Esfíngid

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Sphingidae)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Esfíngids
El borinot japonés Callambulyx tatarinovii
El borinot japonés Callambulyx tatarinovii
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Arthropoda
Classe: Insecta
Ordre: Lepidoptera
Clade: Macrolepidoptera
Superfamília: Bombycoidea
Família: Sphingidae
Latreille, 1802
Espècie tipus
Sphinx ligustri
Linnaeus, 1758
Subfamílies

Macroglossinae
Smerinthinae
Sphinginae

Espècie tipus
Sphinx ligustri
Linnaeus, 1758

Els esfíngids (Sphingidae) són una família de lepidòpters coneguts vulgarment com a borinots i també com a borinos (Mallorca) o barrinols (Eivissa i Formentera). La família conté uns 200 gèneres, amb unes 1.450 espècies. El nom "esfinx" amb què de vegades es coneixen no és el seu veritable nom comú en català, car està derivat de la nomenclatura científica o nom llatí de la família.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Hemaris fuciformis xuclant una flor. Alguns borinots s'assemblen molt als abellots.
L'estrany aspecte de les erugues dels esfíngids va donar origen al nom de la família (Daphnis nerii). La taca blava no correspon realment a l'ull de l'animal, però l'estratagema deu ser efectiu per intimidar alguns depredadors.

Els esfíngids acostumen a ser d'una grandària considerable i tenen un cos robust i pelut. Les ales són normalment estretes i poderoses, ja que s'han de moure a grans velocitats per permetre el vol al borinot. La majoria d'espècies tenen una espiritrompa allargada. Utilitzant aquesta trompa, es passen el seu últim estat de la metamorfosi xuclant el nèctar de les flors activament. Per a xuclar les flors, els esfíngids executen vols estacionaris amb batecs molt ràpids de les ales. Així, un borinot xuclant les flors s'assembla molt a un colibrí. Les flors adaptades a aquest tipus de pol·linització solen ser tubulars, de colors pàlids o blancs i s'obren durant el vespre i la nit. Aquest conjunt de caràcters és un síndrome floral anomenat esfingofília.

Altres espècies tenen l'espiritrompa atrofiada i resulta infuncional o parcialment funcional. En el primer cas els adults viuen uns pocs dies, el temps just per trobar parella i fer la posta; és el cas del borinot ocel·lat (Smerinthus ocellata) o del borinot del til·ler (Mimas tiliae), entre d'altres. El segon cas, més particular i concret, afecta unes poques espècies com el borinot de la mort (Acherontia atropos), que té una trompa curta i robusta que l'obliga a alimentar-se de mel (s'infiltra als ruscs d'abelles) i saba dels arbres.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Les erugues dels esfíngids són relativament grans i gruixudes. Tenen un apèndix similar a una banya a la zona caudal que fa que siguin fàcils d'identificar, encara que en alguns casos estigui molt reduïda. Són insaciables deboradors de fulles i si es presenten en grans nombres la defoliació pot ser molt important, ara bé, aquest fet no es habitual, ja que les femelles solen pondre els ous individualment i en plantes diferents.

El nom de la família prové de la postura que adopten aquestes erugues quan se senten amenaçades i de les taques grans que semblen ulls que tenen algunes espècies, com el borinot morat. Aquesta postura és molt estranya i els dóna l'aspecte d'animal fabulós, com l'esfinx, la figura de la mitologia grega i egípcia.

Acabat l'estat larvari, molts borinots romanen en estat de crisàlide subterrània fins a una profunditat de 12 cm. Les espècies d'esfíngids que viuen a les zones temperades de la Terra acostumen a passar l'hivern en aquest estat,[1] a excepció de casos concrets com l'esfinx colibrí (Macroglossum stellatarum), que pots hibernar com a adult infiltrant-se en construccions humanes.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Els esfíngids tenen una distribució geogràfica molt àmplia a totes les zones temperades. Estan presents a tots els continents de la Terra, llevat de l'Antàrtida. Alguns borinots, com el borinot del baladre, són migratoris i poden cobrir distàncies considerables a velocitats de fins a 55 km/h.[2] Malgrat que gairebé totes les espècies són nocturnes, hi ha uns quants esfíngids diürns, com el bufaforats.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fotos de la metamorfosi completa del borinot dels roures
  2. Papillons et Chenilles du Québec et de l'est du Canada de Jean-Paul Laplante

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esfíngids