Submarí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un submarí d'atac americà de la classe Los Angeles.

Un submarí és una embarcació amb capacitat per a navegar sota l'aigua. La majoria de submarins són militars, però també n'existeixen amb objectius civils, normalment científics. Les característiques dels submarins varien molt segons el propòsit pel que s'han construït. Per exemple, hi ha grans submarins amb armament i propulsió nuclear que poden romandre mesos sota l'aigua, en canvi d'altres de científics, molt més petits, només suporten unes hores.

Des dels models més primitius de propulsió manual els submarins han anat evolucionant fins a esdevenir altament sofisticats. Malgrat que la majoria dels avenços han estat per raons militars, n'hi ha alguns que han estat per raons civils, és el cas dels aconseguits per Monturiol amb els seus Ictíneo.

Història[modifica | modifica el codi]

Antecedents: Edats Antiga i Mitjana[modifica | modifica el codi]

Els orígens del submarí podrien trobar-se en l'època d'Alexandre el Gran, el 330 aC. Es tractaria d'una mena de barril de vidre tancat que permetria baixar a poca profunditat i durant el poc temps que l'aire encara seria respirable en l'interior. El vidre permetria veure el paisatge submarí i fer-ne observacions.[1]

Un altre dels possibles antecedents parlen d'un missatger enviat pel general romà Luci Licini Lucul·le travessant el bloqueig del port navegant dins d'una mena d'embarcació submarina feta de cuir de cabra.[2]

Més endavant l'any 1490 Leonardo Da Vinci va construir un enginy submergible, en el qual va anar per sota de l'aigua. Al segle XVI el bisbe d'Uppsala, va descriure un bot de cuir capaç de moure's per sota l'aigua.

Primers intents: s.XVI-XVII[modifica | modifica el codi]

El primera embarcació "submarina" de Cornelius Drevel construïda el 1620.

Segons les fonts de documentació, entre 1573 i 1580 el matemàtic i cap de l'Artilleria Naval de la reina Isabel, William Bourne, va descriure un vaixell el qual podia anar per sota de la superfície del mar fins al fons, i sortir de la mateixa manera i facilitat amb la qual s'havia submergit, i que consistia en una coberta impermeabilitzada amb pell que es podia inflar i desinflar mitjançant un gat per modificar el moviment i el descens d'aquest artefacte que va per sota de l'aigua. L'aire arribava a l'interior a través d'un màstil buit que estava a la superfície i que es movia mitjançant uns rems.

L'enginyer holandès que estava al servei de la marina anglesa, anomenat Cornelius Drebbel o Van Drevel que és a qui se li atorga el mèrit d'haver construït el primer submarí, ja que cap a l'any 1620 construí un submarí basat en el model de Bourne.[3] Aquest consistia en una nau coberta de cuir suficientment gran per dur un subministrament d'aire d'unes quantes hores. El seu sistema impulsor eren els rems, que es projectaven a través d'unes juntes hermètiques cobertes de cuir. Aquesta nau va recórrer entre 4 i 5 metres sota de la superfície del Tàmesi. Es pot considerar que aquest va ser el primer submarí creat que van aconseguir estar una estona i tenir moviment sota de la superfície de l'aigua.

Altres dissenys destacats foren:

  • El 1588, Agostino Ramelli ja va dissenyar una mena de caixes amb rodes que podien transportar soldats de banda a banda d'un riu avançat pel seu llit, és a dir, per sota de la superfície.
  • El 1643, el Pare Fournier comenta l'existència d'una mena de barques on un grup de cosacs s'hi podia passar més d'un dia sota la superfície de l'aigua.
  • L'any 1653, un enginyer francès anomenat De Son, dissenya el Catamaran, nom d'un submarí amb dos bucs i una roda de pales en mig mogut per un sistema de rellotgeria que, per falta de potència, fracassà.

Els desenvolupament fins als dissenys moderns s.XVIII-XIX[modifica | modifica el codi]

Esquema del Turtle, primer submarí militar que es construí l'any 1776.

Cap a l'any 1775 aproximadament, l'enginyer nord-americà, de Connecticut, David Bushnell va construir un submergible que tenia forma de dues closques de tortuga marina enganxades per la part de baix i que es va batejar amb el nom de "Turtle" (Tortuga). Aquest submergible estava fet de fusta de roure i dissenyat amb la finalitat de passar per sota dels vaixells britànics amarats al llarg de les costes americanes per col·locar en els seus bucs una mines amb espoletes. El Turtle tenia un sol tripulant i es movia lentament gràcies a la seva hèlix de cargol situada a la part davantera que s'accionava manualment. Comptava amb dos tancs de llast i bombes per treure l'aigua del mar i regular la profunditat. L'objectiu militar del Turtle era atacar i procurar enfonsar els vaixells britànics tot fixant i fent esclatar una gran càrrega de pólvora adherida al buc (semblant a una mina marina). L'invent es construí i va navegar correctament fins a arribar al seu objectiu, però no va poder instal·lar la bomba perquè aleshores els vaixells britànics duien el buc recobert de coure (i la mina estava pensada per clavar-se a un buc de fusta).

La primera vegada que un submarí es va utilitzar per fer la guerra o per participar-hi va ser l'any 1776, a la Guerra d'Independència dels Estats Units, però falla l'atac contra el HMS Eagle.[4]

Plànol esquemàtic del submarí Nautilus.

Entre els anys 1779 i 1804 l'inventor Nord-americà Robert Fulton inventà un submarí amb el nom de Nautilus que estava construït amb fusta amb coberta de ferro i coure. Tenia propulsió d'hèlixs manuals per immersió i una vela per superfície. Estava destinat a la flota francesa i Napoleó hi va invertir 10.000 francs de l'època. L'estat major, però, va considerar que el seu ús no era ètic. Aleshores Fulton va oferir l'invent a l'enemic, Gran Bretanya, que va respondre d'una forma semblant.

Després de Bushnell va venir Robert Fulton, també americà, el qual volia alliberar França del bloqueig que practicava la flota britànica sobre les costes franceses (era un gran partidari de la Revolució Francesa). Per a això va dissenyar el Nautilus (Nautile), un submarí d'uns 6,5 metres de longitud amb estructura de ferro i recobert de coure. La propulsió era manual però facilitada per un sistema d'engranatges desmultiplicadors que accionaven l'hèlix de quatre pales, a més comptava amb una vela per navegar a la superfície. També s'aplicaren dues noves innovacions tecnològiques més: l'ús dels timons horitzontals i verticals i l'ús de l'aire comprimit durant la immersió. Hi podien entrar només quatre persones i sota l'aigua s'hi podia estar unes 4 hores. Un bolb de ferro i de cristall es feia servir de torreta d'observació quan el submarí estava sobre la superfície del mar. El Nautile es construí a París però no va participar en cap acció bèl·lica. Va ser el segon model construït, el Nautilus II, el que va efectuar missions militars. El seu viatge va començar a la badia de Brest, dirigint-se a la flota britànica, la missió però va fracassar, ja que els anglesos feien patrullar barques de rems permanentment al voltant dels seus vaixells evitant que el Nautilus es pogués acostar prou a les naus enemigues. La missió d'enganxar els explosius que duia sota algun vaixell britànic fracassà i, a partir d'aquí, França va perdre l'interès en aquests submarins primitius. Fulton, en ser refusat per França, es passà al bàndol enemic, el Regne Unit, l'any 1805. La seva demostració experimental va ser un èxit: va fer esclatar un vaixell on un submarí havia enganxat uns explosius i a través d'un cable elèctric.

La primera victòria militar que va aconseguir un submarí fou dirigida pel capità Horace Hunley (americà confederat) i pels enginyers McClintock i Watson. Després de fer construir un submarí del tipus Fulton, lleugerament millorat des del punt de vista tècnic (la propulsió, en aquest cas, anava a càrrec d'un arbre de cigonyals accionat per vuit persones), l'anomenaren: Hunley. El Gymnote es va construir de bronze, un metall més flexible que l'acer i més resistent en la immersió.

El Gymnote de l'any 1889.

La seva invenció ve donada pel gran interès que tenia França cap a l'any 1885 de produir petis vaixells de guerra armats amb torpedes. Van creure que el submarí podria fer aquesta funció. El 1860 es va tornar a experimentar amb submarins. Pierre Joseph Bourgeois inventà el Plongeur. Era un submarí de 44 metres d'eslora i que tenia un motor d'un tipus completament nou: funcionava amb aire comprimit de 80 CV, però la seva velocitat encara era molt baixa. Tenia forma de cigarret de dos metres de diàmetre i tenia una hèlix formada per quatre pales. També tenia tancs de llast d'on expulsava l'aigua mitjançant l'aire comprimit que assegurava la propulsió. Es podia submergir, com a màxim, fins a 12 metres. A partir d'aquest submarí es va saber que el submarí no seria possible fins que no tingués un motor de pes invariable durant el seu funcionament. Per això es va esperar a la dinamo Gramme. El Plongeur va ajudar a l'evolució dels submarins, gràcies a les seves proves es va permetre construir els dispositius i sistemes indispensables per la realització d'un submarí amb bones prestacions, quasi com els actuals. Els tres personatges abans esmentats, van aconseguir enfonsar el vaixell Housatonic el 17 de febrer de l'any 1864. El Hunley s'enfonsà amb ell, ja que el buc del submarí s'hi quedà enganxat.

Encara que va acabar amb tragèdia, aquest esdeveniment va fer que la imaginació dels inventors i escriptors augmentés considerablement. Un exemple clar és Jules Verne, creador de l'imaginari i famós Nautilus. Després de tot això, els projectes i els prototips de tot tipus de submarins es van multiplicar per molt a tot el món. Per navegar el submarí necessita els mateixos instruments auxiliars que els vaixells de superfície.

Article principal: Ictíneo I
Article principal: Ictíneo II
Rèplica del 'Ictini II al port de Barcelona.

L'Ictíneo I fou dissenyat pel català Narcís Monturiol, el primer submarí Ictíneo anava propulsat manualment per quatre homes que accionaven l'eix amb una hèlix de quatre pales. Aquest model tenia una utilitat limitada i Monturiol va dissenyar l'Ictíneo II amb tecnologies i elements més avançats. Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió i utilitzava com a combustible una barreja de peròxid de magnesi, zinc i clorat de potassi (la reacció química dels quals proporcionava oxigen tant per a la combustió com per a la tripulació).

També incorporava uns compartiments repartits estratègicament per tota l'embarcació per tal de fer de llast, de manera que quan aquests compartiments estaven buits permetien a l'embarcació surar a la superfície del mar i quan aquests estaven plens permetien enfonsar la nau per sota. A més a més, a la nau hi havia un sistema d'escapatòria que permetia deixar anar el llast i sortir a la superfície en cas d'emergència. Un altre tret destacable és l'estructura de la nau que té una forma cilíndrica amb la part davantera amb forma de punta esfèrica i a la cua hi ha els timons i l'hèlix. A la part de dalt de la nau hi trobem el periscopi. Els submarins actuals prenen com a referència el disseny exterior de l'Ictíneo. Aquest disseny ha anat variant i desenvolupant-se segons les necessitats de cada submarí com per exemple el Narwhal avarat el 9 de setembre de 1967, el disseny del qual és força similar al de l'Ictíneo encara que té una forma molt més allargada.

L'objectiu inicial de la construcció de l'Ictíneo va ser l'extracció d'elements del fons marí, especialment corall, però, també va ser ofert al ministeri de defensa espanyol, el qual després d'unes satisfactòries proves a Cartagena va desistir.

A partir de la segona meitat del segle XIX es van intensificar els intens per a obtenir o crear una nova forma de propulsió eficient sota l'aigua. L'any 1885, Isaac Peral va construir el submarí més perfeccionat fins al moment: una nau amb buc d'acer en forma de cigar, de 22 m. d'eslora i 2,75 de mànega, era propulsat per dos motors elèctrics de 30 CV cada un que estaven alimentats per una bateria d'acumuladors. Posseïa diversos dispositius i sistemes per poder regular la profunditat de la immersió sota l'aigua, l'horitzontalitat i l'equilibri una vegada submergit. Amb tot es va començar a veure que aquell submarí havia estat pensat per atacar o defensar-se. Duia un tub llançatorpedes a la proa, amb un sistema de comportes iguals que els que es fan servir avui en dia. Fins i tot, per facilitar el llançament d'aquests torpedes va idear un periscopi, fet de prismes i lents, on es podien veure les imatges de la superfície. El submarí Peral podia anar a uns 8 nusos i tenia una autonomia màxima de 700 quilòmetres. Però el seu enginy no va prosperar i el govern d'aleshores va informar que "aquest submarí tindria molt poca utilitat militar". Més endavant, Peral va ser pressionat per a abandonar l'armada. No obstant això, el seu projecte sí que va ser admirat a altres països, ja que va servir de base per a la majoria dels nous tipus de submarins construïts després. El primer submarí que va ser realment autònom va ser el Gymnote, ja que va aconseguir navegar correctament per sota l'aigua, totalment submergit i seguint una ruta constant. Funcionava sempre amb propulsió elèctrica propulsat per un motor elèctric de 51 CV. Els seus principals creadors dels enginyers francesos Dupuy de Lôme, Gaston Ramazzotti i Gustave Zédé.

L'USS Plunger l'any 1902.

Encara que la propulsió elèctrica va ser un èxit (Gymnote), el sistema de la caldera no s'abandonà fins al cap d'uns quants anys, ja que permetia assegurar una navegació per la superfície usant poca energia. Més tard la invenció del motor Dièsel va suposar l'abandonament definitiu de la propulsió per mitjà de vapor. Els inventors buscaven altres fonts d'energia pels submarins, com eren: l'aire comprimit, el vapor i l'energia elèctrica.

El primer submarí pràctic, i el que es va començar a produir en aquells temps amb una font d'energia eficient, va ser creat l'any 1898 pel nord-americà John Philip Holland, qui va utilitzar un sistema de propulsió dual. Aquest estava format per un motor de gasolina (Dièsel de 50 CV) per moure's per la superfície i d'un motor elèctric per a fer-ho sota l'aigua, aquesta nau s'anomenà USS Holland. Una de les contribucions més importants que es van fer al món del submarí pel seu desenvolupament, les va fer l'enginyer nord-americà Simon Lake, destacant la superestructura d'inundació lliure, dissenyada per ell l'any 1898. El 1906 els alemanys començaren a utilitzar motors dièsel en els seus submarins. Així, pocs anys després, s'inventaren un dels components dels submarins més importants des que es van descobrir: la invenció del sonar i del torpede autopropulsat. A partir d'aquí, el submarí es va convertir en un element fonamental de les forces navals.

Submarins a la Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

El submarí alemany (U-Boot) U-9 que enfonsà 3 creuers britànics a l'inici de la Primer Guerra Mundial.

A l'agost de 1914, 10 dels 20 submarins U-Boot útils de la flota alemanya van fer el seu primer creuer de guerra amb el propòsit de localitzar la flota britànica. El 5 de setembre, l'U-21 va enfonsar al creuer d'exploració Pathfinder, la primera embarcació enfonsada per un submarí en guerra des de la Guerra de Secessió nord-americana. A aquest va seguir l'enfonsament d'altres tres creuers britànics en l'espai d'una hora, el 22 de setembre, per l'U-9. El 20 d'octubre el submarí U-17 va detenir, va registrar i enfonsar al vaixell mercant britànic Glitra a l'altura de Stavenger. Aquest va ser el primer enfonsament d'un vaixell mercant i va assenyalar el començament de les incursions de guerra contra el comerç marítim. Al febrer de 1915, els alemanys van proclamar «zona de guerra» les aigües circumdants de Gran Bretanya i Irlanda, inclòs el Canal d'Irlanda, en les que, segons van anunciar, enfonsarien sense previ avís tots els mercants britànics que trobessin. Com que les mesures antisubmarins tant defensives com ofensives no es distingien aleshores per la seva eficàcia, més de 500.000 tones de vaixells mercants van anar a parar al fons del mar en els primers quatre mesos fins a finals de juny.

Durant els últims sis mesos de 1915 els alemanys van destruir al voltant d'1.000.000 Tm de vaixells i en els primers quatre mesos de 1916, unes altres 700.000 Tm. Mentrestant, els alemanys van enfonsar tres vaixells de vapor de passatgers, el Lusitània (El 7 de maig de 1915 amb 1.198 morts, 128 d'ells nord-americans), l'Arabio i el Sussex, en els que es van perdre moltes vides. Això va donar lloc a un llarg intercanvi de correspondència diplomàtica entre Alemanya i Estats Units, a conseqüència del qual el Govern alemany es va comprometre a suspendre l'activitat dels seus submarins per un període de sis mesos en totes les zones menys la del Mediterrani. Al maig de 1916, els alemanys tenien en servei actiu 58 submarins, que van augmentar a 111 al febrer de 1917 i a 140 l'octubre d'aquell mateix any per a descendir a 121 l'octubre de 1918. El febrer de 1917, els alemanys van proclamar una nova «zona de guerra» i, sense excloure ja als neutrals, van anunciar que totes les embarcacions que es trobessin dins de la mateixa serien enfonsades sense previ avís. Aquesta nova mesura va influir decisivament a l'entrada dels Estats Units en la guerra el mes d'abril.

La creixent amenaça submarina va induir als Aliats a adoptar el sistema de comboi. Per contrarestar les pèrdues es va intensificar la construcció de vaixells i es van idear dispositius antisubmarins. Els «vaixells trampa», emmascarats de toscos vaixells de càrrega o de goletes de pesca, van aconseguir enfonsar alguns submarins que van emergir a la superfície per a canonejar-los a fi de no gastar la seva dotació de torpedes. Es van perfeccionar les càrregues de profunditat, es va equipar als caçasubmarins amb aparells d'escolta, es van posar mines i xarxes antisubmarins; i es va ensinistrar als vaixells acomboiats a navegar en formació de zig-zag. A pesar de totes les mesures antisubmarins, inclosos els avions d'exploració i els petits dirigibles caçasubmarins, la situació va continuar essent crítica fins a finals de 1918, quan els dispositius antisubmarins van aconseguir eficàcia i els alemanys es van veure en la impossibilitat de reemplaçar les tripulacions especialitzades. Potser el factor decisiu en la neutralització dels submarins no va ser un altre, això no obstant, que el prodigiós programa aliat de construcció naval, que proporcionava més tonatge del què podia enfonsar l'enemic.

Al febrer de 1917, els U-Boot van enfonsar 536.000 Tm, al març 603.000 i a l'abril una xifra rècord (no superada durant la segona guerra mundial) de 881.000 Tm: en aqueix mes, sobre una flota de 128 U-Boot disponibles, de fet es trobaven patrullant els mars, de mitjana, cinquanta. Durant els quatre anys i tres mesos de guerra els submarins van enfonsar 11.154.000 Tm de vaixells, la meitat dels quals van correspondre només a l'any 1917.

Els submarins a la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona Guerra Mundial els submarins van tenir un paper molt destacat en les estratègies i tàctiques d'ambdós bàndols.Per tal d'entendre aquesta importància cal pensar que en aquell temps de guerra tot sovint només es podien proveïr per mar algunes regions (ja que els avions encara no estaven prou desenvolupats ni eren suficients), preparar i executar desembarcaments o bombardejar posicions costaneres, ciutats o posicions enemigues des del mar. Per això tenir el control del mar fou una garantia d'èxit, ja que al mateix temps que s'impedia el funcionament normal de la logística de l'enemic, també es garantia la seguretat i bon funcionament de la pròpia. En un inici això s'aconseguia amb una flota de superfície prou potent, però amb el temps es va demostrar que amb la invenció de l'aviació, aquesta mateixa flota de superfície, és força vulnerable, i a més a més pateix el risc de ser atacada per una altra flota de superfície. En aquest context entraren en joc els submarins, que al poder anar per sota l'aigua eren molt difícils de detectar i per tant poden operar sense gaires limitacions ni perills, i en total secret, atacant vaixells desprotegits, eludir controls, trencar bloqueigs o transportar personal o informació vital. Per tant, es pot arribar a entendre la importància i rellevància que poden arribar a prendre els submarins en l'estratègia i el clar avantatge que posseïa una nació amb una flota important i més evolucionada de submarins. Així els submarins van ser extremadament efectius o determinants a l'hora d'equilibrar la balança entre les potències de l'eix i la coalició aliada durant el desenvolupament de la segona Guerra Mundial.

La guerra submarina a Europa[modifica | modifica el codi]

Després de la desfeta de la primera Guerra Mundial Alemanya patia unes limitacions molt severes pel que fa al desenvolupament de l'armada alemanya o Kriegsmarine i quan Hitler va arribar al poder el 1933 una de les seves mesures va ser incrementar el poder d'aquesta fou construir catorze submarins (anomenats U-Boot) i posteriorment es van començar a construir cinc creuers pesants, setze destructors i vint-i-vuit submarins per tal de recuperar la flota. També es va dissenyar el Pla Z que preveia equiparar la Kriegsmarine amb la Royal Navy a molt llarg termini, que, entre altres objectius, es preveia la construcció de 250 submarins abans de 1945. El pla Z mai es va arribar a realitzar, ja que la guerra va començar l'any 1939 i tots els recursos es van destinar a la producció de submarins. En realitat la minsa armada alemanya no podia competir amb la immensa armada britànica i amb prou feines amb la francesa, i l'únic avantatge que disposaven eren els submarins. Amb aquest objectiu es va incrementar molt la producció d'aquests aparells que podien posar en perill la poderosa flota mercant anglesa, com es va produir durant la 1a Guerra Mundial. En començar la guerra els vaixells de guerra alemanys suposaven una desena part dels de la marina anglesa.

El perfil del objectius dels submarins alemanys eren vaixells relativament desprotegits o grups d'aquests, especialment vaixells mercants. A tall d'exemple la primera ‘víctima’ d'un atac submarí de la guerra va ser, el 3 de setembre de 1939, el vaixell de passatgers anglès Atenia a mans del submarí U-30 (tipus VIIa) en el que van morir 1.400 passatgers. D'altra banda el capità del submarí U-47 (del (tipus VIIb)) Günther Prien va penetrar les defenses de Scapa Flow la nit de 14 d'octubre de 1939, enfonsant el cuirassat Royal Oak i el creuer Repulse i va escapar, causant gairebé mil morts entre les dues tripulacions i deixant atònits els anglesos, que reberen un cop molt dur.

Altres vaixells van seguir el mateix destí al llarg de la guerra, el portaavions Corageous va ser torpedinat per un submarí alemany i el cuirassat Queen Elizabeth va ser enfonsat per un torpede humà italià i així fins a prop de tres milers de vaixells aliats, amb unes baixes estimades de vuitanta milers de mariners durant la Segona Guerra Mundial. Davant aquesta impunitat en què es van moure els submarins de les forces de l'eix durant els primers mesos de guerra les forces aliades van adoptar mesures per reduir el gran desgast provocat per la U-Bootswaffe (secció submarina de la Kriegsmarine). Una d'aquestes mesures, d'efecte provat durant la 1a Guerra Mundial, va ser l'ordre d'agrupar els vaixells mercants en combois, fet que reduïa el nombre d'objectius, en dificultava la localització i en permetia una millor defensa. En un inici aquests combois acostumaven a anar protegits per tan sols una embarcació especialment adaptada i armada que oferia una protecció deficient, per això més tard els combois foren escoltats per vaixells de guerra. Va ser especialment efectives l'entrada en escena dels portaavions escolta en els combois, ja que obligaven els submarins a restar submergits, amb la qual cosa aquests no podien seguir la marxa dels combois, ja que si s'exposaven a avançar per superfície, que és el que feien la major part del temps, podien ser localitzats i abatuts des de les altures. Per altra banda la tecnologia ASDIC, l'actual sonar desenvolupat ja des d'abans de l'enfrontament bèl·lic, i el radar cap al final de la guerra van permetre que els ASW (Antisubmarine Warfare), unitats antisubmarins, fossin eficaces a l'hora de buscar submarins per tot l'Atlàntic mitjançant una sèrie de batudes sistemàtiques i molt ben programades. Cal a dir que això va ser possible gràcies a l'ajuda dels EUA.

Més tard, amb l'entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial, els "Catalines", que eren avions especialment dissenyats per detectar i destruir submarins, van acabar amb l'estratègia alemanya. Amb aquestes mesures, el 14 de setembre de 1939, els alemanys van perdre per primera vegada un submarí, l'U-39 (tipus IX), que acabava de llançar tres torpedes fallits amb espoleta magnètica contra el portaavions Ark Royal i els seus 44 tripulants van ser capturats. No va ser un èxit de l'ASW britànica, ja que va ser l'U-Boot (nom genèric dels submarins alemanys) qui va trobar el grup antisubmarí, i no viceversa. El dia 20, per primera vegada dos destructors van donar caça i van enfonsar, gràcies a l'ASDIC, un submarí que havia enfonsat dos vaixells a l'est d'Escòcia: era el U-27 (tipus VIIa*) i els 38 tripulants van ser capturats. Per altra banda, per contrarestar aquestes mesures i intentar prosseguir amb el ritme d'objectius de començaments de la guerra els alemanys van desenvolupar una estratègia de caça de combois que va donar força bons resultats.

Aquest sistema s'anomenava "manades de llops" i consistia en un grup de quinze a vint submarins que rastrejaven per separat l'oceà, o en el seu defecte una zona d'aquest, a la recerca de combois. Llavors, un cop localitzat l'objectiu, els submarins, es reunien al voltant del comboi i l'atacaven tot seguit des de totes les direccions. La principal mancança per poder mantenir aquesta estratègia era la falta de submarins, ja que per poder mantenir un cert nombre de manades en actuació constant s'havien de preveure els submarins en actiu, els que estaven en trajecte i els que estaven fent reparacions o reposant en els diferents ports, motiu pel qual es va acabar mantenint una flota permanent d'un mínim de tres-cents U-Boot. Una altra estratègia va ser la denominada "Vaca lletera", que mitjançant submarins vells o de transport proveïen els submarins al mar permetent que aquests poguessin estar durant més temps en acció. Altrament la invenció tardana d'un dispositiu anomenat Snorkel, que consistia en un o dos tubs que arribaven a la superfície des del motor dièsel que subministrava l'aire necessari perquè el submarí pogués navegar a profunditat de periscopi mitjançant els motors d'explosió i recarregar les bateries elèctriques va permetre un lleu repunt final en el nombre d'atacs. Aquesta flota es va poder mantenir i ampliar gràcies a l'extraordinària rapidesa de construcció de les drassanes alemanyes, que tot i que construïen submarins de patrulla oceànica (U-boot tipus VII) i (tipus IX) en detriment dels lleugers van poder ampliar durant un llarg període la flota a l'hora que substituïen les pèrdues de material.

Les drassanes també van dissenyar noves unitats entre elles el model XIII que, d'haver entrat en combat, podrien haver canviat altre cop el símbol de la batalla de l'Atlàntic. Per altra banda, i a part de la millor tecnologia i qualitat dels U-Boot el que els feia realment letals era la tripulació dels submarins alemanys, que instruïts en la millor escola de submarinisme del moment van ser més valuosos que els mateixos aparells, ja que en contra de la capacitat de construir nous artefactes de la potentíssima indústria alemanya van acabar sent irreemplaçables quan el ritme de pèrdues va tenir el seu punt àlgid. Només cal veure que dels 40.000 oficials i mariners que van participar en el bàndol alemany només en va tornar una quarta part, morint-ne 30.000. Els tres camps principals de batalla submarina durant la Segona Guerra Mundial a Europa van ser el mar Atlàntic, el Mar del Nord i el Mediterrani on els submarins alemanys van enfonsar 2775 vaixells mercants aliats més un nombre considerable de vaixells de guerra entre 1939 i 1945, any en què van acabar les hostilitats submarines tot just tres dies abans de l'armistici que donava final a la Segona Guerra Mundial amb un balanç d'unes 3000 unitats aliades enfonsades a una pèrdua de submarins de 781 unitats de les 1162 construïdes per les drassanes alemanyes, la resta dels quals o bé van ser entregats o bé ban ser barrinats i enfonsats deliberadament per les seves tripulacions respectives.

1a Guerra Mundial 2a Guerra Mundial
Nombre de submarins actius 128 300
Tonelades de vaixells enfonsats 11.154.000 14.923.052
Submarins perduts 100 781

Balanç dels submarins alemanys durant les dues Guerres Mundials

Amb aquestes dades a la mà es pot veure que en realitat els submarins alemanys de la Primera Guerra Mundial van demostrar un rendiment per submarí moltíssim més elevat que els de la Segona Guerra Mundial, encara que el resultat final sigui lleugerament favorable a l'alça per la Segona Guerra Mundial. Lluny de ser la falta de desenvolupament dels submarins un problema va ser una "benedicció" pels alemanys que al ser ràpidament desenvolupats no van trobar resistència per part dels altres submarins menys efectius. Una altre avantatge fou la baixa efectivitat dels sistemes antisubmarins, ja que mai fins aleshores s'havien necessitat i per tant eren molt primitius.

La batalla del Pacífic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Pacífic

La batalla submarina del Pacífic va seguir l'exemple de la batalla submarina de l'Atlàntic, encara que amb una intensitat i destrucció menors. Per la banda del Japó es van construir tant submarins gegantins, com els de la classe STO* que eren els submarins més grans fins llavors, com minisubmarins tripulats per tan sols dues o tres persones. Tot i que el Japó posseïa una flota submarina força completa a l'hora de la veritat aquesta va ser utilitzada majoritàriament pel transport de subministraments vitals per les remotes posicions japoneses per tot el Pacífic i els enfonsaments importants de submarins japonesos van ser escassos. Per altra banda els minisubmarins van ser utilitzats amb una efectivitat molt mediocre, ja que, encara que van enfonsar algun mercant, no van suposar un gran perill per la flota nord-americana. Els seus principals defectes eren una escassa autonomia i poc armament. Per altra banda, i quan la victòria nord-americana ja era pròxima els submarins kamikazes, coneguts com a Kaiten, van aconseguir enfonsar alguns vaixells d'envergadura.

L'USS Wahoo l'any 1943, un submarí americà de la classe "Gato" que va actuar al pacífic durant la 2a Guerra Mundial.

L'autèntic potencial dels submarins va ser aprofitat per l'armada nord-americana, que seguint l'exemple dels U-Boot alemanys van servir per atacar la flota mercant nipona, i així la flota de submarins nord-americans va enfonsar, només durant el mes d'octubre de 1944, una vintena part de la flota mercant japonesa, la qual al final del conflicte l'any 1945 va quedar relegada a una cinquena part del que havia estat. Aquesta desfeta va ser causada per la conjunció de diversos factors; l'escàs tonatge, o nombre de vaixells, la incapacitat de reemplaçar les unitats perdudes, la descoordinació dels combois, en la pràctica inexistents i la gran eficàcia dels submarins nord-americans. Tot això va provocar un col·lapse total en la logística marítima nipona. El cas del Japó prova fins a quin punt, els atacs submarins, podien haver estat efectius per tal d'estrangular les comunicacions transatlàntiques, ja que en aquest cas si que van portar al col·lapse de la potentíssima indústria japonesa. Aquest col·lapse va comportar que els recursos recent adquirits pels èxits militars japonesos no es poguessin transportar a la metròpoli i que un cop acabada la 2a GM hi hagués prop de quatre milions de militars nipons que pel fet de no haver estat transportats havien quedat aïllats per mar sense haver-se enfrontat a l'enemic.

La flota de submarins nord-americana també va tenir un paper molt destacat en l'anul·lació de la flota japonesa quan diversos submarins van participar en l'enfonsament del cuirassat Yamato i d'alguns dels portaavions japonesos, veritables espines dorsals de l'esmentada flota. Com es pot observar en la Batalla de l'Atlàntic la guerra submarina queda quasi com una exclusiva de l'armada alemanya, ja que tot i no ser l'únic bàndol en fer servir submergibles sí que en va ser el més clar exponent. De la mateixa manera en aquest fet hi ha una de les claus que van permetre que Alemanya arribés a dominar tot Europa i a quasi sotmetre Gran Bretanya, encara que no va evitar la ruïna final de l'estat alemany, però si que potser la va posposar. Per altra banda, i confirmant les paraules anteriors hi ha el desenvolupament de la batalla del Pacífic, on, els submarins si que van acabar sent claus per a la victòria del que els va fer servir de la forma més eficient.

Els submarins militars moderns[modifica | modifica el codi]

Després de l'experiència de la Segona Guerra Mundial es veié que calia submarins dissenyats per atacar sempre en immersió i tenir-hi les màximes prestacions possibles (autonomia, velocitat, propulsió silenciosa, etc.). Part d'aquests problemes se solucionaren amb la propulsió nuclear així com l'ús de nous materials i tecnologies. Per altra banda amb el desenvolupament de l'armament nuclear i els míssils de creuer els submarins esdevingueren plataformes d'armament capaces de causar una gran destrucció terra endins, suposant un factor clau en la projecció de poder i la dissuasió durant la Guerra Freda.

L'USS Nautilus, primer submarí nuclear, l'any 1955.

Durant la dècada de 1950 l'energia nuclear va substituir parcialment la típica propulsió dièsel-elèctrica dels submarins. També es van equipar als submarins amb equips d'electròlisi per tal de generar oxigen a partir de l'aigua del mar. Aquestes innovacions varen permetre augmentar la capacitat de permetre submergits en gran mesura, passant d'unes hores a setmanes o fins i tot mesos. Un cas emblemàtic és el de l'USS Nautilus (primer submarí amb propulsió nuclear) que va realitzar la travessa de l'oceà Àrtic per sota el casquet polar i arribà al Pol Nord l'any 1958.[5] L'any 1960 l'USS Triton superà aquesta gesta realitzant la primera volta al món en immersió.[6] La majoria dels submarins dels Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica construïts durant la Guerra Freda han estat propulsats amb reactors nuclears, esdevinguen les provisions i la moral de la tripulació (degut a la limitació d'espai) les limitacions principals del temps d'immersió.

Usos[modifica | modifica el codi]

Militar[modifica | modifica el codi]

Submarí alemany de la I Guerra Mundial Tipus UC-1

Com es deia en l'apartat anrerior, abans i durant la Segona Guerra Mundial, el rol principal del submarí era la era la guerra contra unitats de superfície. Els submarins podien atacar tant en superfície com submergits, emprant torpedes o ( en superfície) peces de coberta. Foren particularment efectius en l'enfonsament del tràfic transatlàntic Aliat durant ambdúes Guerres Mundials, així com en la disrupció de les rutes d'abastiment japoneses i operacions navals al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial.

Els submarins minadors foren desenvolupats a principis del segle XX. Aquesta capacitat s'emprà en les dues Guerres Mundials. Els submarins també es van fer servir per inserir i extraure agents encoverts i forces militars, recol·lecció d'informació i rescat d'aviadors durant atacs a illes, prèvia informació als aviadors de llocs segurs per fer amaratges on poder ser rescatats pels submarins. Els submarins podien tansportar càrrega a través d'aigües hostils així com proveïr d'altres submarins.

Els submarins usualment podien localitzar i atacar altres submarins només si aquests eren a superfície, tot i que l'HMS Venturer aconseguí enfonsar l'U-864 amb una andanada de 4 torpedes mentre ambdós eren submergits. Els britànics desenvoluparen un submarí anti-submarí durant la Primera Guerra Mundial, la classe R. Després de la Segona Guerra Mundial, amb el desenvolupament del torpede guiat, millors sistemes de sonar i propulsió nuclear, els submarins foren capaços de caçar-se els uns als altres amb efectivitat.

El desenvolupament del míssil balístic de llançamemt submarí i del míssil de creuer donà als submarins una habilitat substancial i de llarg abast per atacar tan objectius a terra com al mar, amb una varietat d'armes que van des de munició cluster fins a caps nuclears.

La principal defensa d'un submarí recau en la seva habilitat per romandre amagat a les profunditats de l'oceà. Els primers submarins podien ser detectats pel soroll que feien. L'aigua és un conductor excel·lent del so (molt millor que l'aire), i els submarins poden detectar i seguir les unitats de superfície, comparativament més sorolloses, des de llargues distàncies. Els submarins moderns són construïts amb èmfasi en el sigil.

Dissenys avançats de propulsors, aïllament extensiu reductor de so i maquinària especial ajuden un submarí a romandre tan silenciós com el so d'ambient de l'oceà, tot fent-lo difícil de detectar. Es requereix tecnologia especialitzada per trobar i atacar submarins moderns.

El sonar actiu fa servir el reflex del so emès des del dispositiu de cerca per detectar submarins. S'ha emprat des de la Segona Guerra Mundial per vaixells, submarins i aeronaus ( via boies llançades per avions o sondes de "cata" des d'helicopters), però comporta la desavantatge de donar la pròpia posició de l'emissor i és susceptible a contra-mesures.

Un submarí militar confinat és una autèntica amenaça, i a causa del seu sigil, pot forçar una flota enemiga a esmerçar recursos pentinant grans àrees d'oceà i protegint vaixells contra possibles atacs. Aquest avantatge va ser vivament demostrat a la Guerra de les Falkland el 1982, quan el submarí nuclear britànic HMS Conqueror enfonsà el creuer argentí ARA General Belgrano.

Després de l'enfonsament l'Armada Argentina va reconèixer que no tenien cap defensa efectiva contra un atac submarí, i la flota de superfície argentina hagué de retirar-se a port durant la restà de la guerra, malgrat que un submarí argentí romangué al mar.

Civil[modifica | modifica el codi]

Malgrat que la majoria dels submarins de Món són militars, n'hi ha alguns de civils. Tenen diversos usos, incloent-hi turisme, exploració, inspeccions de plataformes petrolieres i de gas, així com revisions d'oleoductes.

El primer submarí turístic fou botat l'any 1985, i pel 1997 n'hi havia 45 operant arreu del món.[7] Submarins amb una profunditat d'immersió límit de 400-500 peus (120-150 m) són operats en diverses àrees arreu del Món, habitualment en fons d'entre 100-120 peus (30-37 m), amb una capacitat de 50 a 100 passatgers. En una operació típica ( per exemple, els submarins Atlantis), un vaixell de superfície porta els passatgers fins a una àrea d'operacions d'altura, on els passatgers són transbordats al submarí. Aleshores, el submarí visita punts d'interés submergits, normalment esculls tan naturals com artificials. Per emergir amb seguretat sense risc de col·lisió, la posició del submarí es marca amb una emissió d'aire i el moviment cap a la superfície és coordinat per un observador en una embarcació de suport.

Un desenvolupament recent són els anomenats “narco-submarins” per els narcotraficants sud-americans per tal d'evadir la detecció per part de les forces de l'ordre.[8] Tot i que ocasionalment despleguen autèntics submarins, la majoria són semi-submergibles auto-propulsats, on una part de l'embarcació roman sobre l'aigua en tot moment. El setembre del 2011, les autoritats colombianes capturaren un submergible que podia portar una tripulació de 5 membres, i valorat en 2 milions de dòlars (USD). Aquesta nau pertanyia a les FARC i tenia capacitat per a portar com a mínim 7 tones de drogues.[9]

Tecnologies dels submarins[modifica | modifica el codi]

Immersió[modifica | modifica el codi]

Totes les naus de superfície, així com els submarins en superfície, es troben en una condició de flotació positiva, pesant menys que el volum d’aigua que podrien desplaçar si estiguessin totalment submergits. Per submergir-se hidrostàticament, una nau ha de tenir flotació negativa, ja sigui incrementant el seu propi pes o reduint el seu desplaçament d’aigua. Per controlar el seu pes, els submarins han de tenir tancs de llast, els quals poden aguantar diferents quantitats d’aigua i aire.

Esquema dels tancs de llast i superfícies de control

Per imersió o emersió general, els submarins empren els tancs davanters i posteriors, anomenats Tancs Principals de Llast, o MBTs( de l'anglès "Main Ballast Tanks), els quals s'omplen d'aigua per submergir-se o d'aire per emergir.

En immersió, els MBTs generalment romanen inundats, cosa que en simplifica el seu disseny, i en molts submarins aquests tancs són una secció de l'espai entre cascs. Per un control més precís i ràpid de la profunditat, els submarins empren els més petits Tancs de Control de Profunditat, o DCTs - també anomenats tancs durs a causa de la seva capacitat d'aguantar una pressió més alta. La quantitat d'aigua als tancs de control de profunditat es pot controlar per variar la profunditat o per mantenir-ne una de constant si les condicions exteriors (principalment la densitat de l'aigua) varien. Els DCTs poden estar situats tant prop del centre de gravetat del submarí, o bé separats al llarg del cos del submarí per prevenir una afectació de l'estabilitat.

En immersió, la pressió de l’aigua sobre el casc del submarí pot arribar a 4 MPa pels submarins fets d’acer i 10 MPa pels de titani com el K-278 Komsmolets, mentre que la pressió interior roman relativament invariable. Aquesta diferència comporta compressió del casc, la qual disminueix el desplaçament. La densitat de l’aigua també s’incremente marginalment amb la profunditat, a mesura que la salinitat i la pressió són majors[10]. Aquest canvi en la densitat és compensa incompletament per la compressió del casc, doncs la flotació decreix a mesura que la profunditat incrementa. Un submarí submergit es troba en equilibri inestable, amb tendència tant a caure com a flotar cap a la superfície. Mantenir una profunditat constant requereix operar continuadament tant dels tancs de control de profunditat com les superfícies de control[11][12].

Els submarins en condició de flotació neutran no són intrinsicament estables. Per mantenir l’estabilitat desitjada, els submarins fan servir els tancs d’estabilització davanters i posteriors. Amb bombes es pot moure l’aigua entre aquests, tot canviant la distribució, apuntant momentàniament en submarí amunt o avall. Un sistema similar és emprat a voltes per mantenir l’estabilitat.

Vela del submarí nuclear francès "Casabianca"; noteu els plans d'immersió, màstils camuflats, periscopi, mastils de guerra electrònica, etc...

L’efecte hidrostàtic de tancs de llast variables no és l’única forma de controlar un submarí sota l’aigua. La maniobrar amb la hidrodinàmica es realitza amb varies superfícies (o “plans”), els quals poden ser moguts per crear forces hidrodinàmiques quan el submarí es mou a prou velocitat. Els plans de popa, situats prop de l’hèlix i normalment horitzontals, obeeixen el mateix propòsit que els tancs d’estabilització, tot controlant l’estabilitat, i són emprats generalment, mentre que altres tipus de superfícies poden no ser presents en tots els submarins. Els anomenats “plans d’immersió” a la torre (o vela) i/o a la proa, ambdós també horitzontals, són més propers al centre de gravetat, i es fan servir per controlar la profunditat amb menys efecte en l’estabilitat[13].

Quan un submarí realitza una emersió d’emergència, tots els mètodes de profunditat i estabilització s’empren alhora, juntament amb la propulsió de la nau cap amunt. Aquest tipus de sortida a superfície és molt ràpida, i en conseqüència el submarí pot saltar parcialment fora de l’aigua, amb potencials danys pels sistemes del submarí.

Propulsió[modifica | modifica el codi]

Article principal: snorkel

Per poder recarregar les bateries ( en el cas dels submarins dièsel/elèctrics) mentre es navega en immersió es disposa del sistema snorkel. El procediment consisteix en nivellar la nau a profunditat de periscopi, i desplegar el mastil snorkel. Tot seguir es poden activar els motors dièsel, ja que l'entrada d'aire permetra la combustió i, a la inversa, els gasos resultants podran ser expulsats.[14]

Sensors[modifica | modifica el codi]

Article principal: Periscopi

El periscopi permetia veure l'horitzó exterior quan navegava submergit, ja que sota de l'aigua la visibilitat empitjora ràpidament amb la profunditat. Segons sembla, el periscopi pels submarins va ser ideat per Drzewiecki, cap a l'any 1863. L'aparell consta d'un tub llarg i prim d'acer, que va connectat a un altre tub de major diàmetre que aquest, que penetra el buc del submarí. Normalment no supera els 7 o 8 metres de llarg; a l'extrem superior porta incorporat un sistema òptic complex (prisma-lent), que forma una imatge reduïda de l'horitzó. Aquesta imatge és enviada per una lent a la part inferior del tub més gran del periscopi i dins del submarí, és enviat a un altre sistema òptic molt complex, que dóna la imatge real de l'horitzó observat en la posició en què estigui el submarí. Tots els submarins porten, a més, l'anomenat periscopi nocturn, que posseeix una gran lluminositat, el qual és apropiat per a l'observació de la superfície marina durant la nit.

Actualment, els submarins nord-americans de la classe Virgínia estan incorporant una evolució del periscopi, anomenat "màstil fotònic", amb l'objectiu doble d'unificar sistemes òptics (periscopi) i electrònics (receptor ECM) d'una banda i alliberar espai a la cambra de combat. Aquest darrer s'aconsegueix confinant el tub telescòpic a la torre o "vela" de la nau mentre que les imatges captades pel periscopi són presentades en monitors, en lloc de la tradicional limitació d'un sol observador a la vegada.

Article principal: Sonar

Els submarins militars moderns utilitzen fonamentalment els sistemes de sonar, actius o passius, per detectar i seguir els seus objectius. El sonar actiu envia sons que generen ecos que permeten situar els objectius, però no són gaire utilitzats ja que revelen la posició de l'emissor.

El submarí a la cultura popular[modifica | modifica el codi]

  • Nautilus és el submarí del capità Nemo a la novel·la d'aventures Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne.
  • La caça de l'Octubre Roig (basada en una novel·la de Tom Clancy) és una pel·lícula centrada en un submarí de la Marina Soviètica, igual que Das Boot ( basada en un llibre de Lothar Günter-Bucheim) explica les operacions en un submarí alemany del Tipus VIIC durant la Segona Guerra Mundial.
  • Submarine i Run silent, run deep, d'Edward L. Beach, dos llibres que descriuen la campanya submarina nord-americana al Pacífic.
  • Hi ha una cançó dels Beatles anomenada "Yellow Submarine" (el submarí groc), tema d'una sèrie de dibuixos animats amb el mateix nom.
  • El professor Tornassol inventa un submarí en forma de tauró.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Field, Cyril. «Chapter I; B.C. 415-A.D. 1559». A: The Story of the Submarine - From the Earliest Ages to the Present Day (HTML) (en anglès). READ BOOKS, 2008, p. 3. ISBN 9781443783231 [Consulta: 12 març 2010]. 
  2. Field, Cyril. «Chapter I; B.C. 415-A.D. 1559». A: The Story of the Submarine - From the Earliest Ages to the Present Day (HTML) (en anglès). READ BOOKS, 2008, p. 4. ISBN 9781443783231 [Consulta: 12 març 2010]. 
  3. Stewart, Joseph. Exploring the History of Hyperbaric Chambers, Atmospheric Diving Suits and Manned Submersibles: The Scientists and Machinery (en anglès). Xlibris Corporation, 2011, p.31. ISBN 1456857223. 
  4. Rindskopf, Mike H; Naval Submarine League (U.S.); Turner Publishing Company staff; Morris, Richard Knowles. Steel Boats, Iron Men: History of the U.S. Submarine Force (en anglès). Paducah, KY: Turner Publishing, 1997, p.29. ISBN 978-1-56311-081-8. OCLC 34352971. 
  5. History of USS Nautilus SSN571
  6. Tony Long. «10 maig 1960: USS ''Triton'' Completes First Submerged Circumnavigation». Wired.com. Arxivat de l'original el 2013-01-05. [Consulta: 2010-04-18].
  7. Weaver, David Bruce. The Encyclopedia of Ecotourism. CABI., 2001, p. 276. ISBN 978-0-85199-368-3. 
  8. Booth, William; Forero, Juan (2009-06-06). «Plying the Pacific, Subs Surface as Key Tool of Drug Cartels"». The Washington Post.
  9. "Farc's drug submarine seized in Colombia". BBC News. September 25, 2011.
  10. «Nave, R. "Bulk Elastic Properties". HyperPhysics. Georgia State University.» (en anglès). [Consulta: 2007-10-26.].
  11. «Physics Of Liquids & Gases» (en anglès). [Consulta: 24-10-2014].
  12. O'Kane, Richard. Wahoo ; The Patrols of America's Most Famous World War II Submarine (en anglès). Presidio Press, 1987, p.12. 
  13. Concepts In Submarine Design. (en anglès). Cambridge University Press., 1995, p. 170. 
  14. "Snorkel" - Dins la web "U-Boat Aces" http://www.uboataces.com/snorkel.shtml


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Submarí