Summum bonum

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Summum bonum és una expressió utilitzada en la filosofia, sobretot en la filosofia medieval i en la filosofia de Immanuel Kant, per descriure el fi únic i últim que el ser humà ha de perseguir. El summum bonum és generalment considerat com un fi en si mateix, al mateix temps que conté tota la resta dels bens. A la filosofia cristiana, el bé més elevat se defineix generalment com la vida dels justos, la vida que duien en la comunió amb Déu i d'acord amb els preceptes de Déu. El concepte, així com les conseqüències filosòfiques i teològiques extretes de l'existència d'un supòsit més o menys definint el summun bonum, podria remuntar-se a les primeres formes de monoteisme: per exemple el zoroastrisme i el judaisme. En el món occidental, el concepte va ser introduït pels filòsofs neoplatònics, i es descriu com una característica del Déu cristià per Sant Agustí: A De natura boni (escrit al voltant de l'any 399) Agustí nega l'existència positiva de la maldat absoluta, descriu un món amb Déu com el bé suprem en el centre i defineix diferents graus de maldat com les diferents etapes de la llunyania sobre aquest centre. [1][2][3]

Summum bonum i judicis[modifica | modifica el codi]

Els judicis sobre el bé més elevat en general es poden classificar en quatre categories:

  • L'utilitarisme, quan el major bé s'identifica amb la màxima felicitat possible per al màxim nombre de persones.
  • Eudemonisme o ètica de la virtut, quan el major bé s'identifica amb la "eudemonia".
  • El deontologisme racional, quan el bé més alt s'identifica amb la virtut o el deure.
  • El deontologisme temperat, quan la virtut i la felicitat es combinen en el bé més elevat.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Lectures recomanades[modifica | modifica el codi]

  • Lao-tszes Buch vom höchsten Wesen und vom höchsten Gut (Tao-tĕ-king). Tübingen 1910.
  • Kenneth E. Kirk: The vision of God. The Christian doctrine of the Summum Bonum. The Bampton lectures for 1929. London 1931. (Harper & Row, New York 1966)
  • Phil-Bae Park: Das höchste Gut in Kants kritischer Philosophie. Eine Untersuchung über den Zusammenhang von kritischer Ethik und Metaphysik. Univ., Dissertation, Köln 1999.
  • Thomas Höwing: Kants Lehre vom höchsten Gut unter besonderer Berücksichtigung des Kanons der reinen Vernunft in der „Kritik der reinen Vernunft“. Univ., Magisterarbeit, München 2004.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rupert Lay: Ethik für Manager. ECON Verlag 1989, S. 85. (alemany)
  2. Peter Koslowski: Prinzipien der ethischen Ökonomie. J.C.B. Mohr (Paul Siebeck) 1988, S. 170. (alemany)
  3. Enciclopèdia Britannica. Entrada: Summum bonum (anglès)