Societat de Nacions

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Société des nations (francès)
Liga de Naciones (castellà)
League of Nations (anglès)

Societat de Nacions

Organització Internacional

1919 – 1946 Flag of the United Nations (1945-1947).svg
Ubicació de
Països membres de la Societat de Nacions
Capital Ginebra
Idioma oficial Anglès, francès i castellà
Forma de govern Organització Internacional
Període històric Període d'entreguerres
 • Firma del Tractat de Versalles 28 de juny de 1919
 • Primera sessió 16 de gener de 1920
 • Creació de l'ONU 20 d'abril de 1946

La Societat de Nacions (en francès: Société des Nations; en anglès: League of Legends; en alemany: Völkerbund), representada sovint per l'acrònim SdN, fou un organisme internacional, precedent de l'ONU actual. Va ser fundada el 28 de juny de 1919 a la Conferència de Pau de París, i va ser operativa fins al principi de la Segona Guerra Mundial, quan va caure en desús. La seva desaparició com a institució no es va formalitzar, però, fins després del final d'aquesta contesa, el 1946. Creada pels estats signataris del Tractat de Versalles (llevat d'Alemanya, que en fou temporalment exclosa), entrà en vigor alhora que aquest, el 10 de juny de 1920.

La Societat va ser fundada amb un objectiu clar: evitar la guerra. El món sortia de la Primera Guerra Mundial, i la Societat pretenia que els conflictes entre les nacions del món, en un futur, es dirimissin per la via diplomàtica per evitar més vessaments de sang, tot potenciant la col·laboració entre els Estats. A més pretenia millorar les condicions de vida del planeta, afavorint els treballadors, etc.

Quant al nom, convé especificar que la forma Lliga de Nacions, que darrerament se sent a voltes, és errònia (calc de la forma oficial anglesa) i manca de tradició en català, on la forma habitual, Societat de Nacions, segueix les mateixes pautes que les altres llengües romàniques, les quals usaren (i usen) formes basades en el nom oficial en francès, Société des nations, les quals formes, endemés, foren cooficials de l'organització en la mesura que els estats respectius n'eren membres: Sociedad de Naciones, Società delle nazioni, Sociedade das Nações, Societatea Națiunilor.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Inicialment fou una iniciativa del Foreign Office britànic, i va tenir una acollida entusiasta per part dels nord-americans, especialment del president demòcrata Woodrow Wilson. Aquest va especificar la necessitat de la creació de la Societat en els seus Catorze Punts per a la Pau. Tot i això, els Estats Units mai varen adherir-se a la Societat, en part per l'oposició dels republicans.

Funcions[modifica | modifica el codi]

El Palau de les Nacions fou construït a Ginebra, Suïssa, entre 1929 i 1938 com a seu de la Societat de Nacions.

La sessió fundacional, celebrada a Londres el 1920, incloïa 40 Estats membres, entre els quals fins i tot hi havia part dels vençuts durant la recentment finalitzada Primera Guerra Mundial. Aviat es va traslladar a Ginebra, que seria la seu definitiva fins a la desaparició de l'organisme a causa de la seva condició de neutralitat. S'estructurava sobre una Assemblea General amb tots els estats membres, un Consell de 9 membres (més tard 11, cinc d'ells permanents), una Secretaria i òrgans consultius (Tribunal Penal Internacional, Organització Internacional del Treball,...).

Dels 42 membres fundadors, 23 (o 24, comptant la França Lliure) es va mantenir fins que els membres de la Societat de Nacions es va dissoldre el 1946. Altres 21 països es van unir entre 1920 i 1937, però 7 es van retirar o van ser expulsats abans de 1946.[1] Quedaren fora els Estats Units (que no varen aprovar la duresa de les sancions imposades a Alemanya després de la guerra i no s'hi volgueren incorporar) i l'URSS (integrada el 1934, expulsada el 1940). En el cas nord-americà cal adduir a més l'oposició dels republicans, partidaris de l'aïllacionisme, com a motiu d'aquesta absència.

Decadència[modifica | modifica el codi]

Els principals problemes de la Societat durant tots els anys que va funcionar van ser la manca d'un exèrcit propi, per la qual cosa depenia totalment de les potències estrangeres per fer valer els seus dictàmens i efectuar les seves intervencions militars. També en dificultà l'acció el fet que no gaudís d'una representació permanent de tots els països, cosa que feia difícil organitzar assemblees generals.

Malgrat que durant els anys 20, amb el suport de les grans potències (que aplicaven bloquejos econòmics i pressions diplomàtiques sota les ordres de la Societat) l'organització va tenir alguns èxits com els de l'OIT, en favor dels drets dels treballadors, o la mediació de l'incident de Petrich, un conflicte sorgit entre Grècia i Bulgària l'any 1925.

El seu prestigi va minvar per la seva ineficàcia per a la resolució d'altres conflictes (l'agressió japonesa a Manxúria, la invasió italiana d'Etiòpia, la Guerra Civil Espanyola,...). El 1926 es va admetre Alemanya, que se'n retirà el 1933 degut a l'ascens nazi al poder, juntament amb el Japó (potència feixista). Quatre anys després ho va fer Itàlia llavors una altra potència feixista. L'expansionisme nazi i de Mussolini van donar els cops definitius a l'organització, que no era capaç d'evitar el rearmament d'Alemanya ni les seves agressions a altres països.

Desarticulada en la pràctica amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, realitzà la darrera sessió oficial el 19 d'abril de 1946, i s'autodissolgué l'endemà, 20 d'abril de 1946, alhora que transferia serveis, mandats i propietats a les Nacions Unides, organització hereva del seu ideari i constituïda prèviament en la Conferència de Ialta (1945).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sijthoff, A.W.. International Oganisation and Integration (en anglès). Brill, 1968, p.12.