Sistema solar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el Sol i el seu sistema planetari. Per a altres sistemes, vegeu sistema planetari i sistema estel·lar.
sistema solar
Els planetes i els planetes nans del sistema solar amb mides de mostra a escala, però amb distàncies reduïdes.
Els planetes i els planetes nans del sistema solar amb mides de mostra a escala, però amb distàncies reduïdes.
Edat 4,568 bilions d'anys
Ubicació Núvol interestel·lar local, Bombolla local, Braç d'Orió, Via Làctia
Massa del sistema 1,0014 masses solars
Estrella més propera Pròxima del Centaure (4,22 al), sistema d'Alfa del Centaure (4,37 al)
Sistema planetari més proper conegut Sistema d'Alfa del Centaure (4,37 al)
Sistema planetari
Semi-eix major exterior (Neptú) 30,10 UA (4,503 bilions de km)
Distància al límit exterior 50 UA
Núm. d'estrelles 1
Sol
Núm. de planetes 8
Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú
Núm. de planetes nans coneguts Possiblement diversos centenars.[1]
5 (Ceres, Plutó, Haumea, Makemake i Eris) actualment estan reconeguts per la IAU
Núm. de satèl·lits naturals coneguts 422 (173 de planetes[2] i 249 de planetes menors[3])
Núm. de planetes menors coneguts 628.057 (fins el 12-12-2013)[4]
Núm. de cometes coneguts 3.244 (fins el 12-12-2013)[4]
Núm. de satèl·lits rodons coneguts 19
Òrbita al voltant del centre galàctic
Inclinació del pla invariable al pla galàctic 60,19° (eclíptica)
Distància al Centre Galàctic 27.000±1.000 al
Velocitat orbital 220 km/s
Període orbital 225–250 Ma
Propietats relacionades amb l'estrella
Tipus espectral G2V
Línia de congelament ≈5 UA[5]
Distància a la heliopausa ≈120 UA
Radi de l'esfera de Hill ≈1–2 al

El sistema solar[lower-alpha 1] és el Sol i els objectes que l'orbiten al voltant. Per tant, és un sistema planetari de vuit planetes[lower-alpha 2] i diversos cossos secundaris, planetes nans i objectes menors del sistema solar que orbiten el sol directament,[lower-alpha 3] com també els satèl·lits (llunes) que orbiten molts planetes i objectes més petits. El sistema solar es va formar fa 4,6 bilions d'anys a partir del col·lapse gravitatori d'un núvol molecular gegant. La gran majoria de la massa del sistema és al sol, amb la major part de la massa restant continguda a Júpiter. Els quatre planetes interns més petits, Mercuri, Venus, Terra i Mart, també anomenats els planetes tel·lúrics, es componen sobretot de roca i metall. Els quatre planetes exteriors, anomenats els gegants gasosos, són substancialment més massius que els terrestres. Els dos més grans, Júpiter i Saturn, estan compostos principalment d'hidrogen i heli, els dos planetes més externs, Urà i Neptú, es componen en gran part de les substàncies amb punts de fusió relativament alts (en comparació amb l'hidrogen i l'heli), anomenats gels, com ara aigua, amoníac i metà, i es refereixen sovint per separat com a "gegants de gel". Tots els planetes tenen òrbites gairebé circulars que es troben dins d'un disc gairebé pla anomenat el pla eclíptic.

El sistema solar també conté regions poblades d'objectes més petits.[lower-alpha 3] El cinturó d'asteroides, que es troba entre Mart i Júpiter, majoritàriament conté objectes compostos, com els planetes terrestres, de roca i metall. Més enllà de l'òrbita de Neptú, hi ha el cinturó de Kuiper i el disc dispers, vinculats amb poblacions d'objectes transneptunians compostos principalment de gel. Dins d'aquestes poblacions són diverses desenes a més de deu mil objectes que poden ser prou grans com per haver estat arrodonits per la seva pròpia gravetat.[10] Aquests objectes es denominen planetes nans. Entre els planetes nans identificats s'inclouen l'asteroide Ceres i els objectes transneptunians Plutó i Eris.[lower-alpha 3] A més d'aquestes dues regions, existeixen altres poblacions de petits cossos incloent cometes, centaures i la pols interplanetària que viatgen lliurement entre les regions. Sis dels planetes, almenys tres dels planetes nans, i molts dels cossos més petits estan en òrbita amb satèl·lits naturals,[lower-alpha 4] generalment denominats "llunes" de la Lluna de la Terra. Cadascun dels planetes externs és envoltat per anells planetaris de pols i altres objectes petits.

El vent solar, un flux de plasma que ve del sol, crea una bombolla en el medi interestel·lar coneguda com la helioesfera, que s'estén fins al límit del disc dispers. El núvol d'Oort, que es creu que és la font de cometes de període llarg, també poden existir en una distància prop de mil vegades més lluny que l'heliosfera. La heliopausa és el punt en què la pressió del vent solar és igual a la pressió oposada del vent interestel·lar. El sistema solar es troba situat dins d'un dels braços exteriors de la Via Làctia, que conté aproximadament 200 bilions d'estrelles.

Visió artística del Sol, els planetes del sistema solar i les seves òrbites, el cinturó d'asteroides i un cometa. Les mides dels astres s'hi representen molt exagerades respecte a les seves distàncies.

Descobriment[modifica | modifica el codi]

El descobriment del sistema solar va començar en la més remota antiguitat. Totes les antigues civilitzacions tenien ja coneixement del Sol, la Lluna i els planetes, encara que llavors només se'n coneixien 5: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. El nom de "planetes" els va ser donat pels antics grecs i significa "errants", ja que es desplaçaven pel firmament en trajectòries aparentment erràtiques. Es desconeix qui i quan els va observar per primera vegada. A la resta de punts brillants del firmament els anomenaven les estrelles "fixes", perquè sempre es trobaven a la mateixa posició les unes respecte de les altres. El coneixement que es creia que es tenia a l'antiguitat sobre la naturalesa de cada un d'aquests objectes era totalment incorrecte.

La Terra no es considerava planeta perquè es pensava que la Terra estava quieta al centre del món mentre tots els altres objectes del firmament, inclòs el Sol, giraven al seu voltant. Això és el que s'anomena model geocèntric del sistema solar. No obstant això, ja cap al 270 aC, el filòsof grec Aristarc de Samos va proposar que era la Terra la que girava al voltant del Sol, però la seva idea no va tenir gaire bona acollida. Uns anys més tard, Eratòstenes va calcular el diàmetre de la Terra amb força exactitud. El sistema geocèntric va ser perfeccionat per Ptolemeu cap a l'any 150 dC i des de llavors i fins al segle XVII va ser el sistema dominant a Europa.[11]

Al segle XVI, va tenir lloc el que es coneix com a Revolució Copernicana, que va tenir com a origen la publicació del llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium de Nicolau Copèrnic el 1543. Copèrnic va proposar un model heliocèntric del sistema solar, on era el Sol i no la Terra el que es trobava al centre del món i tots els planetes, inclosa la Terra, giraven al seu voltant. La idea de Copèrnic va ser fortament rebutjada per l'Església Catòlica però amb el pas dels segles es va acabar imposant.[12]

L'any 1609, la invenció del telescopi va suposar un gran avanç tecnològic en el descobriment del sistema solar. Un any després, Galileo Galilei va enfocar el seu telescopi cap al cel i va descobrir quatre llunes que giraven al voltant de Júpiter. Això demostrava que no tots els cossos giren al voltant de la Terra i era un argument a favor de la teoria heliocèntrica. Entre el 1609 i el 1618, Johannes Kepler va formular les seves lleis del moviment planetari que descriuen les òrbites dels planetes al voltant del Sol. El 1687, Isaac Newton va descobrir la llei de la gravitació universal que explica la força que manté als planetes movent-se en òrbita al voltant del Sol i dona una raó de perquè els planetes es mouen tal com diuen les lleis de Kepler.

El 1781, William Herschel va descobrir un nou planeta, Urà. Era el primer planeta que es descobria des de l'antiguitat. El 1801, Giuseppe Piazzi va descobrir el primer i el més gran dels asteroides, (1) Ceres, entre les òrbites de Mart i Júpiter. En els anys següents es van descobrir molts altres asteroides, la majoria en òrbites semblants a Ceres formant el cinturó d'asteroides. El 1846, Johann Galle va descobrir Neptú, observant allà on els càlculs teòrics de Urbain Le Verrier i John Couch Adams deien que hi havia d'haver un nou planeta. Finalment, Clyde Tombaugh el 1930 va descobrir el novè planeta, Plutó.

En els últims anys, els descobriments en el sistema solar s'han centrat principalment en nous satèl·lits dels planetes gegants, nous asteroides i nous cometes. És destacable el descobriment, l'any 1992, de l'objecte (15760) 1992 QB1 més enllà de l'òrbita de Neptú, que va desencadenar el descobriment de molts altres objectes semblants, ara coneguts amb el nom d'objectes transneptunians. Aquests objectes es concentren principalment en la regió del cinturó de Kuiper. El més gran de tots ells és 2003 UB313, descobert l'any 2005. Aquest objecte és fins i tot més gran que Plutó i s'ha suggerit que podria ser el desè planeta del sistema solar.

Exploració[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Cronologia de l'exploració del sistema solar

Des del començament de l'era espacial el 1957, la major part de l'exploració del sistema solar s'ha realitzat mitjançant missions espacials no tripulades, organitzades i executades per diferents agències espacials (bàsicament, l'estatunidenca NASA, el programa espacial soviètic i l'europea ESA). La primera nau espacial en posar-se sobre la superfície d'un altre cos del sistema solar va ser la sonda soviètica Luna 2 que va impactar contra la Lluna el 1959. Des de llavors, s'ha arribat a cossos cada vegada més distants, amb sondes aterrant a Venus el 1965, a Mart el 1976, a l'asteroide (433) Eros el 2001 i al satèl·lit de Saturn Tità el 2005. Fins ara, cap sonda s'ha posat sobre Mercuri però la Mariner 10 el va sobrevolar de prop el 1973.

La primera sonda a explorar els planetes exteriors va ser la Pioneer 10 que va sobrevolar Júpiter el 1973. La Pioneer 11 va ser la primera a visitar Saturn el 1979. Les sondes Voyager van realitzar un gran tour del sistema solar visitant Júpiter el 1979 i Saturn el 1980-1981. A més, la Voyager 2 va continuar el seu viatge passant a prop d'Urà el 1986 i de Neptú el 1989. Les sondes Voyager ara es troben molt més enllà de l'òrbita de Plutó i s'estan apropant a l'heliopausa que marca el límit exterior del sistema solar. Plutó és l'únic planeta que encara no ha estat visitat per cap sonda espacial. No obstant això, la sonda New Horizons, llançada el gener del 2006, està previst que arribi a Plutó cap al juliol del 2015 i després intentarà visitar algun objecte del cinturó de Kuiper encara per determinar.

A través d'aquestes missions no tripulades, s'han pogut obtenir fotografies d'alta resolució de la majoria de planetes i satèl·lits del sistema solar i d'algun asteroide i cometa també. També s'han realitzat anàlisis de les atmosferes dels cossos visitats i, en els casos de les sondes que s'han posat sobre la superfície, s'ha pogut estudiar en detall l'escorça de l'objecte. D'altra banda, l'exploració espacial tripulada només ha portat els humans fins a la Lluna, que va ser trepitjada per primera vegada pels astronautes de l'Apollo 11 el 1969. L'última missió lunar tripulada va ser la de l'Apollo 17 el 1972, però el recent descobriment d'aigua gelada en la regió del pol sud lunar ha fet augmentar les expectatives de retornar a la Lluna durant la pròxima dècada. D'altra banda, les missions tripulades a Mart han estat llargament anticipades per generacions d'entusiastes de l'espai. Actualment, l'Agència Espacial Europea, a través del Programa Aurora, i la NASA, a través de la Vision for Space Exploration, estan planejant missions tripulades a la Lluna i a Mart per a un futur no molt llunyà.

Composició i estructura[modifica | modifica el codi]

Aquestes imatges que il·lustren l'òrbita de Sedna, donen una bona idea de l'estructura del sistema solar. En el sentit de les agulles del rellotge començant a dalt a l'esquerra: el sistema solar interior, els planetes exteriors i el cinturó de Kuiper, l'òrbita de Sedna i el núvol d'Oort.

El component principal del sistema solar és el sol, una nana groga que conté el 99,86% de la massa coneguda del sistema i domina gravitatòriament.[13] Els quatre cossos orbitants més grans del sol, els gegants de gas, que componen el 99% de la massa restant, amb Júpiter i Saturn junts comprenent més del 90%.[lower-alpha 5]

Els objectes més grans en òrbita al voltant del sol queden prop del pla de l'òrbita de la Terra, conegut com a eclíptic. Els planetes són molt propers a l'eclíptica, mentre que els cometes i els objectes del cinturó de Kuiper romanen freqüentment en angles significativament majors.[17][18] Tots els planetes i la majoria dels altres objectes que orbiten el sol en la mateixa direcció que el sol gira (cap a l'esquerra, segons es veu des de molt lluny per sobre del pol nord de la Terra).[19] Hi ha excepcions, com el cometa Halley.

L'estructura general de les regions destacades del sistema solar consisteix en el sol, quatre planetes interiors relativament més petits envoltats d'un cinturó d'asteroides rocosos i quatre gegants de gas envoltats pels objectes congelats del cinturó de Kuiper. Els astrònoms a vegades divideixen de manera informal aquesta estructura en regions diferents. El sistema solar interior inclou quatre planetes terrestres i el cinturó d'asteroides. El sistema solar exterior es troba més enllà dels asteroides, on s'inclou quatre gegants de gas.[20] Des del descobriment del cinturó de Kuiper, les parts més externes del sistema solar es consideren una regió diferent que consisteix en els objectes més enllà de Neptú.[21]

La majoria dels planetes en el sistema solar posseeixen sistemes secundaris propis, sent orbitats per objectes planetaris anomenats satèl·lits naturals, o llunes (dos de les quals són més grans que el planeta Mercuri), i, en el cas dels quatre gegants de gas, per anells planetaris, bandes primes de partícules diminutes que orbiten a l'uníson. La majoria dels satèl·lits naturals més grans es troben en rotació síncrona, amb una cara mirant cap al seu cos pare.

Les lleis del moviment planetari de Kepler descriuen les òrbites dels objectes sobre la influència del sol. D'acord amb les lleis de Kepler, cada objecte viatja al llarg d'una el·lipse amb el sol en un focus. Els objectes més propers al sol (amb semieixos majors més petits) viatgen més ràpidament perquè estan més afectats per la gravetat del sol. En una òrbita el·líptica, la distància d'un cos del sol varia en el transcurs del seu any. La màxima aproximació d'un cos al sol s'anomena periheli, mentre que el seu punt més distant del sol s'anomena afeli. Les òrbites dels planetes són gairebé circulars, però molts cometes, asteroides, i objectes del cinturó de Kuiper belt segueixen òrbites altament el·líptiques. Les posicions dels cossos en el sistema solar poden ser predites utilitzant models numèrics.

El sistema solar mostrant el pla orbital de la Terra al voltant del Sol en 3D. Mercuri, Venus, la Terra, i Mart apareixen en ambdós panells; el panell dret també mostra Júpiter realitzant una revolució completa amb Saturn i Urà realitzant menys d'una volta completa.

Tot i que el Sol domina el sistema per la massa, només representa al voltant del 2% del moment angular[22] a causa de la rotació diferencial dins del sol gasós.[23] Els planetes, dominats per Júpiter, compte amb la major part de la resta del moment angular a causa de la combinació de la seva massa, òrbita, i distància del sol, amb una contribució significativa, possiblement a partir dels cometes.[22]

El sol, que comprèn de gairebé tota la matèria del sistema solar, es compon de més o menys el 98% d'hidrogen i heli.[24] Júpiter i Saturn, que comprenen gairebé tota la matèria restant, posseeixen atmosferes compostes d'aproximadament el 99% d'aquests elements.[25][26] Hi ha un gradient de composició en el sistema solar, creat per la calor i la pressió de radiació del sol; on els objectes més prop del Sol, que estan més afectats per aquestes característiques, es componen d'elements amb punts de fusió alts. Els objectes més llunyans del sol es componen en gran part dels materials amb punts de fusió més baixos.[27] El límit en el sistema solar més enllà en el qual les substàncies volàtils podrien condensar-se es coneix com a línia de congelament, i es troba en més o menys 5 UA del sol.[5]

Els objectes del sistema solar interior estan composats majoritàriament de roques,[28] el nom col·lectiu per als compostos amb punts de fusió més alts, com els silicats, ferro o níquel, que es va mantenir ferms sota gairebé totes les condicions en la nebulosa protoplanetària.[29] Júpiter i Saturn es componen principalment de gasos, el terme astronòmic per materials amb molt baix punt de fusió i una alta pressió de vapor com l'hidrogen molecular, heli, i neó, que sempre estaven en la fase gasosa en la nebulosa.[29] Els elements congeladors, com l'aigua, metà, amoníac, àcid sulfhídric i diòxid de carboni,[28] tenen punts de fusió de fins a uns pocs centenars de graus Kelvin.[29] Es poden trobar com congelats, líquids o gasos en diversos llocs en el sistema solar, mentre que a la nebulosa estaven ja sigui en la fase sòlida o gasosa.[29] Les substàncies congelades constitueixen la majoria dels satèl·lits dels planetes gegants, així com la majoria d'Urà i Neptú (els anomenats "gegants glaçats") i els nombrosos petits objectes que es troben més enllà de l'òrbita de Neptú.[28][30] Tots ells, gasosos i congelats són denominats volàtils.[31]

Cossos[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Cronologia del descobriment dels planetes del sistema solar i dels seus satèl·lits naturals
Dades dels principals cossos del sistema solar
Nom Diàmetre (km) Massa (Terra=1) Distància al Sol (UA) Període orbital Nº de satèl·lits Descobridor(s) Any
Mercuri 4.879 0,055 0,39 88 dies 0 - a l'antiguitat
Venus 12.104 0,816 0,72 224,7 dies 0 - a l'antiguitat
Terra 12.756 1 1,00 365,25 dies 1 - -
Mart 6.794 0,108 1,52 687 dies 2 - a l'antiguitat
Júpiter 142.984 318 5,20 11,86 anys 63 - a l'antiguitat
Saturn 120.536 95 9,54 29,42 anys 47 - a l'antiguitat
Urà 51.118 14,5 19,18 83,75 anys 27 William Herschel 1781
Neptú 49.528 17,1 30,06 163,72 anys 13 Le Verrier, Adams i Galle 1846

En termes generals, el sistema solar està estructurat de la forma següent: al centre es troba el Sol, una estrella. Al voltant del Sol giren els 8 cossos majors, anomenats planetes, que són (ordenats del més proper al més llunyà al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú; Plutó des del 24 d'agost de 2006 ja no és considerat un planeta, sinó un planeta nan. També al voltant del Sol giren centenars de milers de cossos més petits que, segons la seva mida, composició i òrbita es classifiquen en planetes menors o planetoides, meteoroides i cometes. Els planetes menors es divideixen en dos grups: els asteroides i els objectes transneptunians, encara que a vegades quan es parla d'asteroides es fa referència a tot el conjunt de planetes menors. Els podem trobar escampats per tot el sistema solar però principalment es concentren en dues regions: el cinturó d'asteroides o cinturó principal, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter i el cinturó de Kuiper, que es troba més enllà de l'òrbita de Neptú. Els meteoroides són petites roques de menys de 50 metres de diàmetre que estan escampades per tot el sistema solar. Els cometes són enormes blocs de gel i roca amb òrbites molt excèntriques. Es creu que podria existir una regió molt allunyada del Sol anomenada núvol d'Oort que seria la font d'on provenen els cometes.

Al voltant dels planetes giren els satèl·lits naturals o llunes. Cada planeta té un nombre diferent de satèl·lits. En total, se n'han descobert 162 i estan distribuïts així: a la Terra, 1 satèl·lit; a Mart, 2 satèl·lits; a Júpiter, 63 satèl·lits; a Saturn, 56 satèl·lits; a Urà, 27 satèl·lits; a Neptú, 13 satèl·lits i a Plutó, 3 satèl·lits. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi a causa del descobriment de nous satèl·lits. Alguns asteroides tenen els seus propis satèl·lits naturals que s'anomenen satèl·lits asteroidals.

Òrbites[modifica | modifica el codi]

Tots els cossos del sistema solar estan lligats al Sol a través de la força de la gravetat segons la llei de la gravitació universal de Newton. El mateix passa entre els satèl·lits i els cossos als quals orbiten. La gravetat és una força atractiva la intensitat de la qual és més gran com més massa té un cos i s'afebleix a mesura que la distància entre els cossos augmenta. El Sol és, amb molta diferència, el cos amb més massa del sistema solar (un 99,86%), per això atrau a tots els altres cossos cap a ell. Al mateix temps, cada cos atrau el Sol cap a ell però aquest efecte és tan petit que el podem ignorar. Aquesta força d'atracció provoca que els cossos "caiguin" cap al Sol, però com que al mateix temps es mouen a gran velocitat en direcció perpendicular a la força d'atracció, per la 3ª llei de Newton apareix una força de reacció que s'equilibra amb la gravetat i permet als cossos mantenir-se en trajectòries més o menys estables anomenades òrbites.

Les òrbites dels cossos del sistema solar estan determinades per les lleis de Kepler, descobertes per l'astrònom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618. Aquestes lleis són tres i diuen el següent:

  • 1a Llei: Els planetes descriuen òrbites el·líptiques, amb el Sol situat en un dels focus.
El grau d'allargament d'una el·lipse es mesura amb l'excentricitat, que val 0 si la corba és una circumferència i 1 si és una paràbola. Per a la majoria de planetes, l'excentricitat és menor que 0,1 i, per tant, les seves òrbites són pràcticament circulars. Dues excepcions són Mercuri amb 0,21 i Plutó amb 0,25.
  • 2a Llei: La línia que uneix un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals.
És a dir, el planeta es desplaça més ràpidament quan està a prop del Sol (al voltant del periheli) que quan n'està allunyat (al voltant de l'afeli). Això és així perquè la gravetat del Sol accelera el planeta quan s'acosta i el desaccelera quan s'allunya. Com que les òrbites dels planetes són quasi-circulars aquest efecte no es nota gaire. És molt més evident, però, en les òrbites dels cometes, que tenen òrbites molt excèntriques.
Quant menor és la distància mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva òrbita: Mercuri es mou més ràpid que Venus, Venus més ràpid que la Terra,... i així successivament fins a Plutó que tarda 248 anys en donar una volta al Sol.

Kepler va enunciar aquestes lleis per a les òrbites dels planetes al voltant del Sol però, de forma més general, són vàlides per a qualsevol cos que n'orbiti a un altre sempre que la massa del cos orbitant sigui negligible respecte a la massa del cos central. Això es compleix per als planetes respecte al Sol i per a la majoria de satèl·lits respecte als seus corresponents planetes. Una altra limitació d'aquestes lleis és que no funcionen bé en un sistema de més de dos cossos. Per exemple, en el cas del sistema Sol-Terra-Lluna l'aproximació no és gaire bona. Per a calcular l'òrbita de la Lluna, el mètode empíric inventat per Ptolemeu fa més de dos mil anys és més exacte que les lleis de Kepler. Isaac Newton va generalitzar les lleis de Kepler per als cossos amb una velocitat major que la velocitat d'escapament i que, per tant, no tindran una òrbita el·líptica sinó parabòlica o hiperbòlica. En aquests casos, la segona llei continua sent vàlida però la tercera llei no és aplicable perquè, en ser òrbites obertes, el moviment no serà periòdic.

A més de seguir les lleis de Kepler, les òrbites dels planetes del sistema solar es caracteritzen per trobar-se, aproximadament, en un mateix pla anomenat pla de l'eclíptica. El pla de l'eclíptica és el pla que conté l'òrbita de la Terra. El fet d'haver pres aquest pla com a pla de referència és per comoditat, en podríem haver escollit qualsevol altre. El fet important és que la inclinació dels plans orbitals dels planetes és gairebé la mateixa per a tots ells. La principal excepció és Plutó, l'òrbita del qual està inclinada 17 ° respecte a l'eclíptica. Els cometes i molts dels objectes transneptunians també tenen òrbites molt inclinades. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Plutó podria no ser un verdader planeta sinó un planetoide. Aquest aplatament dels plans de les òrbites és conseqüència del procés de formació del sistema solar: la rotació de la nebulosa solar va provocar el seu propi aplatament formant un disc perpendicular a l'eix de rotació del Sol. Els cossos amb òrbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procés de formació, abans que la nebulosa s'aplatés massa.

Distàncies i escales[modifica | modifica el codi]

Distància mitjana al Sol
Nom Semieix major (UA)
Mercuri 0,39
Venus 0,72
Terra 1,00
Mart 1,52
Cinturó d'asteroides 2,06 - 3,27
Júpiter 5,20
Saturn 9,54
Urà 19,18
Neptú 30,06
Cinturó de Kuiper 30 - 50
Núvol d'Oort ~50.000? - ~100.000

Quan s'han de mesurar distàncies dins del sistema solar, les unitats de longitud que s'utilitzen habitualment a la Terra, com ara el quilòmetre, queden petites. Per qüestions pràctiques, s'ha definit una unitat anomenada unitat astronòmica o UA de forma que 1 UA és igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra, és a dir, uns 150 milions de km.

Tot i el fet que en molts diagrames (com en el de la imatge inferior), per qüestions pràctiques es representa el sistema solar com si hi hagués la mateixa distància entre l'òrbita de cada planeta, en realitat les òrbites planetàries segueixen, aproximadament, una progressió geomètrica, és a dir, que cada planeta es troba al doble de distància del Sol que el planeta precedent: Venus està el doble de lluny que Mercuri, la Terra el doble que Venus, Mart el doble que la Terra,... Aquesta relació s'expressa en la llei de Titius-Bode, una fórmula matemàtica per a predir el semieix major (a\,\!) de l'òrbita dels planetes en UA. S'escriu així:

 a= 0,4 + 0,3\times k

on k = 0, 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128.

Segons aquesta fórmula, esperaríem que Mercuri (k=0) es trobés a 0,4 UA i Mart (k=4) a 1,6 UA. En realitat, aquesta llei només es compleix aproximadament (Mercuri està a 0,39 UA i Mart a 1,52 UA); a k=8 no hi ha cap planeta sinó Ceres, l'asteroide més gran; Neptú està molt més a prop de l'esperat i Plutó es troba allà on hauria d'estar Neptú. Actualment no hi ha cap explicació científica de perquè aquesta llei "funciona" i molts diuen que és només coincidència.

Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Unitat astronòmica Cometa Halley Sol Eris (planeta nan) Makemake (planeta nan) Haumea (planeta nan) Plutó Ceres (planeta nan) Neptú Urà Saturn Júpiter Mart Terra Venus Mercuri (planeta) Unitat astronòmica Unitat astronòmica Planeta nan Planeta nan Cometa Planeta

Les distàncies dels cossos seleccionats del sistema solar des del sol. Les vores esquerra i dreta de cada barra corresponen al periheli i afeli del cos, respectivament. Les barres llargues denoten l'alta excentricitat orbital. El radi del sol és 0,7 milions de km, i el radi de Júpiter (el planeta més gran) és 0,07 milions de km, ambdós massa petits per aparèixer sobre aquesta imatge.

Formació i evolució[modifica | modifica el codi]

Formació del sistema solar a partir del disc d'acreció. En el centre es troba el protoestel, al seu voltant els planetesimals col·lideixen entre si fins a formar planetes.

Actualment, la teoria més acceptada pel que fa a la formació del sistema solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el sistema solar va començar com un núvol de gas interestel·lar o nebulosa que es va anar contraient a causa de la força gravitatòria fins a formar un estel, el Sol i una sèrie de cossos més petits, els planetes.

El procés va començar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa, que devia tenir unes 100 UA de diàmetre, va ser pertorbada per alguna cosa, potser l'explosió d'una supernova no molt llunyana i va començar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la galàxia, estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el disc d'acreció, perpendicular al seu eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps, els planetesimals van anar col·lidint entre si, formant cossos més grans, els planetes. Els planetes més grans van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses atmosferes com la de Júpiter. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou per a donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.

El sistema solar romandrà més o menys com el coneixem avui en dia fins que l'hidrogen en el nucli del sol s'hagi convertit enterament en heli, el que passarà més o menys d'aquí 5,4 bilions d'anys des d'ara. Això marcarà el final de la seqüència principal de la vida del Sol. En aquest moment, el nucli del sol es col·lapsarà, i la sortida d'energia serà molt més gran que en l'actualitat. Les capes exteriors del sol s'expandiran a unes 260 vegades el seu diàmetre actual, i el sol es convertirà en una gegant vermella. A causa del seu gran augment de superfície, la superfície del Sol serà considerablement més freda (2.600 K en el seu moment més fresc) del que és en la seqüència principal.[32] S'espera que l'expansió de Sun vaporitzi Mercuri i Venus i fer inhabitable la Terra com la zona habitable es mouria fora de l'òrbita de Mart. Amb el temps, el nucli serà prou calent per a la fusió de l'heli, el sol crema heli per una fracció del temps que es crema hidrogen en el nucli. El sol no és prou massiu per iniciar la fusió d'elements més pesats, i les reaccions nuclears en el nucli disminuiran. Les seves capes exteriors es mouran cap a l'espai, deixant una nana blanca, un objecte extraordinàriament dens, la meitat de la massa original del sol, però només la mida de la Terra.[33] Les capes externes expulsades formaran el que es coneix com una nebulosa planetària, retornant alguna cosa del material que forma el va formar el sol-però ara enriquida amb elements pesats com el carboni—al medi interestel·lar.

Sol[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sol
El sol comparat amb els planetes

El sol és la estrella del sistema solar, i per molt, el seu principal component. La seva enorme massa (332.900 masses terrestres)[34] produeix temperatures i densitats prou altes en el seu nucli per sostenir la fusió nuclear,[35] que allibera grans quantitats d'energia, en gran part radiada cap a l'espai com a radiació electromagnètica, arribant a una banda de 400–700 nm en llum visible.[36]

El sol és una estrella de seqüència principal de tipus G2. Comparat amb la majoria de les estrelles de la Via Làctia, el sol és més aviat gran i brillant.[37] Les estrelles estan classificades pel diagrama de Hertzsprung-Russell, un gràfic que traça la brillantor de les estrelles amb la seves temperatures de la superfície. Generalment, les estrelles més calentes són més brillants. Les estrelles que segueixen aquest patró formen del que s'anomena seqüència principal, i el sol està en el punt intermig. Les estrelles més brillants i calentes que el sol són poques, mentre que abunden les estrelles substancialment febles i més fredes, conegudes com a nanes vermelles, formant el 85% de les estrelles de la galàxia.[37][38]

Les evidències suggereixen que la posició del sol en la seqüència principal el situen en la "flor de la vida" d'una estrella, encara no havent esgotat la seva reserva d'hidrogen per a la fusió nuclear. El Sol anirà augmentant la seva brillantor; al principi de la seva història la seva brillantor era el 70% que del que és avui.[39]

El sol és una estrella de població I; ja que va néixer a les últimes etapes de la evolució de l'univers i per tant conté elements més pesants que l'hidrogen i l'heli ("metalls" en l'argot astronòmic) que les anteriors estrelles de població II.[40] Els elements més pesants que l'hidrogen i l'heli van ser formats en nuclis d'estrelles antigues i explotant, de manera que la primera generació d'estrelles va haver de morir abans que l'univers podria ser enriquit amb aquests àtoms. Les estrelles més velles contenen pocs metalls, mentre que les estrelles més noves en tenen més. Aquesta que aquesta alta metal·licitat ha estat crucial pel paper que ha dut el sol per formar un sistema planetari perquè els planetes es formen des de l'acreció dels "metalls".[41]

Medi interplanetari[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Medi interplanetari i Heliosfera

La gran majoria del volum del sistema solar consisteix en un quasibuit conegut com a medi interplanetari. Juntament amb la llum, el sol radia un flux continu de partícules carregades (un plasma) conegut com a vent solar. Aquest flux de partícules s'estén cap a l'exterior en aproximadament 1,5 milions de quilòmetres per hora,[42] creant una atmosfera tènue (la heliosfera) que impregna el medi interplanetari a almenys 100 UA (vegeu heliopausa).[43] L'activitat a la superfície del Sol, com les erupcions solars i les ejeccions de massa coronal, pertorben l'heliosfera, creant el clima espacial i causant tempestes geomagnètiques.[44] L'estructura més gran dins l'heliosfera és el corrent heliosfèric difús, una forma espiral creada per les accions de camp magnètic giratori del sol en el medi interplanetari.[45][46]

El camp magnètic terrestre evita que la seva atmosfera sigui bombardejada pel vent solar. Venus i Mars no tenen camps magnètics,i com a resultat, el vent solar fa que les seves atmosferes es desfacin poc a poc cap a l'espai.[47] Les ejeccions de massa coronal i els esdeveniments semblants alliberen un camp magnètic i enormes quantitats de material de la superfície del sol. La interacció d'aquest camp magnètic i el seu material omplen el camp magnètic terrestre de partícules carregades en l'atmosfera superior, on les seves interaccions creen les aurorae vistes prop dels pols magnètics.

La heliosfera i els camps magnètics planetaris (per a aquells planetes que en tenen) protegeixen parcialment el sistema solar a partir de partícules interestel·lars d'alta energia anomenades raigs còsmics. La densitat dels raigs còsmics en el medi interestel·lar i la força del camp magnètic del sol canvia en escales de temps molt llargues, de manera que el nivell de penetració dels raigs còsmics en el sistema solar varia, encara que es desconeix com.[48]

El medi interplanetari és la casa de almenys dues regions en forma de disc de pols còsmica. La primera, el núvol de pols zodiacal, es troba en el sistema solar interior i fa que la llum zodiacal. Probablement es va formar per les col·lisions dins del cinturó d'asteroides provocada per la interacció amb els planetes.[49] El segon núvol de pols s'estén des d'aproximadament 10 UA al voltant de 40 UA, i, probablement, va ser creat per col·lisions semblants en el cinturó de Kuiper.[50][51]

Sistema solar interior[modifica | modifica el codi]

El sistema solar interior és el nom tradicional per a la regió compresa de planetes tel·lúrics i asteroides.[52] Composats principalment de silicats i metalls, els objectes del sistema solar interior estan relativament a prop del sol; el radi de tota la regió és més curt que la distància entre les òrbites de Júpiter i Saturn.

Planetes interiors[modifica | modifica el codi]

Article principal: Planeta tel·lúric
Els planetes interiors. D'esquerra a dreta: Terra, Mart, Venus, i Mercuri (les mides són a escala però no les distàncies interplanetàries)

Els quatre planetes interiors o tel·lúrics tenen una composició rocosa densa, poques o cap lluna, i sense sistemes d'anells. Estan compostos en gran part per minerals refractaris, com els silicats, que formen les seves escorces i mantells, i metalls com el ferro i el níquel, que formen els nuclis. Tres dels quatre planetes interiors (Venus, la Terra i Mart) tenen atmosferes prou substancials per generar temps atmosfèric; tots tenen cràters d'impacte i característiques tectòniques en la superfície com són les fosses tectòniques i els volcans. El terme planeta interior no s'ha de confondre amb planeta inferior, que es designa a aquells planetes que estan més a prop del sol que la Terra is (p.e. Mercuri i Venus).

Mercuri[modifica | modifica el codi]

Mercuri (0,4 UA des del sol) és el planeta més proper al sol i el més petit del sistema solar (0,055 masses terrestres). Mercuri no té satèl·lits naturals, i les seves poques característiques geològiques conegudes, són cràters d'impacte amb crestes lobulades o rupes, probablement produïts per un període de contracció en els orígens del planeta.[53] L'atmosfera gairebé insignificant de Mercuri consisteixen en àtoms que s'enlairen de la seva superfície pel vent solar.[54] El seu relatiu gran nucli de ferro i el mantell prim encara no té una explicació adequada. Les hipòtesis són que les seves capes exteriors es van eliminar per un impacte gegant; o bé, que se li va impedir l'acreció totalment per l'energia del llavors jove sol.[55][56]

Venus[modifica | modifica el codi]

Venus (0,7 UA des del sol) és semblant en mides a la Terra (0,815 masses terrestres) i, com la Terra, té un mantell de silicats gruixut al voltant d'un nucli de ferro, una atmosfera substancial, i l'evidència d'activitat geològica interna. És molt més sec que la Terra, i la seva atmosfera és noranta vegades més densa. Venus no té satèl·lits naturals. És el planeta més calent, amb temperatures de la superfície a més de 400 °C, molt probablement a causa de la quantitat de gasos hivernacle en l'atmosfera.[57] No hi ha evidència definitiva que existeix activitat geològica actual a Venus, però no té camp magnètic que evitaria l'esgotament de la seva atmosfera substancial, el que suggereix que la seva atmosfera es reposa amb freqüència per les erupcions volcàniques.[58]

Terra[modifica | modifica el codi]

La Terra (1 UA des del sol) és el més gran i dens dels planetes interiors, l'únic conegut per tenir activitat geològica actual, i l'únic lloc on es coneix que hi ha vida.[59] La seva hidrosfera líquida és única entre els planetes terrestres, i és l'únic planeta en el qual s'ha observat tectònica de plaques. L'atmosfera terrestre és radicalment diferent dels altres planetes, havent estat modificat per la presència de la vida per contenir un 21% lliure d'oxigen.[60] Té un satèl·lit natural, la Lluna, l'únic gran satèl·lit d'un planeta terrestre en el sistema solar.

Mart[modifica | modifica el codi]

Mart (1,5 UA des del sol) és més petit que la Terra i Venus (0,107 masses terrestres). Posseeix una atmosfera que conté majoritàriament diòxid de carboni amb una pressió en superfície de 6,1 mil·libars (aproximadament el 0,6% de la Terra).[61] La seva superfície, esquitxada d'enormes volcans com l'Olympus Mons i fosses tectòniques com la Valles Marineris, demostra l'activitat geològica que pot haver persistit fins fa uns 2 milions d'anys.[62] El seu color vermell ve del òxid de ferro (rovell) en el seu sòl.[63] Mart té dos petits satèl·lits naturals (Deimos i Fobos) que es creu que són asteroides capturats.[64]

Cinturó d'asteroides[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cinturó d'asteroides
El cinturó d'asteroides (blanc), els troians de Júpiter (verd), els Hilda (taronja), i els asteroides propers a la Terra.

Els asteroides són cossos menors del sistema solar[lower-alpha 3] compostos principalment de minerals metàl·lics i rocosos refractaris, amb gel.[65]

El cinturó ocupa la òrbita entre Mart i Júpiter, entre 2,3 i 3,3 UA des del sol. Es creu que són restes de la formació del Sistema Solar que no van aconseguir unir-se a causa de la interferència gravitacional de Júpiter.[66]

Els asteroides varien en grandària des de centenars de quilòmetres a mida microscòpica. Tots els asteroides excepte el més gran, Ceres, estan classificats com a cossos menors del sistema solar.[67]

El cinturó d'asteroides conté desenes de milers, possiblement milions, d'objectes de més d'un quilòmetre de diàmetre.[68] Malgrat això, és poc probable que la massa total del cinturó d'asteroides sigui poc més d'una mil·lèsima part de la Terra.[16] El cinturó d'asteroides està molt poc poblat; les naus espacials el travessen rutinàriament sense incidents. Els asteroides amb diàmetres entre 10 i 10−4 m són anomenats meteoroides.[69]

Ceres[modifica | modifica el codi]

Ceres (2,77 UA) és l'asteroide més gran, un protoplaneta, i planeta nan.[lower-alpha 3] Té un diàmetre de poc menys de 1000 km, i una massa prou gran per la seva pròpia gravetat per estirar-lo en una forma esfèrica. Ceres va ser considerat un planeta quan va ser descobert en 1801, i va ser reclassificat a asteroide en la dècada de 1850 a mesura que noves observacions van revelar més asteroides.[70] Va ser reclassificat com a planeta nan en 2006.

Grups d'asteroides[modifica | modifica el codi]

Els asteroides del cinturó estan dividits en grups i famílies d'asteroides en funció de les seves característiques orbitals. Les llunes d'asteroides són asteroides que orbiten asteroides més grans. No estan tan clarament distingits com les llunes planetàries, de vegades són gairebé tan grans com els seus cossos pare. El cinturó també conté cometes, que poden haver estat la font de l'aigua de la Terra.[71]

Els troians de Júpiter estan ubicats en qualsevol dels punts L4 o L5 de Júpiter (regions gravitacionalment estables liderant o fent cua d'un planeta en la seva òrbita); el terme "troià" també s'utilitza per a cossos petits en qualsevol altre punt de Lagrange planetari o en satèl·lit. Els asteroides Hilda són en una ressonància 2:3 amb Júpiter; és a dir, que giren al voltant del sol tres vegades per cada dues òrbites de Júpiter.[72]

El sistema solar interior també està cobert per asteroides pertorbadors, molts dels quals creuen les òrbites dels planetes interiors.[73]

Sistema solar exterior[modifica | modifica el codi]

La regió exterior del sistema solar és la zona dels gegants de gas i les seves grans llunes. Molts cometes de període curt, incloent els centaures, també orbiten aquesta regió. A causa de la seva major distància del sol, els objectes sòlids del sistema solar exterior contenen proporcions més altes de volàtils, com l'aigua, amoníac i metà, que els objectes rocosos del Sistema Solar interior, perquè les temperatures més baixes permeten que aquests compostos es mantinguin sòlids.

Planetes exteriors[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Planeta exterior i Gegant gasós
De dalt a baix: Neptú, Urà, Saturn, i Júpiter (Muntatge amb el color i la mida aproximada)

Els quatre planetes exteriors, o gegants de gas (a vegades anomenats planetes jovians), col·lectivament formen el 99% de la massa coneguda en òrbita del sol.[lower-alpha 5] Júpiter i Saturn contenen moltes desenes de vegades la massa de la Terra i està majoritàriament compostos d'hidrogen i heli; Urà i Neptú són molt menys massius (<20 masses terrestres) i posseeixen elements congelats en la seva composició. Per aquestes raons, alguns astrònom suggereixen que pertanyen en la seva pròpia categoria, els "gegants de gel".[74] Tots quatre gegants de gas tenen anells, encara que només el sistema d'anells de Saturn és fàcil d'observar des de la Terra. El terme planeta superior designa planetes fora l'òrbita de la Terra i per tant, inclou tant els planetes exteriors com Mart.

Júpiter[modifica | modifica el codi]

Júpiter (5,2 UA), a 318 masses terrestres, és 2,5 vegades la massa de tots els altres planetes junts. Es compon en gran part d'hidrogen i heli. La forta calor interna de Júpiter crea característiques semipermanents en la seva atmosfera, com ara bandes de núvols i la Gran Taca Vermella.
Júpiter té 67 satèl·lits coneguts. Els quatre més grans, Ganimedes, Cal·listo, Io, i Europa, mostren similituds amb els planetes terrestres, com ara el vulcanisme i l'escalfament intern.[75] Ganimedes, el satèl·lit més gran del Sistema Solar, és més gran que Mercuri.

Saturn[modifica | modifica el codi]

Saturn (9,5 UA), que es distingeix pel seu ampli sistema d'anells, té diverses similituds amb Júpiter, com la composició de l'atmosfera i la magnetosfera. Tot i que Saturn té el 60% de volum de Júpiter, que és menys d'un terç la seva massa, a 95 masses terrestres, pel que és el planeta menys dens del sistema solar.[76] Els anells de Saturn es componen de petites partícules de gel i roca.
Saturn té 62 satèl·lits confirmats; dos dels quals, Tità i Encèlad, mostren signes d'activitat geològica, tot i que són en gran part fets de gel.[77] Tità, la segona lluna més gran del Sistema Solar, és més gran que Mercuri i l'únic satèl·lit del Sistema Solar amb una atmosfera substancial.

Urà[modifica | modifica el codi]

Urà (19,2 UA), a 14 masses terrestres, és el més lleuger dels planetes exteriors. Únicament entre els planetes, orbita el Sol en un costat; la seva inclinació axial és més de noranta graus a l'eclíptica. Té un nucli molt més fred que els altres gegants gasosos i irradia molt poca calor a l'espai.[78]
Urà té 27 satèl·lits coneguts, els més grans són Titània, Oberó, Umbriel, Ariel, i Miranda.

Neptú[modifica | modifica el codi]

Neptú (30 AU), tot i que una mica més petit que Urà, és més massiu (equivalent a 17 Terres) i per tant més dens. Irradia més calor interna, però no tant com Júpiter o Saturn.[79]
Neptú té 14 satèl·lits coneguts. El més gran, Tritó, és geològicament actiu, amb guèisers de nitrogen líquid.[80] Triton és l'únic satèl·lit gran amb una òrbita retrògrada. Neptú és acompanyat en la seva òrbita per diversos planetes menors, anomenats troians de Neptú, que hi mantenen una ressonància 1:1.

Centaures[modifica | modifica el codi]

Article principal: Centaure (astronomia)

Els centaures són cossos congelats semblants a cometes on les seves òrbites tenen semieixos majors més grans que el de Júpiter (5,5 UA) i menys que Neptú (30 AU). El major centaure conegut, 10199 Chariklo, té un diàmetre d'al voltant 250 km.[81] El primer centaure descobert, 2060 Chiron, també va ser classificat com a cometa (95P) perquè desenvolupa una coma de la mateixa manera que ho fan els cometes quan s'acosten al sol.[82]

Cometes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cometa

Els cometes són petits cossos del sistema solar,[lower-alpha 3] típicament d'uns pocs quilòmetres de grandària, composats en gran part per gel volàtil. Tenen òrbites molt excèntriques, generalment un periheli dins de les òrbites dels planetes interiors i un afeli molt més enllà de Plutó. Quan un cometa entra en el sistema solar interior, la seva proximitat al sol causa que la seva superfície congelada es sublimi i ionitzi, creant una coma: una llarga cua de gas i pols sovint visible a simple vista.

Els cometes de període curt tenen òrbites amb menys de dos cents anys de durada. Els de període llarg tenen òrbites que duren milers d'anys. Es creu que els cometes de període curt s'originen en el cinturó de Kuiper, mentre que els cometes de període llarg, com el Hale–Bopp, es creu que s'originen en el núvol d'Oort. Molts grups de cometes, com els rasants de Kreutz, es van formar a partir de la ruptura amb un objecte pare.[83] Alguns cometes amb òrbites hiperbòliques poden tenir el seu origen fora del Sistema Solar, però determinar de les seves òrbites precises és complex.[84] Els cometes antics que tenen la major part dels seus volàtils expulsats per l'escalfament solar sovint es classifiquen com asteroides.[85]

Regió transneptuniana[modifica | modifica el codi]

L'àrea més enllà de Neptú, o la "regió transneptuniana", no ha sigut gens explorat. Sembla que està majoritàriament compost de petits mons (el més gran té un diàmetre només una cinquena part de la Terra i una massa molt més petita que la de la Lluna) compost principalment de roca i gel. Aquesta regió es coneix de vegades com el "sistema solar exterior", encara que altres usen aquest terme per referir-se a la regió més enllà del cinturó d'asteroides.

Cinturó de Kuiper[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cinturó de Kuiper
Mapa de tots els objectes del cinturó de Kuiper coneguts fins el 2007, davant dels quatre planetes exteriors

El cinturó de Kuiper és un gran anell de roques semblants al cinturó d'asteroides, però que consta principalment d'objectes compostos principalment de gel.[86] S'estén entre 30 i 50 UA del sol. Tot i que s'estima que pot contenir de desenes a milers de planetes nans, es compon principalment de petits cossos del Sistema Solar. Molts dels objectes del cinturó de Kuiper més grans, com Quaoar, Varuna, i Orcus, demostrarien ser planetes nans amb l'obtenció de més dades. S'estima que hi ha més de 100.000 objectes del cinturó de Kuiper amb un diàmetre més gran que 50 km, però la massa total del cinturó de Kuiper es pensa que és només una desena part o fins i tot centèsimes la massa de la Terra.[15] Molts dels objectes del cinturó de Kuiper tenen múltiples satèl·lits,[87] i la majoria tenen òrbites que els porten fora del pla de l'eclíptica.[88]

El cinturó de Kuiper es pot dividir a grans trets per la zona "clàssic" i la de ressonàncies.[86] Les ressonàncies són òrbites vinculades a la de Neptú (p.e. dues vegades per cada tres òrbites de Neptú, o un cop per cada dos). La primera ressonància comença dins de la mateixa òrbita de Neptú. El cinturó clàssic consisteix en objectes que no tenen ressonància amb Neptú, i s'estén des d'aproximadament 39,4 UA a 47,7 UA.[89] Els membres del grup clàssic de Kuiper es classifiquen com a cubewanos, després del primer del seu tipus en ser descobert, (15760) 1992 QB1, i encara es troben a prop d'òrbites primordials de baixa excentricitat.[90]

Plutó i Caront[modifica | modifica el codi]

Terra Disnòmia Eris Caront Nix Hydra S/2011 (134340) 1 Plutó Makemake Namaka Hi'iaka Haumea Sedna 2007 OR10 Weywot Quaoar Vanth Orcus Fitxer:EightTNOs.png
Comparació artística d'Eris, Plutó, Makemake, Haumea, Sedna, 2250882007 OR, Quaoar, Orcus, i la Terra.

El planeta nan Plutó (39 UA de mitjana) és l'objecte conegut més gran al cinturó de Kuiper. Quan va ser descobert en 1930, es va considerar ser el novè planeta; això va canviar el 2006 amb l'adopció d'una definició de planeta oficial. Plutó té una òrbita inclinada relativament excèntrica de 17 graus respecte al pla de l'eclíptica i que van des 29,7 UA des del sol amb periheli (dins de l'òrbita de Neptú) a 49,5 UA en l'afeli.

Caront, la lluna més gran de Plutó, es descriu a vegades com a part d'un sistema binari amb Plutó, ja que orbiten els dos cossos en el baricentre de gravetat sobre les seves superfícies (p.e. sembla que "orbiten entre si"). Més enllà de Caront, hi ha quatre llunes més petites, Estix, Nix, Cèrber, i Hidra, se sap que orbiten dins del sistema.

Plutó té una ressonància 3:2 amb Neptú, el que significa que Plutó orbita dues vegades al voltant del Sol per cada tres òrbites de Neptú. Els objectes del cinturó de Kuiper on les òrbites comparteixen aquesta ressonància s'anomenen plutins.[91]

Makemake i Haumea[modifica | modifica el codi]

Makemake (45,79 UA de mitjana), encara que més petit que Plutó, és l'objecte conegut més gran en el cinturó de Kuiper clàssic (és a dir, que no està confirmada la ressonància amb Neptú). Makemake és l'objecte més brillant del cinturó de Kuiper després de Plutó. Va ser nomenat i designat un planeta nan en 2008.[7] La seva òrbita és molt més inclinada que Plutó, amb 29°.[92]

Haumea (43,13 UA de mitjana) està en una òrbita semblant a Makemake excepte que està atrapat en una ressonància orbital 7:12 amb Neptú.[93] És de la mateixa mida de Makemake i té dos satèl·lits naturals. La seva ràpida rotació de 3,9 hores li dóna una forma aplanada i allargada. Va ser nomenat i designat com a planeta nan en 2008.[94]

Disc dispers[modifica | modifica el codi]

Article principal: Disc dispers

El disc dispers, que se superposa el cinturó de Kuiper però que s'estén molt més cap a fora, es creu que és la font dels cometes de període curt. Es creu que els objectes del disc dispers van ser expulsats a òrbites erràtiques per la influència gravitacional dels principis de la migració cap a l'exterior de Neptú. La majoria dels objectes del disc dispers (scattered disc objects o SDO en anglès) tenen un periheli dins del cinturó de Kuiper però l'afeli molt més enllà (alguns tenen l'afeli més lluny que 150 UA del sol). Les òrbites dels SDO també són molt inclinades respecte al pla de l'eclíptica i són sovint gairebé perpendicular a la mateixa. Alguns astrònoms consideren el disc dispers a ser simplement una altra regió del cinturó de Kuiper i descriuen els objectes de disc dispersos com a "objectes dispers del cinturó de Kuiper".[95] Alguns astrònoms també classifiquen els centaures com a els objectes interiors dispersos del cinturó de Kuiper, juntament amb els objectes exteriors del disc dispers.[96]

Eris[modifica | modifica el codi]

Eris (68 UA de mitjana) és l'objecte del disc dispers més gran conegut, i va provocar un debat sobre la definició de planeta, perquè és un 25% més massiu que Plutó[97] i amb el mateix diàmetre. És el més massiu dels planetes nans coneguts. Compta amb una lluna coneguda, Disnòmia. Com Plutó, la seva òrbita és molt excèntrica, amb un periheli de 38,2 UA (més o menys la distància de Plutó al Sol) i un afeli de 97,6 UA, i molt inclinat respecte al pla de l'eclíptica.

Regions més llunyanes[modifica | modifica el codi]

The point at which the Solar System ends and interstellar space begins is not precisely defined because its outer boundaries are shaped by two separate forces: the solar wind and the Sun's gravity. The outer limit of the solar wind's influence is roughly four times Pluto's distance from the Sun; this heliopause is considered the beginning of the interstellar medium.[43] The Sun's Hill sphere, the effective range of its gravitational dominance, is believed to extend up to a thousand times farther.[98]

Heliopausa[modifica | modifica el codi]

Energetic neutral atoms map of heliosheath and heliopause by IBEX. Credit: NASA/Goddard Space Flight Center Scientific Visualization Studio.

The heliosphere is divided into two separate regions. The solar wind travels at roughly 400 km/s until it collides with the interstellar wind; the flow of plasma in the interstellar medium. The collision occurs at the termination shock, which is roughly 80–100 AU from the Sun upwind of the interstellar medium and roughly 200 AU from the Sun downwind.[99] Here the wind slows dramatically, condenses, and becomes more turbulent,[99] forming a great oval structure known as the heliosheath. This structure is believed to look and behave very much like a comet's tail, extending outward for a further 40 AU on the upwind side but tailing many times that distance downwind; evidence from the Cassini and Interstellar Boundary Explorer spacecraft has suggested that it is forced into a bubble shape by the constraining action of the interstellar magnetic field.[100] The outer boundary of the heliosphere, the heliopause, is the point at which the solar wind finally terminates and is the beginning of interstellar space.[43] Both Voyager 1 and Voyager 2 are reported to have passed the termination shock and entered the heliosheath, at 94 and 84 AU from the Sun, respectively.[101][102] Voyager 1 is also reported to have reached the heliopause.[103]

The shape and form of the outer edge of the heliosphere is likely affected by the fluid dynamics of interactions with the interstellar medium[99] as well as solar magnetic fields prevailing to the south, e.g. it is bluntly shaped with the northern hemisphere extending 9 AU farther than the southern hemisphere. Beyond the heliopause, at around 230 AU, lies the bow shock, a plasma "wake" left by the Sun as it travels through the Milky Way.[104]

Due to a lack of data, the conditions in local interstellar space are not known for certain. It is expected that NASA's Voyager spacecraft, as they pass the heliopause, will transmit valuable data on radiation levels and solar wind back to Earth.[105] How well the heliosphere shields the Solar System from cosmic rays is poorly understood. A NASA-funded team has developed a concept of a "Vision Mission" dedicated to sending a probe to the heliosphere.[106][107]

Objectes separats[modifica | modifica el codi]

Article principal: Objecte separat

90377 Sedna (520 AU average) is a large, reddish object with a gigantic, highly elliptical orbit that takes it from about 76 AU at perihelion to 940 AU at aphelion and takes 11,400 years to complete. Mike Brown, who discovered the object in 2003, asserts that it cannot be part of the scattered disc or the Kuiper belt as its perihelion is too distant to have been affected by Neptune's migration. He and other astronomers consider it to be the first in an entirely new population, sometimes termed "distant detached objects" (DDOs), which also may include the object Plantilla:Mpl-, which has a perihelion of 45 AU, an aphelion of 415 AU, and an orbital period of 3,420 years.[108] Brown terms this population the "inner Oort cloud" because it may have formed through a similar process, although it is far closer to the Sun.[109] Sedna is very likely a dwarf planet, though its shape has yet to be determined. The second unequivocally detached object, with a perihelion farther than Sedna's at roughly 81 AU, is 2012 VP113, discovered in 2012. Its aphelion is only half that of Sedna's, at 400–500 AU.[110][111]

Núvol d'Oort[modifica | modifica el codi]

Article principal: Oort cloud
Impressió artística del núvol d'Oort, el núvol de Hills, i el cinturó de Kuiper (requadre)

The Oort cloud is a hypothetical spherical cloud of up to a trillion icy objects that is believed to be the source for all long-period comets and to surround the Solar System at roughly 50,000 AU (around 1 light-year (ly)), and possibly to as far as 100,000 AU (1.87 ly). It is believed to be composed of comets that were ejected from the inner Solar System by gravitational interactions with the outer planets. Oort cloud objects move very slowly, and can be perturbed by infrequent events such as collisions, the gravitational effects of a passing star, or the galactic tide, the tidal force exerted by the Milky Way.[112][113]

Límits[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Vulcanoid asteroid, Planetes més enllà de Neptú, Hipòtesi Nèmesi, i Tyche (hypothetical planet)

Much of the Solar System is still unknown. The Sun's gravitational field is estimated to dominate the gravitational forces of surrounding stars out to about two light years (125,000 AU). Lower estimates for the radius of the Oort cloud, by contrast, do not place it farther than 50,000 AU.[114] Despite discoveries such as Sedna, the region between the Kuiper belt and the Oort cloud, an area tens of thousands of AU in radius, is still virtually unmapped. There are also ongoing studies of the region between Mercury and the Sun.[115] Objects may yet be discovered in the Solar System's uncharted regions.

In November 2012 NASA announced that as Voyager 1 approached the transition zone to the outer limit of the Solar System, its instruments detected a sharp intensification of the magnetic field. No change in the direction of the magnetic field had occurred, which NASA scientists then interpreted to indicate that Voyager 1 had not yet left the Solar System.[116]

Context galàctic[modifica | modifica el codi]

{{{float_caption}}}
Position of the Solar System within the Milky Way
Position of the Solar System within the Milky Way


The Solar System is located in the Milky Way, a barred spiral galaxy with a diameter of about 100,000 light-years containing about 200 billion stars.[117] The Sun resides in one of the Milky Way's outer spiral arms, known as the Orion–Cygnus Arm or Local Spur.[118] The Sun lies between 25,000 and 28,000 light years from the Galactic Centre,[119] and its speed within the galaxy is about 220 kilometres per second (140 mi/s), so that it completes one revolution every 225–250 million years. This revolution is known as the Solar System's galactic year.[120] The solar apex, the direction of the Sun's path through interstellar space, is near the constellation Hercules in the direction of the current location of the bright star Vega.[121] The plane of the ecliptic lies at an angle of about 60° to the galactic plane.Plantilla:Refn

The Solar System's location in the galaxy is a factor in the evolution of life on Earth. Its orbit is close to circular, and orbits near the Sun are at roughly the same speed as that of the spiral arms. Therefore, the Sun passes through arms only rarely. Because spiral arms are home to a far larger concentration of supernovae, gravitational instabilities, and radiation that could disrupt the Solar System, this has given Earth long periods of stability for life to evolve.[122] The Solar System also lies well outside the star-crowded environs of the galactic centre. Near the centre, gravitational tugs from nearby stars could perturb bodies in the Oort Cloud and send many comets into the inner Solar System, producing collisions with potentially catastrophic implications for life on Earth. The intense radiation of the galactic centre could also interfere with the development of complex life.[122] Even at the Solar System's current location, some scientists have hypothesised that recent supernovae may have adversely affected life in the last 35,000 years by flinging pieces of expelled stellar core towards the Sun as radioactive dust grains and larger, comet-like bodies.[123]

Veïnatge[modifica | modifica el codi]

Beyond the heliosphere is the interstellar medium, consisting of various clouds of gases. (see Local Interstellar Cloud)

The Solar System is currently located in the Local Interstellar Cloud or Local Fluff. It is thought to be near the neighbouring G-Cloud, but it is unknown if the Solar System is embedded in the Local Interstellar Cloud, or if it is in the region where the Local Interstellar Cloud and G-Cloud are interacting.[124][125] The Local Interstellar Cloud is an area of denser cloud in an otherwise sparse region known as the Local Bubble, an hourglass-shaped cavity in the interstellar medium roughly 300 light years across. The bubble is suffused with high-temperature plasma that suggests it is the product of several recent supernovae.[126]

There are relatively few stars within ten light years (95 trillion km, or 60 trillion mi) of the Sun. The closest is the triple star system Alpha Centauri, which is about 4.4 light years away. Alpha Centauri A and B are a closely tied pair of Sun-like stars, whereas the small red dwarf Alpha Centauri C (also known as Proxima Centauri) orbits the pair at a distance of 0.2 light years. The stars next closest to the Sun are the red dwarfs Barnard's Star (at 5.9 light years), Wolf 359 (7.8 light years), and Lalande 21185 (8.3 light years). The largest star within ten light years is Sirius, a bright main-sequence star roughly twice the Sun's mass and orbited by a white dwarf called Sirius B. It lies 8.6 light years away. The remaining systems within ten light years are the binary red-dwarf system Luyten 726-8 (8.7 light years) and the solitary red dwarf Ross 154 (9.7 light years).[127] The Solar System's closest solitary Sun-like star is Tau Ceti, which lies 11.9 light years away. It has roughly 80% of the Sun's mass but only 60% of its luminosity.[128] The closest known extrasolar planet to the Sun lies around Alpha Centauri B. Its one confirmed planet, Alpha Centauri Bb, is at least 1.1 times Earth's mass and orbits its star every 3.236 days.[129]

A diagram of Earth's location in the observable Universe. (Click here for an alternate image.)
A diagram of Earth's location in the observable Universe. (Click here for an alternate image.)

Resum visual[modifica | modifica el codi]

This section is a sampling of Solar System bodies, selected for size and quality of imagery, and sorted by volume. Some omitted objects are larger than the ones included here, notably Pluto and Eris, because these have not been imaged in high quality. Plantilla:SolarSummary

Regions del sistema solar[modifica | modifica el codi]

Generalment, els astrònoms divideixen el sistema solar en dues regions: el sistema solar interior (o tel·lúric) i el sistema solar exterior.

sistema solar interior[modifica | modifica el codi]

El sistema solar interior és la regió que va des del centre del sistema solar, on es troba el Sol, fins al cinturó d'asteroides (entre 2,06 i 3,27 UA del Sol) i inclou els quatre planetes interiors.

El Sol és una estrella de la seqüència principal de classe espectral G2. Això significa que és una mica més gran i calenta que una estrella mitjana. Té un diàmetre d'1,4 milions de km i una massa de 2·1030 kg. Està format per un 71% d'hidrogen, un 21% d'heli (en massa) i algunes traces d'elements més pesants. En el seu interior, la temperatura pot arribar als 13,6 milions de graus. Aquestes temperatures permeten que en el nucli hi tinguin lloc reaccions nuclears de fusió (principalment, hidrogen que es converteix en heli). L'energia produïda en aquestes reaccions es transmet cap a l'exterior i és radiada a l'espai en forma de llum i calor. La temperatura a la superfície és de 5.780 K que equival a una longitud d'ona de la llum en el rang del color groc. Es va formar fa uns 5.000 milions d'anys, al mateix temps que el sistema solar, i arribarà al final de la seva vida d'aquí a uns 5.000 milions d'anys més. Arribat aquell moment, es convertirà en una gegant vermella i després en una nana blanca.

Els quatre planetes terrestres del sistema solar. D'esquerra a dreta: Mercuri, Venus, la Terra i Mart.

Els planetes interiors són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. També s'anomenen planetes terrestres o tel·lúrics perquè, a diferència dels exteriors, tenen unes característiques físiques semblants a les de la Terra. Es caracteritzen per tenir una escorça de roca sòlida, un diàmetre relativament petit i una densitat relativament alta (~5 gr/cm3) (comparats amb els exteriors). Al seu interior, tots tenen un nucli de ferro i un mantell semilíquid. Excepte Mercuri, tots tenen una atmosfera gasosa més o menys densa. Tots tenen cràters d'impacte i molts tenen o han tingut activitat tectònica que ha format muntanyes, valls, volcans,... Cap d'ells té anells i només la Terra (la Lluna) i Mart (Fobos i Deimos) tenen satèl·lits naturals.

El cinturó d'asteroides és la regió del sistema solar on es concentren la gran majoria dels asteroides (fins a un 98%). Es troba entre les òrbites de Mart i Júpiter i per tant en el límit entre el sistema solar interior i l'exterior. Els asteroides es diferencien dels planetes per la seva mida més reduïda i dels objectes transneptunians per estar formats per roca sòlida i metalls en lloc de gel. L'asteroide més gran és Ceres amb 950 km de diàmetre. Altres asteroides de gran mida són: Pal·les i Vesta. Alguns asteroides tenen satèl·lits asteroidals com, per exemple, (243) Ida i el seu asteroide Dàctil.

sistema solar exterior[modifica | modifica el codi]

El sistema solar exterior és la regió que va des del cinturó d'asteroides fins als límits del sistema solar. Inclou els planetes exteriors, els centaures, el cinturó de Kuiper, el disc dispers i el núvol d'Oort. En els últims anys, el descobriment de gran nombre d'objectes en la regió més enllà de l'òrbita de Neptú ha fet que, anàlogament al que passa amb el cinturó d'asteroides, a vegades es consideri el cinturó de Kuiper com el límit del sistema solar exterior.

Els quatre gegants gasosos del sistema solar. De dalt a baix: Neptú, Urà, Saturn i Júpiter.

Els planetes exteriors són Júpiter, Saturn, Urà, Neptú. Es caracteritzen per estar formats majoritàriament per gas (per això s'anomenen també gegants gasosos), pel seu enorme diàmetre i per tenir una baixa densitat (~1 gr/cm3) (en relació amb els interiors). La majoria tenen anells i tots tenen un gran nombre de satèl·lits. Els més importants són els satèl·lits galileians a Júpiter, Tità a Saturn, Tritó a Neptú i Caront a Plutó.

Plutó és un cas especial. No tan sols és el més petit dels planetes sinó que també és més petit que el planeta menor 2003 UB313. La seva composició sembla ser de roca i gel com els objectes transneptunians. La seva òrbita és bastant excèntrica i força inclinada respecte a l'eclíptica. Per tot això, en els últims anys s'ha suggerit que Plutó sigui classificat com a planeta menor i no com a planeta.

Els centaures són un tipus de planetes menors amb òrbites entre la de Júpiter i la de Neptú. Principalment, estan compostos de gel. Es pensa que poden ser un estadi intermedi entre els objectes del cinturó de Kuiper i els cometes. El més conegut és Quiró.

Els objectes transneptunians són cossos gelats amb òrbites més llunyanes que la de Neptú. Es concentren majoritàriament en la regió del cinturó de Kuiper (30-50 UA) (on també es troba Plutó) però també se n'han descobert uns quants amb òrbites més llunyanes i més inclinades anomenats objectes del disc dispers. Precisament en aquesta regió és on es troba el més gran de tots ells: 2003 UB313, que té un diàmetre de 2.400 km aproximadament. 2003 UB313 és també l'objecte conegut que en aquests moments es troba a més distància del Sol (a 97 UA). Altres objectes importants són: Orcus i Quaoar.

El núvol d'Oort és una regió que es creu que podria existir a una distància de 100.000 UA del Sol, molt més enllà de tots els objectes descoberts. És on, suposadament, es trobarien els cometes, fins que alguna cosa els pertorba i desvia la seva òrbita cap a l'interior del sistema solar. L'any 2003 es va descobrir un objecte anomenat Sedna, que és l'objecte descobert que s'allunya més del Sol. Actualment es troba a 90 UA però el seu afeli s'ha estimat en 902 UA. Es creu que podria formar part d'un núvol d'Oort intern.

Els cometes estan compostos bàsicament per gel i tenen òrbites molt excèntriques. Generalment, el seu periheli es troba en el sistema solar interior mentre que l'afeli es troba més enllà de l'òrbita de Plutó. N'hi ha de tres tipus: els de període curt (P<200 anys), els de període llarg (P>200 anys) i els d'aparició única (òrbites parabòliques o hiperbòliques). D'aquests últims no se n'ha descobert cap que provingui de fora del sistema solar sinó que tots tenen l'òrbita pertorbada per Júpiter. El més famós dels cometes és el cometa Halley.

Medi interplanetari[modifica | modifica el codi]

Article principal: Espai interplanetari

L'espai entre els diferents cossos del sistema solar no està buit. Està tot impregnat d'una "sopa de partícules" anomenada medi interplanetari que conté: radiació electromagnètica (fotons), plasma (electrons, protons i diferents ions), raigs còsmics, partícules microscòpiques de pols i camps magnètics (principalment el del Sol). La seva densitat és molt baixa (5 partícules/cm3 entorn de la Terra) i decreix a mesura que ens allunyem del Sol. S'estén en totes direccions fins a una distància d'unes 150 UA. El Sol, els planetes i tots els altres cossos del sistema solar es mouen a través d'aquest medi.

Altres sistemes planetaris[modifica | modifica el codi]

Des de 1992 s'han descobert planetes que orbiten altres estrelles. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar «sistemes solars», ja que la paraula «solar» prové de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el nom de l'estrella corresponent després de la paraula «sistema»; per exemple, sistema 55 Cancri.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema solar a la ficció

El sistema solar és un tema recurrent a la ciència-ficció com a marc per a les històries de la literatura i cinema d'aquest gènere. En aquest article se citen les connotacions i aparicions més remarcables de cada astre. Entre aquests, els viatges imaginaris i exploracions a la Lluna de la Terra es troben a la literatura del segle XVII. A principis del segle XX, després de l'augment del desenvolupament científic i tecnològic impulsat per la revolució industrial, els viatges ficticis a (o des de) altres planetes del sistema solar havien arribat a ser comuns en la ficció.

La literatura primerenca sobre el sistema solar, després d'especulacions científiques que daten del segle XVII, suposa que cada planeta va acollir les seves pròpies formes de vida natives—sovint suposant en forma d'humans, sinó en les actituds. La literatura posterior va començar a acceptar que havia límits establerts per la temperatura, la gravetat, la pressió i la composició de l'atmosfera, o la presència de líquids que establirien límits a la possibilitat de la vida com la coneixem, existent en altres planetes. Al segle XIX, la Lluna es veu com un desert sense aire, incapaç de sostenir la vida en la seva superfície (l'esperança de vida sota la superfície va continuar fins més tard).[130][131] Júpiter i els planetes més enllà eren massa grans, massa freds, i contenen atmosferes compostes de substàncies químiques tòxiques. Mercuri està massa prop del Sol i la seva superfície s'exposa a temperatures extremes. Els asteroides són massa petits i sense aire. A principis del segle XX, les perspectives de vida en el sistema solar es van centrar en Venus, les llunes més grans de Júpiter i Saturn, i especialment Mart.[132]

Amb l'inici de l'era espacial, les sondes planetàries va fer créixer el dubte sobre la probabilitat de vida extraterrestre en el sistema solar, almenys la vida de qualsevol magnitud major que organismes com les bactèries. A mitjan de la dècada de 1960, va ser establert fermament que la vida no podia tenir punt de suport en les superfícies hostils de Mercuri o Venus, i que Mart amb prou feines podia donar suport cap forma de vida macroscòpica en la seva superfície, i molt menys una civilització avançada. En la dècada de 1980 es va demostrar que les superfícies de les llunes de Júpiter també eren hostils per a la vida. La ficció més recent es va centrar en el sistema solar abordant la seva exploració amb fins com ara terraformació, l'enginyeria dels planetes per l'habitabilitat humana, amb la possibilitat de qualsevol tipus de vida existent.[133]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Sistema solar

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sistema solar
Subprojecte Viquijúnior
de Viquillibres
Al Subprojecte Viquijúnior de
Viquillibres hi ha contingut infantil lliure i didàctic relatiu a Sistema solar .

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Les majúscules del nom varia. La Unió Astronòmica Internacional (International Astronomical Union o IAU en anglès), que és l'organisme amb autoritat en relació amb la nomenclatura astronòmica, especifica la capitalització els noms de tots els objectes astronòmics individuals (sistema solar). No obstant això, el nom es fa comunament en minúscules (sistema solar) – com, per exemple, en el Oxford English Dictionary i el Merriam-Webster's 11th Collegiate Dictionary
  2. Històricament, altres cossos van ser una vegada considerats planetes, incloent Plutó des del seu descobriment en 1930 fins el 2006. Per a més informació, vegeu anteriors planetes.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 D'acord amb les definicions actuals, els objectes en òrbita al voltant del sol són classificats dinàmicament i físicament en tres categories: planetes, planetes nans, i cossos menors del sistema solar. Un planeta és qualsevol cos en òrbita al voltant del sol que té prou massa per formar una forma esfèrica i té netejat el seu veïnatge immediat de tots els objectes més petits. Amb aquesta definició, el sistema solar té vuit planetes coneguts: Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, i Neptú. Plutú no s'ajusta a aquesta definició, ja que no ha netejat la seva òrbita dels objectes del cinturó de Kuiper del voltant.[6] Un planeta nan és un cos celeste orbitant el sol que és prou massiu per ser arrodonit per la seva pròpia gravetat però que no ha netejat la seva regió propera de planetesimals i no és un satèl·lit.[6] La IAU ha reconegut cinc planetes nans: Ceres, Plutó, Haumea, Makemake, i Eris.[7] Altres objectes comunament acceptats com a planetes nans són 2007 OR10, Sedna, Orcus, i Quaoar.[8] Els planetes nans que orbiten a la regió transneptuniana s'anomenen "plutoides", encara que aquest terme no és d'ús generalitzat.[9] La resta dels objectes en òrbita al voltant del Sol són cossos menors del sistema solar.[6]
  4. Vegeu Llista de satèl·lits naturals per a la llista completa dels satèl·lits naturals dels vuit planetes i els cinc primers planetes nans.
  5. 5,0 5,1 La massa del sistema solar excloent el sol, Júpiter i Saturn pot ser determinada sumant totes les masses calculades dels objectes més grans i utilitzant càlculs aproximats per a les masses del núvol d'Oort (estimat en aproximadament 3 vegades la massa terrestre),[14] el cinturó de Kuiper (estimat en aproximadament 0,1 masses terrestres)[15] i el cinturó d'asteroides (estimat en 0,0005 masses terrestres)[16] per a un total, arrodonit en positiu, de ~37 masses terrestres, o el 8,1% de la massa en òrbita al voltant del sol. Amb les masses combinades d'Urà i Neptú (~31 masses terrestres) restades, queden ~6 masses terrestres de material que comprèn l'1,3% del total.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mike Brown. «Free the dwarf planets!». "Mike Brown's Planets (self-published)", 23 agost 2011.
  2. Sheppard, Scott S. «The Giant Planet Satellite and Moon Page». Departament of Terrestrial Magnetism at Carniege Institution for science. [Consulta: 2013-07-23].
  3. Wm. Robert Johnston. «Asteroids with Satellites». Johnston's Archive, 2013-12-06. [Consulta: 2013-12-12].
  4. 4,0 4,1 «How Many Solar System Bodies». NASA/JPL Solar System Dynamics. [Consulta: 2013-12-12].
  5. 5,0 5,1 doi: 10.1016/S0273-1177(03)00578-7
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  6. 6,0 6,1 6,2 «The Final IAU Resolution on the definition of "planet" ready for voting». IAU, 2006-08-24 [Consulta: 2 març 2007].
  7. 7,0 7,1 «Dwarf Planets and their Systems». Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN). U.S. Geological Survey, 2008-11-07. [Consulta: 2008-07-13].
  8. Ron Ekers. «IAU Planet Definition Committee». International Astronomical Union. [Consulta: 2008-10-13].
  9. «Plutoid chosen as name for Solar System objects like Pluto». International Astronomical Union, 11 juny 2008, Paris [Consulta: 11 juny 2008].
  10. "Today we know of more than a dozen dwarf planets in the solar system".The PI's Perspective
  11. WC Rufus. «The astronomical system of Copernicus». Popular Astronomy, 31, 1923, pàg. 510. Bibcode: 1923PA.....31..510R.
  12. Weinert, Friedel. Copernicus, Darwin, & Freud: revolutions in the history and philosophy of science. Wiley-Blackwell, 2009, p. 21. ISBN 978-1-4051-8183-9. 
  13. M Woolfson. «The origin and evolution of the solar system». Astronomy & Geophysics, 41, 1, 2000, pàg. 1.12. DOI: 10.1046/j.1468-4004.2000.00012.x.
  14. Alessandro Morbidelli (2005). "Origin and dynamical evolution of comets and their reservoirs." {{{version}}}.
  15. 15,0 15,1 Audrey Delsanti and David Jewitt. «The Solar System Beyond The Planets» (PDF). Institute for Astronomy, University of Hawaii, 2006. [Consulta: 2007-01-03].
  16. 16,0 16,1 Krasinsky, G. A.. «Hidden Mass in the Asteroid Belt». Icarus, 158, 1, juliol 2002, pàg. 98–105. Bibcode: 2002Icar..158...98K. DOI: 10.1006/icar.2002.6837.
  17. Levison, H. F.. «The formation of the Kuiper belt by the outward transport of bodies during Neptune's migration». Nature, 426, 6965, 2003-11-27, pàg. 419–421. DOI: 10.1038/nature02120. PMID: 14647375 [Consulta: 26 maig 2012].
  18. Harold F. Levison, Martin J Duncan. «From the Kuiper Belt to Jupiter-Family Comets: The Spatial Distribution of Ecliptic Comets». Icarus, 127, 1, 1997, pàg. 13–32. Bibcode: 1997Icar..127...13L. DOI: 10.1006/icar.1996.5637.
  19. Grossman, Lisa. «Planet found orbiting its star backwards for first time». NewScientist, 13 agost 2009. [Consulta: 10 octubre 2009].
  20. nineplanets.org. «An Overview of the Solar System». [Consulta: 2007-02-15].
  21. Amir Alexander. «New Horizons Set to Launch on 9-Year Voyage to Pluto and the Kuiper Belt». The Planetary Society, 2006. [Consulta: 2006-11-08].
  22. 22,0 22,1 Marochnik, L. and Mukhin, L. (1995). "Is Solar System Evolution Cometary Dominated?". Shostak, G. S. Progress in the Search for Extraterrestrial Life 74: 83.  
  23. doi: 10.1088/2041-8205/731/2/L42
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  24. «The Sun's Vital Statistics». Stanford Solar Center. [Consulta: 2008-07-29]., citant Eddy, J. A New Sun: The Solar Results From Skylab. NASA, 1979, p. 37. NASA SP-402. 
  25. Williams, Dr. David R. «Saturn Fact Sheet». NASA, 7 setembre 2006. [Consulta: 2007-07-31].
  26. Williams, Dr. David R. «Jupiter Fact Sheet». NASA, 16 novembre 2004. [Consulta: 2007-08-08].
  27. Paul Robert Weissman, Torrence V. Johnson. Encyclopedia of the solar system. Academic Press, 2007, p. 615. ISBN 0-12-088589-1. 
  28. 28,0 28,1 28,2 doi:10.1016/0032-0633(95)00061-5
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 doi: 10.1016/S0032-0633(99)00088-4
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  30. Michael Zellik. Astronomy: The Evolving Universe. 9a ed.. Cambridge University Press, 2002, p. 240. ISBN 0-521-80090-0. OCLC 223304585 46685453. 
  31. Placxo, Kevin W.; Gross, Michael. Astrobiology: a brief introduction. JHU Press, 2006, p. 66. ISBN 978-0-8018-8367-5. 
  32. K. P. Schroder, Robert Cannon Smith. «Distant future of the Sun and Earth revisited». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 386, 1, 2008, pàg. 155–163. Bibcode: 2008MNRAS.386..155S. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2008.13022.x.
  33. Pogge, Richard W. «The Once & Future Sun» (lecture notes). New Vistas in Astronomy, 1997. [Consulta: 2005-12-07].
  34. «Sun: Facts & Figures». NASA. [Consulta: 2009-05-14].
  35. Zirker, Jack B. Journey from the Center of the Sun. Princeton University Press, 2002, p. 120–127. ISBN 978-0-691-05781-1. 
  36. «Why is visible light visible, but not other parts of the spectrum?». The Straight Dome, 2003. [Consulta: 2009-05-14].
  37. 37,0 37,1 Than, Ker. «Astronomers Had it Wrong: Most Stars are Single». SPACE.com, 30 gener 2006 [Consulta: 1 agost 2007].
  38. Smart, R. L.; Carollo, D.; Lattanzi, M. G.; McLean, B.; Spagna, A. (2001). "The Second Guide Star Catalogue and Cool Stars". Hugh R. A. Jones and Iain A. Steele Ultracool Dwarfs: New Spectral Types L and T: 119, Springer.  
  39. Nir J. Shaviv. «Towards a Solution to the Early Faint Sun Paradox: A Lower Cosmic Ray Flux from a Stronger Solar Wind». Journal of Geophysical Research, 108, A12, 2003, pàg. 1437. arXiv: astroph/0306477. Bibcode: 2003JGRA..108.1437S. DOI: 10.1029/2003JA009997.
  40. T. S. van Albada, Norman Baker. «On the Two Oosterhoff Groups of Globular Clusters». Astrophysical Journal, 185, 1973, pàg. 477–498. Bibcode: 1973ApJ...185..477V. DOI: 10.1086/152434.
  41. Charles H. Lineweaver. «An Estimate of the Age Distribution of Terrestrial Planets in the Universe: Quantifying Metallicity as a Selection Effect». Icarus, 151, 2, 2001-03-09, pàg. 307–313. arXiv: astro-ph/0012399. Bibcode: 2001Icar..151..307L. DOI: 10.1006/icar.2001.6607.
  42. «Solar Physics: The Solar Wind». Marshall Space Flight Center, 2006-07-16. [Consulta: 2006-10-03].
  43. 43,0 43,1 43,2 «Voyager Enters Solar System's Final Frontier». NASA. [Consulta: 2007-04-02].
  44. Phillips, Tony. «The Sun Does a Flip». Science@NASA, 2001-02-15. [Consulta: 2007-02-04].
  45. A Star with two North Poles, April 22, 2003, Science @ NASA
  46. Riley, Pete «Modeling the heliospheric current sheet: Solar cycle variations». Journal of Geophysical Research, 107, 2002. Bibcode: 2002JGRA.107g.SSH8R. DOI: 10.1029/2001JA000299.
  47. Lundin, Richard. «Erosion by the Solar Wind». Science, 291, 5510, 2001-03-09, pàg. 1909. DOI: 10.1126/science.1059763. PMID: 11245195.
  48. Langner, U. W.. «Effects of the position of the solar wind termination shock and the heliopause on the heliospheric modulation of cosmic rays». Advances in Space Research, 35, 12, 2005, pàg. 2084–2090. Bibcode: 2005AdSpR..35.2084L. DOI: 10.1016/j.asr.2004.12.005.
  49. «Long-term Evolution of the Zodiacal Cloud», 1998. [Consulta: 2007-02-03].
  50. «ESA scientist discovers a way to shortlist stars that might have planets». ESA Science and Technology, 2003. [Consulta: 2007-02-03].
  51. Landgraf, M.. «Origins of Solar System Dust beyond Jupiter». The Astronomical Journal, 123, 5, maig 2002, pàg. 2857–2861. Bibcode: 2002AJ....123.2857L. DOI: 10.1086/339704 [Consulta: 9 febrer 2007].
  52. «Inner Solar System». NASA Science (Planets). [Consulta: 2009-05-09].
  53. Schenk P., Melosh H. J. (1994), Lobate Thrust Scarps and the Thickness of Mercury's Lithosphere, Abstracts of the 25th Lunar and Planetary Science Conference, 1994LPI....25.1203S
  54. Bill Arnett. «Mercury». The Nine Planets, 2006. [Consulta: 2006-09-14].
  55. Benz, W., Slattery, W. L., Cameron, A. G. W. (1988), Collisional stripping of Mercury's mantle, Icarus, v. 74, p. 516–528.
  56. Cameron, A. G. W. (1985), The partial volatilization of Mercury, Icarus, v. 64, p. 285–294.
  57. Mark Alan Bullock. «The Stability of Climate on Venus» (PDF). Falta indicar la publicació. Southwest Research Institute, 1997 [Consulta: 26 desembre 2006].
  58. Paul Rincon. «Climate Change as a Regulator of Tectonics on Venus» (PDF). Johnson Space Center Houston, TX, Institute of Meteoritics, University of New Mexico, Albuquerque, NM, 1999. [Consulta: 2006-11-19].
  59. «What are the characteristics of the Solar System that lead to the origins of life?». NASA Science (Big Questions). [Consulta: 2011-08-30].
  60. Anne E. Egger, M.A./M.S. «Earth's Atmosphere: Composition and Structure». VisionLearning.com. [Consulta: 2006-12-26].
  61. David C. Gatling, Conway Leovy. «Mars Atmosphere: History and Surface Interactions». A: Lucy-Ann McFadden et al. Encyclopaedia of the Solar System, 2007, p. 301–314. 
  62. David Noever. «Modern Martian Marvels: Volcanoes?». NASA Astrobiology Magazine, 2004. [Consulta: 2006-07-23].
  63. «Mars: A Kid's Eye View». NASA. [Consulta: 2009-05-14].
  64. Scott S. Sheppard, David Jewitt, and Jan Kleyna. «A Survey for Outer Satellites of Mars: Limits to Completeness». Astronomical Journal, 2004. [Consulta: 2006-12-26].
  65. «Are Kuiper Belt Objects asteroids? Are large Kuiper Belt Objects planets?». Cornell University. [Consulta: 2009-03-01].
  66. Petit, J.-M.; Morbidelli, A.; Chambers, J.. «The Primordial Excitation and Clearing of the Asteroid Belt» (PDF). Icarus, 153, 2, 2001, pàg. 338–347. Bibcode: 2001Icar..153..338P. DOI: 10.1006/icar.2001.6702 [Consulta: 22 març 2007].
  67. «IAU Planet Definition Committee». International Astronomical Union, 2006. [Consulta: 2009-03-01].
  68. «New study reveals twice as many asteroids as previously believed». ESA, 2002. [Consulta: 2006-06-23].
  69. «On the Definition of the Term Meteoroid». Quarterly Journal of the Royal Astronomical Society, 36, 3, setembre 1995, pàg. 281–284. Bibcode: 1995QJRAS..36..281B.
  70. «History and Discovery of Asteroids» (DOC). NASA. [Consulta: 2006-08-29].
  71. Phil Berardelli. «Main-Belt Comets May Have Been Source Of Earths Water». SpaceDaily, 2006. [Consulta: 2006-06-23].
  72. Barucci, M. A.; Kruikshank, D.P.; Mottola S.; Lazzarin M.. «Physical Properties of Trojan and Centaur Asteroids». A: Asteroids III. Tucson, Arizona: University of Arizona Press, 2002, p. 273–87. 
  73. «Origin and Evolution of Near-Earth Objects» (PDF). Asteroids III. University of Arizona Press, gener 2002, pàg. 409–422. Bibcode: 2002aste.conf..409M.
  74. Jack J. Lissauer, David J. Stevenson. «Formation of Giant Planets» (PDF). NASA Ames Research Center; California Institute of Technology, 2006. [Consulta: 2006-01-16].
  75. Pappalardo, R T. «Geology of the Icy Galilean Satellites: A Framework for Compositional Studies». Brown University, 1999. [Consulta: 2006-01-16].
  76. «Density of Saturn». Fraser Cain. universetoday.com. [Consulta: 2013-08-09].
  77. Kargel, J. S. «Cryovolcanism on the icy satellites». Earth, Moon, and Planets, 67, 1994, pàg. 101–113. Bibcode: 1995EM&P...67..101K. DOI: 10.1007/BF00613296.
  78. «10 Mysteries of the Solar System». Astronomy Now, 19, 2005, pàg. 65. Bibcode: 2005AsNow..19h..65H.
  79. Podolak, M.; Reynolds, R. T.; Young, R.. «Post Voyager comparisons of the interiors of Uranus and Neptune». Geophysical Research Letters, 17, 10, 1990, pàg. 1737. Bibcode: 1990GeoRL..17.1737P. DOI: 10.1029/GL017i010p01737.
  80. Duxbury, N. S., Brown, R. H. «The Plausibility of Boiling Geysers on Triton». Beacon eSpace, 1995. [Consulta: 2006-01-16].
  81. John Stansberry, Will Grundy, Mike Brown, Dale Cruikshank, John Spencer, David Trilling, Jean-Luc Margot (2007). "Physical Properties of Kuiper Belt and Centaur Objects: Constraints from Spitzer Space Telescope". The Solar System Beyond Neptune: 161.  
  82. Patrick Vanouplines. «Chiron biography». Vrije Universitiet Brussel, 1995. [Consulta: 2006-06-23].
  83. Sekanina, Zdeněk. «Kreutz sungrazers: the ultimate case of cometary fragmentation and disintegration?». Publications of the Astronomical Institute of the Academy of Sciences of the Czech Republic, 89, 2001, pàg. 78–93. Bibcode: 2001PAICz..89...78S.
  84. Królikowska, M.. «A study of the original orbits of hyperbolic comets». Astronomy & Astrophysics, 376, 1, 2001, pàg. 316–324. Bibcode: 2001A&A...376..316K. DOI: 10.1051/0004-6361:20010945.
  85. Whipple, Fred L. «The activities of comets related to their aging and origin». Celestial Mechanics and Dynamical Astronomy, 54, 1992, pàg. 1–11. Bibcode: 1992CeMDA..54....1W. DOI: 10.1007/BF00049540.
  86. 86,0 86,1 Stephen C. Tegler. «Kuiper Belt Objects: Physical Studies». A: Lucy-Ann McFadden et al. Encyclopedia of the Solar System, 2007, p. 605–620. 
  87. doi: 10.1086/501524
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  88. Chiang et al.; Jordan, A. B.; Millis, R. L.; Buie, M. W.. «Resonance Occupation in the Kuiper Belt: Case Examples of the 5:2 and Trojan Resonances». The Astronomical Journal, 126, 1, 2003, pàg. 430–443. Bibcode: 2003AJ....126..430C. DOI: 10.1086/375207 [Consulta: 15 agost 2009].
  89. M. W. Buie, R. L. Millis, L. H. Wasserman, J. L. Elliot, S. D. Kern, K. B. Clancy, E. I. Chiang, A. B. Jordan, K. J. Meech, R. M. Wagner, D. E. Trilling. «Procedures, Resources and Selected Results of the Deep Ecliptic Survey». Earth, Moon, and Planets, 92, 1, 2005, pàg. 113. arXiv: astro-ph/0309251. Bibcode: 2003EM&P...92..113B. DOI: 10.1023/B:MOON.0000031930.13823.be.
  90. E. Dotto1, M. A. Barucci2, and M. Fulchignoni. «Beyond Neptune, the new frontier of the Solar System» (PDF), 2006-08-24. [Consulta: 2006-12-26].
  91. Fajans, J.. «Autoresonant (nonstationary) excitation of pendulums, Plutinos, plasmas, and other nonlinear oscillators». American Journal of Physics, 69, 10, octubre 2001, pàg. 1096–1102. DOI: 10.1119/1.1389278 [Consulta: 26 desembre 2006].
  92. Marc W. Buie. «Orbit Fit and Astrometric record for 136472». SwRI (Space Science Department), 2008-04-05. [Consulta: 2012-07-15].
  93. Michael E. Brown. «The largest Kuiper belt objects» (PDF). CalTech. [Consulta: 2012-07-15].
  94. «News Release – IAU0807: IAU names fifth dwarf planet Haumea». International Astronomical Union, 2008-09-17. [Consulta: 2012-07-15].
  95. David Jewitt. «The 1000 km Scale KBOs». University of Hawaii, 2005. [Consulta: 2006-07-16].
  96. «List Of Centaurs and Scattered-Disk Objects». IAU: Minor Planet Center. [Consulta: 2007-04-02].
  97. doi: 10.1126/science.1139415
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  98. Littmann, Mark. Planets Beyond: Discovering the Outer Solar System. Courier Dover Publications, 2004, p. 162–163. ISBN 978-0-486-43602-9. 
  99. 99,0 99,1 99,2 «A 5-fluid hydrodynamic approach to model the Solar System-interstellar medium interaction» (PDF). Astronomy & Astrophysics, 357, 2000, pàg. 268. Bibcode: 2000A&A...357..268F. See Figures 1 and 2.
  100. NASA/JPL. «Cassini's Big Sky: The View from the Center of Our Solar System», 2009. [Consulta: 2009-12-20].
  101. Stone, E. C.; Cummings, A. C.; McDonald, F. B.; Heikkila, B. C.; Lal, N.; Webber, W. R.. «Voyager 1 explores the termination shock region and the heliosheath beyond». Science, 309, 5743, setembre 2005, pàg. 2017–20. Bibcode: 2005Sci...309.2017S. DOI: 10.1126/science.1117684. PMID: 16179468.
  102. Stone, E. C.; Cummings, A. C.; McDonald, F. B.; Heikkila, B. C.; Lal, N.; Webber, W. R.. «An asymmetric solar wind termination shock». Nature, 454, 7200, juliol 2008, pàg. 71–4. DOI: 10.1038/nature07022. PMID: 18596802.
  103. ; Agle, D. C.; Brown, Dwayne«NASA Spacecraft Embarks on Historic Journey Into Interstellar Space». NASA, 12 setembre 2013. [Consulta: 12 setembre 2013].
  104. P. C. Frisch (University of Chicago). «The Sun's Heliosphere & Heliopause». Astronomy Picture of the Day, 24 juny 2002. [Consulta: 2006-06-23].
  105. «Voyager: Interstellar Mission». NASA Jet Propulsion Laboratory, 2007. [Consulta: 2008-05-08].
  106. R. L. McNutt, Jr. et al. (2006). "Innovative Interstellar Explorer". Physics of the Inner Heliosheath: Voyager Observations, Theory, and Future Prospects 858: 341–347. DOI:10.1063/1.2359348.  
  107. Anderson, Mark. «Interstellar space, and step on it!». New Scientist, 2007-01-05. [Consulta: 2007-02-05].
  108. David Jewitt. «Sedna – 2003 VB12». University of Hawaii, 2004. [Consulta: 2006-06-23].
  109. Mike Brown. «Sedna». CalTech, 2004. [Consulta: 2007-05-02].
  110. «JPL Small-Body Database Browser: (2012 VP113)». Jet Propulsion Laboratory, 2013-10-30 last obs. [Consulta: 2014-03-26].
  111. «A new object at the edge of our Solar System discovered». Physorg.com, 26 març 2014.
  112. Stern SA, Weissman PR. «Rapid collisional evolution of comets during the formation of the Oort cloud.». Space Studies Department, Southwest Research Institute, Boulder, Colorado, 2001. [Consulta: 2006-11-19].
  113. Bill Arnett. «The Kuiper Belt and the Oort Cloud». nineplanets.org, 2006. [Consulta: 2006-06-23].
  114. T. Encrenaz, JP. Bibring, M. Blanc, MA. Barucci, F. Roques, PH. Zarka. The Solar System: Third edition. Springer, 2004, p. 1. 
  115. Durda D. D.; Stern S. A.; Colwell W. B.; Parker J. W.; Levison H. F.; Hassler D. M.. «A New Observational Search for Vulcanoids in SOHO/LASCO Coronagraph Images». Icarus, 148, 2004, pàg. 312–315. Bibcode: 2000Icar..148..312D. DOI: 10.1006/icar.2000.6520.
  116. «NASA Voyager 1 Encounters New Region in Deep Space». NASA, 3 desembre 2012. [Consulta: 26 gener 2013].
  117. English, J.. «Exposing the Stuff Between the Stars». Hubble News Desk [Consulta: 10 maig 2007].
  118. R. Drimmel, D. N. Spergel. «Three Dimensional Structure of the Milky Way Disk». Astrophysical Journal, 556, 2001, pàg. 181–202. arXiv: astro-ph/0101259. Bibcode: 2001ApJ...556..181D. DOI: 10.1086/321556.
  119. Eisenhauer, F.. «A Geometric Determination of the Distance to the Galactic Center». Astrophysical Journal, 597, 2, 2003, pàg. L121–L124. Bibcode: 2003ApJ...597L.121E. DOI: 10.1086/380188.
  120. Leong, Stacy. «Period of the Sun's Orbit around the Galaxy (Cosmic Year)». The Physics Factbook, 2002. [Consulta: 2007-04-02].
  121. C. Barbieri. «Elementi di Astronomia e Astrofisica per il Corso di Ingegneria Aerospaziale V settimana». IdealStars.com, 2003. [Consulta: 2007-02-12].
  122. 122,0 122,1 Leslie Mullen. «Galactic Habitable Zones». Astrobiology Magazine, 2001. [Consulta: 2006-06-23].
  123. «Supernova Explosion May Have Caused Mammoth Extinction». Physorg.com, 2005. [Consulta: 2007-02-02].
  124. Our Local Galactic Neighborhood, NASA, 05-06-2013
  125. Into the Interstellar Void, Centauri Dreams, 05-06-2013
  126. «Near-Earth Supernovas». NASA. [Consulta: 2006-07-23].
  127. «Stars within 10 light years». SolStation. [Consulta: 2007-04-02].
  128. «Tau Ceti». SolStation. [Consulta: 2007-04-02].
  129. doi: 10.1038/nature11572
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  130. El Foro de Damablanca. «"La Luna", como Tema Literario» (en Castellà). [Consulta: 19 març 2014].
  131. Ratto, Kathleen. «The Moon in Literature» (en anglès) p. 932-936, Desembre 1971.
  132. ETB. «Desvelando los misterios de Venus» (en Castellà). [Consulta: 19 març 2014].
  133. CCM Benchmark. «Terraformation» (en francès), 2013. [Consulta: 19 març 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]