Sonata a trio

La sonata a trio és un patró de composició propi del Barroc l'essència del qual és que en la seva textura hi intervenen dues melodies agudes que participen amb un protagonisme comparable en el diàleg contrapuntístic, i una de greu que és la que correspon al baix continu i que queda en un terreny més d'acompanyament. Aquestes melodies són executades per dos instruments de tessitura aguda i els instruments que porten a terme el baix continu. Durant el segle XVII aquesta melodia era executada per un instrument melòdic de tessitura greu (violoncel, viola de gamba, fagot, etc. ) o bé per un instrument harmònic o polifònic (clavicèmbal, tiorba, arpa, etc.). A partir de l'obra d’Arcangelo Corelli, l'habitual és que ambdós tipus d'instruments coincideixin en la interpretació del baix. En aquelles composicions que l'autor indicava per a quin instruments estava pensada la composició -que eren la majoria però no totes- s'observa que la major part de les sonates a trio són concebudes per a dos instruments de timbre igual, majoritàriament dos violins. Aquest és el cas de ... Així i tot també se’n troben per a instruments de vent com la flauta de bec, la travessera, l'oboè, la viola de gamba ...ja sigui en parelles de timbre igual, ja sigui de timbre heterogeni. Tal és el cas d'algunes de les sonates de l'Op. 2 de Haendel. Un cas més específic serien les sonates a trio per a orgue sol de Johann Sebastian Bach en les qual cada melodia aguda és interpretada per una mà i el baix es transfereix als pedals. Les sonates Opp. 1 i 3 de Corelli demanen dos violins, a més d'un violone, arxillaüt i orgue, mentre que les dels Opp. 2 i 4 són concebudes per a dos violins, violone i clavicèmbal. És també a partir de principis del segle XVIII que les edicions de música angleses i holandeses van començar a tractar per igual les composicions que corresponien al concepte de sonata da camera i a la sonata da chiesa. Segurament que la sonata a trio va ser el tipus de música instrumental més popular del període i n'hi va haver una gran demanda, especialment entre els amateurs.

Primer moviment de la sonat a trio (o trio sonata) número 11, d'Arcangelo Corelli, en una versió amb instruments actuals: dos violins i piano. (?·pàg.)

Exemples de repertori

• Tomaso Albinoni 12 sonates 'da chiesa' op.1 i 12 sonates da camera op.8
• Arcangelo Corelli 24 sonates 'da chiesa' op.1 i op.3, 24 sonates da camera op.2 i op.4.
• Henry Purcell 12 sonates a tres parts, 1683 , i 10 sonates a quatre parts, 1697, totes per a dos violins i baix continu.
• Johann Sebastian Bach, sonates a trio BWV 1036-1039. Algunes són d'atribució dubtosa. Escrites per a baix continu i dos violins, excepte la 1039 que és per a dues flautes i baix continu.
• Dietrich Buxtehude, Op. 1, sis sonates a trio,i Op. 2, set sonates a trio. Instrumentades per a violí, viola de gamba i baix continu. Són les úniques obres que va publicar en vida.
• George Frideric Handel sonates a trio op.2 i op.5
• Georg Philipp Telemann al voltant de 150 sonates a trio, majoritàriament en l'estil de Corelli.
• Johann Pachelbel, Musikalische Ergötzung ("Plaer musical"), amb sis sonates a trio per a dos violins i baix continu. La versió original en scordatura.
• Antonio Vivaldi, 12 sonates 'da camera' a trio op.1 i 2 sonatas op.5.
• Jan Dismas Zelenka, Sis sonates a trio (o a quartet), ZWV 181. Per a dos oboès, fagot i baix continu. Peces tècnicament difícils, probablement no pensades per a amateurs.

Bibliografia

• The Italian "Trio" Sonata, From Its Origins Until Corelli Peter Allsop, Oxford University Press 1992 ISBN 0-19-816229-4 (en)
• La sonata a tre Christopher Hogwood, Edition BBC 1976 (en)
• Italian Violin Music of the Seventeenth Century Willi Apel ISBN 0253306833 (en)
• Die Triosonate Erich Schenk 1970 et 2005, Laaber Verlag ISBN 3-89007-623-8 (de)
• Music an Appreciation ROGER KAMIEN, Edition Sixth Brief (en)