Stradivarius

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb la marca de roba juvenil Stradivarius (marca).
L’’Spanish II (1687-1689) que pertany a la col·lecció de Stradivarius del Palau Reial, Madrid
Antonio Stradivari examinant un instrument, en una impressió romàntica del segle XIX.

Un Stradivarius (o Stradivari) és un instrument de corda construït per un membre de la família italiana Stradivari.

Els instruments de Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d'antiguitats. Les característiques sonores i individuals d'aquestes obres d'art són considerades úniques, i sovint els instruments s'identifiquen pel nom d'algú, generalment un músic famós que va ser el seu propietari o que simplement el va utilitzar en algun moment per les seves interpretacions.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Teories sobre la qualitat del seu so[modifica | modifica el codi]

Hi ha hagut molts intents d'imitar la qualitat del so d'aquests instruments; hi ha moltes teories sobre com van ser construïts. Molts creien que el vernís utilitzat per Stradivari es feia amb una fórmula secreta que es va perdre en morir el seu creador, però exàmens de raigs X i anàlisi d'espectre en la superfície dels violins van revelar que tots van ser sotmesos a canvis en la seva estructura (especialment el mànec, el cordal i les cordes), i sovint l'únic que queda del treball original és el cos mateix, que va ser reenvernissada periòdicament.

Una altra teoria diu que el punt clau va ser el temps que va prendre assecar les fustes d'auró i avet amb què estan construïts, això també va ser desmentit per l'estudi de la fibra de la fusta. Les línies van ser comparades amb models d'arbre és que van viure en aquesta època i es va poder determinar el temps d'assecat simplement en prendre la diferència entre la data de construcció (que era deixada per Stradivari en una etiqueta a l'interior de l'instrument) i el càlcul de quan havia estat tallat l'arbre. Això va revelar que la fusta s'havia assecat durant no més de 20 anys, i no 60 o 70, com es creia.

Una altra teoria assenyala que el període de fred extrem que va patir Europa en els anys en què Stradivari va viure, la petita edat de gel, va poder fer que els arbres que van créixer durant aquesta època desenvolupessin una fibra més compacta i amb una millor qualitat mecànica sonora.[1] No obstant això, hi ha instruments construïts en la mateixa època, amb fusta d'arbres que tenen la mateixa dendrocronologia, que no van aconseguir la magnificència d'un Stradivarius.

El gener del 2009 es van publicar a la revista Public Library of Science,[2][3] els resultats d'una investigació realitzada durant tres dècades amb mostres molt petites (capes molt primes) preses d'un Stradivarius en reparació: un dels autors de l'estudi, el doctor Joseph Nagyvary, especialista en bioquímica i professor de química a la Universitat de Texas A & M, va assegurar haver trobat proves que a Itàlia, al "període daurat" de la construcció d'aquest tipus d'instruments, entre 1700 i 1720, una plaga d'insectes va afectar els arbres de la zona que hauria sigut la clau de l'èxit de Stradivari. El fabricant de violins hauria utilitzat bòrax per a preservar els instruments contra els insectes, sense saber que això tindria també efectes sobre la sonoritat. El bòrax va utilitzar-se com a protecció en la primera capa de la fusta dels instruments.

Preu aproximat[modifica | modifica el codi]

El preu d'un Stradivarius genuí depèn de l'instrument, el seu estat de conservació i la qualitat del so, entre altres aspectes a valorar i els seus preus van dels milers d'euros fins a sumes rècord de milions. L'Stradivarius «Molitor» de 1697,[4] que s'havia rumorejat que pertanyia a Napoleó Bonaparte (era d'un general del seu exèrcit, Gabriel Jean Joseph Molitor), es va vendre el 2010 a través del web Tarisio Auctions a la violinista Anne Akiko Meyers per 3.600.000 dòlars, rècord mundial fins aleshores.[5][6]

Segons la seva condició, els instruments fabricats durant el període daurat d'Stradivari, que comprèn entre 1700 i 1725,[7] es poden arribar a vendre per milions de dòlars. El 2011, l'Stradivarius «Lady Blunt» de 1721, conservat en un estat impolut, es va vendre a Tarisio Auctions per 9,8 milions de lliures esterlines (que porta el nom de la néta de Lord Byron Anne Blunt, 15a baronessa de Wentworth, que el posseïa des de feia trenta anys). Va ser venut per la Nippon Music Foundation per ajudar les víctimes del terratrèmol i tsunami del Japó del 2011.[8]

Instruments originals i instruments no originals[modifica | modifica el codi]

Dels més de 1.000 instruments que Stradivari va fabricar només queden poc més de 500, però, molts lutiers posteriors a ell van signar Stradivari a l'interior dels seus instruments, pel que no és estrany trobar sota de la signatura el text "made in Germany ". Un Stradivarius autèntic es distingeix pels seus finíssims acabats, fusta d'extrema bellesa tornassolada i l'etiqueta que cita l'any i el·lloc on van ser construïts:

« "Antonius Stradivarius Cremonensis Faciebat anno 17." »

Col·leccions i exemplars renom[modifica | modifica el codi]

La major col·lecció de Stradivarius del món són els Stradivarius Palatins a Madrid.

Violins[modifica | modifica el codi]

Violes[modifica | modifica el codi]

Es conserven 13 violes d'Antonio Stradivari. [21]

Violoncels[modifica | modifica el codi]

Antonio Stradivari construir entre 70 i 80 violoncels en la seva vida [22], i es conserven 63 d'ells. [23]

Guitarres[modifica | modifica el codi]

Es conserven quatre mandolines Stradivarius completes i nombrosos fragments de guitarres.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

  • The Red Violin, pel·lícula canadenca de 1998 que, tot i que presenta una història fictícia sense suport real algun, es va inspirar en el violí Stradivarius anomenat "The Red Mendelssohn" ("El Mendelssohn vermell").
  • Llista de fustes

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pickrell, John. «Did "Little Ice Age" Create Stradivarius Violins' Famous Tone?» (en anglès). National Geographic, 7 gener 2004.
  2. «Asegura experto conocer el secreto del singular sonido del Stradivarius» La Jornada, (Mèxic) 8 de febrer de 2009
  3. Joseph Nagyvary,«Mineral Preservatives in the Wood of Stradivari and Guarneri», Plos One, s;d.
  4. «Cozio.com: violin by Antonio Stradivari, 1697 (Molitor)». cozio.com, 2010.
  5. Jeanne Claire van Ryzin. «Austin violinist Anne Akiko Meyers buys rare Stradivarius for record-setting $3.6 million». Austin360, 2010.
  6. «Tarisio, October 2010 (New York) – Lot 467». Tarisio, 2010.
  7. Hart, George. The violin: its famous makers and their imitators. London: Dulau, 1875, p. 130, 135. 
  8. Yoree Koh. «Stradivarius Nets $16M for Japan Quake Relief». The Wall Street Journal, 21 juny 2011. [Consulta: 2011-06-29].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stradivarius