Sultanat de Sokoto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Califat de Sokoto al segle XIX

El sultanat de SokotoSakkwato en hausa, Sakata (àrab)— fou un estat africà que va existir des del començament del segle XIX i perdé el poder el 1903, si bé en l'actualitat encara conserva una gran influència.

Els peuls de Nigèria van arribar a la regió de Kano procedents de Futa Toro i es van instal·lar al regne de Gober, un dels set estats hausses. El peul Osman Dan Fodio (nascut el 1754), oposat al rei de Gober, va predicar la guerra santa i va derrotar a les tropes reials el 21 de juny de 1804 i es va fer proclamat Sarki n'Musulmi (Comandant dels creients) adoptant una bandera verda que entregava també a tots els caps de la guerra santa que es posaven a les seves ordes i fundaven estats musulmans en diversos llocs (per exemple Adamawa) que esdevenien nominals vassalls. Va estendre la seva autoritat a Kano i va sotmetre als principats hausses de Katsina, Kebbi, Nupe, Zaria i Liptako. El 1808 va atacar Bornu i després Kanem (on fou rebutjat el 1810) i va morir uns anys després ([1817]) a Sokoto on residia des del 1815, quan ja malalt s'hi havia traslladat des de Sifawa. Dan Fodio va dividir l'estat en quatre parts el 1812. L'oest restava en mans del germà d'Osman Dan Fodio, de nom Abdulaye o Abdallah Dan Fodio, amb capital a Gando (Gwandu a 17 km a l'oest de Sokoto) que ja hi governava d'ença el 1808; sota la nominal autoritat d'aquest el districte del sud (Yauri, Ilorin i Nupe) fou assignada a Abu Bakr Atiku i a Muhammad Buhari, fills d'Osman; el nord, sota l'autoritat del seu fill Muhammad Bello, fou assignat al cap militar Ali jedo; Bello va governar amb seu a Sokoto a les províncies orientals.

Sota Bello l'imperi peul fou conegut a Europa com sultanat de Sokoto (tot i que el seu títol era amir al-muminim) i va incloure Katsina, Kano, Zaria, Hadeida, Adamawa, Gombe, Katagun, Nupe, Ilorin, Daura i Bauchi. En mig de les campanyes Bello va escriure llibres d'història. La seva filla Asma va crear una organització de dones pietoses (les yam taru). Encara que Sokoto era la capital i residència principal la ciutat de Wurmo, 36 km al nord, fou també utilitzada per alguns successors com a residència temporal i ribat i Muhammad Bello hi fou enterrat. El califat de Sokoto fou l'estat autònom més gran d'Àfrica al segle XIX, si bé els diversos emirats dependents gaudien en la pràctica d'una independència efectiva.

Sokoto i dependències foren un centre cultural i de difusió de l'islam. L'economia era sanejada encara que poc especialitzada. La Kadiriyya fou la confraria oficial però després i fou introduïda la Tidjaniyya (vers 1835, però fou adoptada després del 1845). Algunes creences religioses i més tard la pressió dels colonialistes europeus van forçar a l'emigració d'un milió de peuls, dels quals els descendents encara viuen als països del Sahel africà.

El 15 de març de 1903 el coronel Thomas Morland, amb 700 soldats hauses, es va presentar a Sokoto, i va derrotar a l'exèrcit de l'amir al-miminim que era llavors Muhammad Attahiru I (Muhammad al-Tahir I). El comissari britànic Frederick Lugard va proclamar la sobirania britànica sobre Sokoto i els seus emirats. Muhammad Attahiru II (Muhammad al-Tahir II) fou posat al capdavant de l'estat sota control britànic, sent anomenat "sultà". El 1956 la Nigèria del Nord o Septentrional va accedir a l'autonomia interna i el 1960 fou un dels tres estats de la Federació de Nigèria independent. El sardauna de Sokoto Alhaji Ahmadu Bello va ser el cap del govern o primer ministre de la regió i fou ell qui el 1965 va llençar la idea d'un califat de Sokoto que promovia la unitat i els ideals de bon govern sota la moral islàmica, i al mateix temps afavoria el control del seu partit (Northern People's Congress/Congrés dels Pobles Septentrionals) i d'ell mateix. Fou assassinat el 15 de gener de 1966 i la idea del califat no va acabar de quallar tot i el gran prestigi del sultà Abu Bakar (que governava des de 1838 i va seguir al front fins al 1988). Sokoto va mantenir no obstant una autoritat política i espiritual molt més gran que la que li correspondria pel seu pes econòmic.

Llista d'emirs al-muminim i emirs[modifica | modifica el codi]

  • Branca de Sokoto (1903 a Gran Bretanya)
  1. Osman Dan Fodio 1804-1817
  2. Muhammad Bello Mai Wurno 1817-1837
  3. Abu-Bakr Atiku I Mai Katuru 1837-1842
  4. Aliyu Babba Mai Cinaka 1842-1859
  5. Ahmad 'Atiku Mai Cimola 1859-1866
  6. Aliyu Karami 1866-1867
  7. Ahmad Rafai 1867-1873
  8. Abu-Bakr Atiku II 1873-1877
  9. Muazu Ahmad 1877-1881
  10. Umar 1881-1891
  11. Abdul-Rahman Mai Kano 1891-1902
  12. Muhammad Attahiru I 1902-1903
  • Branca de Gwandu (1903 a Gran Bretanya)
  1. Abdullah (Abdoulaye) 1808-1828
  2. Muhammad Wani 1828-1833
  3. Khalil 1833-1858
  4. Khaliru I 1858-1860
  5. Aliyu 1860-1864
  6. Abdul-Qadir 1864-1868
  7. Mustafa 1868-1875
  8. Hanafi 1875-1876
  9. Malik 1876-1888
  10. Umar Bakatara 1888-1897
  11. Abdullah Bayero 1897-1898
  12. Bayero Aliyu 1898-1903

Coord.: 11° 00′ N, 7° 36′ E / 11°N,7.6°E / 11; 7.6