Sol Invictus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moneda de l'emperador Probe, als voltants de l'any 280, amb el Sol Invictus en una quadriga, amb la llegenda SOLI INVICTO, "al sol invicte". També es pot veure l'emperador (esquerra) portant una corona radiada, que també duu el déu (dreta)

Sol Invictus ("el sol invicte") o, més acuradament, Deus Sol Invictus ("el déu sol invicte") és un títol religiós romà que es va aplicar a tres divinitats de diferent caràcter durant els últims segles de l'imperi romà: Al-Gàbal, Mitra i Sol.

Amb diferència de l'anterior culte agrari del Sol Indiges ("sol nadiu", "sol a la terra", "sol invocat" - l'etimologia i significat del mot indiges no és ben clara), el títol Deus Sol Invictus és format per analogia amb el títol imperial pius felix invictius (pietós, afortunat, invicte).

El festival del naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti) tenia lloc en el moment que la durada de la llum diürna comença a incrementar després del solstici d'hivern, el "renaixement" del sol.

Elagàbal[modifica | modifica el codi]

El títol va aparèixer per primer cop sota el regnat de l'emperador Elagàbal, que va intentar imposar el culte oriental semita d'El Gabal, el déu del sol de la seva ciutat nativa, Emesa, a Síria. Essent l'emperador mort el 222, però, la nova religió va desaparèixer dels ritus oficials, tot i que els següents emperadors varen decidir mantenir el costum d'aparèixer retratats a les monedes amb la corona solar durant gairebé tot el segle posterior.

En una segona instància, el títol invictus va resorgir per ser aplicat a Mitra en les inscripcions privades que feien els seus devots. També apareix vinculat amb Mart.

Aurelià[modifica | modifica el codi]

Aurelià duent la seva corona solar, en una moneda. 274-275

L'emperador Lluci Domici Aurelià va introduir un nou culte solar anomenat Sol Invictus el 270, fent del déu sol la principal divinitat de l'imperi, i portant ell mateix la corona radiada que s'hi associa. Mentre que oficialment no es relacionava amb la figura de Mitras, el Sol d'Aurelià presentava moltes característiques extretes del mitraisme, com ara la representació inconogràfica de la divinitat com un jove sense barba. Aurelià va inaugurar el temple de Sol Invictus el 25 de desembre del 274, en un festival anomenat dies natalis Solis Invicti "natalici del sol invicte".

Constantí[modifica | modifica el codi]

Abans de la seva conversió al cristianisme i baptisme al llit de mort, les monedes que havien estat encunyades durant el seu regnat tenien el Sol Invictus retratat, amb la llegenda SOLI INVICTO COMITI. Constantí va instaurar (el 7 de març del 321) el dies Solis (dia del sol), com a dia oficial de repòs.

La religió del Sol Invictus va continuar sent un element bàsic de la potestat dels emperadors fins que Teodosi I va decretar el 27 de febrer de 390 que el cristianisme era l'única religió acceptable.

Sol Invictus i cristianisme[modifica | modifica el codi]

Representació de Crist com el déu-sol Helios/Sol Invictus en un carro solar. Mosaic del segle III trobat a les grutes de la Basílica de st. Pere, al sostre de la tomba del Papa Juli I.

El cristianisme va adoptar alguns dels atributs del culte del Sol Invictus, com es pot veure en la iconografia cristiana primerenca, en les quals Crist apareix amb atributs solars com la corona radiada o, en algunes ocasions, un carro solar.

L'Església de Roma havia adoptat el culte al sol com es pot apreciar en la imatge de Crist com a Apollo-Helios en el mausoleu descobert sota la Basílica de St. Pere, datat del 250, i en el fet que des del començament del segle III, "Sol justicier" era usat com a títol per referir-se a Crist.

És molt possible que la data de Nadal tingui també relació amb el culte solar. Segons el bisbe siriac Jacob Bar-Salibi del segle XII:

"Era costum pagà el de celebrar el mateix 25 de desembre l'aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d'aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que quan els doctors de l'Església veieren que aquest festival era de l'agrat dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s'hauria de solemnitzar aquell dia".[1] El catolicisme va utilitzar el mot dies natalis per a indicar la dia de mort d'un màrtir.

Es va designar el diumenge el "dia del Senyor" i dia de descans (com ja ho havia fet Constantí), i no el dissabte, el sàbat jueu.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Christianity and Paganism in the Fourth to Eight Centuries", Ramsay MacMullen. Yale:1997, p155

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]