factor is modifiedby ABO blood group genotype and is a major determinant of plasma von Willebrand factor antigen levels». Arterioscler Thromb Vasc Biol.. American Heart Association, Inc., vol. 22, 2, 2002-02-01, pàg. 335–41. DOI: 10.1161/hq0202.103997. PMID: 11834538.
  60. Gill, JC. «The effect of ABO blood group on the diagnosis of von Willebrand disease» (abstract). Blood, vol. 69, 6, June 1987, pàg. 1691–5. PMID: 3495304.
  61. Shima, M. «ABO blood group genotype and plasma von Willebrand factor in normal individuals». Vox Sang, vol. 68, 4, 1995, pàg. 236–40. DOI: 10.1111/j.1423-0410.1995.tb02579.x. PMID: 7660643.
  62. Bowen, DJ. «The prevalence of the cysteine1584 variant of von Willebrand factor is increased in type 1 von Willebrand disease: co-segregation with increased susceptibility to ADAMTS13 proteolysis but not clinical phenotype». Br J Haematol. Blackwell Synergy, vol. 128, 6, March 2005, pàg. 830–6. DOI: 10.1111/j.1365-2141.2005.05375.x. PMID: 15755288.
  63. Bongers T, de Maat M, van Goor M, et al.. «High von Willebrand factor levels increase the risk of first ischemic stroke: influence of ADAMTS13, inflammation, and genetic variability». Stroke, vol. 37, 11, 2006, pàg. 2672–7. DOI: 10.1161/01.STR.0000244767.39962.f7. PMID: 16990571.
  64. Xie J, Qureshi AA, Li Y, Han J, (2010). ABO Blood Group and Incidence of Skin Cancer. PLoS ONE 5(8): e11972. doi|10.1371/journal.pone.0011972
  65. Wolpin, BM; Kraft, P; Gross, M; Helzlsouer, K. «Pancreatic cancer risk and ABO blood group alleles: results from the pancreatic cancer cohort consortium.». Cancer research, vol. 70, 3, 2010, pàg. 1015–23. DOI: 10.1158/0008-5472.CAN-09-2993. PMC: 2943735. PMID: 20103627.
  66. Amundadottir, L; Kraft, P; Stolzenberg-Solomon, RZ; Fuchs, CS. «Genome-wide association study identifies variants in the ABO locus associated with susceptibility to pancreatic cancer.». Nature genetics, vol. 41, 9, 2009, pàg. 986–90. DOI: 10.1038/ng.429. PMC: 2839871. PMID: 19648918.
  67. Gates, MA; Wolpin, BM; Cramer, DW; Hankinson, SE. «ABO blood group and incidence of epithelial ovarian cancer.». International journal of cancer. Journal international du cancer, vol. 128, 2010, pàg. n/a. DOI: 10.1002/ijc.25339. PMC: 2946962. PMID: 20309936.
  68. Aird, I; Bentall, HH; Roberts, JA. «A relationship between cancer of stomach and the ABO blood groups.». British medical journal, vol. 1, 4814, 1953, pàg. 799–801. DOI: 10.1136/bmj.1.4814.799. PMC: 2015995. PMID: 13032504.
  69. 69,0 69,1 Blood Group A Suptypes, The Owen Foundation. Retrieved 2008-07-01.
  70. Erb IH. «Blood Group Classifications, a Plea for Uniformity». Canadian Medical Association Journal, vol. 42, 5, 1 May 1940, pàg. 418–21. PMC: 537907. PMID: 20321693.
  71. BBC
  72. American Red Cross, Southern California Blood Services Region. «Answers to Commonly Asked Questions About Blood and Blood Banking» (PDF). Blood: the Basics, n.d., pàg. 4 [Consulta: 16 novembre 2007].
  73. [enllaç sense format] http://www.dadamo.com/
  74. Klein, Harvey G. «Why Do People Have Different Blood Types?». Scientific American, March 7, 2005 [Consulta: 16 novembre 2007].