Streptococcus pyogenes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Estreptococ de Fehleisen
S. pyogenes bacteria @ 900x
S. pyogenes bacteria @ 900x
Classificació científica
Regne: Eubacteria
Fílum: Firmicutes
Classe: Bacilli
Ordre: Lactobacillales
Família: Streptococcaceae
Gènere: Streptococcus
Espècie: S. pyogenes
Nom binomial
Streptococcus pyogenes
Rosenbach 1884

L'estreptococ de Fehleisen (Streptococcus pyogenes) és un eubacteri grampositiu que creix en llargues cadenes.[1] S. pyogenes mostra l'Antígen grup A en les seves parets cel·lulars i fa hemòlisi del tipus beta-hemòlisis quan es cultiva en agar sang. L'S. pyogenes normalment produeix grans zones (halus) de beta-hemòlisis, amb trecament complet d'eritocrits i la recuperació de l'hemoglobina. És per aquesta raó que se'ls anomena Grup A (beta-hemolític), Streptococcus (abreviat GAS). Pot ser encapsulat, per tant és resistent a la fagocitosi. Posseeix nombroses exotoxines.

És un agent de la Síndrome de la faringoamigdalitis bacteriana i de la síndrome tòxica similar al xoc (TSLS). És important en infeccions cutànees i de teixits tous. No presenta resistència a la penicil·lina i aquesta segueix sent el tractament d'elecció habitual. En canvi, pot ser resistent a la sulfamida, tetraciclina, cloranfenicol, macròlid i lincosamida.

Factors de virulència[modifica | modifica el codi]

S. pyogenes té diferents qualitats que el fan més virulent.[2] Una càpsula de carbohidrat embolcalla l'eubacteria, protegint-la d'atacs dels macròfags (part del sistema immune). També hi ha proteïnes, àcids lipoteicoics, que xopen la càpsula (M proteïna) que fan incrementar la virulència per així facilitar l'atac a les cèl·lules hostes.[3] La proteïna M inhibeix una part del sistema immunitari: el sistema de complement, que participa en la identificació i destrucció de les cèl·lules invasores. No obstant això, la proteïna M és també un punt dèbil en el mecanisme de defensa perquè és un patró en la producció d'anticossos del sistema immunitari de l'hoste, utilitzat per reconèixer els bacteris. Les proteïnes M són úniques en cada soca i la seva identificació es pot utilitzar clínicament per confirmar el germen causant de la infecció.

Hi ha diferents factors de virulència que S. pyogenes recupera dins el seu hoste:

Estreptolisina O i S[modifica | modifica el codi]

Toxines que són la base de les propietats beta-hemolítiques de l'organisme. L'estreptolisina O causa una resposta immune i la detecció d'anticossos en el sèrum sanguini. L'antiestreptolisina O (ASLO) pot utilitzar-se clínicament per confirmar una infecció recent. L'estreptolisina S és un tipus d'hemolisina adherida a la cèl·lula i estable davant l'oxigen. No és inmunogènica i és capaç de fer lisis, és a dir, destruir els eritòcrits, i també als leucòcits i les plaquetes després d'un contacte directe.

Toxina piogènica[modifica | modifica el codi]

Trobada en algunes classes de S. pyogenes. Responsable de la febre escarlatina.

Estreptoquinasa[modifica | modifica el codi]

L'estreptoquinasa activa enzimàticament al plasminògen, un enzim proteolític dins del plasmidi que torna direrible a la fibrina i altres proteïnes.

Hilauronidasa[modifica | modifica el codi]

La hilauronidasa trenca l'àcid hialurònic, un important componet del teixit connectiu, facilitant l'expansió de la infecció.

Estreptodornasa[modifica | modifica el codi]

Una DNAasa, l'estreptodornasa depolimeritza l'ADN.

Altres toxines[modifica | modifica el codi]

S'hi inclouen les peptidases anti-C5a i altres.

Patogènesis[modifica | modifica el codi]

L'Streptococcus pyogenes s'associa a moltes malalties importants com: faringitis estreptocòcica, infeccions de pell per estreptococus (cel·lulitis, erisipel·la, fasciïtis necrotitzant), escarlatina i síndrome de xoc tòxic per estreptococ. També pot causar malalties a través de la reacció del sistema immunitari, com és el cas de la febre reumàtica i la glomerulonefritis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ryan KJ; Ray CG (editors). Sherris Medical Microbiology. 4th ed.. McGraw Hill, 2004. ISBN 0-8385-8529-9. 
  2. Patterson MJ. Streptococcus. In: Barron's Medical Microbiology (Barron S et al, eds.). 4th ed.. Univ of Texas Medical Branch, 1996. (via NCBI Bookshelf) ISBN 0-9631172-1-1. 
  3. Bisno AL, Brito MO, Collins CM. «Molecular basis of group A streptococcal virulence». Lancet Infect Dis, vol. 3, 4, 2003, pàg. 191-200. PubMed.


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Streptococcus pyogenes Modifica l'enllaç a Wikidata
  • McDaniel, Larry. "Gram Positive Pyogenic Cocci", lectura del 2n any de medicina (20 de setembre de 2005. Centre Mèdic de la Universitat de Mississippi.
  • Gladwin, Mark i Bill Trattler. Microbiologia mèdica ridículament simple, 3a ed., 2004.
  • Brooks, Geo F., Janet S. Butel, i Stephen A. Morse. Jawetz, Melnick, y Adelberg's Microbiologia Mèdica, 22 edició, 2001.