Síndrome de Diògenes

La síndrome de Diògenes és un trastorn del comportament que normalment afecta persones d'edat avançada que viuen soles. Es caracteritza per un abandonament personal i social total i per l'aïllament voluntari del malalt a la seva llar.

Als anys 1960, es va dur a terme el primer estudi d'aquest patró de conducta, que el 1975 es va anomenar síndrome de Diògenes, en referència a Diògenes de Sinop, un filòsof grec que va adoptar i va promulgar fins a l'extrem els ideals de privació i independència de les necessitats materials. Aquest nom sembla ser històricament incorrecte.

Història

L'origen de la síndrome és desconegut, tot i que el terme “Diògenes” va ser encunyat per A. N. G. Clarke et al. a mitjans dels 70 i s'ha utilitzat comunament des de llavors. La síndrome de Diògenes va ser reconeguda de manera més prominent com un fenomen mediàtic en els mitjans de comunicació populars més que en la literatura mèdica. La descripció primària d'aquesta síndrome només s'ha esmentat recentment per geriatres i psiquiatres.

Símptomes

La persona que pateix aquest trastorn es caracteritza per aïllar-se socialment, arribant a recloure's a casa, a més de desatendre'n absolutament la neteja i tota higiene personal.

A causa que creuen trobar-se en una situació de pobresa extrema —situació, de fet, poc freqüent— tendeixen a intentar estalviar el màxim possible, arribant a reunir grans quantitats de diners sense tenir consciència del que posseeixen realment. També solen acumular grans quantitats d'escombraries i andròmines a casa seva, la qual cosa els aboca a viure en situacions insalubres.

Pacients

Tals comportaments se solen trobar en persones d'edat avançada que se senten soles, sovint a causa de la mort d'un cònjuge o familiar molt proper. A més, factors com ara les penúries econòmiques poden encoratjar aquest comportament, malgrat que no n'és un factor clau, ja que es coneixen casos en persones de nivell socioeconòmic alt que pateixen la síndrome. En definitiva, és la solitud el principal factor que desencadena aquest trastorn.

• Tractament: el tractament ha de començar per la detecció dels casos de risc, l'ingrés en un hospital o una unitat de geriatria, i l'abordatge dels trastorns mèdics. S'han d'adoptar les mesures de protecció social pertinents, evitant el retorn del malalt a les condicions de vida prèvies. En alguns casos, cal tractar la patologia psiquiàtrica associada (depressió, deliris crònics). Si no és possible assegurar la convivència o situar el pacient en una institució social, cal fer-ne un seguiment crònic, visites domiciliàries, i treball coordinat dels serveis sanitaris (metges, infermers) i socials (treballadors socials).

• Consells a les famílies: els familiars haurien de vigilar les persones grans que visquin soles, especialment si han observat algun factor de risc, com ara un comportament esquerp o un aïllament voluntari. No obstant això, amb freqüència resulta difícil ajudar-los, ja que són ells mateixos els qui eviten tot tipus d'atenció. Això fa que, de vegades, arribi fins i tot a debatre's si es tracta realment d'una malaltia o només d'un estil de vida.