Symphonie sur un chant montagnard français

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fotografia de Vincent d'Indy
Symphonie sur un chant montagnard français
Composició de Vincent d'Indy
Sobrenom: Symphonie Cévenole
Forma: Simfonia
Tonalitat: Sol
Composta: 1886
Publicada: 1887
Catalogació: op. 25
Instruments: Solo — piano

Orquestra — 3 flautes/piccolo, 2 oboès/Corn anglès, 2 clarinets, clarinets baixos, 3 fagots 4 corns, 2 trompetes, 2 cornetes, 3 trombons, tuba + timpans, percussió + arpa, cordes

Estrena: 1887
Durada: 26'

Symphonie sur un chant montagnard français (en català Simfonia vers un cant de muntanya) de Vincent d'Indy (1831-1851), per a piano i orquestra, és una de les més celebrades obres d'aquest compositor francès.

En realitat, es tracta de la primera simfonia de les tres que va compondre d'Indy.

Aquesta Simfonia consta de tres moviments:

Assez Lent - modérément animé
Serveix de pretext per la presentació del tema muntanyenc, que en la seva màxima fidelitat ens fa sentir el corn anglès. Aquest tema és el que desenvoluparà en primer lloc en el modérément, i en l'animé que li segueix. Això no obstant, l'agitació del tema inicial bàsic troba llur contrapartida en un segon tema, més ampli i assossegat.
Assez modérée, mais sans lenteur
La segona part, modérée, mais sans lenteur, ens ofereix una nova melodia que és exposada per diversos grups d'instruments que s'alternen en ella. La funció del piano consisteix, principalment, a entaular el diàleg amb l'orquestra, glossant cadascun dels períodes en que acaba aquella. A pesar de la unitat temàtica d'aquest segon temps, el motiu generador de l'obra, aquell cant muntanyenc segueix enllaçat amb llur ritornello, més o menys variat, les diferents seccions d'aquest moderato.
Animé
Torna a la idea melòdica inicial, com en apoteosi rítmica i cromàtica. L'orquestra glossa una vegada més, sempre amb nous aspectes sonors, el tema popular. El piano, per altra banda, dóna pas al virtuós que comenta en les més variades fórmules rítmiques les harmonies del conjunt. A partir de l'exposició d'aquest últim moviment, llur desenvolupament va creixent contínuament en interès, per a constituir, sens dubte, la secció més afortunada de l'obra. El compositor esgota les possibilitats tècniques del conjunt, i si unes vegades sembla que el desenvolupament entra en franc diàleg, més endavant es fon el piano amb l'orquestra per oposar-se immediatament a la unitat del desenvolupament.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

La part del piano, altament important, es troba tractada en intima fusió amb l'orquestra, sense que es pugui dir que l'autor hagi pretès crear una forma de concert, sinó precisament una vasta forma simfònica a l'estil, molt en voga en el seu temps, que donés pas a les Variacions simfòniques de César Franck.

Evidentment, la presència de César Franck no podia deixar de notar-se en una obra del seu deixeble i admirador més destacat. Influències de Franck i de Wagner són les que acusa especialment aquesta obra, com a conseqüència lògica de la pression exercida per ambdós en la música francesa de mitjans del segle passat. Influència aquesta que arriba a França en el període de post-guerra de 1870, i que coincideix amb la fundació de la Société Nationale de Musique.

Honestament, d'Indy confessa i reconeix la gravitació dels dos genis en tota la música dels seu país en aquell moment. Per una part, assoleix assentar en llur Simfonia les bases definitives del desenvolupament cíclic que Franck havia ideat com a principi formal de l'esdevenidor. Naturalment, lligat el desenvolupament cíclic al cromatisme wagnerià, tampoc pot prescindir d'acusar la forta atracció de la seva tècnica peculiar. Especialment llur harmonies, la deixen sentir amb insistència, encara que amb qualitat i matisos originals.

La Simfonia, op. 25 de l'autor, i construïda en la tonalitat de sol, data de 1886. El cant popular que serveix de motiu procedeix de la regió dels munts de Cevenes, pel que D'Indy donà a aquesta obra el títol de Symphonie Cévenole. D'estil netament popularista, té per base aquest tema admirable una autèntica manifestació del cant del pastor. La constant preocupació de l'autor és conservar al llarg del desenvolupament aquest frescor i simplicitat rústics de la melodia.

Encara que, deixa de ser una construcció més o menys estructurada contrapuntístic-ament per oferir a l'oient una sèrie inacabable de troballes i seqüències originals. Els seus efectes i sonoritats són magnífics, i no es pot deixar de fer-se ressaltar la seva importància com a precedent per als compositors de l'escola francesa que li seguiren i que amb aquesta concepció típica de D'Indy trobaren un nou punt de partida per arribar a la tècnica impressionista, latent ja en la seva peculiar forma de jutjar les realitats sonores.

Vincent d'Indy va compondre aquesta obra als trenta-sis anys, i en ella posà de manifests no sols un càlid alè juvenil, sinó també un ple domini de la construcció formal.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]