Sonata a trio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La sonata a trio és un patró de composició propi del Barroc l'essència del qual és que en la seva textura hi intervenen dues melodies agudes que participen amb un protagonisme comparable en el diàleg contrapuntístic, i una de greu que és la que correspon al baix continu i que queda en un terreny més d'acompanyament. Aquestes melodies són executades per dos instruments de tessitura aguda i els instruments que porten a terme el baix continu. Durant el segle XVII aquesta melodia era executada per un instrument melòdic de tessitura greu (violoncel, viola de gamba, fagot, etc. ) o bé per un instrument harmònic o polifònic (clavicèmbal, tiorba, arpa, etc.). A partir de l'obra d’Arcangelo Corelli, l'habitual és que ambdós tipus d'instruments coincideixin en la interpretació del baix. En aquelles composicions que l'autor indicava per a quin instruments estava pensada la composició -que eren la majoria però no totes- s'observa que la major part de les sonates a trio són concebudes per a dos instruments de timbre igual, majoritàriament dos violins. Aquest és el cas de ... Així i tot també se’n troben per a instruments de vent com la flauta de bec, la travessera, l'oboè, la viola de gamba ...ja sigui en parelles de timbre igual, ja sigui de timbre heterogeni. Tal és el cas d'algunes de les sonates de l'Op. 2 de Haendel. Un cas més específic serien les sonates a trio per a orgue sol de Johann Sebastian Bach en les qual cada melodia aguda és interpretada per una mà i el baix es transfereix als pedals. Les sonates Opp. 1 i 3 de Corelli demanen dos violins, a més d'un violone, arxillaüt i orgue, mentre que les dels Opp. 2 i 4 són concebudes per a dos violins, violone i clavicèmbal. És també a partir de principis del segle XVIII que les edicions de música angleses i holandeses van començar a tractar per igual les composicions que corresponien al concepte de sonata da camera i a la sonata da chiesa. Segurament que la sonata a trio va ser el tipus de música instrumental més popular del període i n'hi va haver una gran demanda, especialment entre els amateurs.

Primer moviment de la sonat a trio (o trio sonata) número 11, d'Arcangelo Corelli, en una versió amb instruments actuals: dos violins i piano. Primer moviment de la sonat a trio (o trio sonata) número 11, d'Arcangelo Corelli, en una versió amb instruments actuals: dos violins i piano. (pàg.)

Exemples de repertori[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]