Stradivarius

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Translation arrow.svg
 A aquest article li manca una segona llegida per acabar de revisar la traducció. Col·laboreu-hi!
No s'ha de confondre amb la marca de roba juvenil Stradivarius (marca).
El Spanish II (1687-1689) pertanyent a la col·lecció de Stradivarius del Palau Reial, Madrid
Antonio Stradivari examinant un instrument, en una impressió romàntica del segle XIX.

Un Stradivarius (o Stradivari) és un instrument de corda construït per un membre de la família italiana Stradivari.

Els instruments d'Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d' antiguitats. Les característiques sonores i individuals d'aquestes obres d'art són considerades úniques, i sovint els instruments s'identifiquen pel nom d'algú, generalment un músic famós que va ser el seu propietari o que simplement el va utilitzar en algun moment per les seves interpretacions.

Taula de continguts

Característiques [modifica]

Teories sobre la qualitat del seu so [modifica]

Hi ha hagut molts intents d'imitar la qualitat del so d'aquests instruments; hi ha moltes teories sobre com van ser construïts. Molts creien que el vernís utilitzat per Stradivari es feia amb una fórmula secreta que es va perdre en morir el seu creador, però exàmens de raigs X i anàlisi d'espectre en la superfície dels violins van revelar que tots van ser sotmesos a canvis en la seva estructura (especialment el mànec, el cordal i les cordes), i sovint l'únic que queda del treball original és el cos mateix, que va ser reenvernissada periòdicament.

Una altra teoria diu que el punt clau va ser el temps que va prendre assecar les fustes d'auró i avet amb què estan construïts, això també va ser desmentit estudiant la fibra de la fusta. Les línies van ser comparades amb models de arbre és que van viure en aquesta època i es va poder determinar el temps d'assecat simplement prenent la diferència entre la data de construcció (que era deixada per Stradivari en una etiqueta a l'interior de l'instrument) i el càlcul de quan havia estat tallat l'arbre. Això va revelar que la fusta s'havia assecat durant no més de 20 anys, i no 60 o 70, com es creia.

Una altra teoria assenyala que el període de fred extrem que va patir Europa en els anys en què Stradivari va viure, una petita edat de gel , va poder fer que els arbres que van créixer durant aquesta època desenvolupessin una fibra més compacta i amb una millor qualitat mecànica sonora. No obstant això, hi ha instruments construïts en la mateixa època, amb fusta d'aquests arbres, que no van aconseguir la magnificència d'un Stradivarius.

Cal esmentar també la coneguda teoria de l'arbre de Stradivari, la qual assenyala que el mateix Stradivari va trobar un arbre dins d'un riu; l'enorme tronc d'aquest arbre va crear alguns dels seus més famosos instruments. Aquesta teoria es troba justificada a través del concepte de vibració que adquireixen els materials amb el temps. Es diu que la mateixa fusta va adquirir la vibració del riu, el que li dóna un so únic i irrepetible. És clar que aquesta teoria pot estar basada en un intent per incorporar a la història de la fabricació dels instruments un aspecte més poètic. Stradivarius construí el seu primer violí als 20 a Sant Petersburg segons alguns científics.

Hi ha una altra teoria, la més romàntica, que ens explica que els stradivarius es feien amb fusta de vaixells enfonsats.

Finalment, la teoria que sembla més encertada fins al moment és una que va ser resultat d'aquests anàlisis d'espectre en la superfície i en part de l'encenall residual obtinguda de l'interior d'un Stradivarius amb sistema endoscòpic. Aquestes proves van revelar la presència de partícules metàl·liques molt enganxades a la fusta, el que podria suggerir que el gran mestre va fer un fi tractament a les fustes que usava amb dissolucions de sals metàl·liques, la qual cosa hauria conferit als seus instruments la força i riquesa de so que tant s'aprecien.

El gener del 2009 es van publicar, a la revista Public Library of Science ,[1][2] els resultats d'una investigació realitzada durant tres dècades amb mostres molt petites (capes molt primes) preses d'un Stradivarius en reparació: un dels autors de l'estudi, el doctor Joseph Nagyvary, especialista en bioquímica i professor de química a la Universitat de Texas A & M, va assegurar haver trobat proves que a Itàlia, en el "període daurat" de la construcció d'aquest tipus d'instruments, entre 1700 i 1720, una plaga d'insectes va afectar els arbres de la zona i va ser la clau de l'èxit de Stradivari. El fabricant de violins "va utilitzar bòrax (un component mineral actualment usat per a la fabricació de detergents i cosmètics, i també com retardant d'incendis, com a insecticida i com a agent antifongs) per preservar els instruments contra els insectes", sense saber que això tindria també efectes sobre la sonoritat. Usat com a insecticida i preservador de la fusta des de l'època de l'antiga civilització egípcia, on es va usar també per momificar restes humanes, el bòrax es va utilitzar com a protecció en la primera capa de la fusta dels instruments .

Cost aproximat [modifica]

Un Stradivarius genuí té diversos costos depenent de l'instrument, el seu estat de conservació i la qualitat del so, entre d'altres aspectes a valorar i els seus preus van dels milers de dòlars fins a les sumes rècord de milions de dòlars. Alguns en ser utilitzats pels grans solistes com Yehudi Menuhin o Jascha Heifetz adquireixen un valor incalculable. Un d'aquests, de fet, va ser subhastat en 3,5 milions de dòlars.[cal citació]

Instruments originals i instruments no originals [modifica]

Dels més de 1.000 instruments que fabricar Stradivari només queden poc més de 500 en circulació, però, molts lutiers posteriors a ell van signar Stradivari a l'interior dels seus instruments, pel que no és estrany trobar sota de la signatura el text "made in Germany ". Un Stradivarius autèntic es distingeix pels seus finíssims acabats, fusta d'extrema bellesa tornassolada i l'etiqueta que cita l'any i el·lloc on van ser construïts:

« "Antonius Stradivarius Cremonensis Faciebat anno 17." »

Col·leccions i exemplars renom [modifica]

La major col·lecció de Stradivarius del món són els Stradivarius Palatins i es troba a Madrid.

Violins [modifica]

Violes [modifica]

Es conserven 13 violes d'Antonio Stradivari. [21]

Violoncels [modifica]

Antonio Stradivari construir entre 70 i 80 violoncels en la seva vida [22], i es conserven 63 d'ells. [23]

Guitarres [modifica]

Es conserven quatre mandolines Stradivarius completes i nombrosos fragments de guitarres.

Arpes [modifica]

Antonio Stradivarius va fabricar una sola arpa durant la seva vida.

Contrabaixos [modifica]

Se sap de l'existència de menys de 15 contrabaixs Stradivarius, encara que no són tan valorats com els seus violins.

Vegeu també [modifica]

  • Stradivarius Palatins
  • The Red Violin , pel·lícula canadenca de 1998 que, tot i que presenta una història fictícia sense suport real algun, es va inspirar en el violí Stradivarius anomenat "The Red Mendelssohn" ("El Mendelssohn vermell").
  • Llista de fustes

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stradivarius

Referències [modifica]

  1. ↑ Nota al diari mexicà La Jornada (secció Cultura, p. 4a, diumenge 8 de febrer del 2009, sobre la publicació dels resultats de la recerca dels professors Nagyvary, Guillemette i Spiegelman.
  2. ↑ Article original de la investigació (en anglès)
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Stradivarius&oldid=11520307»