Subjecte
| Funcions sintàctiques |
|---|
| Subjecte (Subj) i Predicat (Pred) |
| Complement del nom (CN) |
| Complements del verb (CV): |
| Atribut (Atr) Complement directe (CD) Complement indirecte (CI) Complement de règim verbal (CRV) Complement predicatiu (CPred) Complement circumstancial (CC) |
| Complement de l'adverbi (CAdv) |
| Altres: |
| Complement agent (CAgent) Adjunt Aposició Vocatiu |
 |
Aquest article defineix dos o més conceptes. Podeu col·laborar amb la Viquipèdia desambiguant-lo. |
La paraula subjecte té dos significats relacionats: en filosofia designa l'oposat a objecte, és a dir, qualsevol entitat capaç de realitzar o patir accions, d'interaccionar amb la realitat o de pensar.
També és una funció de la sintaxi tradicional, oposant-se a predicat. Es considera l'argument principal del verb, el primer requisit per formar una frase estructurada. El subjecte sempre és un sintagma nominal o equivalent. Segons l'ordre del subjecte, el verb i els seus complements, es pot establir una classificació de les diferents llengües del món (el català és una llengua SVO, per exemple).
En català el subjecte pot aparèixer com a tal o estar elidit. En aquests casos, es dedueix el subjecte a partir de l'anàlisi de la persona i el nombre del verb de la frase. Per exemple, a l'oració Juguem a futbol el subjecte elidit és nosaltres. Hi ha formes verbals, però, que són no personals: l'infinitiu, el gerundi i el participi.
Determinades oracions no porten subjecte, són les anomenades impersonals. Ho poden ser pel context (truquen a la porta), per la presència d'elements gramaticals com el morfema es (es diu que la tempesta va ser molt forta) o pel caràcter lèxic del verb (plou).
Referències [modifica]
- El subjecte modern entre desig i mort, La distinció subjecte-objecte, El problema sujeto-objeto en Descartes i Metafísica y gnoseología del sujeto en Descartes de G. Mayos (UB).
