Soldanat mameluc del Caire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
سلطنة المماليك
Sulṭanat Misr al-Mamālīk

Soldanat mameluc del Caire
Flag of Ayyubid Dynasty.svg
Armoiries de Jérusalem.svg
Armoiries Bohémond VI d'Antioche.svg
1250 – 1517 Flag of the Ottoman Empire (1453-1517).svg
Flag of the Ottoman Empire (1453-1517).svg
Flag of the Ottoman Empire (1453-1517).svg

de}}}

Bandera

Ubicació de
Soldanat mameluc d'Egipte (verd), c. 1279.
Capital El Caire
30° 05′ N, 31° 22′ E / 30.083°N,31.367°E / 30.083; 31.367Coord.: 30° 05′ N, 31° 22′ E / 30.083°N,31.367°E / 30.083; 31.367
Idioma oficial àrab, kiptxak[1]
Religió Islam sunnita
Forma de govern Monarquia
Sultà
 • 1250–1257 Al-Muïzz Àybak
 • 1516–1517 Al-Àixraf Tuman-bay
Història
 • Mort de Turan-Xah 1250
 • Batalla de Ridaniya 1517

El Soldanat mameluc del Caire fou un estat monàrquic islàmic de cultura àrab establert en el que avui és Egipte, Líbia, i la regió del Llevant (Orient Pròxim), les regions costaneres de la meitat nord de la Mar Roja. Hereu de la dinastia aiúbida extinta a mitjans del segle XIII pervisqué fins fins a la conquesta otomana d'Egipte el 1517 que el dividí el territori en diversos eyalats.

La casta que governà el sultanat estava composta de mamelucs, soldats arabitzats majoritàriament kiptxaks i circassians d'origen eslau.[2]Mentre van ser adquirits, el seu estatus estava just pel damunt dels esclaus ordinaris, als quals no se'ls permetia de dur armes o realitzar certes tasques. Només cap al final van ser considerats "senyors veritables", amb un estatus social per damunt dels musulmans egipcis lliures de naixement, quan regnaren després de l'extinció de la dinastia aiúbida

Història[modifica | modifica el codi]

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia bahrita

Els regiments mamelucs constituïen la columna vertebral dels militars egipcis sota la Dinastia aiúbida. Cada soldà, i emir d'alt rang tenia el seu cos privat, i el soldà As-Sàlih Ayyub (r. 1240-1249) tenia especial confiança en aquest mitjà per tal de mantenir el poder. Els seus mamelucs, en un nombre d'entre 800 i 1.000 genets, eren anomenats bahris, per la paraula bahr (بحر), que significa mar o riu gran, perquè les seves casernes estaven situades a l'illa de Rawda al Nil. Provenien principalment dels kiptxaks, que controlaven les estepes al nord del Mar Negre.[3]

El 1249, Lluís IX de França liderà una croada per tal de capturar Egipte, durant la qual va conquerir Damieta i llavors va continuar lentament cap al sud. Mentre avançaven, As-Sàlih Ayyub moria i era succeït pel seu fill Turan-Xah ibn as-Sàlih Ayyub, però abans que Turan-Xah pogués arribar al front, els mamelucs Bahri derrotaren els croats a la batalla d'Al Mansurah i capturaren Lluís, amb la qual acabaren eficaçment amb la croada. Turan-Xah procedí a col·locar el seu propi entorn i especialment els seus propis mamelucs, anomenats Mu'azzamis, en posicions d'autoritat en detriment dels interessos dels bahri. Quatre setmanes després de la captura de Lluís, el 2 de maig de 1250, un grup de bahris assassinava Turan-Xah.[4]

Guerres amb mongols i croats[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Il-khanat i incursions mongoles a Palestina

Després de la mort de Turan-Xah, s'esdevingué un període de deu anys d'inestabilitat política a Egipte i Síria, mentre les diverses faccions competien pel poder. El 1254, quan una facció rival, sota el lideratge de Qútuz, va esdevenir més poderosa, la majoria dels bahris fugiren del Caire i entraren al servei dels emirs aiúbides a Síria. Mentrestant, els mongols sota el comandament de Hülegü envaïren l'Orient Mitjà amb força. Saquejaren Bagdad el 1258 i continuaren cap a l'oest, capturant Alep, i Damasc. Qútuz i els bahris acceptaren apartar les seves diferències per fer front a l'amenaça comuna. Es van trobar amb un contingent de mongols a la Batalla d'Ayn Jalut i els derrotaren. Amb l'amenaça mongola temporalment aparcada, es revifaren les rivalitats entre els mamelucs, i Bàybars I, un cap dels bahri, assassinà Qútuz i reclamà el sultanat.

Canvi de règim[modifica | modifica el codi]

Article principal: burjita

El 1377 va esclatar una rebel·lió a Síria que es va estendre a Egipte, i els circassians Baraka i Barquq van prendre el poder; El 1382 l'últim sultà bahri As-Sàlih Hajjí fou destronat, amb la qual cosa s'acabava la dinastia Bahri, i Barquq va ser proclamat soldà. Barquq va ser expulsat el 1389 per va recapturar el Caire el 1390. Permanentment al poder, va fundar el que s'ha vingut a anomenar la dinastia Burjita.[5]

Els otomans i la fi del sultanat mameluc[modifica | modifica el codi]

Mentre el soldà otomà Baiazet II estava ocupat a Europa, va esclatar una nova tanda de conflictes entre Egipte i l'Imperi safàvida a Pèrsia el 1501. El Xah Ismaïl I de Pèrsia va enviar una ambaixada als venecians via Síria on els convidava a unir les seves armes i recobrar el territori que els havien pres des de la "Bab-i Ali" (otomans). El soldà mameluc egipci al-Ghawri fou acusat per Selim I d'estar proporcionant als enviats del safàvida Ismaïl I de Pèrsia un pas segur a través de Síria en el seu camí a Venècia i de donar-los refugi. Per apaivagar-lo, Al-Ghawri posà en confinament els marxants venecians, llavors a Síria i Egipte, però al cap d'un any els va alliberar.

Després de la batalla de Çaldiran el 1514, Selim atacà Dhu l-Kadr, un vassall egipci, i envià el seu cap al sultà mameluc Qànsawh al-Ghawrí. El 24 d'agost de 1515, a la batalla de Mardj Dabik,[6] Qànsawh al-Ghawrí fou mort. Síria passà a ser una possessió turca, la qual cosa va ser molt benvinguda a molts llocs, atès que es percebia com un alliberament del poder dels mamelucs. Segur ara contra Xah Ismail, Selim arreplegà l'any 1516 un gran exèrcit per tal de conquerir Egipte, però per enganyar-lo feia veure que el seu exèrcit promovia la guerra contra Xah Ismail I. La guerra començà el 1515 i conduiria a la posterior incorporació d'Egipte i les seves dependències dins de l'imperi Otomà, amb una cavalleria mameluca que no va ser rival contra l'artilleria otomana i els geníssers.

El sultanat mameluc va sobreviure fins al 1517, quan era conquerit per l'Imperi Otomà. El soldà otomà Selim capturà el Caire el 20 de gener, després de la batalla de Ridaniya[7] i el centre de poder va ser transferit, llavors, a Constantinoble. Encara que no en la mateixa forma com sota el sultanat, l'Imperi Otomà retingué els mamelucs com a classe dirigent egípcia i els mamelucs i la família Burji reeixiren a recobrar molta de la seva influència, però van romandre vassalls dels otomans.

Independència mameluca dels otomans[modifica | modifica el codi]

Dibuix d'un mameluc,1779.

El 1768, el sultà Alí Bey al-Kabir declarà la seva independència dels otomans. Tanmateix, els otomans esclafaren el moviment i mantingueren la seva posició fins que no fou derrotat. En aquell moment es van enrolar nous esclaus reclutes procedents de Geòrgia en el Caucas.

Napoleó Bonaparte derrotà les tropes mameluques a la Batalla de les Piràmides quan atacava Egipte el 1798 i els conduí a l'Alt Egipte. El mamelucs encara utilitzaven la seva tàctica de càrrega de cavalleria, canviada només per l'addició de mosquets. Després de la sortida de tropes franceses el 1801, els mamelucs continuaren la seva lluita per independència, aquesta vegada contra l'Imperi Otomà i la Gran Bretanya. El 1803, els líders mamelucs Ibrahim Bey i Usman Beg van escriure una carta al cònsol general rus i li demanaren que actués com a mediador amb el Soldà per permetre'ls negociar un nou alto-el-foc, que Khousreff rebutjà.[8]

El 1805, la població del Caire es rebel·là. Això era una oportunitat excel·lent perquè el mamelucs agafessin el poder, però la tensió interna i traïció els impediren d'explotar aquesta oportunitat. En 1806, els mamelucs derrotaren les forces turques unes quantes vegades, i el juny els partits rivals conclogueren un tractat de pau segons els quals Muhàmmad Alí Paixà, que havia estat nomenat com a governador d'Egipte el 26 de març de 1806, havia de ser destituït i l'autoritat estatal a Egipte retornada als mamelucs. Tanmateix, foren altre cop incapaços d'aprofitar-se de l'oportunitat a causa de conflictes entre els clans; Muhàmmad Ali es quedà en el càrrec.

Final de poder mameluc a Egipte[modifica | modifica el codi]

Muhàmmad Alí Paixà sabia que finalment hauria de tractar amb el mamelucs si mai volia controlar Egipte. Eren encara els propietaris feudals d'Egipte i la seva terra era encara la font de riquesa i poder. La pressió constant per sostenir el poder militar necessari per defensar el sistema mameluc dels europeus i els mongols els debilitaria fins al punt de l'esfondrament.[9]

L'1 de març de 1811, Muhàmmad Alí convidà tots els caps mamelucs al seu palau per celebrar la declaració de guerra contra els wahhabites a Aràbia. Entre 600 i 700 Mamluks desfilaren al Caire. Prop de les portes Al-Azab, en una carretera estreta avall del Turó Mukatam, les forces de Muhammad Ali pararen una emboscada i mataren gairebé tot, en el que s'ha vingut a conèixer com a Massacre de la Ciutadella. Segons informes d'aquell període, només un mameluc, el nom del qual es dóna diversament com a Amin (també Amyn), o Heixjukur, sobrevisqué quan forçà el seu cavall a saltar els murs de la ciutadella, matant-lo en la seva caiguda.[10]

Durant la següent setmana, centenars de mamelucs foren morts per tot Egipte; sols a la ciutadella del Caire en van morir més de 1.000. Per tot Egipte, foren morts aproximadament uns 3.000 mamelucs i els seus parents.

Malgrat aquests intents per part de Muhammad Ali de derrotar els mamelucs a Egipte, una part d'ells s'escaparen i fugiren cap al sud al que és ara el Sudan. El 1811, aquests mamelucs establiren un estat a Dongola en el Sennar com a base pel seu comerç esclau. El 1820, el soldà de Sennar informà Muhammad Ali que era incapaç de complir la seva demanda d'expulsar els mamelucs. Com a resposta, el paixà envià 4.000 soldats per tal d'envair el Sudan, treure'n els mamelucs i reclamar-lo per a Egipte. Les forces del paixà reberen la submissió del kaixif, dispersaren els mamelucs de Dongola, conqueriren Kordufan, i acceptaren la rendició de Sennar per part de l'últim soldà de Funj, Badi VII.

Les llars dels mamelucs[modifica | modifica el codi]

Els mamelucs s'organitzaven en cases sota el lideratge d'un ustad. Tenien intensa lleialtat intensa a seu ustad i als seus camarades del regiment. La lleialtat d'un mameluc als seus camarades s'anomenava khuixdaixiya ( خشداشية)

Els fills de mamelucs no ingressaven a les files dels mamelucs, i tendien a harmonitzar amb la societat més àmplia. Les files dels mamelucs sempre es nodrien important esclaus frescos estrangers.

Art i arquitectura[modifica | modifica el codi]

Un cub de vidre mameluc, daurat i esmaltat, de la meitat del segle XIV

Com a part del seu paper escollit de defensors d'ortodòxia islàmica, els mamelucs patrocinaren nombrosos edificis religiosos, incloent-hi mesquites, madrasses i khanqahs. Encara que alguna construcció tenia lloc a les províncies, la immensa majoria d'aquests projectes tenia lloc a la capital.[11] Molts edificis mamelucs han sobreviscut fins avui, especialment al districte del Caire Vell. Com a representants de la ideologia islàmica, era també la responsabilitat de la dinastia mameluca de difondre la paraula sagrada de l'Islam a les seves àrees circumdants. Una manera de fer això era nomenant pàgines de l'Alcorà i compartint-les amb la població local. Aquest full contenia parts del Surat (Capítol) Al’Ala (El més alt) i era per a l'ús en una mesquita local al Caire. Les dates de full ens fan retrocedir el 1300, durant el sultanat mameluc i la seva antiguitat queda clarament reflectida en les llàgrimes que apareixen en la part superior del full. El Surat Al'Ala parla de les meravelles que Al·là ha creat i les recompenses pels que creuen el missatge d'Islam, així com el càstig per als que rebutgen Islam. És probable que l'inspirador del full fos Abu Bakr, que estava centrat en el centre artístic de l'Islam a l'època; El Caire, Egipte. Els versos de l'Alcorà s'escrivien amb tinta negra i en l'estil de l'escriptura Naskh, que era el més fàcil perquè l'home comú el pogués llegir, i s'oposava a altres escriptures que exigien que els individus estiguessin familiaritzats amb estils cal·ligràfics.

Llista de soldans mamelucs del Caire[modifica | modifica el codi]

Llista dels soldans mamelucs del Caire des de l’ascens al poder de la soldana Xàjar-ad-Durr i, tot seguit, del general Àybak, en 1250, suplantant els aiúbides, fins a la conquesta otomana el 1517.

Soldans mamelucs bahrites
Soldans mamelucs burjites 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kennedy, Hugh N. The Historiography of Islamic Egypt (C. 950-1800), (Brill Academic Publishers, 2001), 69. [1]
  2. Isichei, Elizabeth. A History of African Societies to 1870. Cambridge University Press, 1997, p. 192. 
  3. David Ayalon, "Bahriyya", a Encyclopaedia of Islam, 2a edició
  4. Robert Irwin, The Middle East in the Middle Ages, 19-21
  5. Al-Maqrizi, pp.140-142/vol.5
  6. Kohn, George C. Dictionary of Wars (en anglès). Infobase Publishing, 2006, p.318. ISBN 1438129165. 
  7. Dupuy, R. Ernest and Trevor N. Dupuy, The Harper Encyclopedia of Military History, 4th Edition, (HarperCollins Publishers, 1993),540.
  8. Paton, Andrew Archibald. A history of the Egyptian revolulution, from the period of the mamelukes to the death of Mohammed Ali. vol.2 (en anglès), 1870, p. 6. 
  9. Abu-Lughod, Janet L. Before European Hegemony The World System A.D. 1250-1350. New York: Oxford UP, USA, 1991. PP. 213
  10. Per a l'ús del nom Amim, vegi Giovanni Finati, 'Narrative of the Life and Adventure of Giovanni Finati native of Ferrara, 1830; per a Heixjukur, Mustafa Mahir Marks of the Caucasian Tribes and Some Stories and Notable Events Related to Their Leaders, Boulaq, el Caire, 1892
  11. "Mamluks" a Encyclopaedia of Islam, 2a edició.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Abu al-Fida, The Concise History of Humanity
  • Al-Maqrizí, Al Selouk Leme'refatt Dewall al-Melouk, Dar al-kotob, 1997.
  • Idem en anglès: Bohn, Henry G., The Road to Knowledge of the Return of Kings, Chronicles of the Crusades, AMS Press, 1969.
  • Al-Maqrizi, al-Mawaiz wa al-'i'tibar bi dhikr al-khitat wa al-'athar, Matabat aladab, El Caire 1996, ISBN 977-241-175X
  • Idem en francès: Bouriant, Urbain Description topographique et historique de l'Egypte, París 1895.
  • Ibn Taghribirdi, al-Nujum al-Zahirah Fi Milook Misr wa al-Qahirah, al-Hay'ah al-Misreyah 1968
  • Idem en anglès: History of Egypt, by Yusef. William Popper, translator Abu L-Mahasin ibn Taghri Birdi, University of California Press 1954
  • Ayalon, David : The Mamluk Military Society. London, 1979.
  • Shayyal, Jamal, prof. d'història islàmica, Tarikh Misr al-Islamiyah (Història de l'Egipte islàmic), dar al-Maref, el Caire 1266, ISBN 977-02-5975-6
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Soldanat mameluc del Caire