Supermotard

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Albert Roca en una cursa de Supermotard a Girona, amb l'Aprilia SXV550

El supermotard o supermoto és una especialitat de motociclisme barreja entre el motocròs i l'asfalt. Les motocicletes tradicionalment són de motocròs però amb diverses modificacions, la més vistosa de les quals és el canvi de rodes, que passen a ser més petites (normalment de disset polzades davant i darrere front les 21 davant i 19 darrere que es fan servir al motocròs) i amb la banda de rodament dissenyada per a l'asfalt.

Actualment, aquesta disciplina és popular especialment als EUA i Europa, sobretot a França i a Itàlia (on les pistes acostumen a ser en un 70% d'asfalt i el 30% restant, fora d'asfalt, amb sorra).[1] Durant els darrers anys han aparegut al mercat models específics de motocicletes tipus supermotard aptes per a circular pel carrer.

Història[modifica | modifica el codi]

Als anys 70, la cadena nord-americana ABC emetia un programa anomenat Wide World of Sports, aleshores el més vist. Al 1979 va crear un esdeveniment per a posar cara a cara els millors motociclistes de l'època. La sèrie, anomenada Superbikers, es va convertir en un esdeveniment anual a la Califòrnia del Sud, al circuit Carlsbad Raceway. Hi havia trams d'asfalt i de terra, per igualar les possibilitats de tots els corredors. El programa va tenir molt d'èxit fins al 1985, any en què la cadena va canviar de propietaris i d'objectius. Els europeus que varen participar en les curses varen portar el concepte de tornada, i va arrelar fort a llocs com a França i Itàlia.

D'ençà del 2002 se'n celebra un Campionat del Món, organitzat per la FIM.[1]

Màquines[modifica | modifica el codi]

KTM Duke I 620, la primera KTM Supermotard que va aparèixer al mercat

Abans dels 90, les motocicletes eren de motocròs o enduro, amb motors de dos temps. Les motos que es fan servir avui dia acostumen a tenir motors de quatre temps, amb pneumàtics de disset polzades més asfàltics. No acostumen a ser llisos del tot, ja que han de tenir un comportament acceptable sobre terra. La suspensió es rebaixa i s'endureix, i es modifiquen els frens per donar més potència de frenada i facilitar-ne la refrigeració.

Al 1991, el fabricant italià Gilera va posar al mercat el model Nordwest, que es convertia així en el primer model de supermoto del món. Altres marques, com KTM, Husqvarna, Husaberg i CCM Motorcycles, varen posar al mercat models supermotard poc després. Totes aquestes companyies tenien com a productes principals motocicletes de fora d'asfalt. A mitjans dels anys 2000, els fabricants japonesos també es varen introduir al mercat, per exemple Yamaha (2004), Honda (2005) i Suzuki (2005), que són models més enfocats de cara a l'ús diari que al món de la competició.

Competició[modifica | modifica el codi]

Les curses de supermotard se solen fer a traçats que tenen aproximadament un 70% d'asfalt i un 30% de terra. Els pilots porten una combinació d'equip de carretera i de terra, normalment cuir (de carretera) i casc i botes de motocròs. Els circuits se solen dissenyar tal que les velocitats no siguin excessivament elevades (sovint inferiors als 160 km/h), i amb traçats revirats on importa més la destresa del pilot que el comportament de la màquina.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Supermotard
  1. 1,0 1,1 Fourny, Denis; Fradette, Benoit; Gounelle, Jean [et al]. «Pruebas mixtas y todo terreno». A: Fortin, Jacques (Editor). Enciclopedia visual de los deportes (en castellà). Badalona: Editorial Paidotribo, 2008, p. 352. ISBN 978-84-8019-984-1.