Stellarator

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Camp magnètic i corrent d'un Stellarator. Es mostra el camp toroidal i les bobines (blau) que el generen, el corrent del plasma (vermell), amb el seu camp poloïdal( produït per ell), i el camp resultant quan hi ha superposició.

El reactor estel·lar o stellarator és un reactor experimental per fusió per confinament magnètic. El camp magnètic que ha de confinar el plasma requereix una component toroidal i una altra poloïdal per a evitar els efectes de deriva magnètica, que apareixen principalment per l'existència d'un gradient transversal de camp magnètic i per la curvatura de les línies de camp.[1]

És precisament en la forma de crear aquest camp poloïdal pel que es diferencien el Tokamak i el stellarator: mentre el primer ho fa utilitzant el mateix plasma com a conductor, el stellarator ho fa mitjançant bobines exteriors helicoïdals i/o fent girar el plasma al voltant d'una bobina central circumferencial.

Aquesta màquina és més costosa de fabricar, ja que cal fabricar les bobines helicoïdals, però dota al plasma de més estabilitat, ja que el confinament no depèn del plasma. Espanya, en la seva línia d'investigació sobre fusió i física del plasma té un stellarator, el TJ-II, dels més avançats del món, que es troba en el CIEMAT, a Madrid. De tota manera, l'alternativa ha perdut rellevància davant els Tokamak, atès que l'ITER és un Tokamak.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Nota[modifica | modifica el codi]

  1. Jeffrey P. Freidberg. Plasma physics and fusion energy. Cambridge University Press, 2007, p. 423–. ISBN 9780521851077 [Consulta: 26 juliol 2011]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stellarator Modifica l'enllaç a Wikidata