Solidaritat Catalana
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | coalició política  |
| Ideologia política | catalanisme |
| Història | |
| Creació | 1906 |
| Data de dissolució o abolició | 1909 |
La Solidaritat Catalana va ésser el primer gran moviment unitari català que va sorgir l'any 1906. Aquest moviment va unir momentàniament diversos grups polítics nacionalistes catalans, carlins i republicans, que tenien en comú el seu catalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut i a la Llei de jurisdiccions i havia de servir per negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana.[1][2]
El seu dirigent era Enric Prat de la Riba, fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (juny del 1907) i creador de la Mancomunitat de Catalunya (6 d'abril de 1914). Les eleccions del 21 de juliol de 1907 es van celebrar després d'una violenta campanya electoral que va acabar amb un atemptat lerrouxista a Hostafrancs (Barcelona) contra Francesc Cambó (Lliga Regionalista) i Nicolás Salmerón (Unió Republicana). Al dia de les eleccions, la Solidaritat va triomfar arreu de Catalunya i en total va guanyar amb el 67% dels vots i 41 escons dels 44 que s'elegien. Després del triomf del partit a les eleccions provincials i generals del 1907, Enric Prat de la Riba es va convertir en president de la diputació de Barcelona.
Grups que aplegava
- Lliga Regionalista
- Centre Nacionalista Republicà
- Unió Catalanista
- part d'Unió Republicana
- Republicans federals
- Comunió Tradicionalista
Organització
Es va crear una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, pel carlí Miquel Junyent i pel regionalista Francesc Cambó. D'aquesta manera la Solidaritat Catalana apareixia com un ampli front català representat pels diferents sectors socials, malgrat que faltava que s'hi unissin la major part del moviment obrer organitzat: els sindicalistes, els socialistes, els anarquistes i els lerrouxistes.
Un dels membres més destacats va ser Albert Bastardas i Sampere.
Els opositors de la Solidaritat
La Solidaritat Catalana va fer que els republicans quedessin dividits en solidaris (que van amb la solidaritat) i en antisolidaris (que en discrepen). Els lerrouxistes i els altres partits monàrquics van ser els principals atacants de la Solidaritat. Els seus discursos eren anticatalanistes i anticlericals (en el cas dels lerrouxistes).
Crisi (1907-1908)
Quan eren al poder es van manifestar les diferències dels grups solidaris. Això va fer que no s'acabessin d'entendre en les decisions polítiques i que quan es van convocar eleccions parcials el 1908, (amb les quals es cobrien vacants per mort o renúncia),[3] van guanyar els lerrouxistes. Els partits que formaven la lliga solidària es van separar, i ja a les eleccions provincials de 1909 es van presentar per separat. Després d'aquesta experiència van quedar molt clares les diferències entre les dues grans branques del catalanisme: els partits de dreta regionalista i pactista i els de l'esquerra nacionalista i republicana.
Vegeu també
Referències
- ↑ Josep Massot i Muntaner Església i societat a la Catalunya contemporània
- ↑ MATA, Jordi. «Solidaritat Catalana: la gran il·lusió». Serra d'Or', núm. 555 (març 2006), p. 20-21. ISSN 0037-2501
- ↑ [1]
Bibliografia
- Casassas i Ymbert, Jordi; Colomines, Agustí; Gonzalez Calleja, Eduard; Santolaria, Francesc. Els fets del Cu-Cut!: taula rodona organitzada pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya el 24 de novembre de 2005. Generalitat de Catalunya, Centre d'Història Contemporània de Catalunya, 2006. ISBN 978-84-393-7306-3 [Consulta: 29 juliol 2012].
- Santolaria Torres, Francesc. El Banquet de la Victòria i els fets de ¡Cu-Cut! Cent anys de l'esclat catalanista de 1905. Editorial Meteora, S.L., abril 2005. ISBN 978-84-95623-38-2. (2005)
Enllaços externs
- Article de Santiago Izquierdo sobre Solidaritat Catalana al Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics.