Soylent Green

Soylent Green Soylent Green
Fitxa tècnica
Direcció:	Richard Fleischer
Guió:	Harrey Grenberg novel·la de Harry Harrison
Música:	Fred Mirow
Fotografia:	Richard H. Kline
Protagonistes:	Charlton Heston Edward G. Robinson Joseph Cotten Paula Kelly Dick Van Patten Brock Peters Leigh Taylor Young
Dades i xifres
País:	Estats Units
Data d'estrena:	1973
Gènere:	Ciència-ficció
Duració:	97 min.
Idioma original:	Anglès: 1
Companyies
Productora:	MGM - 1972-73
Pàgina sobre “Soylent Green” a IMDb
Valoracions
IMDb
FilmAffinity

Soylent Green és un film nord-americà de ciència-ficció de l'any 1973 dirigit per Richard Fleischer.

Idea nefasta del futur

Malgrat dels segles d'evolució, de les grans i nobles idees generades per la humanitat, dels avanços tecnològics i de l'influx redemptorista de les religions majoritàries, quelcom ha sortit malament fins el punt que el món que avui coneixem, un món en el que a més tendim a donar per segur, ha desaparegut per complet deixant en el seu lloc un immens caos els quals nexes amb el passat són els espais físics, avui totalment malmesos com si d'un decrèpit decorat es tractés, i les relacions de dominació, portades als seus extrems més insuportables.

Argument

Any 2022. Al igual que altres grans metròpolis, Nova York pateix els efectes devastadors de l'esgotament de recursos naturals i la superpoblació. Més de quaranta milions d'habitants deambulen pels seus carrers en un estat de postració col·lectiva que els manté mig suspesos entre l'existència ximple i rassa, sense cap tipus d'activitat social o intel·lectual, i la vida vegetativa. Per a ells, com per a tots els habitats del món, la societat es divideix entre els pocs privilegiats que tenen accés a tot i que conseqüentment s'han erigit com a elit i classe dominant, capaç de conduir entre molts pocs, tots i cadascun dels recursos del poder, i la massa desesperançada que de retorn als seus instints més primaris només aspiren a sobreviure. Ja no hi ha aliments, ni e penes feina, ni serveis socials, només el preludi del no res més absolut. I per sobre d'aquest no res, un únic consol: el consum de soylent vermell o de soylent groc. dos compostos alimentaris la qual distribució és estrictament controlada pel Govern.

En mig d'aquestes dues classes totalment oposades --no enfrontades, ja que la majoria no disposa de mitjans ni d'estímuls per a ni tan sols plantejar-se la possibilitat d'un canvi en la situació-- Richard Thorne, un policia, ha de investigar l'assassinat d'un dels membres de la gran corporació industrial que manega la producció i distribució del soylent just en el moment en que aquesta empresa acaba de posar en el mercat un nou producte, el soylent green, que sembla ser molt millor que els seus predecessors. En el transcurs d'aquesta investigació quasi rutinària, Thorne comença a desenvolupar la seva capacitat critica quan veu amb ulls propis l'extraordinari i insultant nivell de vida de que gaudeix aquesta exquisida minoria els quals membres, malgrat tot, encara no han après a solucionar les seves renyines de negocis mitjançant mètodes menys expeditius. La immoralitat, per tant, es desplega en tot el seu esplendor davant dels ulls d'aquest home encalçat pels dubtes i per la trista mediocritat de la seva existència, que el situa en una estreta zona gris com a defensor d'aquells que l'oprimeixen.

A mesura que avança en la seva investigació i en la seva dolorosa presa de consciència, Thorpe és ajudat per Roth, un vell veí que malgrat tot, porta anys negant-se a acceptar encara que sigui des de la rebel-dia intel·lectual, l'estat de les coses. Així, de forma quasi casual, Thorne i Roth es converteixen en parts indissociables d'una consciència col·lectiva lligada i mancada de recursos, més encara a partir del moment en que conscient del poder omnímode del seu enemic comú, l'ancià acaba per acceptar la seva derrota i accepta entrar a formar part del programa governamental de suïcidis assistits, una forma com qualsevol altra de descongestionar el paisatge urbà i qui sap si contribuir a l'èxit de l'atractiu i misteriós soylent green.

Heston abandona els seus rols habituals

Resulta curiós comprovar com Charlton Heston, encarnació del més pur i èpic cinema americà dels anys cinquanta i part dels seixanta, abandonà els seus habituals rols d'heroi irreprotxable per imprimir una dosi d'irònica força en els protagonistes de dues de les pel·lícules més fosques i pessimistes de tots els temps: L'home omega i Soylent green, ambdues basades en sengles novel·les de ciència ficció, la primera escrita per Richard Matheson; la segona per Harry Harrison, i a la vegada ambientades en un futur no gaire llunyà en el que l'acció—i a vegades també la omissió—de l'home com artífex de la societat organitzada ha donat lloc al desastre més absolut i a la tremenda i inevitable soledat dels escassos super-vivents, els quals per cert són dotats d'una poderosa i a voltes inadvertida dimensió metafòrica.

En el cas de Soylent green, el film, un dels millors de l'erràtic Richard Fleischer, funciona a la perfecció tant com a cinema catastròfic, com en el més complexe del cinema proveït d'un missatge profund amb el que cridara a la reflexió a l'espectador. la seva viscuda descripció d'una ciutat de Nova York convertida en una gegantina deixalleria és una de les millors representacions de l'Apocalipsi mai vista a la gran pantalla, encara que en ocasions resulta poc subtil: la seqüència en que els anti-disturbis de la ficció reprimeixen als descontents i se'ls emporten després d'haver-los capturat amb les pales d'enormes excavadores, és impactant a la vegada que contraproduent, doncs contribueix a desvelar el desenllaç de la història just a la meitat del metratge, el conjunt està presidit per una lògica implacable que fa possible la connexió amb altres elements més propis del thriller o el gènere policial.

Anàlisi de la societat

En el seu nivell de lectura més profund, tant la novel·la en que està basada com la pel·lícula en sí componen un atac directe a l'autocomplaença de l'home contemporani, tant se val si es refereix al de 1971 com al de 2011;les diferències no són, per desgràcia, gaire nombroses: es confia amb excés en uns òrgans de Govern suposadament representatius i en un sistema d'ordre social i econòmic, el capitalisme pur i dur, que no té cap altra finalitat que la acumulació il·limitada de riquesa en mans de pocs, sigui quin sigui el preu que hi han de pagar la immensa majoria dels éssers humans. Pessimisme desproveït del més mínim indici d'esperança, tant és així que les alternatives semblen ser únicament el cinisme i la soledat, o el suïcidi promogut per aquesta classe dominant, capaç inclús de lucrar-se amb la mort aliena —atenció al joc de paral·lelismes que, sense esmentar-lo, recupera un dels aspectes més tenebrosos del nazisme-; descripció d'un mite, el de la sempre atractiva i procel·losa ciutat de Nova York, que es transmuta en la imatge d'un malson quotidià, i violència -molta violència, de vegades explícita i dotada d'una gran força visual, a vegades implícita i molt més aterradora-, per a una pel·lícula mítica de la qual resulta molt difícil treure un error i de la qual, amb tota probabilitat, sorgirà -com en el cas de «I am legend»- una nova versió que n'actualitzi i en subratlli els aspectes més espectaculars a canvi de desposseir-la del seu potent missatge. Mentre els executius d'un Hollywood desproveït de tot menys de diners decideixen entre fer l'actualització i posada al dia del mite o l'enèsima i iniqua entrega de les facècies de qualsevol embogit model -Nicolas Cage només és un exemple, però en vénen a la ment uns quants més-, ens resta la possibilitat de gaudir de Soylent Green una i una altra vegada i d'extreure de cada visionat noves i no gaire alentidores senyals d'avís.

Referències

• Revista de cinema ACCIÓN, de juny de 2009

Enllaços externs

• Soylent Green a Internet Movie Database (anglès)
• Soylent Green a Allmovie (anglès)