Sixt I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sixt I Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
114/119-124/128
Papa Sisto I.jpg
Retrat imaginari de Sixt a la basílica de Sant Pau Extramurs
Emblem of the Papacy SE.svg
Dades personals
Nom
  • Sixtus (llatí)
  • Xystus (grec)
Nascut Data desconeguda
Roma?, Imperi Romà
Mort c. 114/128
Roma, Imperi Romà
Sant Sixt I
Títols
  • Papa
  • Màrtir
Canonització Antiga
Festivitat 3 d'abril
Iconografia Com a papa
Patronatge Alife i Alatri[1]
Enterrament Turó Vaticà, Roma. Actualment es creu que les seves restes es troben a les poblacions d'Alatri i Alife.

Sant Sixt I (Roma?, ? - ídem, c.124/128) va ser el setè bisbe de Roma i el sisè successor de sant Pere. La seva vida i el seu pontificat són pràcticament desconeguts, llevat de suposats decrets atribuïts de dubtosa veracitat. Les dates del seu pontificat també són dubtoses, llevat de la seva duració, que va ser aproximadament d'uns deu anys. S'acostuma a datar-se entre els anys 114/119 i el 124/128. El catàleg oficial de papes de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio, diu que va regnar entre el 115 i el 125,[2] dates més intermèdies, escollides possiblement per convenció.

Com a bisbe de Roma, l'Església Catòlica el considera papa, tal com s'exposa l'Annuario Pontificio.[2] No obstant això, la seva consideració amb aquest títol, així com la dels seus predecessors i successors fins segles més tard no serà més que la d'un prevere o el cap de l'església romana, per tant, sense la consideració de màxima figura en la jerarquia eclesiàstica catòlica, tal com es concep avui.[3]

És venerat com a sant i màrtir per l'Església Catòlica, si bé apareix en diferents catàlegs amb la condició de màrtir, això ha estat posat en dubte. La seva festivitat se celebra el 3 d'abril.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Sobre el seu origen, el Liber Pontificalis diu que era romà de naixement, concretament del districte de l'antiga Via Lata, fill d'un home anomenat Pastor segons el Liber,[5][6] l'historiador de l'Església Caesar Baronius (1538-1607) va afirmar que el nom complet era Junius Pastor, del qual un autor pagà en feia menció; Cormenin apunta que el seu pare es deia Helvedius.[7]

Alguns autors antics i contemporanis, com Paul de Lagarde, van considerar que Sixt va ser autor d'una notable col·lecció de màximes morals i religioses, escrites en llengua grega, i traduïdes —amb moltes llibertats— al llatí per Rufí d'Aquileia, que van ser molt llegides en l'Església antiga; personalitats com Joan Damascè o Màxim el Confessor van considerar que eren de Sixt I, així com el seu traductor, Rufí, mentre que altres com Jeroni d'Estridó creia que era un treball massa proper a la filosofia clàssica i, per tant pagana, Gelasi I simplement va considerar que eren els textos d'un heretge. Són frases breus amb semblances a proverbis hebreus i al sermó de la muntanya, carregats de moralitat i referències a Déu, però sense la menció dels apòstols o de Crist; Philip Schaff va afirmar que els textos són pròxims al concepte del panteisme, però és dubtable l'autoria ja que no apareix el nom de Crist enlloc.[8]

Nom[modifica | modifica el codi]

La tonsura podria haver estat un signe distintiu de Sixt I, basat en el seu nom grec Xystus, així com també de molts altres sacerdots i bisbes que prenien aquest nom quan es tallaven els cabells d'aquesta forma.

El nom Sixt deriva de Xystus, versió original del nom dels tres primers papes anomenats així, i la que apareix en la documentació més antiga.[6] Com la majoria dels papes dels segles I i II, Xystus és també un nom d'origen grec, Philip Schaff apunta que la variant Sixtus va ser una deformació del nom original, tal com el pronunciaren els romans en llatí.[8] No obstant això Anura Gurugé diu que el nom grec deriva de xustos, que significa «llis» o «polit», però també, com apunta també Maxwell-Stuart, significa «afaitat», quelcom que podria haver indicat una peculiaritat personal; també s'utilitza en el context de l'arquitectura per referir-se a un porxo cobert a l'aire lliure.[9][10] Encara que es creu que va néixer a Roma, aquest mot ofereix un possible origen grec.[11]

Es creu que també pogué ser adoptat per ell, indicant que va ser el «sisè» successor en el bisbat de Roma des de sant Pere, sense comptar a l'apòstol. De fet, l'autor de referència de la llista de papes, Ireneu de Lió, va començar a escriure els primer llistat episcopal a partir de Sixt, primerament en una carta dirigida al papa Víctor I sobre la qüestió de la Pasqua, mentre que dels anteriors hagué de fer recerca o llevar la informació d'altres llistes.[12][13] No obstant això, Ireneu no fa esment del nom Xystus, pel que Gurugé creu que va ser un canvi en mans dels primers historiadors de l'Església que van convertir la successió d'aquest papa en un joc de paraules.[10] A més, creu que el significat «afaitat» es pot relacionar amb la tonsura, car es creu que sant Pere va popularitzar aquest tall de cabell que semblava una corona de llorer i que, de fet, hauria distingit els homes de l'Església primitiva, en tant que és possible que aquest nom fos adoptat pels sacerdots ordenats un cop tonsurats i quelcom que explicaria per què fou el nom papal més emprat durant els primers 500 anys d'història de l'Església.[14]

Pontificat[modifica | modifica el codi]

En primer lloc, referent a la cronologia de Sixt I, el fet més indiscutible entre els autors sobre el pontificat és que va durar deu anys.[6] Segons el Catàleg Liberià de la Cronografia del 354,[15] Sixt va exercir el càrrec de bisbe durant 10 anys, 3 mesos i 21 dies durant el regnat d'Adrià, des del consulat de Niger i d'Apronià al de Verus i d'Ambibulus, que corresponen als anys 117 i 126; la data de finalització és compartida amb el Liber Pontificalis però n'omet la d'inici.[5] Eusebi de Cesarea difereix en dates en dues obres seves: en el seu Cronicó diu que va ser bisbe des del 114 al 124, mentre que en la seva Història de l'Església diu que ho fou del 114 al 128.[6] El catàleg de papes de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio, probablement per mera convenció, considera que Sixt va exercir el seu pontificat entre els anys 115 i 125.[2] No obstant aquesta disparitat d'opinions, el context històric en què se situa Sixt I és el que s'anomenat en la història eclesiàstica com l'era post-apostòlica (100-140),[16] aproximadament entre la mort de l'apòstol Joan i el regnat de Constantí el Gran. Segons Schaff, és una forma de dividir períodes però en realitat aquesta època no presenta grans diferències amb el període apostòlic.[17]

La institució eclesiàstica encara viu a l'ombra de l'Imperi Romà, després d'un primer segle d'història marcat per les persecucions de Neró (64)[18] i la de Domicià (81-96), malgrat que es creu que aquesta darrera no va ser una persecució contra el cristianisme pròpiament dita.[19] A més, encara és de marcada tradició grega,[3] però, tanmateix, comença a estendre la seva influència i creix ràpidament en nombre de fidels, entre els quals hi ha els anomenats «gentils», és a dir, conversos que no són de religió jueva; l'element judaic present en l'església cristiana primitiva anirà minvant progressivament. Comencen a gestar-se una nova organització i creences, i es veurà dominada tanmateix per les expectatives mil·lenaristes i l'augment de la passió pel martiri.[16] En aquest sentit, l'Església romana viurà el mateix camí, encara que en menor mesura que altres ciutats més destacades en intel·lectualitat cristiana com Antioquia o Esmirna.[3]

El govern romà, doncs, es veu afectat per l'existència d'aquesta religió i el seu creixement, que va condicionar també l'opinió pública, que forma un clam en contra dels cristians i de l'Església.[16] El regnat d'Adrià, que es va mostrar més benèvol que els seus predecessors, és un exemple d'aquesta situació, perquè malgrat aquesta actitud de l'emperador, la gran extensió territorial de l'imperi feia impossible controlar situacions locals o regionals concretes contra els cristians que podien desembocar en atacs o matances.[3] Segons Philip Schaff, encara que no es va produir cap persecució, per la situació latent a l'imperi, l'actitud d'Adrià hagués pogut ser més conciliadora si hagués volgut.[20]

En referència a Sixt I, la informació concreta sobre ell és inexistent o bé escassa i, a més, de dubtosa veracitat. Dins de la tònica general dels bisbes romans d'aquesta incipient Església, emprar el terme «papa» és incorrecte, en tant que, de per sí mateixa, l'Església romana distava molt de ser una diòcesi com s'entén actualment, cal entendre a Sixt i els seus homòlegs passats i futurs, fins aproximadament el segle IX,[3] com un bisbe o millor dit un simple prevere.

D'acord amb el Liber Pontificalis, durant al seu pontificat s'atribueixen els següents decrets, els quals són difícilment creïbles en aquesta època:[21] el primer, la prohibició a laics i dones de tocar els calzes sagrats, quelcom que només els sacerdots podien fer; el segon, que els bisbes convocats per la Santa Seu no podrien ser rebuts a llurs diòcesis si no mostraven una carta apostòlica de conformitat;[5][22][23] el tercer, que l'oficiant de la missa, abans del prefaci s'havia de recitar el Sanctus amb els fidels conjuntament.[6] Aquest últim decret és atribuït erròniament a Sixt, mentre que dels altres dos hi ha dubtes sobre la seva autoria,[11] De fet, Louise Loomis apunta que el Sanctus abans del prefaci de la missa és quelcom tan antic o més que el pontificat de Sixt, seguint l'opinió també de Louis Duchesne, mentre que el decret referent al calzes és un dels molts sobre aquesta temàtica que s'atribueixen als primers bisbes de Roma en les llistes de papes. D'altra banda, segons el Liber, també hauria ordenat i consagrat onze sacerdots, quatre diaques i quatre bisbes, quelcom igualment erroni per la inexistència d'uns càrrecs eclesiàstics com a tals.[5]

Mort[modifica | modifica el codi]

Església de l'abadia de Saint-Mihiel a Saint-Mihiel (Lorena), on s'haurien traslladat algunes de les suposades relíquies de Sixt I.

Va ser enterrat al Vaticà, prop de la tomba de sant Pere.[5] Sixt I és considerat màrtir pel Catàleg Felicià, el Martyrologium Hieronymianum i a altres martirologis, però de fet no se sap si va morir realment màrtir.[6][23] La seva festa se celebra el 3 d'abril,[4][24] tanmateix, la data de celebració històrica és el 6 d'abril, una tradició fruit del període medieval, probablement traslladada a partir del segle IX, i que va quedar inclosa en el Martirologi Romà fins a l'any 1922, en què es va restaurar al 3 d'abril, que era, precisament, la data contemplada originalment al Liber Pontificalis.[13][25][Nota 1]

El nom Sixt apareix al cànon de la missa, però aquest, en realitat, fa referència al papa Sixt II, el martiri del qual és molt més celebrat que no pas el de Sixt I.[21]

Sobre les seves suposades relíquies, hom creu que van ser traslladades a la ciutat d'Alatri l'11 de gener 1132 per Rainolfo, comte d'Alife per concessió de l'antipapa Anaclet II, aquest trasllat de les suposades restes del sant està documentat gràcies a una inspecció a la catedral d'Alatri el 1584 que demostraven que a l'altar dedicat hi havia restes i datava de l'11 de maig de 1156. El culte a aquest sant s'ha mantingut en aquesta ciutat i es celebra el trasllat de les restes el dimecres després de Pasqua.[13] Altres opinen que encara continuen a sota de la basílica de Sant Pere del Vaticà. D'altra banda, s'apunta a que Climent X (1670-76) va donar algunes d'aquestes relíquies al cardenal de Retz, que les va guardar a l'abadia de Saint-Mihiel, a la Lorena,[6] un fet que ja des del segle XIX ha estat posat en dubte.[7]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Actualment la festa de sant Sixt I és el 3 d'abril, tal com apunta el santoral, i no pas el 6 d'abril, una data errònia que encara contemplen algunes obres actuals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Il patrono: San Sisto» (en italià). Parrochia San Paolo Apostolo Alatri. [Consulta: 16 setembre 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 Carmelo 2009, p. 227.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Norwich 2011, p. 22.
  4. 4,0 4,1 «Santoral català». Esglesia.net. [Consulta: 15 setembre 2014].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Loomis 1916, p. 11.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Ott 1913.
  7. 7,0 7,1 Cormenin 1847, p. 26.
  8. 8,0 8,1 Schaff 1882, p. 442.
  9. Maxwell-Stuart 1997, p. 18.
  10. 10,0 10,1 Gurugé 2008, p. 35.
  11. 11,0 11,1 Guiley 2001, p. 307.
  12. Hall 1991, p. 60.
  13. 13,0 13,1 13,2 Scorza Barcellona 2000.
  14. Gurugé 2008, p. 36.
  15. «The Chronography of 354 AD. Part 13: Bishops of Rome» (en anglès). The Tertulian Project. [Consulta: 20 juliol 2014].
  16. 16,0 16,1 16,2 Cullen 2008, p. 22.
  17. Schaff 1882, p. 12.
  18. Cullen 2008, p. 14.
  19. Cullen 2008, p. 20.
  20. Schaff 1882, p. 52.
  21. 21,0 21,1 Butler & Burns 1999, p. 19.
  22. Loomis 1916, p. 12.
  23. 23,0 23,1 Sgarbossa & Giovannini 1987, p. 115.
  24. Bisbat de Mallorca. «Santoral». Full Dominical, núm. 13, març 2014, pàg. 7.
  25. «Sant Sixt I». Gran Enciclopèdia Catalana. enciclopèdia.cat. [Consulta: 16 setembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sixt I