Sixt I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sixt I Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
114/119-124/128
Papa Sisto I.jpg
Retrat imaginari de Sixt a la basílica de Sant Pau Extramurs
Emblem of the Papacy SE.svg
Dades personals
Nom Sixtus o Xystus
Nascut Data desconeguda
Roma?, Imperi Romà
Mort c. 114/128
Roma, Imperi Romà
Sant Sixt I
Títols Papa i màrtir
Canonització Antiga
Festivitat 3 d'abril
Iconografia Com a papa
Patronatge Alife i Alatri[1]
Enterrament Turó Vaticà, Roma

Sant Sixt I[2] (Roma?, ? - ídem, c.124/128) va ser el setè bisbe de Roma. La seva vida i el seu pontificat són pràcticament desconeguts, llevat de suposats decrets atribuïts de dubtosa veracitat. Les dates del seu pontificat són dubtoses, llevat de la duració, que va ser de deu anys. S'acostuma a datar-se entre els anys 114/119 i el 124/128; de fet el catàleg oficial de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio, diu que va regnar entre el 115 i el 125,[3] dates més intermèdies. Poc se sap de la seva vida i del seu període com a bisbe romà, llevat de suposats decrets atribuïts que són de dubtosa veracitat.

Com a bisbe de Roma, l'Església Catòlica el considera papa, tal com s'exposa l'Annuario Pontificio.[3] No obstant això, la seva consideració amb aquest títol, així com la dels seus predecessors i successors fins segles més tard no serà més que la d'un prevere o el cap de la primitiva església romana, per tant, sense la consideració de màxima figura en la jerarquia eclesiàstica, tal com es concep avui.[4]

És considerat sant i màrtir per l'Església Catòlica. La seva festa és el 3 d'abril.[5]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Sobre el seu origen, el Liber Pontificalis diu que era romà de naixement, concretament del districte de l'antiga Via Lata, fill d'un home anomenat Pastor segons el Liber,[6][7] l'historiador de l'Església Caesar Baronius (1538-1607) va afirmar que el nom complet era Junius Pastor, del qual un autor pagà en feia menció; altres autors apuntaven que el seu pare es deia Helvedius.[8] Tanmateix, el seu nom en la forma Xystus, versió del nom dels tres primers papes que el duen en la documentació més antiga,[7] ofereix un possible origen grec,[9] i que, de fet Sixtus va ser una deformació del nom original, tal com el pronunciaren els romans en llatí.[10] No obstant això, el seu nom també pogué ser adoptat per ell, indicant que va ser el «sisè» successor en el bisbat de Roma des de sant Pere, sense comptar a l'apòstol; de fet, l'autor de referència de la llista de papes, Ireneu de Lió, va començar a escriure el llistat a partir de Sixt, primerament en una carta dirigida al papa Víctor I sobre la qüestió de la Pasqua, mentre que dels anteriors hagué de fer recerca o llevar la informació d'altres llistes.[11][12]

Alguns autors antics i contemporanis, com Paul de Lagarde, van considerar que Sixt va ser autor d'una notable col·lecció de màximes morals i religioses, escrites en llengua grega, i traduïdes —amb moltes llibertats— al llatí per Rufí d'Aquileia, que van ser molt llegides en l'Església antiga; personalitats com Joan Damascè o Màxim el Confessor van considerar que eren de Sixt I, així com el seu traductor, Rufí, mentre que altres com Jeroni d'Estridó creia que era un treball massa proper a la filosofia clàssica i, per tant pagana, Gelasi I simplement va considerar que eren els textos d'un heretge. Són frases breus de pes seguint amb semblances a proverbis hebreus i al sermó de la muntanya, carregats de moralitat i referències a Déu, però sense la menció dels apòstols o de Crist; Philip Schaff va afirmar que els textos són pròxims al concepte del panteisme, però és dubtable l'autoria en no aparèixer el nom de Crist enlloc.[10]

Pontificat[modifica | modifica el codi]

En primer lloc, referent a la cronologia de Sixt I, el fet més indiscutible entre els autors sobre el pontificat és que va durar deu anys.[7] Segons el Catàleg Liberià de la Cronografia del 354,[13] Sixt va exercir el càrrec de bisbe durant 10 anys, 3 mesos i 21 dies durant el regnat d'Adrià, des del consulat de Niger i d'Apronianus al de Verus i d'Ambibulus, que corresponen als anys 117 i 126; la data de finalització és compartida amb el Liber Pontificalis però n'omet la d'inici.[6] Eusebi de Cesarea difereix en dates en dues obres seves: en el seu Cronicó diu que va ser bisbe des del 114 al 124, mentre que en la seva Història de l'Església diu que ho fou del 114 al 128.[7] El catàleg de papes de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio, probablement per mera convenció, considera que Sixt va exercir el seu pontificat entre els anys 115 i 125.[3]

No obstant aquesta disparitat d'opinions, el context històric en què se situa Sixt I és el que s'anomenat en la història eclesiàstica com l'era post-apostòlica (100-140),[14] aproximadament entre la mort de l'apòstol Joan i el regnat de Constantí el Gran i, segons Schaff, no presenta unes grans diferències amb el període apostòlic.[15] La institució encara viu a l'ombra de l'estat romà, després d'un primer segle d'història marcat per les persecucions de Neró (64)[16] i la de Domicià (81-96), la qual es creu que no va ser una persecució contra el cristianisme pròpiament dita.[17]

Encara de marcada tradició grega,[4] l'Església comença a estendre la seva influència i creix ràpidament en nombre de fidels, entre els quals hi ha els anomenats «gentils», és a dir, conversos que no són de religió jueva; de fet, l'element judaic present en l'església cristiana primitiva anirà minvant progressivament. Comencen a gestar-se una nova organització i creences, i es veurà dominada tanmateix per les expectatives mil·lenaristes i l'augment de la passió pel martiri.[14] En aquest sentit, l'Església romana viurà el mateix camí, encara que en menor mesura que altres ciutats més destacades en intel·lectualitat cristiana com Antioquia o Esmirna.[4]

El govern romà, doncs, es veu veure afectat per l'existència d'aquesta religió i el seu creixement, i que va condicionar també l'opinió pública, que forma un clam en contra dels cristians i de l'Església.[14] El regnat d'Adrià, el qual es va mostrar més benèvol que els seus predecessors, és un exemple d'aquesta situació, perquè malgrat aquesta actitud de l'emperador, la gran extensió territorial de l'imperi feia impossible controlar situacions locals o regionals concretes contra els cristians que podien desembocar en atacs o matances.[4] Segons Philip Schaff, encara que no es va produir cap persecució, per la situació latent a l'imperi, la voluntat d'Adrià pogués haver estat una altra si l'emperador ho hagués volgut.[18]

En referència a Sixt I, la informació concreta sobre ell és inexistent o bé escassa i, a més, de dubtosa veracitat. Dins de la tònica general dels bisbes romans d'aquesta incipient Església, emprar el terme «papa» és incorrecte, en tant que, de per sí mateixa, l'Església romana distava molt de ser una diòcesi com s'entén actualment, cal entendre a Sixt i els seus homòlegs passats i futurs, fins aproximadament el segle IX,[4] com un bisbe o millor dit un simple prevere. D'acord amb el Liber Pontificalis, durant el seu pontificat, sempre suposadament, va promulgar els següents decrets: el primer, que només els sacerdots podien tocar els calzes sagrats; el segon, que els bisbes convocats per la Santa Seu no podrien ser rebuts a llurs diòcesis si no mostraven una carta apostòlica de conformitat;[6][19] el tercer, que l'oficiant de la missa, abans del prefaci s'havia de recitar el Sanctus amb els fidels conjuntament.[7] Aquest últim decret és atribuït erròniament a Sixt, mentre que dels altres dos hi ha dubtes sobre la seva autoria,[9] De fet, Louise Loomis apunta que el Sanctus abans del prefaci de la missa és quelcom tan antic o més que el pontificat de Sixt, seguint l'opinió també de Louis Duchesne, mentre que el decret referent al calzes és un dels molts sobre aquesta temàtica que s'atribueixen als primers bisbes de Roma en les llistes de papes. D'altra banda, segons el Liber, també hauria ordenat i consagrat onze sacerdots, quatre diaques i quatre bisbes, quelcom igualment erroni per la inexistència d'uns càrrecs eclesiàstics com a tals.[6]

Mort[modifica | modifica el codi]

Va ser enterrat al Vaticà, pròxim a la tomba de sant Pere.[6] Sixt I és considerat màrtir pel Catàleg Felicià, el Martyrologium Hieronymianum i a altres martirologis.[7] La seva festa se celebra el 3 d'abril,[5][20] tanmateix, la data de celebració va ser el 6 d'abril, una tradició fruit del període medieval, probablement traslladada a partir del segle IX, i que va quedar inclosa en el Martirologi Romà fins a l'any 1922, en què es va restaurar al 3 d'abril, que era, precisament, la data contemplada originalment al Liber Pontificalis.[12][21][Nota 1]

Sobre les seves suposades relíquies, hom creu que van ser traslladades a la ciutat d'Alatri l'11 de gener 1132 per Rainolfo, comte d'Alife per concessió de l'antipapa Anaclet II, aquest trasllat de les suposades restes del sant està documentat gràcies a una inspecció a la catedral d'Alatri el 1584 que demostraven que a l'altar dedicat hi havia restes i datava de l'11 de maig de 1156. El culte a aquest sant s'ha mantingut en aquesta ciutat i es celebra el trasllat de les restes el dimecres després de Pasqua.[12] Altres opinen que encara continuen a sota de la basílica de Sant Pere del Vaticà. D'altra banda, s'apunta a que Climent X (1670-76) va donar algunes d'aquestes relíquies al cardinal de Retz, que les va guardar a l'abadia de Saint-Michel, a la Lorena,[7] un fet que al segle XIX ja se'n va dubtar la seva autenticitat.[8]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Actualment la festa de sant Sixt I és el 3 d'abril, tal com apunta el santoral, i no pas el 6 d'abril, una data errònia que encara contemplen alguns autors o la Gran Enciclopèdia Catalana.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Il patrono: San Sisto» (en italià). Parrochia San Paolo Apostolo Alatri. [Consulta: 16 setembre 2014].
  2. «Sixt I». Arquebisbat de Tarragona. [Consulta: 15 setembre 2014].
  3. 3,0 3,1 3,2 Carmelo 2009, p. 227.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Norwich 2011, p. 22.
  5. 5,0 5,1 «Santoral català». Esglesia.net. [Consulta: 15 setembre 2014].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Loomis 1916, p. 11.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Ott 1913.
  8. 8,0 8,1 Cormenin 1847, p. 26.
  9. 9,0 9,1 Guiley 2001, p. 307.
  10. 10,0 10,1 Schaff 1882, p. 442.
  11. Hall 1991, p. 60.
  12. 12,0 12,1 12,2 Scorza Barcellona 2000.
  13. «The Chronography of 354 AD. Part 13: Bishops of Rome» (en anglès). The Tertulian Project. [Consulta: 20 juliol 2014].
  14. 14,0 14,1 14,2 Cullen 2008, p. 22.
  15. Schaff 1882, p. 12.
  16. Cullen 2008, p. 14.
  17. Cullen 2008, p. 20.
  18. Schaff 1882, p. 52.
  19. Loomis 1916, p. 12.
  20. Bisbat de Mallorca. «Santoral». Full Dominical, núm. 13, març 2014, pàg. 7.
  21. «Sant Sixt I». Gran Enciclopèdia Catalana. enciclopèdia.cat. [Consulta: 16 setembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Alexandre I
Papa
115 - 125
Succeït per:
Telèsfor I
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sixt I