Sundiata Keïta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Sundiata Keïta, Sundjata Keyita, Mari Djata I o Sundiata (Niani, 1190 - 1255) va ser el fundador de l'Imperi de Mali. La seva vida es coneix per l'epopeia explicada de generació en generació.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Manding-Diara, Sogolon Yata, Nare Magan Yata, Sogo Sogo Simbon Salaba o simplement Sunjata Keita va ser un príncep guerrer mandinga que va viure des de finals del segle XII fins a mitjans del segle XIII i que va conquerir una gran quantitat de territoris de la zona del centre-oest d'Àfrica que va unificar en el que més endavant es va conèixer com l'Imperi de Mali. Sabem la seva història a través d'una epopeia que ha estat transmesa oralment i que conté com totes les llegendes parts reals i parts exagerades així com elements fantàstics. És conegut per la tradició oral com l'últim gran conqueridor o el setè conqueridor sent el sisè Alexandre el Gran.

Les fonts d'informació sobre Sunjata[modifica | modifica el codi]

Els Occidentals estem habituats a anar a buscar les fonts escrites si volem assabentar-nos dels fets històrics del nostre passat. Tanmateix en la història d'Àfrica els textos escrits no són tan comuns i s'han d'anar a buscar les fonts orals per treure'n l'entrellat. Aquestes tenen un valor especial, ja que tenen un caràcter més popular i íntim de la història de la mateixa regió.

Per una banda existeixen diverses escoles de tradicions orals en el país mandinga entre les quals trobem Keyla, Nyagasola, Kelibakoro, Keyta, Fadama etc. Aquestes escoles en les quals els mestres són coneguts com belen tigi ens ofereixen diverses versions de l'epopeia de Sunjata Keita. Els belen tigi són els griots que guarden la història del seu poble. Antigament els griots eren una casta, en el context d'una societat especialitzada, que es dedicava a aconsellar els reis africans, a memoritzar les constitucions per poder transmetre-les i a contar les històries de generació en generació per tal que fossin recordades. Actualment aquests artistes de la parla s'han hagut de guanyar la vida com a músics tot i que en els pobles encara en queden de griots com els d'abans. Tot i això, tots ells atresoren en els seus records tot allò que els ha estat transmès. Sense anar més lluny, en el llibre de Djibril Tamsir Niane <<Sunjata Keita o la epopeya mandinga>> la principal font d'informació és un griot:

Sóc griot. Em dic Yeli Mamadu Kuyaté, fill de Bintu Kuyaté i de Yeli Kedian Kuyaté, mestre en l'art de parlar. Des de temps immemorials, els Kuyaté estan al servei dels prínceps Keita del Manding; som els sacs de paraules, som els sacs que guarden els secrets per a nosaltres; sense nosaltres, els noms dels reis caurien en l'oblit, som la memòria dels homes; mitjançant la paraula donem vida als fets i a les gestes dels reis davant de les noves generacions.

Tot i que les fonts orals tenen una importància especial també en tenim d'escrites. Provenen d'historiadors i exploradors àrabs com Ibn Khaldun, Ibn Battuta, Al-Bakri o Al-Umari que van arribar a la zona i que en els seus escrits expliquen el que veien i el que els explicaven sobre la història del territori.

Addicionalment també obtenim informació d'alguns jaciments arqueològics en on abans hi havia les ciutats de l'imperi de Mali. Un a destacar és el que es refereix a les restes de la ciutat de Niani, que va ser capital de l'imperi i en les que podem veure una gran organització i especialització del treball garantida per un fort poder.

Contextualització[modifica | modifica el codi]

El poble mandinga comprèn diversos grups i subgrups dispersos per tota la zona sudano-saheliana. L'hàbitat dels mandingues al començament del segle XII però, no era tan extens. En l'apogeu de Ghana, a finals del segle XI, es poden distingir tres grans grups: els soninkes que van ser els fundadors de Ghana i que poblaven les províncies de Wagadu, Bakhunu i Kaniaga; al sud els sosoes o sosos, en la muntanya de Kuliboro, la capital dels quals era Soso i més al sud els maninques del país anomenat Mandé en la conca alta del Níger, entre Kangaba i Siguiri.

La primera expansió mandinga va estar protagonitzada pels soninkes que van formar el gran imperi de Ghana i que va mesclar aquests amb els de les altres poblacions mandingues. Finalment aquests van caure a causa dels atacs repetits dels almoràvits. Kumbi, capital de l'imperi de Ghana va ser conquerida pels almoràvits cap al 1076.

Els sosoes per la seva part eren un poble especialitzat en els treballs del ferro. Segons conta la llegenda els sosoes amb població també d'origen soninka van independitzar-se de Ghana abans de la caiguda de Kumbi. A les terres dels sosoes la família dels Kanté va formar una dinastia de reis. Sumaoro Kanté el regnat del qual se situa entre el 1200 i el 1235 segons la tradició, després d'haver sotmès a les províncies soninkes va atacar Mandé o Manding, els reis del qual van oposar una gran resistència.

L'origen de les mandés es troba en un grup de clans segurament organitzat en prefectures. Els Traoré a Dakadyala, al país de Kri, prop de Nyagasola; els Kondé, a Tabu, a Dodugu; els Kamara, a Sibi i Tabon i els Keita, a Niani. Altres fonts mencionen altres clans a més d'aquests descrits pel que podem arribar a la conclusió que hi havia una amalgama de clans cadascun amb un poder variable. Aquests clans eren caçadors i basaven la seva jerarquia en el fet de qui era el millor caçador, el mestre caçador, anomenat simbon i que no era res més que un primus inter pares. Més endavant es van anar formant una sèrie de llinatges reials i una estratificació més complexa sense abandonar el concepte i el prestigi del simbon. Algunes fonts orals asseguren que l'origen del Mandé es resumeix en dos regnes, el de Do o Dodugu i el de Kiri o Mandé. Més tard, després de la unió d'aquests clans la comunitat va passar a ser coneguda com els maninques i el seu territori conegut com a Mandé.

Sumaoro Kanté havia saquejat set vegades Mandé i cada vegada els maninques recuperaven les seves forces i contraatacaven, però després de la mort del rei Nare Magan el seu fill gran, Mansa Dankaran Tuman, va creure que era més prudent tractar amb els sosoes i establir una aliança i per fer-ho va donar la seva germana, la princesa Nana Triban, en matrimoni amb el monarca soso.

És especialment coneguda la mala fama de Sumaoro, que va fer imperar el terror entre els maninques no solament pel seu gran poder militar sinó perquè se li atribuïen poders màgics fins al punt que se'l coneixia com el rei bruixot. Davant la tirania de Sumaoro els maninques es van sublevar un cop més i van demanar suport a Mansa Dankaran Tuman perquè els comandés cap a la victòria però aquest, atemorit pel rei bruixot, va fugir al sud, cap al bosc i va fundar la ciutat de Kissidugu. Per tant els insurgents van anar a buscar a Sunjata Keita, el segon fill de Nare Magan que vivia a l'exili, concretament a Mema.

L'epopeia mandinga[modifica | modifica el codi]

Nare Magan dels Keita era el rei de Niani. Un dia se li va presentar un caçador que havia caçat en les seves terres i per tant li venia a entregar una part del botí. A més es va oferir a predir-li el futur. Li va assegurar que el seu successor encara no havia nascut i que havia de casar-se amb una dona molt lletja però que serà la que li donarà un descendent digne del tron. Més endavant uns caçadors del clan Traoré que venien del regne de Do li van portar una noia, era una de les filles del rei de Do dels Kondé. Havien aconseguit la seva mà per haver matat un búfal que horroritzava la zona. Nare Magan va saber que aquella noia tan lletja, Sogolon, era la dona que havia sortit en la predicció. S'hi va casar i la va deixar embarassada d'un nen que seria anomenat com a Magan o Mari Yata.

Van passar els anys i tant Nare Magan com Sogolon estaven preocupats amb el petit, ja que tenia tres anys i encara no caminava, a més era força antisocial i físicament estava descompensat, tenia el cap molt gran i els braços molt robustos per un nen de la seva edat. Quan Mari Yata, o Sogolon Yata tenia ja set anys encara no caminava i el seu pare dubtava que fos ell l'elegit per succeir-lo, tot i així li va assignar el fill del seu griot com a griot personal per demostrar que ell seria el seu successor. En la seva mort però els plans de Nare Magan no van anar com ell hauria volgut i el seu fill gran Dankaran Tuman, fill de la primera dona de Nare Magan va succeir al seu pare però com que era jove primer va haver-hi una regència tirànica de la seva mare Sasuma Bereté.

Aquesta va relegar a Sogolon i als seus fills a una estança menor i exposava a Mari Yata davant de tothom que volgués veure aquell nen minusvàlid. Una vegada la reina mare va humiliar a Sogolon quan aquesta li va demanar fulles de baobab per condimentar. Sasuma va dir que el seu fill li portava els fulles de baobab però com Mari Yata no podia portar-li ella li'n donava. Sogolon va tornar plorant perquè se sentia desgraciada de com estaven anant les coses i li ho va explicar a Mari Yata. Aquest va demanar que li portessin una barra de ferro perquè aquell dia començaria a caminar i no li duria a la seva mare una fulla de baobab sinó l'arbre sencer. Li van portar una barra de ferro que els ferrers tenien feia generacions i no sabien quina era la seva finalitat. Mari Yata es va aixecar doblegant lleugerament la barra de ferro com si fos un arc i es va posar a caminar va anar a buscar l'arbre de fulles de baobab d'on s'abastien, el va arrencar i el va portar davant de la cabanya de la seva mare, ara tothom que en volgués hauria de passar per davant de la seva cabanya. Ki-Zerbo ofereix una altra versió: Mari Yata va doblegar diverses barres de ferro i només va poder posar-se dempeus utilitzant el ceptre de comandament del seu pare. De cop tothom que havia menyspreat al jove Sogolon Yata, o Sunjata l'alabava, fins al punt d'eclipsar el seu germà, el rei de Niani, ja que aquest encara es trobava sota la regència de la seva mare. Moguda per l'enveja, Sasuma va fer cridar unes bruixes perquè posessin fi a la vida del jove Sunjata però aquestes van demanar un motiu per acabar amb ell. Sasuma va dir que era una mala persona, que fessin veure que robaven al seu terreny i ho veurien. Per desconcert de les bruixes Sunjata les va abastir amb tot el que necessitessin i els va donar un elefant caçat a cada una.

Tot i això Sogolon va considerar que no estaven segurs allí i que en qualsevol moment els podien assassinar, per tant va demanar a Sunjata que marxessin amb la promesa que ell tornaria més tard per regnar. Per acabar de fer més tensa la situació Dankaran Tuman va anomenar a Bala Faseké, griot de Sunjata, ambaixador de Niani a Soso per tal de restablir relacions amb el seu rei i a més d'aquesta manera arrabassava a Sunjata el griot que l'havia acompanyat des de la seva infantesa.

Així, amb la promesa que tornaria, Sunjata, la seva mare i els seus germans van exiliar-se i van haver de passar per les penúries pròpies dels exiliats durant set anys. El primer que van fer va ser anar a demanar lloc on allotjar-se a la ciutat de Djedeba, allí es van quedar un temps sota el recel del rei.

Un bon dia el rei de Djedeba va fer cridar a Sunjata i li va dir que juguessin al wori, un joc semblant a les dames. Si guanyava, el rei mataria a Sunjata. Sunjata va guanyar al rei i va endevinar que havia rebut una gran quantitat d'or des de Niani per matar-lo. El rei no el va matar però el va expulsar de la seva cort. Així, van partir cap a Tabon on regnava el clan dels Kamara, aliats de Niani. Aquests els van deixar allotjar-se uns dies però els van demanar que marxessin perquè no volien enemistar-se amb el rei de Niani i els hi van recomanar viatjar fins a Wagadu on anaven uns comerciants de confiança que els acompanyarien. Durant el trajecte els comerciants els van explicar històries sobre reis i Sunjata va prestar especial atenció a la del malvat rei bruixot dels soseos Sumaoro Kanté, ja que era a on havien enviat d'ambaixador a Bala Faseké, el seu griot.

Quan van arribar a Wagadu es van trobar amb una ciutat imponent on hi havia comerciants de tot arreu. Hi havia una gran muralla però estava mal conservada. Van demanar audiència amb el rei de Wadugu que era del clan dels Cissé i li van explicar a través d'un intèrpret tot el que els havia passat. Per sorpresa seva el rei els va contestar en el seu propi idioma amb un to molt familiar i conciliador deixant-los viure a la seva cort com si fos casa seva, ja que els maninques i els wadugu eren com cosins. A més, només veure a Sunjata ja va reconèixer que tenia alguna cosa especial i el va alabar dient que seria un bon rei. Van estar un temps vivint allí i van adoptar la moda de Wagadu, però Solomon no va trobar el repòs que buscava i va caure malalta. Per tant, el rei Sumaba Cissé va enviar-los a Mema, a la cort del seu cosí Tunkara. La ciutat estava situada a prop del riu Djoliba, els aires del riu ajudarien a la millora de Sogolon.

Quan van arribar a Mema els esperava una gran rebuda organitzada per la germana del rei Tunkara, Masiran. El rei no hi era perquè estava en la campanya anual contra els muntanyesos, unes tribus de les muntanyes que atacaven els seus pobles de tant en tant. Quan Musa Tunkara va tornar victoriós de la campanya va acceptar-los, ja que havien estat recomanats pel seu estimat cosí. Durant un llarg període de temps Tunkara, un gran guerrer, va instruir a Sunjata en l'art de la guerra. Sunjata es va convertir en un fort guerrer, ja adult i va participar en diverses campanyes contra els muntanyesos. Va aconseguir un pes i una estima tal per part dels habitants de Mema i del mateix rei, que no tenia descendència, que va ser nomenat Kan-Koro-Sigui, és a dir, Virrei de Mema. Sogolon per la seva part havia aconseguit recuperar-se gràcies als aires propers al riu Djoliba però amb els anys havia envellit i veient que ja havia complert amb la seva missió va dir a Sunjata que ara començava el seu camí, però que no es fes il·lusions perquè el seu lloc no era a Mema sinó al Manding, on havia de tornar.

Un dia, quan una de les seves germanes estava al mercat de Mema va trobar que un mercader venia productes típics del Manding i els va convidar a conèixer la seva mare. Aquests mercaders en realitat eren enviats de Niane que fent-se passar per mercaders buscaven a Sunjata. Després que aquests expliquessin la situació en la qual es trobava Mandé, Sunjata va decidir abandonar tots els poders que havia aconseguit a Mema i tornar al seu país i així li ho va fer saber al rei de Mema que a disgust al final va acceptar deixar-lo marxar així com enterrar a Solomon, que havia traspassat recentment, a Mema. A més li va donar part de l'exèrcit de Mema i li va recomanar demanar ajuda al rei de Wagadu. Aquest va rebre notícies de Sunjata i també li va donar la meitat del seu exèrcit perquè anés a enfrontar-se amb Sumaoro Kanté. L'exèrcit avançava cap al Manding i ja tothom sabia i coneixia de Sunjata fins i tot abans d'haver entrat en batalla. Així els rumors van arribar a orelles de Sumaoro Kanté que va enviar el seu fill a bloquejar-los el camí en direcció a Tabon, antics aliats de Nare Magan que s'havien sublevat a Sumaoro i que l'acompanyarien el la guerra. La batalla va ser ràpida i es va decidir en favor de Sunjata que va vèncer quan el fill de Sumaoro, Soso-Bala, va fugir davant la imminent derrota provocant la desbandada de les seves tropes. L'exèrcit de Tabon va arribar acabada la batalla i es va unir al de Sunjata.

Soso-Bala va explicar al seu pare quant fort era Sunjata en batalla i Sumaoro indignat per la derrota però temerós del creixent poder de Yata va decidir atacar prop de Tabon on tenia tot l'exèrcit reunit. La guerra va tenir lloc a la vall de Negueboria, les tropes de Sunjata es van disposar en formació quadrada i van carregar contra les de Sumaoro. Dels turons van aparèixer més unitats de Sumaoro que pretenien envoltar a l'exèrcit de Sunjata. Als turons també es podia veure a Sumaoro que contemplava la batalla. L'exèrcit de Sunjata va disposar-se ràpidament en forma rectangular, ja que ja havien previst aquell moviment tàctic i van sorprendre les tropes de Sumaoro que van patir moltes baixes. Llavors Sumaoro, per tal d'infondre moral a les seves unitats van entrar en batalla. Sunjata, veient-ho va carregar contra ell. Les fletxes no l'afectaven i la llança no el perforava, abans de la càrrega de Sunjata, en un segon va reaparèixer als turons i va anunciar la retirada. Sunjata va tastar en les seves pròpies carns els poders màgics de bruixot que se l'hi havien atribuït a Sumaoro.

Les tropes de Sunjata van fer nit muntant un campament improvisat a la zona, Sunjata no va poder dormir pensant en quins poders tindria Sumaoro Kanté i com podia vèncer-lo. A la matinada van arribar rumors de cap on es dirigia el que quedava de l'exèrcit soso i van decidir emprendre la marxa per seguir-los. Es van detenir per descansar prop de la ciutat de Kankigné. Quan ja s'havien aposentat va sonar la veu d'alarma, de cop estaven pràcticament rodejats pels sosos. Com van poder van agafar les armes i al final van aconseguir fer fugir als sosos. No va ser una gran victòria però va afectar moralment als sosos. Els homes de Sunjata també van quedar atemorits per la sorpresa de l'atac.

Animats per les victòries tots els pobles obrien les portes a Sunjata i s'unien al seu exèrcit. A Sibi s'havien reunit les tropes de sublevats comandades per Kamanyan, dels Kamara, amic de la infància de Sunjata i a les planures de Sibi és on es van anar a trobar per unificar el seu exèrcit. Sunjata va pronunciar un breu discurs en el qual defensava la llibertat del Manding i condemnava a aquells que els havien oprimit. Mentrestant les tropes soses havien tornat a Soso per reagrupar-se.

A Sunjata li van començar a arribar veus que Sumaoro estava reclutant exèrcit de tots els territoris que controlava però amb el gran nombre d'homes que tenia Sunjata no temia res més que els seus poders màgics, contra els que no sabia com actuar. Després d'haver fet diversos rituals i sacrificis van presentar-se davant seu la seva germana Nana Triban i el seu griot Bala Faseké que s'havien escapat de castell de Sumaoro i asseguraven que coneixien el secret dels poders d'aquest. Ki-Zerbo assegura però que qui va ser enviada al castell de Sumaoro va ser Sogolon Kolonkan, germana de Sunjata per prendre-li el secret sobre la seva invencibilitat.

Sunjata es va moure i va establir un campament a Dayala, a la vall del Djoliba. Sumaoro es trobava a Krina, a prop de Dayala. Mitjançant mussols es van enviar missatges entre ells, Sumaoro intentava dissuadir a Sunjata d'entrar en guerra amb ell i Sunjata assegurava que volia recuperar el Manding. A Dayala es va presentar Fakoli davant de Sunjata. Fakoli era el nebot de Sumaoro i havia estat traït per aquest quan Sumaoro va raptar la dona de Fakoli. Ell es va independitzar del poder soso i va declarar la guerra al seu oncle. Es va presentar davant de Sunjata per oferir-li unir forces i vèncer al rei bruixot, Sunjata, amb l'aprovació dels seus lloctinents va acceptar i l'exèrcit de Fakoli es va posar sota les ordres de Sunjata.

Sunjata volia acabar ràpid amb Sumaoro i per fer-ho es volia dirigir cap a Krina però abans de fer-ho va celebrar una gran festa per infondre valor als seus homes. L'endemà les tropes es preparaven per a la batalla de Krina. A la tenda de Yata va entrar Nana Triban. Ja estava preparada la manera de vèncer a Sumaoro. Sunjata tenia un arc amb una fletxa de fusta i en la punta hi havia un esperó d'un gall blanc, aquell era el seu punt feble. Era el secret que Nana havia aconseguit treure a Sumaoro.

A les planures de Krina es va lliurar la batalla. Gràcies a la cavalleria de Mema l'exèrcit de Sunjata va aconseguir obrir un forat i partir les tropes de Sumaoro. Llavors va rebre notícies que Sumaoro estava atacant especialment les tropes de Fakoli, ja que volia castigar al seu nebot i aquests, aclaparats estaven retrocedint. Sunjata es va desplaçar fins a la zona i va aconseguir equilibrar la batalla mentre buscava a Sumaoro entre la multitud. Finalment, tot i que aquest evitava a Sunjata sabent que coneixia la seva debilitat, Sunjata el va trobar, va disparar i el va tocar amb la fletxa que havia preparat. Sumaoro va veure com els seus poders s'esvaïen i la mort s'abalançava sobre ell i va decidir fugir provocant una gran retirada de totes les seves tropes. Sunjata i Fakoli acompanyats per uns quants cavallers de Mema van seguir a Sumaoro i el seu fill durant unes quantes jornades per donar-los caça. Van acabar sabent que es dirigien a la muntanya de Kulikoro i van agafar un trencall per arribar-hi. Finalment van albirar les seves dues siluetes i van aconseguir atrapar al seu fill però Sumaoro es va acabar escapant a peu i entrant a una gruta de la muntanya que connectava al riu. Sunjata va enviar a alguns dels seus homes a vigilar el riu i es va disposar a reunir el seu exèrcit per acabar amb les tropes que quedessin que s'havien fet fortes a Soso sota el govern de Numunkeba.

Sunjata s'havia proposat vèncer Soso en un matí així que apressadament van lliurar una batalla èpica que va obligar a obrir les portes de la muralla als sosos, ja que volien fugir de la seva ciutat en flames. Per allí és on va entrar el gruix de l'exèrcit de Sunjata que va acabar destruint Soso fins que no en va quedar absolutament res.

Tot i haver vençut Sunjata no en tenia prou. Havia sentit de mercaders i griots la història de Yulu Kara Naïni, Alexandre el Gran i volia igualar o superar la seva gesta creant un gran imperi. Així va dividir el seu gran exèrcit entre diversos generals i es va disposar a conquerir Diagan, aliats de Sumaoro. També va declarar guerra a Bambugu, la gent de les muntanyes del Futa i a la gran ciutat de Kita. Un cop van haver conquerit tot el que es van proposar es van dirigir a Ka-ba per reunir-se.

L'imperi de Mali[modifica | modifica el codi]

A l'assemblea que va tenir lloc a Ka-ba Sunjata Keita va procedir a repartir el lloc conquerit entre els seus aliats i va establir una sèrie de normes que es mantindrien al llarg del temps. L'assemblea va nomenar a Sunjata com a mansa, és a dir, emperador o rei de reis. També va decretar que els emperadors havien de ser elegits dins la línia successòria de Sunjata Keita i que els prínceps havien d'agafar la seva primera dona del clan Kondé en memòria a Sogolon. A Kamanyan li va retornar el regne de Sibi, a Fran Kamara li va retornar el regne de Tabon i d'un a un va anar retornant les terres de tots els seus aliats en un acte simbòlic que suposava que ell era l'emperador de tot el manding i que repartia el món. De la mateixa manera va donar les terres dels sosos a Fakoli i es va emparentar el clan dels Keites amb diferents clans com els Cissé de Wagadu com si fossin cosins tot i que no ho eren però era un acte simbòlic per reforçar vincles i evitar tensions.

Finalment, acabada la reunió Sunjata va començar a planificar el que havia estat el seu objectiu d'ençà que tenia deu anys: tornar a Niani, la seva ciutat natal. (Segons Niane en <<África entre los siglos XII y XVI>> originàriament els Keita havien viscut a Dakadiala i a Narena i no va ser fins després de la batalla de Krina que es van assentar a Niani.) Niani havia estat destrossada per les tropes de Sumaoro i estava en reconstrucció. Quan Sunjata va arribar a les terres del Manding la multitud s'acumulava per poder-lo veure desfilar, el trajecte fins a Niani es va allargar més del que tocava per la gran quantitat de gent que el volia veure el victorejava. Un cop a Niani va impulsar el procés de reconstrucció de la ciutat i la va convertir en el centre de l'imperi. Cada cop més gent anava a viure a Niani i van haver de derruir les muralles per poder ampliar-la. Allí es presentaven gent de tot arreu de l'imperi per presentar-li els contes a l'emperador i implorar-li justícia. Fakoli, que s'havia independitzat massa del poder imperial va ser destituït i els impostos de Soso van passar a retribuir a Niani. Així, durant el regnat de Sunjata Keita va haver una gran prosperitat i felicitat en tot el territori per ser un rei temut però just.

La mort de Sunjata Keita[modifica | modifica el codi]

Hi ha diverses hipòtesis sobre la mort de Sunjata Keita. Per l'historiador Maurice Delafosse Sunjata hauria mort per una fletxa en un accident en el transcurs d'una cerimònia. L'opinió de Niane és que va morir ofegat en les aigües del Sankarani, ja que deu quilòmetres més amunt de Niani hi ha un lloc anomenat Sanjatudun que significa aigua profunda de Sunjata. Es veu que aquesta part del riu és molt profunda i solen haver-hi remolins d'aigua. La llegenda també diu que en caure al riu es va convertir en hipopòtam.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • KI-ZERBO, J. (1980) Historia del África negra. De los orígenes al siglo XIX. Alianza Editorial. Madrid
  • NIANE, D.T (1985) África entre los siglos XII y XVI. Editorial Tecnos. Madrid
  • NIANE, D.T. (2011) Sunyata o la epopeya mandinga. Edicions Bellaterra. Barcelona