Baruch Spinoza
 Baruch Spinoza |
|
| Filosofia occidental Filosofia moderna del segle XVII | |
|---|---|
| Naixement: | 24 de novembre de 1632 Amsterdam, Holanda |
| Mort: | 21 de febrer de 1677 La Haia, Holanda |
| Escola/tradició filosòfica: | Racionalisme continental |
| Idees destacades: | Panteisme, Deisme, Monisme, Llibertat intel·lectual,Llibertat de culte, Separació Esglèsia-Estat. Crític de Moisés a l'autoria d'alguns llibres de la Bíblia Hebrea, Política social derivada al Poder, i no al Contracte social |
| Influït per: | Hobbes, Descartes, Estoicisme, Avicena, Maimònides, Nicolau de Cusa, Aristòtil, Bacon, Plató |
| Influí a: | Kant, Hegel, Davidson, Schopenhauer, Deleuze, Einstein, Leibniz, Goethe, Nietzsche, Althusser, Hardt, Negri, Fromm |
| Vegeu el Portal:Filosofia | |
Benedictus de Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.
A causa del seu pensament s'enemistà amb tots els estaments socials i religiosos: jueus, catòlics i protestants.
Taula de continguts |
Pensament de Spinoza [modifica]
La realitat [modifica]
Com tots els racionalistes entén la realitat com a substància (allò que no necessita de cap altra cosa per existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura?
Per Spinoza només hi ha una resposta possible: Déu és la naturalesa (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (concepció panteista de la realitat), idea expressada anteriorment per Pierre Charron.
De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la naturalesa té un nombre d'atributs infinit dels quals nosaltres només coneixement el pensament i l'extensió.
D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància.
La naturalesa humana [modifica]
Cos i ànima humanes són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dona en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.
Coneixement humà [modifica]
Com que l'ésser humà no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:
- Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
- Racional: aporta veritats universals i necessàries.
- Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.
Bibliografia atribuïda a Spinoza [modifica]
Un llistat complet dels llibres de Spinoza podria ser el següent:
- Principis de filosofia caresiana (1663).
- Tractat teològico-polític (1670).
- Ètica demostrada segons l'ordre geomètric.
- Tractat polític.
- Tractat de la reforma de l'enteniment.
- Breu tractat.
De tots els llibres de Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida del filòsof (la resta són pòstums). Malgrat això, el pensament de Spinoza fou famós a tota Europa, tenint aquest els seus admiradors (Leibniz) com bastants detractors. És un fet que el pensament de Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. Tanmateix, també és indubtable que el pensament de Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.
L'Ètica [modifica]
L'Ètica demostrada segons l'ordre geomètric o senzillament Ètica, considerada generalment l'obra més important de Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la mort de Spinoza el mateix any.
Conté 5 capítols:
- De Déu.
- De la naturalesa i origen de l'ànima.
- De l'origen i naturalesa dels afectes.
- De la servitud humana, o de la força dels afectes.
- Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.
Vegeu també [modifica]
Bibliografia i Referències [modifica]
― Augusto, Roberto (2009): «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», a: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, n.º 168, pp. 293-311.
― Beltrán, Miquel (1998): Un espejo extraviado. Spinoza y la filosofía hispano-judía. Riopiedras. Barcelona.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Baruch Spinoza |
- Dossier Spinoza (a cura de Ramon Alcoberro)
- Spinoza a l'Enciclopèdia Catalana
