Sordesa

Nom del signe/símptoma: Sordesa Classificació i recursos externs
Dona expressant-se en llengua de signes
CIM-10	H90-H91
CIM-9	389
MedlinePlus	003044
eMedicine	article/994159
MeSH	D034381

La sordesa és la manca o afebliment de la capacitat auditiva, independentment del grau de pèrdua; també és coneguda per hipoacúsia; la sordesa completa que afecta una orella o ambdues s'anomena cofosi. És la condició de la persona privada del sentit de l'oïda; una disminució total o parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons. Aquesta afectació pot ser parcial o total, transitòria o permanent, guarible amb tractament mèdic o no. Les persones amb problemes de sordesa presenten dificultats especials per a percebre i comprendre la informació i per a desenvolupar unes habilitats socials de tipus comunicatiu.

És important remarcar la diferència psíquica i social entre arribar a la sordesa abans de l'adquisició del llenguatge oral o amb posterioritat.

Tipus de sordesa segons localització de la lesió o malformació

De conducció o transmissió

Per afectació de l'orella externa o l'orella mitjana, que impedeix la transmissió dels sons cap l'orella interna, provoca pèrdua de la quantitat però no de la qualitat del so i sovint pot ser corregida quirúrgicament.

Causes

• Inflamació o infecció de l'orella
• Hipoventilació tubària: disminució de l'entrada d'aire per la Trompa d'Eustaqui.
• Perforació de la membrana timpànica
• Malformacions de la cadena d'ossets
• Otosclerosi: enduriment dels teixits de l'orella

Tractament

Normalment és una alteració temporal d'intensitat lleu o moderada. El tractament l'ha de prescriure l'otorinolaringòleg. Acostuma a tractar-se amb medicació o intervenció quirúrgica.

Neurosensorial o de percepció

Que es produeix a l'orella interna o en la via que va a l'escorça cerebral i provoca una pèrdua de quantitat i qualitat del so i sense tractament mèdic. La sordesa neurosensorial la tendència a imposar-se per a designar les sordeses de percepció.

Mixta

Amb doble afectació neurosensorial i de conducció i amb possible tractament en aquesta segona.

Quantificació de la pèrdua d'audició

Es mesura en decibels i es classifica en pèrdua lleu, moderada, severa o profunda (cofosi):

• Pèrdua auditiva lleu (20-40 dB)
  • Dificultat en determinats fonemes: Dislàlies audiogèniques
  • Certs problemes de lecto-escriptura
  • Hi ha llenguatge de manera natural
• Pèrdua auditiva moderada (40 a 70 dB)
  • Dificultat amb més nombre de fonemes: Dislàlies generalitzades
  • Problemes de comprensió per la dificultat de percepció
  • Problemes de lecto-escriptura
  • Hi ha llenguatge
• Pèrdues auditives severes (70 a 90 dB)
  • No hi ha parla o només diu paraules soltes, les que percep amb major intensitat
  • Té certa experiència sonora
  • Veu molt alterada
  • No té prosòdia
• Pèrdues auditives profundes (+90 dB)
  • No hi ha consciència sonora
  • No hi ha parla espontània
  • No té control de veu

Per comprovar el grau de sordesa d'una persona, se li fa una prova de audiometria, de manera que una persona amb sordesa pot tenir problemes en la percepció correcta de la intensitat (decibels) o de la freqüència (hertz) de sons relacionats amb el llenguatge oral, i és freqüent que es donin resultats diferents per a cada oïda. La pèrdua de la capacitat auditiva generalment es descriu com lleu, benigna, moderada, severa o profunda, depenent de l'esmentada prova. Generalment, quan un nen amb una pèrdua de la capacitat auditiva superi als 90 dB, es considera llavors que necessita un mètode educatiu específic per a persones sordes.

Causes

Genètiques

Poden estar involucrats gens recessius o dominants. Els més comuns són el síndrome d'Stickler i el síndrome de Waardenburg entre els de gens dominants i el síndrome de Pendred, de síndrome l'aqüeducte vestibular gran i el síndrome d'Usher entre els de gens recessius.

Adquirides

Otològiques

• Presbiacúsia: primera causa de sordesa que afecta especialment als tons alts en persones d'edat avançada.
• Otosclerosi: per fixació de l'estrep en la finestra oval.
• Otitis mitjana: per exemple, per adenoïditis (vegetacions) que no desapareixen després de l'adolescència i obstrueixen la trompa d'Eustaqui.
• Tap de cerumen.

Neurològiques i postinfeccioses

• Meningitis
• Meningoencefalitis
• Parotiditis
• Malalties autoimmunitàries.
• Adquirides en l'embaràs: El bacteri Chlamydia i l'alcoholisme de la mare (aquest en el 64% dels casos) es pot convertir en sordesa per als recent nascuts. També la sífilis en un 30% dels casos.
• Naixement prematur.

Fàrmacs

Alguns medicaments poden causar danys irreversibles a l'oïda entre ells es troba el grup dels aminoglicucòsids. Altres medicaments tenen efectes negatius però són reversibles.

Lesions traumàtiques

• A l'orella. Entre ells l'exposició a sorolls per sobre dels 90 decibels en forma de sordesa progressiva temporal o permanent que és la segona causa de sordesa.
• A cervell temporal.

Tractaments mèdics

• Audiòfons externs: En les sordeses de tipus conductiu
• Implants coclears: Amb resultats diversos.

Epidemiologia

A nivell mundial la pèrdua d'audició afecta prop del 10% de la població, en un cert grau. Segons dades de l'any 2004 aquesta pèrdua d'audició va causar una discapacitat de moderada a greu en 124 milions de persones (gran part d'aquests, 107.900.000, localitzats en països amb nivells d'ingressos baixos o mitjans).Del total de 124 milions uns 65 milions varen adquirir la condició durant la infància. L'afectació dels problemes d'audició en nadons (en néixer)es situa entorn un 3 per cada 1.000 als països desenvolupats i de més de 6 per 1.000 en els països en desenvolupament.

Conseqüències socials

Classe d'art a l'Escola Estatal de Dones Sordes, a Delavan, Wisconsin, 1880.

Si la sordesa és especialment aguda, pot afectar considerablement en la forma en què la persona sorda es relaciona amb el seu entorn humà, en trobar-se amb una seriosa limitació en la seva capacitat de trobar una via de comunicació pel canal auditiu, és a dir, amb el llenguatge oral. Tanmateix, la manera com s'entenen les conseqüències d'aquesta incapacitat pot variar considerablement, de manera que dues perspectives fonamentals sobre la manera d'entendre la sordesa.

Estudis recents, proposen abordar la sordesa des d'un punt de vista antropològic. Un col·lectiu de persones sordes que es comuniquen entre si per mitjà d'una llengua de signes pot ser considerat una comunitat lingüística minoritària, amb una cultura pròpia. La literatura especialitzada fa moltes vegades la distinció entre "Sordesa", amb una majúscula inicial, per referir-se a la antropològica, i "sordesa", per a la definida clínicament.

La sordesa és irreversible quan ja no es pot sentir. Depenent dels casos, una persona sorda normalment pot desenvolupar una idiosincràsia amb les persones que es comuniquen pel canal visual, és a dir, amb el llenguatge de signes (LS), considerant-se com una col·lectivitat cultural i social pròpia diferenciada, normalment amb la definició de Comunitat sorda. El vincle social entre els sords signants sol ser molt forta a causa, sobretot, de l'aïllament social que senten respecte als oients, provocat per l'escàs coneixement de la seva problemàtica; també bé donada pel seu estil de vida, així com per l'escassa relació social a causa de l'entesa lingüístic. EN alguns casos la causa prové de les idees preconcebudes que les persones tenen sobre els sords, les quals poden transformar-se gràcies a una millor interacció amb de la seva cultura.

De fet, en aquesta col·lectivitat es defineixen a si mateixos com a "persones sordes signants", i solen classificar el seu entorn social com a "oients" a les persones que no tenen sordesa (entre els que hi pot haver algun oient signant, si coneixeu una LS), i a la resta de les persones sordes que, segons el país, poden formar part també de la comunitat sorda. Entre les persones sordes, a més, els "sords signants" es distingeixen de les persones "sordes orals", és a dir, qui no utilitzen habitualment una LS o utilitzen una comunicació bimodal, és a dir, amb el lèxic d'una LS i l'estructura gramatical d'una llengua oral. Finalment, hi ha els sords implantats, és a dir, els qui porten un implant coclear en comptes d'un audiòfon, que poden ser signants o orals.

En canvi, les persones sordes orals, és a dir, aquelles persones sordes que han rebut una intensa reeducació del llenguatge oral en la seva infantesa i que no utilitzen una llengua de signes com a llengua vehicular –sovint com a conseqüència d'una prohibició expressa dels educadors–, i acostumen a adoptar una actitud d'invisibilitat social respecte a la seva condició de persona sorda; de vegades, fins i tot, no se les reconeix com a tals i es recorre a altres definicions com poden ser la de discapacitat auditiu, hipoacúsic, medi oient, etc. Així mateix, aquest grup sol associar com a persones sordes únicament aquells que són signant, o bé es diferencien d'ells defineixen com a persones sordmuts, especialment a aquells no parlen un llenguatge oral correctament en l'aspecte gramatical.

Aquesta última definició, la de la sordmudesa, d'altra banda, és considerada pejorativa per part dels sords signant, car consideren que "parlen" (per canal visual, a LS). Així mateix, consideren que un alt analfabetisme de la llengua oral entre les persones sordes no té cap relació amb la mudesa, sinó a un fracàs del mètode oral en el sistema educatiu en la seva infància i joventut. De fet, anomenar "sordmut" a una persona sorda per no parlar en llengua oral correctament, equivaldria anomenar "manc" a una persona per no escriure amb la grafia correcta, o "cec i manc" per no saber llegir i escriure. Finalment, en el sentit estricte, la "sordmudesa" només seria aplicable a aquells que pateixin sordesa i, a més, són incapaços de generar sons humans per l'absència o el dany de les cordes vocals, essent aspectes independents entre si.

Personatges il·lustres

Hi ha diversos personatges rellevants que han patit la sordesa, generalment adquirida de manera progressiva durant la seva vida. Uns pocs casos van ser sords de naixement. Un fet especialment detacable en el cas dels músics en els que la pèrdua d'aquest sentit representà un cop molt en el desenvolupament de la seva activitat artística.

• Ludwig van Beethoven, compositor alemany (1770-1827).
• Bedřich Smetana, compositor txec (1824-1884), com a conseqüència d'una sífilis.
• Francisco Goya, pintor aragonès (1746-1829).
• Helen Keller, sorda i cega de naixement (1880-1968).
• Ernest Hemingway, escriptor estatunidenc (1899-1961).
• Oreste Carpi, pintor italià (1921-2008)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sordesa

• Guia per a famílies d'infants amb sordesa o sordceguesa (català)
• Portal amb un diccionari d'LSE (en castellà)
• Portal dels sords (en castellà)
• Cultura Sorda (en castellà)
• American Hearing Research Foundation (en anglès)
• Nora Schultz. «Why the obese and smokers risk deafness» (en anglès). New Scientist, 10 juny 2008. [Consulta: 15 juny 2009].