Substantiu
De Viquipèdia
En gramàtica tradicional, el substantiu (també nom substantiu per distingir-lo de l'adjectiu) expressa éssers de tota mena concrets, i abstractes, tota substància. El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d'una acció, un estat, o qualsevol accident expressable amb un verb. Aquesta categoria és d'origen grecollatí, s'oposa al verb com a part essencial de l'oració.
Taula de continguts |
[edita] Definició
Diferents escoles gramaticals han definit el substantiu des de diversos punts de vista; considerant la semàntica, és la paraula que es refereix a éssers o esdeveniments, per tant la categoria que es relaciona amb la realitat per ostensió. Aquesta definició, però, és altament insatisfactòria, ja que el mateix concepte pot ser expressat per categories diferents segons la llengua analitzada i a més a més altres categories poden adoptar aquesta funció de rotulació o designació.
Per aquest motiu l'estructuralisme va intentar definir el nom per la posició estructural o forat que ocupava a la frase, per exemple totes les paraules que puguin anar a "La____ és vermella" seran substantius femenins. El problema és que els forats estrcutruals tenen restriccions semàntiques i no solament morfològiques, poden haver-hi noms femenins que no encaixin en l'exemple per no poder tenir la característica de ser vermells. El context, molt variable, no és suficient per definir un nom.
Tampoc no són determinants les característiques morfosintàctiques, ja que poden variar històricament o ésser compartides per diverses paraules. Les definicions contemporànies, en conseqüència, barregen tots els criteris esmentats per definir per eliminació el nom respecte una nònima tancada de categories.
[edita] Característiques del nom en català
El substantiu admet variacions en la terminació que indiquen el gènere gramatical i el nombre. El nom és un mot que es pot dividir en: arrel o lexema que atorga el significat del mot, i morfemes constitutius, o obligatoris (gènere, i nombre), i derivatius o facultatius (prefixos, i sufixos).
El nom és el nucli del sintagma nominal. Altres paraules poden ocupar el lloc del nom si estan substantivades, normalment per un article.
[edita] Funcions sintàctiques del nom en català
Els noms, o frases nominals, poden realitzar les funcions sintàctiques següents:
- Subjecte: En Pere llegeix un llibre.
- Objecte directe/indirecte/preposicional: Veig en Pere; Escric al Pere; Penso en el Pere.
- Aposició: En Pere, el meu cap, vol el llibre avui.
- Atribut: En Pere és el mestre.
- Predicatiu: Han elegit conseller el meu germà; Han elegit el meu germà de conseller.
- Complement agent: Fou menjat pel lleó. Complement d'un adjectiu: Estava plena de ràbia.
- Complement d'un adverbi: Què faràs lluny de casa?
- Vocatiu: Jordi, vés allà.
Els noms poden ser substituïts per pronoms que realitzen idèntiques funcions: tinc llibres -> en tinc.
[edita] Classes de noms en català
Segons la seva extensió, el nom substantiu es pot classificar en:
- Comú: fa referència a éssers animats o inanimats, o conceptes en general (home, lleó, tomaca, pedra, valor, grandesa...)
- Propi: nom amb el que se destaca la individualitat d'un ésser (Joan, Maria, Ebre, Benidorm, l'Índia...)
Segons el significat por ser:
- Concret: s'aplica a elements materials (taula, aigua, gos...)
- Abstracte: anomena un concepte, qualitat, o estat que només existeix al pensament (amor, idea...)
- Col·lectiu: designa un conjunt d'individus (exèrcit, alumnat...)
- Comptable: admet els determinants numerals cardinals (cadira, llapis...)
- Incomptable: no admet els cardinals (diners, sucre...)
Segons la seva formació pot ser:
- Simple: format per un sol mot: mar, coca.
- Compost: caçamosques, para-xocs.
Segons el seu origen:
- Primitiu: no format a partir d'altre mot: cor.
- Derivat: té el seu origen en un mot primitiu.
[edita] El nom en altres llengües
Moltes de les llengües presenten declinacions als noms, és a dir, un canvi en la seva forma segons la funció sintàctica que realitzen. El cas gramatical sovint presenta a més a més un matís de significat.
No totes les llengües presenten els mateixos gèneres i nombres, n'hi ha que no tenen aquesta particularitat (com ara l'anglès, on no existeix el masculí o el femení a part de per a les persones), d'altres presenten més varietat (com l'alemany, que afegeix el gènere neutre) o les combinen amb altres trets (com el d'animat-no animat segons el nom es refereixi a un ésser viu o no).
El substantiu és la paraula estadísticament més freqüent a totes les llengües i, per la seva relació de designació directa amb la realitat, predomina entre els primers mots apresos pels infants.
[edita] Substantivació
La substantivació és el procés pel qual una paraula d'una altra categoria gramatical passa a complir les funcions d'un nom a l'oració. En algunes llengües aquest procés s'indica amb partícules específiques, que actuen gairebé com una derivació (és el cas del xinès) mentre que en altres idiomes s'usa l'article per substantivar, com a la frase "el no dels assistents va frenar la consulta". En català l'infinitiu té un caràcter nominal que fa que pugui ocupar el lloc d'un substantiu al sintagma nominal amb o sense article al davant.
