Syllabus Errorum

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Syllabus Errorum o Síl·labus dels errors, o amb el seu títol complet Syllabus complectens praecipuos nostrae aetatis errores és una llista de 80 idees, conviccions polítiques i teories filosòfiques que el papa Pius IX va desabonar vehementment com a heterodòxies incompatibles amb la doctrina catòlica. És una compilació dels seus escrits anteriors.[1] Pius va publicar-lo el 8 de desembre de 1864 com a apèndix a la seva encíclica Quanta Cura.[2][3] Generalment, el document està considerat com una de les causes majors de l'endarreriment del desenvolupament de la ciència moderna a estats dins dels quals l'Església catòlica tenia una influència important en la política educativa i científica.[4]

Context històric[modifica | modifica el codi]

S'ha de situar aquesta publicació al context històric i polític de l'annexió dels Estats Pontificis a la Itàlia Unificada, considerada des del punt de vista papal com una conseqüència nefasta d'idees modernes com el liberalisme, el socialisme, el racionalisme, el relativisme o la separació de l'Església i l'Estat. El prelat Raffaele Fornari va encarregar al 1852 a un laic i liberal convertit al catolicisme, Juan Donoso Cortés de redactar una llista d'«idees falses».[5] Aquesta llista va inspirar Philippe Gerbet, bisbe de Perpinyà per a redactar una Instrucció Pastoral en el mateix sentit que ja va ser aprovat per una assemblea de bisbes a Roma el 1862.[6] Tret de corrents polítics, també condemna les societats secretes, les idees sobre l'autonomia de la societat civil, l'equivalència de les religions, el matrimoni civil etc.

La conclusió final és el refús total de la idea que el papa s'hauria de reconciliar i transigir amb el progrés, el liberalisme i la civilització moderna (del 1864). Aquesta vuitantena i darrera posició va ser la que va causar més controvèrsia.[7] El Síl·labus va esdevenir el punt de referència permanent dels moviments eclesials conservadors.[8] Contra el relativisme del liberalisme, el que va començar amb la llista d'errors va desembocar en una reacció més absolutista amb la declaració de la infal·libilitat pontifical el 1870.[9] Va esdevenir l'arma de l'ultramuntanisme més extrem i el successor d'en Pius IX, Lleó XIII, en el qual molts catòlics havien esperat trobar un papa més obert, va decebre en referir-se sovint al document incriminat.[10]

Impacte[modifica | modifica el codi]

La pròpia encíclica, escrita en l'argot típic dels teòlegs només era accessible als exegetes no va tenir gaire ressò fora del cercle d'especialistes, el Síl·labus ans al contrari escrit en una llengua clara i concisa, molt inusual al Vaticà, va tenir un impacte enorme a tota la societat civil, siguin adversaris o adherents de la causa romana. Així fent, la cúria i el papa, que havien volgut aturar definitivament una evolució societal, van polaritzar-la i en molts països dificultar per decennis els compromisos entre conservadors i liberals.[11] Aviat, el Síl·labus va esdevenir, segons el camp, una bandera o un símbol d'infàmia: no hi quedava cap camí mitjà. Per la seva intransigència va fomentar un anticlericalisme polític igualment intransigent prop de gent que abans aspiraven una coexistència pacífica.[12]

Per la devoció d'Isabel II per Pius IX el síl·labus va tenir un gran impacte a les Espanyes i «esverar tots els ciutadans que maldaven per modernitzar la societat.»[13] El 1868, després de La Gloriosa i la destitució d'Isabel II, la redacció del Faro Bisbalense, un setmanari que va patir molt de la censura, va publicar una tirallonga contra el règim caigut: «Aquella España fanática y supersticiosa, ignorante y embrutecida; […] empobrecida por el clero y enervada por la teocracia; […] por leyes, las del embudo; por prensa, el lápiz rojo; […] por credo político, el Syllabus.»[14] Va ser un fre considerable al desenvolupament de la ciència a la península ibèrica.[15] Nicolás Salmeron va gemegar el 1876: «Davant les declaracions i anatemes del Syllabus i del concili vaticà, qui pot sostenir la conciliació del catolicisme i la Ciència?»[16] Després de la Guerra Civil, el Concordat del 1953 que Francisco Franco va concloure amb la Santa Seu va redactar-se completament segons aquestes línies i fonamentar l'estat nacionalcatòlic, a l'excepció del fet que Franco va obtenir el dret de nomenar els bisbes a l'estat concordatari, error n°51 del Síl·labus.

A França i a Bèlgica el síl·labus va suscitar discussions inflamades. A l'inici del gener de 1865 els governs francès i italià van prohibir-ne la lectura pública.[17] Félix Dupanloup, bisbe d'Orleans va proposar una interpetació moderada del text controvertit,[18] però la constitució apostòlica De fide catholica[19] i el Concili Vaticà I (1870) van confirmar quasi tot el síl·labus. L'impacte al món acadèmic i científic hi va ser menys important que als països amb una religió d'estat.

Al món protestant, les reaccions eren unànimement negatives. El 1874 el polític Britànic William Ewart Gladstone publicà un libel en el qual criticava el document: «Ningú pot esdevenir un convertit (de Roma) sense abandonar la seva llibertat moral i mental en posar la seva lleialtat i el seu deure de ciutadà a la mercè d'un altre.»[20]

Resum del Síl·labus[modifica | modifica el codi]

Les condemnes són subdividides en deu categories

1. Panteisme, naturalisme i racionalisme absolut
2. Racionalisme moderat
3. Indiferentisme i latitudinarianisme
Aquest paràgraf reprèn les idees de llibertat de religió, la idea que tothom que viu honestament segons la seva convicció podria obtenir la salvació eterna i que el protestantisme només seria una variant del cristianisme.
4. Socialisme, comunisme, societats secretes, societats bíbliques, societats clerico-liberals
El text diu literalment «Tals pestilències han estat desabonades moltes vegades i amb la màxima reprovació»[21]
5. Errors sobre l'Església i els seus drets
Defensa el dret de l'Església «l'única religió vera» d'utilitzar la força i el poder judicial i militar. Refusa la idea que el clergat és sotmés al dret civil i penal com tots els altres ciutadans. També refusa l'abolició dels privilegis del clerge: exempció del servei militar o obligació dels tribunals de concertar amb la Santa Seu quan un clergue és implicat en un procediment civil o penal.
6 Errors sobre la societat civil com tant o en les seves relacions amb l'Església
Pius IX se'n pren[Aclariment necessari] a la idea de la separació de l'Església i de l'Estat, a la primacia de la llei civil, a les inferències dels estats en la designació de bisbes. Reprova el principi de l'escola pública laïcista oberta a tots i defèn el «dret natural» de l'Església de controlar totalment l'ensenyament. Refusa la independència de la ciència i el principi epistemològic que les explicacions rauen només en la matèria sense forces transcendents. També recusa la idea que la desobediència als sobirans o la rebel·lió podrien ser legítimes en certes circumstàncies.
7. Errors sobre la moral natural i cristiana
8. Errors sobre el matrimoni
S'oposa contra el matrimoni i el divorci civils o contra l'abolició del dret i del monopoli de l'Església de concloure matrimonis.
9. Errors sobre el poder temporal del papa
Refusa tota crítica al poder polític i les possessions materials del papat, que son considerats com el seu dret inalienable
10. Errors sobre el liberalisme
Defensa el principi de la religió d'estat, la legitimitat d'un estat d'excloure altres cultes i el dret dels estats catòlics de prohibir als estrangers d'exercir públicament el seu culte. Considera com «sense qualsevol dubte falses» les idees de llibertat de culte i la llibertat d'expressió.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Syllabus». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Giovanni Maria Mastai-Ferretti (Pius IX), Encíclica Quanta cura y Syllabus Text complet de la encíclica i del síl·labus en castellà
  3. The Syllabus of Errors Condemned by Pius IX (versió anglesa)
  4. Jordi Bohigas i Maynegre, "Per Déu i per la Ciència". L'Església i la ciència a la Catalunya de la Restauració (1874-1923), Girona, Universitat de Girona, 2011, pàgina 23
  5. Rino Cammilleri, Juan Donoso Cortés: il padre del Sillabo (italià), Genova, Marietti, 1998.
  6. GEC, ibid.
  7. Jordi Bohigas i Maynegre, op.cit., pàgina 23
  8. Joan Bada, Història del cristianisme, Barcelona, Centre De Pastoral Litúrgic, 2000, pàgina 46, ISBN 9788474676334
  9. Antoni Ferret, «Curiositats i misèries de la història de l’Església (III)», Església plural, 2008
  10. Jordi Bohigas i Maynegre, op.cit., pàgina 26
  11. Hervé Hasquin, «Le libéralisme belge, Quanta Cura et le Syllabus» pàgines 67-69 a: Alain Dierkens (redacció), L'intelligentsia européenne en mutation (1875): Darwin, le syllabus et leurs conséquences., Brussel.les, Edicions de la Universitat Llibre de Brussel·les, 1998. (en català: Darwin, el síl·labus i les seves consqüències)
  12. Claude Langlois, «Lire le Syllabus» pàgines 85-103 a: Alain Dierkens (redacció), op.cit, (en català: Llegir el síl·labus)
  13. Xavier Rocas i Teresa Solé (redacció), «Amor i desamor a Isabel II i les trepes bisbalenques d’exaltació a la reina.», Arxiu comarcal del Baix Empordà, La Bisbal de l’Empordà, Consorci de les Gavarres, 2009, pàgina 2
  14. El Faro Bisbalense (castellà), citat en: Xavier Rocas i Teresa Solé, ibídem
  15. Jordi Bohigas i Maynegre, op. cit., pàgina 22
  16. Nicolàs Salmerón, «Prólogo», a J. G. DRAPER, Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia, Madrid, Imprenta de Aribau y Ca, 1876, pàgina LII. citat per Jordi Bohigas i Maynegre, op.cit. pàgina 73
  17. Giovanni Spadolini, L'opposizione cattolica da Porta Pia al '98, Le Monnier, Firenze, 1972, pp. 42-43. In questo stesso testo sono raccolte numerose vignette satiriche pubblicate all'epoca contro Pio IX ed il Sillabo.
  18. Histoire du Catholicisme, Jean-Baptiste Duroselle, Que sais-je ?, Presse Universitaire de France, 1949
  19. De fide catholica, 3a Sessió
  20. William Ewart Gladstone: «no one can now become (Rome's) convert without renouncing his moral and mental freedom, and placing his civil loyalty and duty at the mercy of another.» a: The Vatican Decrees in their bearing on Civil Allegiance: A Political Expostulation, Londres, J. Murray, 1874, 72 pàgines
  21. §IV del text original