Sítids

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Sittidae)
Infotaula d'ésser viuSítids
Sittidae Modifica el valor a Wikidata

Pica-soques blau (Sitta europaea)
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaSittidae Modifica el valor a Wikidata
Lesson, 1828
Tipus taxonòmicSitta Modifica el valor a Wikidata

Els sítids són una família d'ocells de l'ordre dels passeriformes, l'únic representant dels quals als Països Catalans és el pica-soques blau. Tots aquests moixons reben el nom comú de pica-soques.[1] També es poden denominar amb aquest nom els membres del gènere Neositta, d'aspecte semblant però filogenèticament llunyans. Ocasionalment, també s'emprà aquest nom, fent referència al raspinell.

Morfologia[modifica]

Un pica-soques eurasiàtic (S. europaea caesia) en ple vol. Aquesta espècie presenta la majoria de les característiques comunes dels pica-soques, com un bec llarg i punxegut, parts superiors color blau grisenc i parts inferiors clares. S'aprecia també la menor grandària longitudinal de la primera ploma primària.

Els pica-soques formen una família relativament homogènia morfològicament. Són aus rabassudes amb ales curtes arrodonides i cua curta, quadrada i amb dotze plomes.[2][3] Cada ala té deu plomes primàries, la primera de les quals és més curta.[4] El bec és robust, llarg i punxegut,[5] no els serveix per a foradar els troncs, però l’empren per a trencar la clofolla de certs fruits, com les nous i avellanes, dels quals també s’alimenten;[6] les potes són curtes i amb dits anisodàctils que posseeixen urpes fortes.[3] En general, les seves parts superiors són de color blau grisenc, encara que algunes espècies asiàtiques tenen el plomatge blau violaci (aquestes espècies tenen becs grocs o vermellosos). En canvi, les seves parts inferiors són de coloracions clares i càlides, que oscil·len del color blanquinós a diversos tons en beix, groc, taronja, vermell o lila, especialment vius a la zona pectoral.[2] Aquests colors contrasten amb els tons verds i marrons dels boscos, però el seu plomatge dorsal és prou fosc perquè aquests ocells passin desapercebuts.[2][7] Tenen ungles fortes i ganxudes.[6]

Els patrons del cap varien segons l'espècie. La majoria consisteixen en una llarga llista ocular negra i un pili totalment o parcialment fosc que contrasta amb una llista superciliar o la brida, gairebé sempre presents.[2][5] Pràcticament no presenten dimorfisme sexual, però mascles i femelles poden diferir en el color de la zona inferior, sobretot en els flancs i sota la cua. En espècies amb llista ocular o capell foscos, els mascles solen ser més pàl·lids i més clars que les femelles.[8] Els exemplars joves o aus de menys d'un any són gairebé indistingibles dels adults.[9] Totes les espècies realitzen, almenys, una muda després de la temporada de reproducció i alguns, fins i tot, una muda prenupcial. Els individus més joves experimenten durant l'estiu la seva primera muda postjuvenil, excepte la de les plomes de vol.[8]

La mida varia entre les diferents espècies i subespècies, encara que totes són aus petites.[10][9][11] Els pica-soques que habiten als boscs de coníferes solen ser més petits (com tendència general); un exemple és la mida reduïda de les subespècies asiàtiques del pica-soques eurasiàtic (S. europaea) en comparació amb la subespècie nominal.[12] El pica-soques gegant (S. magna), l'espècie més gran del gènere, arriba als 19,5 cm de longitud i pesa entre 36 i 47 grams.[13][14] A l'altre extrem estan S. canadensis, S. pusilla i S. pygmaea, que arriben a mesurar 10 cm de llarg i a pesar al voltant de 10 grams.[15][16][17][18] La longitud de l'ala varia entre 60 i 120 mm dins de cada espècie, però amb una variabilitat geogràfica significativa i amb moltes similituds entre elles. Per exemple, per a espècies que no s'assemblen, com el pica-soques roquer oriental (S. tephronota) i el pica-soques roquer occidental (S. neumayer), les ales dels quals tenen la mateixa longitud, poc més de 80 mm, però la primera espècie és de major grandària que la segona, tot i que totes dues són simpàtriques.[12][19]

  • Les parts superiors del pica-soques són blavoses, amb les parts inferiors clares i les anques vermelloses..S. magna és el pica-soques més gran.
  • El pica-soques nan (S. pygmaea), com el seu nom indica, és el més petit del gènere.
    El pica-soques nan (S. pygmaea), com el seu nom indica, és el més petit del gènere.
  • El pica-soques de les Filipines (S. oenochlamys), un de los tres pica-soques amb bec groc-vermellós del Sud-est Asiàtic.
    El pica-soques de les Filipines (S. oenochlamys), un de los tres pica-soques amb bec groc-vermellós del Sud-est Asiàtic.
  • S. formosa és el pica-soques amb el plomatge més colorit.
    S. formosa és el pica-soques amb el plomatge més colorit.
  • S. neumayer i S. tephronota són els únics que construeixen el seu niu a les parets dels penya-segats, en lloc del buit d'un tronc.
    S. neumayer i S. tephronota són els únics que construeixen el seu niu a les parets dels penya-segats, en lloc del buit d'un tronc.

Ecologia i comportament[modifica]

Vocalitzacions[modifica]
Cants i crides
Crida d'un pica-soques del Canadà.

Cant d'un Pica-soques eurasiàtic a Rússia.

Cant d'un pica-soques pitblanc.

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda
Sitta pygmaea fotografiat prop de Pecos (Nou Mèxic, Estats Units).
Sitta frontalis
Pica-soques de pit blanc (Sitta carolinensis) fotografiat a Oregon (Estats Units)
Sitta pusilla fotografiat a Carolina del Nord (Estats Units)

Són aus sorolloses i emeten diferents tipus de xiulets, gorges i xiscles en les seves vocalitzacions.[20] Els cants de seguici solen ser idèntics als seus anomenats de contacte encara que més perllongats amb tons de manera desafiant o en preparació per al combat.[21] A Amèrica del Nord, el pica-soques del Canadà (S. canadensis), que comparteix en gran manera la seva àrea de distribució amb la mallerenga capnegra americana (Poecile atricapillus), és capaç de reconèixer els crits d'aquest últim.[22][23] La mallerenga emet variacions subtils en els seus crits d'alarma que informen sobre el risc i la mida de possibles depredadors. Encara que la majoria de les aus reconeixen les crides d'alarma d'altres espècies, el pica-soques del Canadà és capaç d'interpretar aquestes variacions en les crides de la mallerenga i respondre apropiadament.[16][24]

Es considera que el cant del pica-soques eurasiàtic és el més variat i audible de la família i consisteix en una sèrie de xiulets clars, lents i lleugerament ascendents o descendents.[25][26] S'ha descrit com a «vuih, vuih, vuih, vuih… o viiu, viiu, viiu, viiu… o en variacions ràpides, vivivivivivivi, amb clara sonoritat».[25] Alguns sonogrames de crides i cants d'S. e. arctica van ser publicats el 1996,[27] i en ells la veu va ser descrita com a «diferentment significativa» a la del pica-soques euroasiàtic, però no hi ha hagut una investigació definitiva del tema.[28][29]

Reproducció[modifica]

Els nius són instal·lats en forats d'arbres i algunes espècies euroasiàtiques basteixen a l'entrada una paret prima de fang, que en alguns casos es limita a reduir-ne el diàmetre[30] i en d'altres es converteix en un conducte tubular.[31] Amb un comportament relacionat, el pica-soques del Canadà unta els voltants del niu amb brea.[31]

Mascle i femella són molt semblants i col·laboren en la construcció del niu i l'alimentació dels polls.[31] La incubació la fa la femella tota sola mentre el mascle l'alimenta.[31]

Alimentació[modifica]

Mengen insectes, llavors i nous.

Són ocells omnívors: encara s'alimenten principalment d'insectes, complementen la seva dieta amb nous i llavors, especialment a l'hivern. Busquen insectes ocults entre l'escorça en les seves escalades pels troncs i branques, a vegades cap per avall, i poques vegades es posen en els matolls o el sòl. Solen alimentar-se en solitari en el seu territori durant la temporada de reproducció i cria, marcant-lo amb forts crits i cants senzills; però poden unir-se a esbarts per aconseguir aliment durant la resta de l'any.

Distribució i hàbitat[modifica]

Mapa il·lustratiu de l'abundancia dels pica-soques, segons Matthysen (1998):[4]
  Una espècie.
  Dos o tres espècies.
  Quatro espècies o més.

Els pica-soques estan presents a gran part de l'hemisferi nord: Amèrica del Nord i Amèrica Central septentrional, la major part d'Europa i a Àsia fins a arribar a la Línia de Wallace. La diversitat més gran es troba a les regions muntanyenques de l'Àsia central i del Sud, on existeixen unes vint espècies.[32] Hi ha cinc espècies a Europa i a Amèrica del Nord n'hi ha quatre. A l'Àfrica, només hi ha dues espècies amb població extremadament limitada: una subespècie del grimpador blau (S. europaea hispaniensis)[33] als boscos de Cedres del Rif marroquí[34] i del Pica-soques de la Cabília (S. ledanti), endèmic d'algunes petites àrees de Cabília (Algèria).[35] El gènere està absent a Amèrica del Sud i Oceania.[32][36]

La majoria de les espècies són sedentàries i residents anuals,[37] i l'únic que realitza una migració prou notable és el pica-soques canadenc (S. canadensis), que hiverna a Amèrica del Nord, però abandona les parts més septentrionals de la seva distribució, és a dir, algunes zones de reproducció a Canadà.[38][16] Individus erràtics d'aquesta espècie van ser trobats en les Bermudes, Islàndia i Anglaterra.[39][40] S'ha documentat també que algunes subespècies de S. europaea a Sibèria recorren la franja de bosc boreal euroasiàtic fins a Finlàndia i Suècia; Löhrl suposa que aquesta migració interna es deu a la superpoblació.[34]

Hàbitat[modifica]

Normalment, la majoria dels trepadors són forestals i habiten boscos temprats de muntanya, però dues espècies —el pica-soques roquer occidental (S. neumayer) i el pica-soques roquer oriental (S. tephronota)— s'han adaptat a hàbitats rocosos de les regions més àrides d'Euràsia:[41][42] passen l'hivern en zones boscoses, però nien en vessants o penya-segats rocosos.[19][43][44]

Costums[modifica]

Recorren fàcilment els troncs verticals, tant de cap per avall com de cap per amunt, sense recolzar-se en la cua mentre exploren les esquerdes de la fusta tot cercant els insectes que hi habiten.

La majoria d'espècies d'aquesta família són sedentàries.

Taxonomia[modifica]

Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 11.1, 2021) la família dels sítids (Sittidae) està formada per un únic gènere amb 28 espècies:[45]

Anteriorment, alguns autors havien inclòs les famílies dels ticodròmids, dels climactèrids, dels rabdornítids i dels neosítids dins de la dels sítids.[31]

Referències[modifica]

  1. ↑ Pica-soques a l'Enciclopèdia Catalana Rev. 13-01-2014
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Hellmayr, 1903, p. 169-170.
  3. ↑ 3,0 3,1 Penduline-tits to Shrikes. Barcelona: Lynx Edicions. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Matthysen 1998, p. 8, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  5. ↑ 5,0 5,1 Moreno Mañas, 1986, p. 80.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Sítids». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. ↑ Matthysen 1998, p. 10, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  8. ↑ 8,0 8,1 Matthysen 1998, p. 11, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  9. ↑ 9,0 9,1 Harrap 1996, pàg. 16-17, capítulo «Family Introduction»
  10. ↑ Hellmayr, 1903, p. 170-173.
  11. ↑ Dunning Jr., John B. Body Masses of Bird of the World. Segunda. CRC Press, 2007, p. 441-442. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Matthysen 1998, p. 9, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  13. ↑ Hellmayr, 1903, p. 180.
  14. ↑ Harrap 1996, pàg. 169-172, capítol «Giant Nuthatch»
  15. ↑ Hellmayr, 1903, p. 189-191.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Campbell et al., 2007, p. 272-279.
  17. ↑ Campbell et al., 2007, p. 286-291.
  18. ↑ Harrap 1996, pàg. 130-133, capítol «Brown-headed Nuthatch»
  19. ↑ 19,0 19,1 Hellmayr, 1903, p. 173-175.
  20. ↑ Hellmayr, 1903, p. 169-171.
  21. ↑ Löhrl, 1988, p. 71, 100, 189.
  22. ↑ Campbell et al., 2007, p. 272 -279.
  23. ↑ «Danger in the Air» (en anglès). Science. Washington D. C.: Associació americana per l'avanç de la ciència, 19-03-2007. [Consulta: 14 febrer 2023].
  24. ↑ Templeton, Christopher N.; Greene, Erick «Nuthatches eavesdrop on variations in heterospecific chickadee mobbing alarm calls» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 104, 13, març 2007, pàg. 5479-5482. DOI: 10.1073/pnas.0605183104. ISSN: 0027-8424. OCLC: 123862457. PMC: 1838489. PMID: 17372225 [Consulta: 14 febrer 2023].
  25. ↑ 25,0 25,1 Svensson, Lars. Le guide ornitho : le guide le plus complet des oiseaux d'Europe, d'Afrique du Nord et du Moyen Orient : 900 espèces (en francès). Lausana: Delachaux et Niestlé, agost 2010, p. 348-349. ISBN 978-2-603-01695-4. OCLC 708359582. 
  26. ↑ Löhrl, 1988, p. 50, 51.
  27. ↑ Leonovich, Vladímir Vladimirovich; Demina, GV; Veprintseva, Olga Dmítriyevna «Обыкновенный поползень (Sitta europaea L.) и «малые» поползни (S. villosa Verreaux, S. krueperi Pelzeln): вопросы систематики и филогении» (DjVu) (en rus). бюллетень московского общества испытателей природы. отдел биологический [Boletín de la Sociedad de Naturalistas de Moscú - División Biología].. Sociedad de Naturalistas de Moscou [Moscú], 101, 1, 1996, pàg. 37-49. Arxivat de l'original el 2016-03-05. ISSN: 0027-1403. OCLC: 6363264 [Consulta: 14 febrer 2023].
  28. ↑ Portenko, Leonidas Alejandróvitch. Фауна Анадырского края (en rus). Leningrad: Izd-vo Glavsevmorputi, 1939. OCLC 66267300. 
  29. ↑ Red'kin i Konovalova, 2006, p. 248-249.
  30. ↑ Rodríguez de la Fuente, Félix. Pájaros del bosque. Barcelona: Marín, D.L. 1978. ISBN 84-7102-508-6. 
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Gilliard, E. Thomas. Las aves. Barcelona: Seix Barral, 1967, pag. 407-408. 
  32. ↑ 32,0 32,1 Matthysen 1998, p. 7, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  33. ↑ Snow & Perrins 1998, pàg. 1402-1404, capítolo «Eurasian Nuthatch»
  34. ↑ 34,0 34,1 Löhrl, 1988, p. 8.
  35. ↑ Hirschfeld, Swash i Still, 2013, p. 72.
  36. ↑ Stoner, R. W.. «The Classification of Birds. A Classification of Birds: Suborder Passeres (Oscines)». A: AJMarshall. Biology and Comparative Physiology of Birds (en anglès). 1. Nova York: Academic Press, Inc, 1960, p. 85. ISBN 978-148326-379-3. OCLC 896841839. 
  37. ↑ Pedrocchi Renault, César. «Sittidae». A: Fauna ornítica del Alto Aragón Occidental. VIII. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1987, p. 131. ISBN 84-00-06470-4. OCLC 17164750. 
  38. ↑ Hellmayr, 1903, p. 185-186.
  39. ↑ Harrap 1996, pàg. 144-148, capítulo «Red-breasted Nuthatch»
  40. ↑ Aley, Jean «Red-breasted Nuthatch in Norfolk: new to Britain and Ireland» (en anglès). British Birds. MacMillan Jounals [Londres], 88, 3, marzo 1995, pàg. 150-153. Arxivat de l'original el 2015-04-11. ISSN: 0007-0335 [Consulta: 11 abril 2015].
  41. ↑ Matthysen 1998, pàg. 3-4, capítol 1 «Introducing the Nuthatches»
  42. ↑ Löhrl, 1988, p. 154, 168-169.
  43. ↑ Snow & Perrins 1998, pàg. 1404-1406, capítol «Eastern Rock Nuthatch»
  44. ↑ Snow & Perrins 1998, pàg. 1406-1407, capítol «Rock Nuthatch»
  45. ↑ Els sítids a la UICN. (anglès)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sítids&oldid=33295041»