Suite escita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Suite escita
Compositor: Serguei Prokófiev
Forma musical: Suite
Catalogació: Op. 20
Any: 1914-1915
Estrena: 29 de gener de 1916, a Petrograd
Durada: 20'
Instrumentació: 4 flautes (4 doblant amb flautí)
4 oboès (4 doblant amb corn anglès)
4 clarinets (4 doblant amb clarinet baix)
1 tuba
8 trompes
4 trompetes
4 trombons
2 arpes
percussió i corda
Moviments:
  1. Invocació a Veles i Ala
  2. El Déu dolent i la Dansa dels monstres pagans
  3. La nit
  4. La sortida gloriosa de Lolli i el corteig del Sol

La Suite escita, op. 20, és una suite composta per Serguei Prokófiev entre l'estiu de 1914 i finals de 1915. El mateix autor dirigí l'estrena el 29 de gener de 1916, a Petrograd.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Només tenia 23 anys quan Serguei Diàguilev declarà: "Crec que he trobat la meva vocació. Patrocini. Tinc el necessari per això excepte els diners, però això ja arribarà." Tenia raó. Tenia imaginació, magnetisme, visió, sentit dels negocis i capacitat per assolir el màxim nivell dels artistes amb els que treballava. Diàguilev, ell mateix, no era artista, però deixà una petjada considerable en la música, la dansa i la pintura de principis de segle XX.

L'aventura de més èxit de l'empresari fou la companyia de danses que formà el 1910 amb el nom de Ballets Russos. Tingué el bon sentit d'iniciar la companyia no en la seva Rússia nadiua sinó a París, on el públic recolzava les arts. En els 15 anys d'existència, els Ballets Russos actuaren en totes les ciutats importants del món occidental. Presentaren ballets de caràcter major dels compositors més importants del moment: Debussy, Stravinski, Ravel, Strauss, Poulenc, Prokófiev i molts d'altres.

Diàguilev preferia descobrir compositors en lloc de recórrer a noms establerts. El seu èxit més notable fou Stravinski, que compongué tres de les partitures de ballets més famoses per els Ballets Russos. Prokófiev coneixia aquesta història d'èxits i desitjava ser el següent descobriment de Diàguilev. Prokófiev estava compromès en conèixer al gran empresari i estava segur de poder impressionar-lo, fins i tot més del que ho havia fet Stravinski.

El compositor conegué a Diàguilev a Londres i tocà per a ell el seu Segon Concert per a piano. Diàguilev, encantat per la música, li oferí fer-li posar una coreografia. Prokófiev s'adonà que havia tingut èxit amb Diàguilev però més aviat del que havia esperat. Però tanmateix, era un jove temerari i presumit. Li'n digué agosaradament a l'empresari que no volia que la seva música per a concert fos usada com a ballet.

Prokófiev preferia fer una òpera basada en El jugador, de Dostoievski. Diàguilev creia que l'òpera era una forma morta. Les freqüents discussions acalorades entre els dos homes prosseguiren durant alguns mesos. Diàguilev estava disposat a suportar al jove fatxenda perquè sentia que Prokófiev podria convertir-se en un bon compositor; Prokófiev seguí negociant perquè llur respecte per Diàguilev anava en augment i estava segur de què l'associació quallaria en un gran progrés per a llur carrera. Els dos homes finalment acordaren la idea d'un ballet sobre temes prehistòrics.

Diàguilev comprometré el jove poeta Serguei Gorodetski perquè proporcionés l'escenari. Gorodetski, recorrent a la mitologia escita a la recerca dels personatges, produí una història anomenada Ala & Lolli. La primera escena mostra la veneració dels escites en una dansa ritual de Veles, Déu del sol, i de l'ídol de fusta, Ala, que simbolitza els poders creatius de la naturalesa. En la segona escena el Déu del mal, Chuzhbog, i els seus set monstres repulsius realitzen una frenètica dansa dels esperits del mal. Chuzhbog planeja segrestar a Ala amb l'ajuda d'aquests mals esperits. El segrest s'ha de portar a terme en completa foscor, perquè fins i tot la llum de la lluna redueix el poder de Chuzhbog. Les fades, donzelles de la lluna, davallen dels cels per ajudar a Ala. Quan Chuzhbog fa el seu atac, el guerrer escita Lolli acut a rescabalar l'Ala. Hi ha una lluita ferotge i, just quan Lolli és a punt de morir, el Déu del sol Veles destrueix en Chuzhbog.

El tema bàrbar d'aquest ballet era típic d'aquest període. La consagració de la primavera, de Stravinski, que Prokófiev veié a Londres, és tan sols un dels molts exemples de l'interès artístic en la saviesa animal de l'home primitiu. Prokófiev proclamà no haver-se sentit impressionat per La consagració de la primavera, però la influència d'aquesta obra en la música del ballet escític és inconfusible.

A finals de l'estiu de 1915, Prokófiev acabà la partitura per a piano d'Ala & Lolli. Fou a Milà per tocar-la davant Diàguilev, a qui no li agradà en absolut. L'empresari refusà la música com poc interessant i trobà l'argument artificial. Diàguilev feu els arranjaments perquè Prokófiev dones un concert a Itàlia, a manera de consol, però la idea de produir el ballet escita restava morta. L'empresari animà Prokófiev a compondre un nou ballet, amb música clarament russa i basada en una història folklòrica russa. Com oferí al compositor un contracte escrit, Prokófiev retornà a Rússia, encara entusiasmat amb la idea de treballar amb ell.

Altra volta en la seva terra nadiua, el compositor decidí convertir Ala & Lolli en suite de concert. El director Aleksandr Siloti, que anteriorment havia estat indiferent a la música de Prokófiev, fou atrapat per la potència descarnada d'aquesta Suite escita, com s'anomena avui dia. Feu els arranjaments perquè Prokófiev dirigís l'estrena, sabent molt bé que podria produir-se un escàndol. Primer es revolucionà l'orquestra. S'escoltà a un violoncel·lista dir: "No suportaria això sinó tingués una esposa malalta i tres fills." El públic se sentí impactat per la música, Siloti caminava de dalt a baix per darrere dels oients, murmurant alegrement: "¡Això és! ¡Doni'ls-hi una bufetada a la cara! ¡Doni'ls-hi una bufetada ben forta!". La premsa reaccionà de la mateixa manera i seguidament es produí l'escàndol artístic en gran escala, que va fer famós el nom de Prokófiev a Rússia. No hi ha res com una gran controvèrsia per promoure la carrera d'un artista.

Moviments[modifica | modifica el codi]

El desig de Prokófiev de superar La consagració de la primavera de Stravinski és evident ja des de l'extraordinari començament del primer moviment. El marcatge del temps de la primera secció, que retrata la invocació de Veles, és Allegro feroce. La música esclata amb gran força, amb predomini dels metall i la percussió. Aquesta música ferotge vertaderament rivalitza amb La consagració amb la seva extravagant orquestració i llurs harmonies dissonants, però Prokófiev eludí l'element central de l'estimulació de Stravinski: ritmes i mètrica irregulars. Aquesta és música de textures. Les diferents capes de la seva varietat orquestral contribueixen a una textura amplament acolorida. La melodia resta minimitzada. La segona meitat del moviment, que representa a Ala, és més lenta i més tranquil·la, amb l'èmfasi posat en sonoritats més etèries: flautes, cordes altes, arpes, piano i celeste.

El segon moviment és una marxa ferotge, que descriu en Chuzhbog i els set monstres. La música està dominada al principi pels instruments baixos, més vuit corns i quatre trombons. Prokófiev experimenta amb algunes asimetries rítmiques i canvis de mètrica en aquest moviment, que serveixen per augmentar contínuament l'excitació.

La Nit comença com una peça etèria, amb la delicada filigrana entreteixida dels refilats de violí, el piccolo solista, les arpes i el piano. La densitat augmenta, però la música es manté transparent. En el bell mig, tanmateix, els bronzes fan llur entrada amb força i torna l'estat d'ànim ferotge dels moviments anteriors, quan Chuzhbog tracta d'embruixar a Ala.

El final descriu el triomf de Lolli i Veles. Està marcat tempestuosso. Però la tempesta amaina en la ràpida secció mitjana, que és l'única part de tota la suite decididament melòdica. El nivell de dissonància també disminueix en aquesta secció, probablement per simbolitzar l'alegria de la victòria. La secció final és una construcció gradual fins a un tancament poderós.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Hi ha una graciosa història al redós d'una de les primeres presentacions, o més bé una no presentació, de la Suite escita. Serguei Koussevitzki programà la presentació de l'obra a Moscou pel dia de Nadal de 1916. Eren temps de guerra i molts dels membres de l'orquestra estaven a l'exèrcit. Per tant resultà impossible executar una obra que exigia un planter d'intèrprets tan gran. Koussevitzki la substituí a l'últim moment per la peça d'un altra compositor. L'endemà, un diari de Moscou publicà una crítica del concert escrita per Leonid Sabaneyev, un crític que sempre menyspreava la música de Prokófiev. El crític brindava diversos comentaris mordaços envers la suite, concloent amb l'observació de què "el compositor mateix dirigí l'obra amb un entusiasme bàrbar". Òbviament, Sabaneyev havia fet la crítica del concert sense assistir-hi i no havia estat informat del canvi de programa. Prokófiev tornà el cop amb una carta mordaç al diari i el crític es veié obligat a renunciar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de l'Editorial Vergara, de Jonathan Kramer.